25 jun. 2015

UNA VISITA A LA COLÒNIA GÜELL

Tal dia com avui del 1852 naixia a Riudoms el genial arquitecte modernista Antoni Gaudí. Les seves obres més conegudes són l’edifici de la Pedrera (Casa Milà) i sens dubte la Sagrada Família, encara en construcció. Ambdues es troben a Barcelona, però és poc conegut que per a construir la segona, abans Gaudí en va fer un petit experiment a les afores de la ciutat, en la que es va anomenar Colònia Güell arrel del mecenes i industrial que la va impulsar.
Eusebi Güell havia comprat la finca Can Soler de la Torre a Santa Coloma de Cervelló pensant en tenir-hi el lloc de descans, però quan les tensions entre treballadors i empresaris van fer saltar guspires i unes quantes coses més a Barcelona, l’industrial català va pensar en abandonar la ciutat i traslladar tota la fàbrica al recinte de la finca. Com en altres regions de Catalunya, va crear tota una colònia al voltant de la fàbrica, amb cases, església, escoles, teatre i botiga per tal que els treballadors no haguessin d’abandonar els terrenys per a viure còmodament.
Per tal de construir la Colònia, Güell va escollir el seu arquitecte preferit, Antoni Gaudí, per tal que la dissenyés segons els paràmetres i l’estil del modernisme. Gaudí es va fer acompanyar per uns quants dels seus ajudants, que es van dedicar als edificis més banals, i Gaudí va endinsar-se en la que seria la seva millor obra, una església que incorporaria totes les genials novetats que caracteritzaren Gaudí.
Gràcies a TurismeBaix Llobregat i a l’associació bcnTB vam poder realitzar recentment una visita guiada per la Colònia Güell.
El recorregut s’inicia al Centre d’Interpretació i anem fins davant de l’antiga masia Can Soler de la Torre (ja que tenia una torre), on tenia la residència l’amo. Aquí a prop hi ha la xemeneia de maons de 40 metres d’alçada, amb la fàbrica on treballaven prop de 800 persones (van arribar a haver-n’hi fins a 1000). Feien jornades de 10 o 12 hores, però en canvi tenien unes condicions que molts altres envejaven: menjar, feina, diners, i unes cases més grans que a la ciutat de 60 a 140 metres quadrats i amb jardí.
Veiem una d’aquestes cases molt a prop. Un dels deixebles de Gaudí, Joan Rubió i Bellver, va construir Ca l’Ordal (1894), una casa de maons per a tres famílies de pagesos de l’Ordal, que Eusebi Güell va fer venir per tal que es cuidessin dels horts. Externament sembla una sola casa, però hi ha un detall que permet distingir les tres vivendes internes amb què s’ha dividit l’edifici: les persianes tenen un color diferent per a cada família.
Rubió també va construir Ca l’Espinal (1900), on vivia l’administrador, i la Cooperativa (1900), on la colònia comprava els seus queviures. També en va construir l’escola per a nens (1911), d’estil neogòtic i que posteriorment va servir com a escola mixta fins fa deu anys. Actualment es troba en obres.
El Centre Parroquial Sant Lluís, molt a prop, és obra de Francesc Berenguer i Bellvehí (1917). Aquí les nenes aprenien a llegir i escriure i, sobretot, a cosir.  
A la Plaça Major hi trobem el teatre a un racó i al centre una font i una estàtua d’Eusebi Güell, el fundador de la Colònia. Les inscripcions i la pròpia estàtua són testimoni de les diferents èpoques que va viure la colònia. Durant la guerra civil va ser col·lectivitzada, època en la qual l’estàtua va ser vandalitzada, raó per la qual es veu ara tota apedaçada (i amb la falta del nas). Després de la guerra, la colònia i la fàbrica va ser retornada a la família Güell, però el castellà imperava i el text inscrit a la pedra es va modificar (burdament) per a castellanitzar-lo. El 1945 la colònia va passar a mans de la família Bertrand i Serra, i no va ser fins als anys 60 que el poble de Santa Coloma de Cervelló no va començar a ser més gran que la pròpia colònia.
Quan el 1973 la fàbrica va deixar de funcionar a causa de la crisi tèxtil, la família va vendre les cases als veïns que les havien estat ocupant des de feia generacions, els terrenys a institucions públiques i les màquines a altres empreses.
Al 1990 es declarà la Colònia com a Bé d’Interès Cultural i va poder començar a rehabilitar-se.
L’últim edifici és potser el més important: l’església principal o cripta. Segons els plànols originals Gaudí volia que tingués un campanar tan alt com la xemeneia de la fàbrica, i hi havia incorporat molts elements que després reproduiria a la Sagrada Família: elements de ventilació, columnes inclinades, decoracions amb trencadís,...
 
Gaudí la va començar a dissenyar el 1898, però va estar més de deu anys fent dissenys i només va poder construir-la des de 1908 fins el 1914, quan sobtadament ja no es va seguir construint. Només va quedar coberta la cripta, raó per la qual a l’edifici se l’anomena indistintament església o cripta. Gaudí intentà assimilar-la a la natura exterior, per la qual cosa les parets són rugoses (de pedra negra de fundició), i de formes arrodonides. A la sagristia Gaudí hi tenia el seu laboratori, on experimentà amb les maquetes polifuniculars per a estudiar les resistències de les catenàries que utilitzà després en la seva arquitectura.
Uns grossos finestrals donen llum a tota hora del dia i en permeten la ventilació amb un curiós sistema de cadenes per a l’obertura. Fins i tot els bancs estaven dissenyats per Gaudí, tot i que durant la Guerra Civil es van perdre i després va ser Jujol qui els va tornar a fabricar.
Les quatre columnes de basalt de Castellfollit de la Roca que sostenen tota l’àrea central davant l’altar són potser l’epítom d’aquesta arquitectura connectada amb la natura que Gaudí buscava: naturals, com si ens trobéssim dins una cova, però a la vegada esveltes i enhaltidores d’un disseny simple i gràcil.
El 2005 la cripta gaudí es va declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, per la seva importància no només estètica i històrica dins la vida de la colònia, sinó també per la seva importància arquitectònica d’una obra que acaparà la vida de Gaudí fins el final dels seus dies: la Sagrada Família.

Per a visitar la Colònia Güell: www.gaudicoloniaguell.org 

19 jun. 2015

Una visita al Born de 1714

Quan Felip V va voler sotmetre la recent conquerida Barcelona a partir de l’11 de setembre del 1714, ho va fer construint una enorme fortalesa, La Ciutadella, que controlés la part sud de la ciutat. Per a fer-ho, va escollir la zona de l’antic Born, va donar molt poc temps per a que els veïns abandonessin casa seva i després les va arrasar per a deixar prou espai per a la construcció del recinte i una plaça ben gran i buida davant seu per a poder controlar la població.
El 1868 les muralles de La Ciutadella també caurien sota l’expansió de la ciutat, i aquella plaça finalment acabaria també essent derruïda per a construir-s’hi tot un barri i un gran mercat, el del Born, el 1876.
Quan el 2001 es va decidir arreglar l’envellit mercat per a construir-hi una biblioteca, s’hi van trobar les restes d’aquelles cases i carrers que havien estat derrocats poc després del 1714. Pel fet que tota aquella zona es trobava en una espècie de depressió i no va ser necessària la destrucció total fins a anivellar-la amb la resta de Barcelona, aquelles ruïnes presentaven encara els fonaments, terres i les parets fins a una alçada d’un metre a dos metres, i permetien fer-se una idea molt bona de la distribució urbana d’aquella època.
A mesura que els arqueòlegs van anar examinant aquells 8.000 metres quadrats inscrits pel recinte del mercat, veien que prenia més i més importància per a entendre la vida a la Barcelona de finals del segle XVII i principis del XVIII. Durant les excavacions s’hi van trobar fins a 10.000 objectes, tant casolans com fins i tot bombes i trossos de metralla, però a la vegada es va anar identificant gràcies als documents de l’època, qui vivia o quins negocis hi havia a les prop de 55 cases que conformen el jaciment. És per això que se l’anomena jaciment viu i que té una importància històrica tan gran.
La visita es realitza sempre acompanyat d’un guia que condueix el petit grup pels carrers empedrats i identifica algunes de les cases del recinte tot explicant-ne la història.
Al costat del tram de Rec Comtal que travessa d’una banda a l’altra tot el jaciment, i que en aquella època duia aigua potable a la ciutat des de Montcada, hi havia el Carrer dels Ventres (on els carnissers rentaven els intestins amb la mateixa aigua). No ha d’estranyar, doncs, que el carrer transversal a aquest fos el dels Corders de Viola, que feien servir aquells productes per a produir els seus manufacturats, o que a la casa que hi fa cantonada, Casa Corrales, hi fessin les celebrades cordes musicals. Curiosament aquest local també era a la mateixa època un dels quaranta triquets (petits casinos) que funcionaven a la ciutat.
A la Plaça del Bornet, cada dia s'hi feia mercat de fruita i verdura i s’hi poden veure encara alguns dels forats que servien per a fixar-hi els tendals. Aquí va caure ferit el general Villarroel l’11 de setembre de 1714, en una càrrega de cavalleria. Per sort la marea no havia pujat ni les pluges havien fet pujar el nivell de les aigües, perquè per aquí passava la Claveguera del Merdençà, que s'embussava sempre que hi havia reflux del mar i ho embrutia tot de manera poc higiènica. Difícilment el general s’hauria recuperat si hagués caigut sobre tota la merda del clavegueram...
Per sort molt a prop hi havia una adrogueria de la qual en sortien flaires més embriagadors: la botiga de Josep Duran i Mora del Carrer Gensana venia més de 1.200 productes, des d’espècies i útils domèstics fins a xocolata en pols (que la gent prenia amb aigua barrejada amb tota mena de condiments), tabac (que es fumava amb unes pipes de caolí tan fràgils que era necessari comprar-ne una mitjana de quatre a la setmana si eres bon fumador) o fins i tot 42 tipus de sucre de diferents parts del món. Fins i tot hi havia un forn de melindros!
Més enllà, a la casa del cirurgià Mateu Barber s’hi pot trobar un dels luxes de l’època, un vàter de ceràmica.
A la Casa Boixadors, una espècie de palauet que hi havia a la Plaça del Joc de la Pilota, de terra batuda, s’hi podia veure encara un altre luxe: una llar de foc amb paret de granit. En realitat és possible que aquí hi hagués instal·lat un alambí per a la producció d’aiguardent, ja que aquí hi vivia de lloguer el cònsol d’Holanda, que des que França ja no els proporcionava el licor, van trobar que a Catalunya (especialment Vilaseca) es podia fabricar tot el que podien necessitar als Països Baixos.
A tocar de l’edifici hi havia la Casa de la Neu, una de les distribuïdores de gel del Montseny a Barcelona. Cada dia havien d’assegurar que el gel arribaria als negocis imprescindibles de Barcelona, i si no ho feien l’Ajuntament els posava una bona multa. Per això s’asseguraven sempre de tenir-ne una bona quantitat al recinte que encara es pot veure, de parets gruixudes, entre l’excavació. Del trànsit continu de mercaderies per aquests carrers en queda el testimoni de les trilles dels carros, que han marcat unes profundes roderes a les lloses dels carrers.
De l’horror del setge de 1714, i les 90.000 bombes que van caure a Barcelona (tres per cada habitant) en queda el testimoni d’algunes d’aquelles metralles enclastades al terra o la col·lecció de bales que acomiada al visitant en el seu recorregut per l’exposició. Aquelles restes d’una ciutat destruïda primer per les bombes i després per les tropes i els constructors de la Ciutadella ara, recuperades pels arqueòlegs, tornen a recuperar la vida i testimonien una història pròspera d’artesans i mercaders en un dels barris més actius de la Barcelona de principis del segle XVIII.
Horaris: de dimarts a diumenge de 10 a 20h
Preus: 6 €

18 jun. 2015

10 PERSONAJES A VER EN LA PLAZA JAMAA EL FNA DE MARRAKECH

Si hay una ciudad que represente Marruecos, ésta es sin duda Marrakech. Por algo será que el mismo nombre del país deriva del de ésta vieja ciudad imperial. La etimología de su nombre original bereber (Tamurt n Akkuc) nos indica ya que estamos delante de algo especial: la Tierra de Dios. Los propios marroquíes se refieren a su ciudad más conocida como la Ciudad Rosa, por el color de sus murallas y gran parte de sus edificios, construidos con ladrillo. 
El zoco (suq) de Marrakech es el más grande de todo Marruecos y uno de los más grandes de África. A lo largo de centenares de callejones se suceden los puestos y tenderetes con multitud de mercancías. Aquí se palpa el genio negociador de los marroquíes a la hora de vender.
Pero si hay un sitio en Marrakech donde se pueda distinguir mejor la vida de sus habitantes es sin duda alguna el corazón mismo de la ciudad, la plaza Jamaa El Fna. Aquí se reúne gran parte de la población local y los turistas durante buena parte del día, y una serie de personajes y negocios que viven de éstos curiosos se vuelcan a la vida de la plaza diariamente.

Descubrimos aquí aquéllos que no puedes dejar de ver en tu próxima visita:

1) EL AGUADOR
Familiar en todas las ciudades de Marruecos, el aguador ancestral marroquí (guerrab), que subministraba agua a los sedientos tenderos del zoco o a los transeúntes de las plazas, ha dejado ya de tener la función social que tenía anteriormente. En un mundo abundante en agua embotellada los aguadores de Marruecos hace tiempo ya que viven más de las propinas de sus fotografías que del agua que venden. Con sus atuendos folclóricos, su gran sombrero de flequillos, su cinta llena de tazas de latón y el gran odre de piel de cabra con agua fresca, son tan fotogénicos que casi se ganan mejor la vida ahora que antes. 

2) LOS GNAUAS
Ataviados con largas túnicas de colores brillantes y tocados con un sombrero tubular decorado con conchas y una borla al extremo de un largo cordel, los gnauas bailan al son de la música danzas frenéticas que recuerdan sus orígenes sudsaharianos. Su nombre deriva de Guinea, ya que los primeros miembros de esta cofradía musical fueron esclavos procedentes de las regiones del sur. Con sus músicas de tambores y crótalos metálicos (qraqebs) son una de las atracciones más interesantes de la plaza cuando empiezan a tocar a partir de las cuatro de la tarde. Hay que estar preparado para pagar una buena propina, ya que de su grupo de ocho o diez integrantes siempre hay un par que persigue por unas monedas al osado turista que les saque una foto.

3) EL DENTISTA
Sin ningún tipo de formación médica, el dentista se ofrece, con un par de tenazas, para arrancar muelas y dientes a aquél que lo necesite. En una pequeña mesa de un rincón de la plaza los dentistas exhiben sus últimos logros: varios dientes arrancados cuyos propietarios se fueron con un vacío entre sus muelas. Advertimos que no se aplica anestesia, por lo que se recomienda al turista con dolor de muelas que espere a regresar a su país para tratarlo.

4) EL VENDEDOR DE ZUMO NATURAL
Durante todo el día se ofrece en medio de la plaza, en una serie de carros bien surtidos, jugos de frutas recién exprimidas. El más común es el jugo de naranja (a sólo 4 dírhams el vaso), pero hay otras opciones más amargas como el pomelo o más ácidas como el limón.

5) EL VENDEDOR DE CARACOLES
Cuando se acerca la tarde y el estómago empieza a pedir un aperitivo para aguantar hasta la hora de la cena, lo mejor que se puede hacer es sentarse un momento delante de uno de los carros que ofrecen una delicia local: caracoles en su caldo. Sin más aderezo que unas cuantas hierbas, los caracoles están deliciosos para prepararnos para la cena, y tenemos dos modalidades para escoger (un bol de caracoles con caldo por 10 Dh o solo el caldo por 5).

6) EL VENDEDOR DE PASTEL Y TE
Si lo que nos apetece es algo más dulce, unos metros más allá encontraremos unas paraditas con grandes pasteles densos y compactos hechos con multitud de especies. Más de veinte ingredientes conforman también las infusiones que se ofrecen conjuntamente y que, tomadas con abundante azúcar, tienen la propiedad de calentarnos si tenemos frío o refrescarnos si tenemos calor.

7) LAS TATUADORAS DE HENNA
Varias mujeres ofrecen por la plaza tapadas con pañuelos y velos bajo grandes parasoles, su arte tatuador. Ofrecen su oficio sobre todo a las mujeres: filigranas y complicadas decoraciones manuales realizadas con henna, un colorante extraído de las hojas y pecíolos de una planta. Hay que dejar durante un tiempo el producto aplicado y después el “tatuaje” durará unas dos semanas antes de irse borrando poco a poco. Su uso es más frecuente en las grandes celebraciones, como por ejemplo las bodas, en las que tanto las manos como los pies de la novia son profusamente decoradas.

8) LOS ESCRIBIENTES
Para aquéllos marroquíes que no sabe escribir pero que desean mandar una carta a unos familiares lejanos o responder algún requerimiento oficial por escrito, en un rincón de la plaza se suceden varios puestecitos en los que sencillos amanuenses sentados en el suelo y con una madera a modo de escritorio, se encargan de transcribir en caracteres árabes lo que dicte el cliente. Cuando la noche se apodera de la plaza los escribas pueden seguir redactando sus notas, puesto que muchos de ellos se traen luces de gas a la plaza.

9) LOS HERBOLARIOS
Especias como canela y cardamomo, productos como mirra e incienso, objetos como cepillos de dientes naturales y pulseras para la suerte o curiosidades como el tinte de kohl para pintarse los ojos o incluso algún camaleón son las mercancías que ofrecen varios herbolarios y chamanes tuareg a ras de suelo. Uno casi puede perderse entre tanta variedad y es difícil imaginarse para qué ritos o curas puedan servir algunas de las cosas que aquí se venden. En caso de duda, mejor no ingerir…

10) LOS COCINEROS
Casi cien paradas de comida se levantan a partir de las cuatro de la tarde cada día en la plaza de Jamaa El Fna. Las estructuras metálicas y telas de sus carpas llenan en pocos minutos una considerable extensión de la plaza, y cuando el sol empieza a ponerse los bancos y mesas ya están servidos y de los fogones de carbón de cada puesto empieza a salir un denso humo que se eleva más alto que la punta de los minaretes próximos. Los pequeños restaurantes de la plaza son el verdadero corazón que palpita hasta pasada la medianoche.

Aún hay más personajes y curiosidades que hacen de una visita a la plaza Jamaa El Fna de Marrakech una ocasión única para observar la vida marroquí. Pero éstos y éstas, deberás descubrirlos tú.

Si estás pensando en viajar a Marruecos, ¡no te olvides de pasar por Marrakech!

Si estás interesado en conocer un poco más sobre Marruecos, quizá también te interesen estos otros posts de mi blog:


Si te gusta la radio quizá quieras escuchar este programa especial sobre Marrakech que grabamos en el programa LA BUENA TARDE de RPA: LA_MALETA_LA_BUENA_TARDE_-_RTPA_-_MARRAKECH.mp3

14 jun. 2015

Art Mochica de l'antic Perú

Fa tot just una setmana s’acabava una de les últimes exposicions més interessants al Caixafòrum de Barcelona, L’ART MOCHICA DE L’ANTIC PERÚ. Or, Mites i Rituals.
L’exposició feia un viatge per la cultura Mochica, una de les més importants que habitaren en l’àrea actual de Perú i que, com moltes d’altres, han estat desbancades pel que fa a la rellevància històrica, pels més coneguts Inques. La singularitat de la cultura Mochica, però, fa que sigui convenient una exposició com l’actul, centrada únicament en aquest poble que va viure a la costa nord de Perú entre el segle I i VIII d.C.
L’exposició la conformen unes dues-centes obres provinents del Museu Larco de Lima, a Perú.
Atuells de ceràmica, joies d’or sòlid, decoracions de cloïssa, tèxtils encara acolorits, tocats i capes de plomes i altres objectes rituals de fusta, pedra o ossos mostren la facilitat tècnica amb què els mochica treballaven tots aquests materials i la sorprenent capacitat artesanal per a convertir aquests objectes en art.
Les peces s’agrupen en diverses temàtiques que van des de la concepció cosmogònica del seu món, els ritus cerimonials, el conreu de la terra i fins i tot la seva vida sexual.
A través dels objectes de l’exposició, o ara que s’ha acabat a través de la pàgina web del Museu Larco, podem conèixer molt millor la varietat de pobles que habitaren els andes precolombins i que ajudaren, finalment, a generar la cultura inca.

Huaco mochica, cap de personatge masculí. Eren membres de l'elit governant. La lligadura amb ocell mostra la seva posició social.

Ampolla de ceràmica que representa un home felí transformat en jaguar

Recipient cerimonial que representa un puma assegut (Salinar, 500 a.C. - 300 d.C.) 

Copa escultòrica tallada en forma de felí i carbassa vinera (Lagenaria siceraria) pirogravada amb escena mitològica. Chimú, 1100 -1470 d.C.

Aríbal per a guardar la chicha, la beguda de blat de moro fermentat amb la que celebraven la fertilitat de la terra i la possibilitat de regeneració de la vida en aquest món.

Timbal xaman nazca. A les galtes hi té dues estrelles de set puntes que representen el cactus de San Pedro (Echinopsis pachanoi), un al·lucinogen consumit pels xamans de l'antic Perú per poder transformar-se i viatjar pels diferents mons. De la boca i el nas en surten serps. Amb els timbals els antics pobladors de Nazca creaven sons semblants als batecs del cor. 


Orca d'estil nazca (100-600 d.C.) amb un ganivet a la mà. Al cos s'hi poden veure diferents caps decapitats. La balena mítica representa conceptes vinculats a la sang, la mort i la fertilitat. És un dels déus decapitadors típics de l'antic Perú.

Heroi Ai Apaec després d'haver vençut el cranc marí i haver-ne pres la forma.

Pectoral de closca d'Spondylus, que duia l'elit mochica als enterraments.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...