Laos té el tràgic rècord de ser el país del món més bombardejat per habitant. Del 1964 al 1973, prop de 580.000 missions de bombardeigs van ser executades per avions dels Estats Units. Tot i no haver estat mai en guerra amb aquest país, els B52 americans van deixar caure sobre Laos, durant aquest període, la xifra estimada de prop de dos milions de tonelades de bombes, prop de mitja tona per cada home, dona i infant de Laos. Tota la càrrega d’un bombarder cada vuit minuts durant nou anys. Aquella guerra, orquestrada per la CIA en el desconeixement del propi Congrés americà, es coneix com la Guerra Secreta.
Els Estats Units volien així dinamitar els esforços dels moviments comunistas de Laos i impedir a l’exèrcit de Vietnam del Nord apropar-se al Sud aprofitant la carretera de Ho Chi Minh que passa per Laos. Els més perjudicats, com passa sempre amb les guerres, van ser els civils.
La Guerra Secreta és fins avui, la campanya de bombardeig massiu més important de la història, amb un cost estimat de 20.000 milions de dòlars. Les baixes americanes van ser mínimes. A Laos, una tercera part de la població, aproximadament un milió de persones, va morir, va ser ferida o va perdre la casa.
Però la tragèdia no va acabar amb la finalització dels bombadejos. Aproximadament un 30% de les bombes que es van llençar no van explotar. En un terreny de terra estovat pels monsons i les terrasses de cultiu d’arròs, les bombes podien encastar-se al sòl sense explotar. Més de trenta anys després de l’últim bombardeig, aquestes bombes encara tenen tots els mecanismes en funcionament i poden explotar a la mínima. De fet, n’hi ha tantes i per tot arreu que l’agricultura és pràcticament impossible. Un cop d’arada pot volatilitzar un pobre pagès en una “boira rosa” que ja s’ha endut massa víctimes. Encara que els camps es netegin de bombes, uns metres per sota encara poden quedar bombes sense explotar esperant sortir tard o d’hora.
Amb aquestes perspectives, a les famílies pobres de Laos, que són la majoria, només els queda una alternativa, buscar aquestes bombes, no per a desactivar-les, sinó per a vendre-les als comerciants de ferro vietnamites. L’inexperiència i la inconsciència d’adults i sobretot nens obligats per la pobresa a haver de recórrer a aquests extrems, és el causant dels milers de morts anuals que delma la població.
Kim Mordaunt i Sylvia Wilczynski, director i productora, respectivament del documental “Bomb Harvest”, l’han presentat avui a la Casa Àsia de Barcelona. Amb premis rebuts de tot el món, la parella ha mostrat la crua realitat de la vida entre les bombes de Laos en un documental ple de tragèdia però a la vegada d’humor, que segueix els passos d’una colla de nens de Ta Oi (una de les regions de Laos més bombardejades) i d’un grup d’aprenents de desactivadors de bombes i que es concentra en els esforços de Laith Stevens un ex-soldat australià dedicat amb cos i ànima a instruir els Laosians en la manera de desactivar bombes, en un projecte fundat per Mines Advisory Group (MAG). De feina en tenen per anys. Al ritme actual, es calcula que es trigaran 180 anys per a extreure totes les bombes no explotades, però això no treu que el documental tracti amb clau d’esperança la feina del dia a dia dels desactivadors de bombes, fent sobretot èmfasi amb l’humor que dia a dia ha d’acompanyar aquests homes i dones que cada dia posen en risc la seva vida per a salvar-ne d’altres. “És una feina que no admet errors”, diu en Laith Stevens, “perquè si fas un error segur que és l’últim que faràs”.
Amb els nervis a flor de pell a cada moment, només es pot viure amb humor per a poder-los suportar. Una de les escenes més divertides i més significatives és un moment en què després d’haver desenterrat una bomba de 500 quilos al mig d’una carretera, en Laith Stevens s’hi ha d’enfilar un moment per a poder arribar a palpar el fusible que hi ha a la part del davant. Encavalcat sobre la bomba en una imatge que recorda molt a la del Major T. J. Kong volant sobre la bomba a “Teléfono Rojo, ¿volamos hacia Moscú?”, amb el cos estirant-se per a poder arribar a l’extrem de la bomba, el cap torçat per a poder-lo ficar entre la bomba i la paret del forat excavat, quan tota la tensió es concentra en la bomba que pot explotar d’un moment a l’altra, i quan si aquesta explota llençarà enlaire no només el propi Laith Stevens sinó tothom que estigui a un radi d’un quilòmetre, se sent un comentari d’algú del grup dirigit a l’austràlia: “compte amb el cap”.
“Moments com aquests són una joia que no es pot improvisar” comenta en Kim Mordaunt a la petita xerrada que hi ha després del documental. Van estar prop d’un any preparant el viatge a Laos, demanant permisos i posant-se en contacte amb la gent del MAG. Després van passar dos mesos de filmació contínua a Ta Oi, una de les regions més allunyades de Laos, sense cap comoditat i havent de fer servir dos intèrprets per a entendre el dialecte local.
El documental servirà com a campanya per a l’abolició de les bombes “cluster”, grans bombes que en obrir-se a l’aire desprenen quatre-centes petites “bombies” que són com granades de mà. Aquestes bombes encara es fan servir a l’actualitat (per exemple a les guerres de Kosovo, Líban, Afganistan i Irak), tot i que està comprovat que el 98% de les persones que maten són civils, i que tenen una eficàcia de primer moment tan baixa que la majoria queden sense explotar a terra, on són fàcilment confoses amb pilotes o fruites sobretot pels nens. Un lleuger moviment pot reactivar-les i fer-les explotar de nou, i de fet són el causant de la meitat de les morts per bomba a Laos. No són mines, però els resultats són com si ho fossin, amb l’agravant que jungla, praderia i granges n’estan literalment plenes. El Procés d’Oslo iniciat el Febrer del 2007 intenta prohibir la fabricació d’aquest tipus de bomba al món, però els principals fabricants, els Estats Units, Austràlia i Regne Unit, no el signaran o simplement canviaran el nom d’aquestes armes per a no patir la persecució de la premsa.
Potser val la pena de fer alguna pressió per tal que es dugui a terme una prohibició absoluta d’aquestes bombes cluster. El Maig del 2007 Handicap International va tornar a evaluar la xifra de “bombies” desperdigades per Laos. La xifra inicialment calculada de 80 milions es quedava curta. La xifra estimada de bombes cluster que es van llençar sobre Laos, i la majoria de les quals encara no ha explotat, és de 250 milions.
En Laith Stevens i els seus equips de desactivadors de bombes tenen feina per a anys i anys.
Hola Jordi,
ResponderEliminarGracies per el teu post. No em vaig assabentar de la presentacio d'aquest documental a Casa Asia, sense dubte hi hagues anat de saber-ho. No fa gaires anys vaig estar a Laos, precisament a la zona de Plain of Jars, on, entre reliquies prehistoriques, tens camps minats a on has de prestar atencio als signes de perill de bomba anti persona. Tambe varem visitar el museu d'un laosia que tot sol es dedica a desactivar bombes i a acollir a nens que han perdut membres. Conmovedor, una de les visites que mes m'han marcat al llarg de (ja bastants) anys de viatges.
Marta,
ResponderEliminarAfortunadament sempre hi ha persones generoses que arrisquen la seva vida per a salvar la d'altres. Espero que algun dia comparteixis amb nosaltres al teu blog les teves experiències a Laos i la visita al centre d'acollida d'afectats per les mines. I si ho acompanyes d'una de les teves il·lustracions segur que encara serà millor!