Al St. Paul Harbor de Kodiak, Alaska, hi ha només vaixells de pesca o recreatius més petits, però alguns d’aquests arriben ben bé als quinze metres d’eslora. Uns quants rètols al llarg d’un balcó de fusta que domina tot el port informen sobre l’estat de la pesca a Kodiak. No trigo a descobrir que a part del port de St. Paul n’hi ha un altre a Near Island, accessible a través del pont per sota del qual hem creuat amb el ferri, on hi ha amarrats molts més vaixells. No m’estranya llegir-hi, doncs, que el port de Kodiak és el port de pesca comercial més gran d’Amèrica i que alberga més de mil vaixells de tots els tipus de pesca: arrossegament, cranquers, encerclament, etc.
Amb els nous vaixells amb ponts de comandament plens de pantalles per al sonar, el radar, el GPS i tota mena d’aparells que recorden més la sala de comandament de la nau d’Star Trek que no pas els d’una embarcació marina, semblaria que la pesca ha de ser molt més fàcil que en temps pretèrits, però no és així. Els mars que envolten l’arxipèlag de Kodiak continuen sent dels més moguts que existeixen, i la pesca s’hi realitza fins i tot a l’hivern, quan les baixes temperatures poden glaçar a la coberta l’aigua abocada per les ones, fins que el pes del gel és tan gran que pot arribar a fer trontollar el vaixell.
Però si a Kodiak hi ha tants pescadors és perquè la pesca hi és abundant. Els més de vuit-cents rius d’aigües cristal•lines de l’illa són remuntats per les cinc espècies de salmó del Pacífic, i les aigües profundes properes alberguen moltes altres espècies comercials que la flota pesquera de l’illa explota, com ara arengades, halibut, bacallà del pacífic, bacallà negre i el quasi omnipresent colí d’Alaska, el peix més comú del món.
Aquesta riquesa piscícola ja havia estat explotada pels antics habitants alutiiq que poblen aquest arxipèlag des de fa més de 7.500 anys. Els vint mil alutiiq que vivien a les illes abans de l’arribada de l’home blanc pescaven el salmó quan aquest remuntava els rius en la seva migració anual i l’assecaven per a l’hivern. Els homes més valents i destres es dedicaven a resseguir les costes de l’illa a bord de fràgils caiacs per a caçar balenes i foques, de les quals en menjaven la carn i n’utilitzaven el greix per a il•luminar-se.
Quan els primers russos van arribar a Kodiak a la dècada del 1760, aquests no van saber adonar-se del potencial pesquer de la regió. Únicament estaven interessats en les pells de llúdriga marina, i no va ser fins que els americans van comprar Alaska que el potencial pesquer de Kodiak va començar a ser considerat. Mica a mica la pesca del salmó va començar a desenvolupar-s’hi i a la dècada del 1890, al llarg de tota la costa del sud i sud-oest d’Alaska van anar sorgint fàbriques de conserves de salmó, i la flota de pesquers que les proveïen va incrementar exponencialment. Les llaunes de lliura de salmó, marcades amb acolorides i vistoses etiquetes que recordaven amb els seus dibuixos les immenses glaceres, els impressionants boscos o les miríades d’illes d’Alaska, van envair el mercat americà amb un menjar barat, sa i nutritiu. Des de San Francisco fins a Boston, cada llar americana podia complementar la seva dieta amb aliment nutritiu del Territori del Nord, i l’augment de les vendes va significar també un augment de la indústria pesquera d’Alaska.
Aquesta indústria continua sent, actualment, la més important de l’Estat, i dóna feina a més de setanta mil persones. Cada any s’extreuen de les aigües d’Alaska més de dos milions i quart de tones de productes del mar que tenen un valor de fins a tres mil milions de dòlars. Quasi el 60% del marisc de tots els EUA prové d’Alaska.
La major part de les dotze processadores de peix que hi ha a Kodiak són al port, arrenglerades vora l’aigua al llarg de Shelikof Street. Encara que no hagués sabut que era aquí on es concentrava la indústria del processament del peix de Kodiak ho hauria pogut endevinar fàcilment: l’aire és ple de la forta sentor de peix que omple qualsevol port atrafegat, i els sons que m’arriben a les orelles són els d’apilament de caixes, del xerricar metàl•lic d’una grua, dels xiulets de toros mecànics fent marxa enrera o col•locant el peix congelat dins de grossos contenidors refrigerats, i dels camions que traslladen els contenidors plens cap al port de mercaderies, on són embarcats en grans vaixells que els portaran a Seattle, Xina, Rússia o Japó.
En un descampat entre les nombroses empreses que hi ha al llarg del carrer, ple de cotxes, caixes de plàstic, trossos de tub i altres materials de pesca, uns quants filipins, enfundats en granotes desgastades, protegits amb cascos vermells de plàstic i caminant treballosament amb botes de plàstic, reordenen unes quantes gàbies de pesca del cranc, seleccionant aquelles que s’han de reparar i preparant les que són correctes per a ser embarcades de nou en un dels vaixells cranquers que esperen amarrats al moll del davant.
Uns quants corbs segueixen els moviments dels filipins des de la caixa d’una camioneta rovellada, esperant poder fer-se amb algun tros de peix. Quan un dels filipins s’hi apropa, els corbs emprenen el vol de seguida, però només per a situar-se altre cop, atents i vigilants, sobre uns posts de fusta embreada en un racó del descampat.
Al moll, unes quantes xarxes reparades, apilades en petites muntanyes, esperen ser transferides de nou als respectius vaixells que hi esperen amarrats. Les grues pugen i baixen material per a preparar els pesquers per a la seva propera sortida. Davant del moll d’una de les empreses, un dels treballadors se m’apropa intrigat per la meva pròpia curiositat. L’home, amb una granota de color marró que li protegeix tot el cos i una gorra de beisbol rosegada pel pas del temps que li protegeix la calba, em pregunta què vull. Quan li explico que només sentia curiositat per a saber com funcionava la indústria de la pesca a Kodiak, l’home s’estranya que a algú que no sigui pescador li pugui interessar:
–Pots pujar a les oficines i demanar que et deixin veure l’interior.
Les oficines són dalt d’unes estretes escales, darrera una petita porta metàl•lica que dóna a Shelikof Street i que té pintades amb lletres majúscules sobre el fons metàl•lic de xapa blava de la façana el nom de l’empresa: ALASKA PACIFIC SEAFOODS.
Al segon pis em trobo en una ampla sala amb unes quantes taules i cadires arrenglerades prop d’unes finestres. Uns quants treballadors, russos pel seu aspecte i la sonoritat de la llengua amb què parlen, hi estan esmorzant. Un d’ells parla en un telèfon de monedes en un racó. Els pregunto on són les oficines, i m’assenyalen una porta en un racó. Baixo encara un tram d’escales i en torno a pujar un altre fins que arribo finalment en un replà amb una porta i un rètol ben gran enganxat sobre aquesta que indica clarament que he arribat a les oficines. Davant d’unes finestres que donen directament sobre el moll de l’empresa amb uns quants pesquers esperant per a sortir, hi ha tres taules amb ordinadors i plenes de papers. Una de les tres dones que les ocupen s’aixeca de la cadira i em demana què vull. Li dic que un dels seus treballadors m’ha suggerit de pujar aquí i demanar de poder veure el funcionament intern de la fàbrica. Que ella sàpiga, això no es fa, però ho demana al seu superior, que és en un despatx annex. L’home, de front clar i gros bigoti sota un nas de ganxo, surt al cap de poca estona i em respon el mateix, que allò no és una cosa que facin normalment, però que si vull puc tornar més tard i preguntar-ho quan hi hagi feina:
–Vine a dos quarts de set –em recomana–.. Llavors segurament ja hauran tornat els vaixells de la seva pesca i hi haurà feina Demana per en Ben.
Quan torno a ser a la sala on els russos estan acabant d’esmorzar, m’adono que en una de les taules hi ha un termos amb cafè, gots de cartró, culleretes de plàstic i sucre, i autèntica crema de llet. No deixo passar l’ocasió, i quan surto de nou al carrer ho faig amb un cafè fumejant en un got de cartró a les mans i el ferm propòsit de tornar a ser aquí a dos quarts de set del vespre per a entrevistar-me amb en Ben.
Puntualment torno a l’Alaska Pacific Seafoods per a trobar-me amb en Ben. Aparco el cotxe a prop, pujo per les escales com qui ja es coneix casa seva i m’arribo fins a les oficines. La porta és tancada i quan hi pico no respon ningú. Baixo per les escales internes fins a l’interior de la fàbrica, on dos o tres toros feinegen traginant caixes d’un lloc a l’altre. Pregunto a un rus si sap per on para en Ben i m’assenyala unes escales metàl•liques que pugen cap a una sala que domina la planta de la fàbrica. Pujo les escales i entro a la sala que hi ha dalt de tot.
En Ben és un filipí d’uns cinquanta anys, amb grans ulleres i cos petit però cepat, vestit amb una jaqueta de caça de camuflatge que el protegeix del fred que impera dins la fàbrica. És assegut amb un vas de cartró ple de cafè a les mans, parlant amb dos altres filipins d’una edat similar, drets vora seu. Són els seus ajudants. La sala té uns quants finestrals que donen a la nau de la planta processadora. En una de les parets hi ha tot d’abrics penjats. Sembla que sigui una sala de descans, i aquest deu ser el seu moment de relaxació.
Mentre li explico a en Ben el que m’han dit a l’oficina al matí, aquest em mira per sobre les grosses ulleres, romanent assegut:
–Però si no hi ha feina, ara –contesta sorprès.
–Ah, no? I quan n’hi haurà?
–A les deu o més tard. Torna a les deu. A les deu –i m’avia cap a la porta. Diu quatre paraules a un dels seus companys, i aquest, que es diu Frido, m’acompanya a la porta. Recull una xarxa per als cabells d’una caixa d’un racó i me la dóna.
–Normes de l’empresa. Quan tornis, posa-te-la.
En Frido m’acompanya per les escales i aprofita que encara no hi ha gaire feina per a ensenyar-me les cambres frigorífiques de la fàbrica. Els toros entren dins d’una cambra freda, on hi guarden el material acabat d’envasar, i d’aquí uns altres aparells els entren a les cambres de congelació, darrera unes portes d’acer inoxidable. Aquí hi guarden la producció definitiva, en espera de passar als camions que portaran els contenidors al port, i d’aquest a qualsevol part del món. La temperatura a l’interior és de -20ºC. No m’estranya que els operaris vagin abrigats amb abrics de plomissol i gorres de llana.
–Quan tornis, vine directament a peu de fàbrica. Ja veuràs que tindrem molta més activitat –em diu en Frido abans d’acomiadar-se.
A dos quarts d’onze torno a ser a la processadora de peix. Ara sí que hi ha activitat, i molta. Els filipins dels toros treballen a una velocitat frenètica, apilant i separant grans caixes de plàstic que contenen els peixos ja processats. A la planta, al voltant de les cintes transportadores d’una gran màquina que ocupa la meitat de la processadora, hi treballen una setantena de persones. Reconec les grosses ulleres i la jaqueta de camuflatge d’en Ben. Gesticula enormement i apressa els treballadors perquè no perdin el ritme. En Frido és al seu costat, indicant-li algun treballador que no acaba d’anar prou ràpid. Els dos em reconeixen i se m’apropen. En Ben em mira el cap i veu que ja duc la xarxa pels cabells posada. Assenteix satisfet, però afegeix imperativament:
–Pots mirar, però no parlis amb ningú. I res de fotografies. Tenim feina.
I tant si en tenen. Mentre en Frido s’encarrega de vigilar el personal, en Ben m’ensenya molt per sobre la disposició de la maquinària. Els peixos capturats al mar es guarden encara vius en un gran dipòsit sota la coberta del vaixell. Quan el vaixell és a port, transfereix aquests peixos a un gran dipòsit d’acer inoxidable a la mateixa processadora. Una màquina extreu els peixos del dipòsit i els disposa un a un en una cinta transportadora. Els treballadors, tant homes com dones, s’encarreguen de processar-los en diferents passos. Els homes són filipins, russos o polonesos, i les dones són totes elles filipines.
El primer operari selecciona els peixos i treu de la cinta tots aquells que no són salmons rosa (que són els que estan processant) i els llença a una altra caixa. Un altre agafa els salmons correctes i els posa un al costat de l’altre en una altra cinta. Els clava l’ull esquerre en un clau per a posicionar-los i en passar per una màquina aquesta talla el cap exactament a la distància adequada.
El següent operari talla el ventre del peix i el passa a l’operari del costat, que s’encarrega de treure-li les vísceres. Si es tractava d’una femella, un altre operari li treu els ous i els envia a una altra cinta transportadora per al seu processament. La resta de vísceres van en un dipòsit al costat de la cinta. Un cop desventrats, un operari renta els salmons amb una dutxa d’aigua i un altre els posa ordenadament en caixes de plàstic que són després tancades i conduïdes directament a la cambra de congelació. En una hora ja estaran garratibats.
Aquí només empaqueten el peix sense cap ni vísceres, i l’envien a Seattle per a l’enllaunat i el processat, perquè allà la mà d’obra és més barata que a l’Estat d’Alaska. Les fàbriques de conserva des de sempre han buscat la manera de reduir costos i, si a finals del segle XIX es va aconseguir important mà d’obra barata directament des de la Xina o modernitzant les instal•lacions amb nova maquinària, actualment l’única opció rentable per a reduir les despeses és enviar el peix a acabar d’envasar allà on sigui més econòmic o, com passa amb la Xina i Rússia, exportant directament el peix congelat perquè se’l processin ells mateixos.
La feina dins de la planta processadora no és fàcil: s’ha de fer durant la nit, després que els vaixells hagin dut les càrregues pescades durant el dia, però a més s’ha de fer ràpidament perquè el peix no es faci malbé. La pressió i l’estrès són presents contínuament en la figura dels supervisors com en Ben i en Frido i, per si això no fos suficient, tot això s’ha de fer sota una dutxa constant d’aigua salada que neteja la sang i les restes de peix de les cintes transportadores. Tots els treballadors porten botes de goma i pantalons i davantals impermeables, però la pudor de peix que deu acompanyar-los a casa quan acaben la feina segur que no s’esborra amb simple aigua de mar.
La vida dels pescadors que proveeixen les processadores amb el peix que preparen tampoc no és gaire fàcil. Quan surto fora hi veig el vaixell que ha dut els salmons que estan esquarterant a l’interior. Una enorme màquina succiona els peixos que hi ha dins la bodega del vaixell. L’activitat dels peixos encara vius, la força succionadora de la màquina i l’aigua que aquesta hi torna a aplicar fan bullir la superfície i donen al líquid l’aspecte de cervesa amb molta escuma generada. Un pescador espera pacient que acabin de buidar tota la càrrega.
Deu tenir prop de trenta-cinc anys, i va vestit rigorosament amb l’uniforme del pescador: amples pantalons impermeables per sobre d’unes botes de goma el protegeixen de l’aigua freda de l’oceà, i un jersei de llana li dóna al cos l’escalfor que el vent de seguida roba. Una jaqueta groga impermeable penja d’una caixa propera.
Dos companys seus feinegen per coberta. Avorrit, em parla mentre li buiden la bodega. Li pregunto quant de temps han estat a la mar aquesta última sortida.
–El vaixell només torna a port un cop té la bodega plena –m’assegura–, però si en un màxim de tres dies no l’hem pogut omplir tornem cap aquí, perquè sinó el peix es fa malbé.
–I això que teniu ara és la pesca d’un sol dia?
–Sí. Un sol dia, però un bon dia.
A la bodega hi caben fins a trenta tones de peix, o sigui que realment sí que ha estat una bona jornada. En aquesta època la pesca és bona perquè el salmó arriba a la costa per a remuntar els rius, i només han de navegar fins a dues hores i mitja del port, llençar les xarxes i recuperar el botí. Però hi ha dies que han de viatjar fins a setze hores per a arribar al lloc de pesca. I sovint la quantitat que n’extreuen no és suficient per a tornar fins l’endemà o el dia següent, però en unes aigües tan riques difícilment tornen a port sense res.
La recompensa no és sense treball i perills, però. La hipotèrmia i les grans onades que poden escombrar una coberta són els principals factors a tenir en compte quan es navega per aquestes aigües, però a part de l’equip impermeable, tots els pescadors porten encara un ítem més, ben a l’abast de les seves mans.
–La Black Vickie –m’ensenya el pescador traient-se un ganivet d’una funda del cinturó–: la millor amiga del pescador.
El ganivet té un mànec de plàstic negre i una fulla flexible amb serra. És de la marca Victorinox, i d’aquí li ve el nom abreviat. «Cap de nosaltres», m’assegura, «no s’atreviria a sortir sense aquesta eina -m’explica-. ja sigui un tros de corda, una xarxa enganxada, o per obrir un peix, no hi ha res millor que una Black Vickie».
Els pescadors de Kodiak solen ser gent que ha nascut a Kodiak i que fa molts anys que naveguen per aquestes aigües. Al contrari de la feina que es fa a les processadores, que pot aprendre’s fàcilment, la vida del pescador demana tanta experiència que es fa difícil que s’ofereixin feines de temporada a gent inexperta. Els vaixells són propietat dels capitans o conjunts de la tripulació, normalment tres o quatre persones, però qui decideix què s’ha d’anar a pescar és la companyia processadora amb la qual han signat el contracte de treball. Simplement van a buscar el que la companyia els demana:
–Si ara ens diuen que toca pescar el salmó rosa, anem a buscar el rosa, perquè és el que la companyia està processant ara. Però preferiríem un peix més rentable:el rosa ens el paguen a catorze centaus la lliura, i el vermell en canvi a setanta centaus la lliura.
Encara que sigui una feina tan sacrificada, és una feina que realitzen uns 2.700 residents de l’àrea de Kodiak cada dia. I unes 1.200 persones més treballen en les plantes processadores. Tota aquesta quantitat de gent aconsegueix extreure del mar i posar a taula quantitats increïbles de peix. El 1995 es va arribar al rècord històric de més de quaranta-nou milions de salmons capturats.
Aquesta quantitat ingent de peix possiblement no podria ser mantinguda si no fos per la feina de la KRAA, la Kodiak Regional Aquaculture Association, una associació pagada pels propis pescadors que s’encarrega de mantenir un programa de millora de la pesca de Kodiak. Entre altres coses gestiona els criadors de Kitoi Bay i Pillar Creek, i omple fins a disset llacs de l’arxipèlag amb alevins per tal de mantenir la viabilitat de la pesca de Kodiak.
En unes modernes instal•lacions de Near Island la Fishery Industrial Technology Center i la Kodiak Fisheries Research Center s’encarreguen de tasques de més investigació sobre nous mètodes per a regular la pesca, el processament i la distribució dels productes del mar, i trobar noves aplicacions als productes derivats com per exemple la creació d’una pols de proteïna de peix per a ajudar a les poblacions tercermundistes que passen fam.
La pesca del salmó no és l’única que atrau l’atenció dels pescadors de Kodiak. Quan les tornades dels salmons van començar a declinar a les dècades del 1950 i 1960, els pescadors locals van reconstruir i adaptar les seves barques per a entrar en la lucrativa pesca del cranc. Més endavant es van construir vaixells més grans especialitzats que permetien endinsar-se en mars no protegits. Durant els anys 1960s i 1970s la pesca del cranc va anar en augment, fins que a partir del 1983 la població de cranc va començar a declinar. Canvis en la temperatura de l’aigua, un augment de la predació, malalties i la pesca comercial van conjuminar-se per a apropar el cranc vora l’extinció, i actualment els cranquers de Kodiak han d’anar a buscar la seva pesca al mar de Bering.
Hi ha quatre espècies comercials de cranc, però la més gran de totes és el Cranc Rei (Paralithoides camtschaticus), que normalment pesa prop de tres quilos i té unes potes llargues i espinoses. El més gran pescat mai, però, tenia una edat d’uns trenta anys, pesava onze quilos i mesurava quasi dos metres de llargada.
Podria semblar que tota aquesta pesca, aparentment sense control però totalment gestionada per l’administració, és un aprofitament dels recursos d’Alaska com pugui ser l’extracció del petroli, un espoli a gran escala. Però els pescadors es limiten a recollir els peixos que any rere any tornen, i tornaran, als seus llocs de cria. Tal com diu un dels representants de la Kodiak Regional Aquaculture Association, «els salmons retornen a l’oceà, s’alimenten d’arengades, anxoves, calamars i altres. Recullen els fruits de l’oceà, escampats per milers de quilòmetres quadrats d’aigua, i miraculosament tornen per a compartir aquestes riqueses amb les àligues, orques, óssos, guineus i, afortunadament, nosaltres».
15 nov 2009
8 nov 2009
Fortalesa íber dels Vilars a Arbeca
La plana de Lleida, ampla, extensa i fèrtil, s’estén fins l’horitzó. Al fons es veuen alguns turons alçats, petits tossals que es perfilen contra la mitja boirina que cobreix el cel. El vent de l’oest, sense cap impediment físic que l’aturi, ens arriba amb força i colpeja amb ràfegues furioses la pedra dels murs baixos. Sóc davant de les ruïnes de la fortalesa dels Vilars, a Arbeca, i aquí sembla que el temps s’hagi aturat.
Envoltada per un fossat, rodejada d’una ampla muralla, flanquejada per dotze torres imponents, les ruïnes de la fortalesa deixen entreveure encara la poderosa influència que durant prop de quatre-cents anys va tenir sobre la regió. Habitada ininterrompudament entre el 750 i el 325 a.C., la fortalesa ilergeta és una mostra única dins el registre arqueològic català i ibèric de la primera edat del ferro i inicis de la segona.
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites. El príncep que construí aquella fortalesa posseïa una de les terres més riques de tota Ilergècia. I per a demostrar aquell poder va erigir una construcció que intimidaria a qualsevol visitant estranger. Amb una extensió de 4000 metres quadrats a l’interior, una muralla de 50 metres de diàmetre, cinc d’amplada i cinc d’alçada, rodejada per dotze torres de defensa, amb un camp frisi que les envoltava i les defensava dels atacs de les tribus veïnes, i amb un fossat de 17 metres d’amplada i uns sis de profunditat, la fortalesa dels Vilars era literalment inexpugnable. Si a l’actualitat ja és impressionant i està en ruïnes, a l’època de major esplendor devia ser simplement magnífica. Una mostra de poder i riquesa inigualable que comprèn encara grans meravelles. El camp frisi, per exemple, un conjunt de pedres alçades clavades al terra per a dificultar l’avenç dels atacants, és el més gran i ben conservat d’Europa.
Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.
Només el 20% de la superfície del recinte ha estat estudiada, però els arqueòlegs ja comencen a trobar respostes. Una de les incògnites que hi ha encara per a explicar és l’abandonament que va patir la fortalesa a mitjans del segle IV a.C. Aparentment per causes no bèl·liques, els habitants van marxar i la fortalesa va quedar a expenses dels elements. Quan els romans van arribar més tard, van aprofitar les pedres per a construir les seves cases, i amb el temps el fossat es va cobrir i els murs enderrocar per a fer lloc als cultius. La hipòtesi més plausible té a veure amb la mateixa naturalesa de la fortalesa. Les muralles, que l’havien defensat fins aleshores, eren a la vegada la presó que impedia expandir-se. Quan la comunitat va créixer, simplement va haver de deixar el poble i buscar-ne un de més gran.
Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.
Envoltada per un fossat, rodejada d’una ampla muralla, flanquejada per dotze torres imponents, les ruïnes de la fortalesa deixen entreveure encara la poderosa influència que durant prop de quatre-cents anys va tenir sobre la regió. Habitada ininterrompudament entre el 750 i el 325 a.C., la fortalesa ilergeta és una mostra única dins el registre arqueològic català i ibèric de la primera edat del ferro i inicis de la segona.
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites. El príncep que construí aquella fortalesa posseïa una de les terres més riques de tota Ilergècia. I per a demostrar aquell poder va erigir una construcció que intimidaria a qualsevol visitant estranger. Amb una extensió de 4000 metres quadrats a l’interior, una muralla de 50 metres de diàmetre, cinc d’amplada i cinc d’alçada, rodejada per dotze torres de defensa, amb un camp frisi que les envoltava i les defensava dels atacs de les tribus veïnes, i amb un fossat de 17 metres d’amplada i uns sis de profunditat, la fortalesa dels Vilars era literalment inexpugnable. Si a l’actualitat ja és impressionant i està en ruïnes, a l’època de major esplendor devia ser simplement magnífica. Una mostra de poder i riquesa inigualable que comprèn encara grans meravelles. El camp frisi, per exemple, un conjunt de pedres alçades clavades al terra per a dificultar l’avenç dels atacants, és el més gran i ben conservat d’Europa.
Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.
Només el 20% de la superfície del recinte ha estat estudiada, però els arqueòlegs ja comencen a trobar respostes. Una de les incògnites que hi ha encara per a explicar és l’abandonament que va patir la fortalesa a mitjans del segle IV a.C. Aparentment per causes no bèl·liques, els habitants van marxar i la fortalesa va quedar a expenses dels elements. Quan els romans van arribar més tard, van aprofitar les pedres per a construir les seves cases, i amb el temps el fossat es va cobrir i els murs enderrocar per a fer lloc als cultius. La hipòtesi més plausible té a veure amb la mateixa naturalesa de la fortalesa. Les muralles, que l’havien defensat fins aleshores, eren a la vegada la presó que impedia expandir-se. Quan la comunitat va créixer, simplement va haver de deixar el poble i buscar-ne un de més gran.
Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.
29 oct 2009
Logoogles
Tal com comentava en una entrada anterior, hi ha poques coses més simpàtiques que trobar-se amb un logotip del Google diferent a les dates commemoratives per a donar un toc de varietat i cultura.
Per a veure tota la col·lecció: http://www.google.com/intl/en/holidaylogos.html
Aquí en teniu uns quants exemples:
Anniversary of the first ascent of Mount Everest - May 29, 2008
Thanksgiving Day - November 27, 2008
René Magritte's 110th Birthday - November 21, 2008
Veteran's Day - November 11, 2008
Election Day - November 4, 2008
Happy Halloween! Doodle designed by Wes Craven - October 31, 2008
Google's 10th Anniversary - September 27, 2008
Large Hadron Collider - September 10, 2008
2008 Summer Games in Beijing- August 8, 2008
50th Anniversary of Nasa - July 29, 2008
Per a veure tota la col·lecció: http://www.google.com/intl/en/holidaylogos.html
Aquí en teniu uns quants exemples:
Anniversary of the first ascent of Mount Everest - May 29, 2008
Thanksgiving Day - November 27, 2008
René Magritte's 110th Birthday - November 21, 2008
Veteran's Day - November 11, 2008
Election Day - November 4, 2008
Happy Halloween! Doodle designed by Wes Craven - October 31, 2008
Google's 10th Anniversary - September 27, 2008
Large Hadron Collider - September 10, 2008
2008 Summer Games in Beijing- August 8, 2008
50th Anniversary of Nasa - July 29, 2008
Aniversari de Diego Velázquez - 6 Juny 2008
22 oct 2009
Óssos a Chilkoot River, Alaska
Trenta minuts. Aquest és el temps que em dono com a màxim per a esperar que algú em porti fins a Chilkoot River. M’estic a la sortida del poble, a la carretera que va cap al port. Són les set del vespre, però encara queden tres hores ben bones de llum. De la mitja dotzena de cotxes que passen, cap d’ells no s’atura. Sóc a punt de desistir, quan ja m’he estat esperant vint-i-nou minuts, que para una camioneta vella i atrotinada, conduïda per un parell de hippies de tercera edat. Viuen a la badia de Lutak, o sigui que Chilkoot River els queda de passada, i accedeixen a portar-m’hi. Pujo al seient del darrera, entre les compres de la setmana i un bulldog de cara aixafada que insisteix en posar la seva boca bavosa damunt la meva falda. La conversa es limita a poc més d’un intercanvi de salutacions i la indicació de quina és la meva destinació. La resta del temps el silenci l’omple una cassette amb música de Joan Baez.
Em deixen on el Chilkoot River, desemboca al mar. La carretera de la costa travessa el riu a través d’un ample pont, des de dalt del qual puc veure un parell de foques que s’alimenten dels salmons que aprofiten la marea per a remuntar més fàcilment el riu. La carretera que duu al llac ressegueix el riu pel marge esquerre, i quan la segueixo descobreixo on anaven els cotxes que han passat pel meu davant mentre m’esperava al poble. Molts d’ells són aparcats al costat de la carretera, i molts dels seus propietaris estan enfonsats fins a la cintura en les aigües remogudes del riu. Estan pescant els salmons rosa o geperuts (Onchorynchus gorbuscha) que remunten les aigües a milers. El riu té uns trenta metres d’amplada, però tots els pescadors es concentren a pocs metres de la ribera, o prop de les grans roques que marquen el riu com les clapes d’una serp. El lloc és idíl•lic, amb aigües netes lliscant sinuosament pels meandres del riu, emmarcat en un bosc d’altes pícees a la falda de muntanyes escarpades. Per als pescadors, el lloc no és només idíl•lic sinó que és el paradís: n’hi ha tants de salmons, que no cal ser un expert per què piquin. «Simplement llences la canya i esperes que un dels peixos piqui. I no triguen a fer-ho», m’assegura un d’ells.
No és estrany que hi hagi tants salmons. Riu amunt hi trobo una presa de recompte, feta amb barres de ferro clavades al riu. Durant el dia, biòlegs del Servei de Caça i Pesca aixequen uns quants barrots que permetin el pas dels peixos, i compten tots els que hi passen. La tanquen a la tarda i la nit, i els salmons l’únic que poden fer és esperar-se fins a l’endemà al matí, cosa que aprofiten tant els pescadors com els óssos. Avui els biòlegs han comptat prop de tres mil peixos, però comparat amb finals d’agost, quan les aigües bullen literalment d’activitat, aquesta quantitat és molt petita.
El capvespre avança ràpidament i la llum disminueix a cada minut quan sóc de nou prop del pont. La poca llum que encara hi ha queda filtrada pels núvols que amenacen pluja i donen a l’ambient una tonalitat blavosa que inunda el bosc proper. A l’altra banda del riu, on s’aboca al mar, caminant tranquil•lament per la platja, hi puc distingir un animal. En un principi sembla un gos, però un cop d’ull amb els prismàtics em permeten distingir la gepa característica d’un ós bru. Una visió fugissera, perquè no triga a quedar amagat per uns arbustos que m’impedeixen la visió. Ha estat tan ràpid que no li he pogut fer ni una foto.
Intento apropar-m’hi. El bosc és en fosc silenci. Només sento la distant remor de les ones del mar. De sobte, però, a la meva esquerra sento un moviment entre la bardissa. En girar-me, només veig unes branques baixes que tornen a la seva posició. L’ós és un poderós mobilitzador, que dóna força als escarransits, anima les cames dels cansats i aguditza l’enginy dels babaus. En el meu cas, em fa apressar el pas per a allunyar-me’n, sense deixar de mirar cap enrera. M’agradaria veure un ós, però només si ho faig des de lluny. El qui ha remogut les bardisses havia de ser un animal gros, i estic segur que era un ós quan uns metres més enllà veig una mostra evident del seu pas recent. A la pel•lícula de Jean-Jacques Annaud, un dels dos caçadors que persegueixen al poderós plantígrad protagonista de la pel•lícula és capaç de determinar l’hora en què ha passat l’ós simplement comprovant la temperatura d’una deposició amb la part interna del canell. A mi no em cal fer-ho. Sé perfectament que aquell excrement no té més de cinc minuts pels fils de vapor que s’hi aixequen en l’aire fresc del capvespre. A més, sense ser especialista en la matèria puc dir fàcilment que la dieta d’aquell ós. El color de les baies mal digerides i unes restes d’espines de salmó són prou reveladors.
Prop del pont trobo un ciclista que està mirant l’altra riba amb prismàtics. Només quan em fixo en l’esprai antióssos que penja del seu cinturó veig que no es tracta d’un ciclista qualsevol. Es diu Anthony Crupy i és biòleg d’óssos com en Robert Livingood. M’explica que treballa per al Servei de Caça i Pesca en la reeducació dels óssos problemàtics, i està resseguint amb els binocles les evolucions de l’ós caminant per la platja. M’explica que coneix la història específica d’aquell ós particular. Té dos anys i mig i fa unes setmanes va entrar al galliner de la granja que tenim davant nostra a l’altra banda del riu, i en va matar totes les gallines. El granger volia matar l’animal, és clar, però l’Anthony el va convèncer per què li deixés provar un experiment. Va decidir instal•lar una tanca electrificada al voltant del galliner. El granger ha comprat noves gallines, i les ha col•locat al galliner, i aquesta nit és la que provaran si la tanca funciona.
–S’hi està apropant –em xiuxiueja l’Anthony.
L’ós ha anat resseguint la platja i al final s’ha trobat davant la granja i va directe cap al galliner. L’Anthony està nerviós, no del tot segur que el seu invent funcioni. L’ós sembla que dubta a l’hora de recórrer els últims metres, rodeja el galliner, aixeca el musell i ensuma l’aire. S’hi aproxima subreptíciament, com una guineu a mitjanit, i intenta entrar-hi. Aleshores es veu una llum en la foscor creixent, com un flaix sobtat. L’ós salta enrera amb un crit de dolor, i l’Anthony al meu costat també salta. «Ha funcionat! Ha funcionat!», crida. L’ós torna de nou a escometre la tanca, i altre cop rep una descàrrega. No en desitja una tercera i abandona el galliner sense entendre encara què ha passat, però convençut que no hi tornarà.
–Aquest ós acaba de salvar la seva vida –em confessa l’Anthony–. Si la tanca elèctrica no hagués funcionat, el granger hauria acabat matant-lo.
–Jo em pensava que a Alaska els óssos estaven protegits.
–Només als Parcs Nacionals o Reserves de Caça. Aquí a Haines encara es poden caçar. Cada habitant de la regió pot matar un ós cada dos anys. I molts caçadors aprofiten aquesta oportunitat.
Hi ha una dita a Amèrica que diu que «Un ós alimentat és un ós mort». Pel que sembla, és totalment certa. Dels trenta-dos óssos que l’Anthony ha estudiat, només en queden deu. La resta els han matat o bé han hagut de marxar forçats per la pressió humana.
–Oh, no! Ara creua la carretera! –exclama l’Anthony assenyalant l’ós.
Uns cotxes que passaven en aquell moment per la carretera ja l’han vist il•luminat pels seus focus. En veure’s sorprès, l’ós ha entrat al bosc. Normalment, s’esperaria allà fins que haguessin passat els cotxes, per a tornar a baixar i dirigir-se cap al riu, però els cotxes s’estan allà esperant que torni a baixar per a veure’l.
–No, no! Ara es quedaran aquí i no deixaran marxar l’ós! –es queixa l’Anthony. No li interessa que gaires cotxes vegin aquest ós. Si vol arribar a reformar-lo, l’ós ha de tenir la mínima interacció possible amb l’home.
Decidit a demanar als conductors que se’n vagin, l’Anthony travessa el pont. L’acompanyo, i quan hi arribem, davant del bosc on ha entrat l’ós ja no hi ha cap cotxe. S’han cansat d’esperar que sortís.
–Tu queda’t aquí i vigila que no surti. Jo aniré al pont a veure si ha creuat el riu –em diu mentre munta de nou a la bicicleta.
Em quedo allà palplantat al mig de la carretera, en la foscor cada cop més profunda, mirant cap al bosc i esperant veure un ós que acaba de rebre dues sessions d’electroteràpia. Passats uns minuts, vaig cap al pont per a trobar-me amb l’Anthony. L’ós ha sortit per una altra banda, i l’Anthony ja l’està observant sota el pont. Al costat de l’aigua, el plantígrad comença a alimentar-se de salmons.
Em deixen on el Chilkoot River, desemboca al mar. La carretera de la costa travessa el riu a través d’un ample pont, des de dalt del qual puc veure un parell de foques que s’alimenten dels salmons que aprofiten la marea per a remuntar més fàcilment el riu. La carretera que duu al llac ressegueix el riu pel marge esquerre, i quan la segueixo descobreixo on anaven els cotxes que han passat pel meu davant mentre m’esperava al poble. Molts d’ells són aparcats al costat de la carretera, i molts dels seus propietaris estan enfonsats fins a la cintura en les aigües remogudes del riu. Estan pescant els salmons rosa o geperuts (Onchorynchus gorbuscha) que remunten les aigües a milers. El riu té uns trenta metres d’amplada, però tots els pescadors es concentren a pocs metres de la ribera, o prop de les grans roques que marquen el riu com les clapes d’una serp. El lloc és idíl•lic, amb aigües netes lliscant sinuosament pels meandres del riu, emmarcat en un bosc d’altes pícees a la falda de muntanyes escarpades. Per als pescadors, el lloc no és només idíl•lic sinó que és el paradís: n’hi ha tants de salmons, que no cal ser un expert per què piquin. «Simplement llences la canya i esperes que un dels peixos piqui. I no triguen a fer-ho», m’assegura un d’ells.
No és estrany que hi hagi tants salmons. Riu amunt hi trobo una presa de recompte, feta amb barres de ferro clavades al riu. Durant el dia, biòlegs del Servei de Caça i Pesca aixequen uns quants barrots que permetin el pas dels peixos, i compten tots els que hi passen. La tanquen a la tarda i la nit, i els salmons l’únic que poden fer és esperar-se fins a l’endemà al matí, cosa que aprofiten tant els pescadors com els óssos. Avui els biòlegs han comptat prop de tres mil peixos, però comparat amb finals d’agost, quan les aigües bullen literalment d’activitat, aquesta quantitat és molt petita.
El capvespre avança ràpidament i la llum disminueix a cada minut quan sóc de nou prop del pont. La poca llum que encara hi ha queda filtrada pels núvols que amenacen pluja i donen a l’ambient una tonalitat blavosa que inunda el bosc proper. A l’altra banda del riu, on s’aboca al mar, caminant tranquil•lament per la platja, hi puc distingir un animal. En un principi sembla un gos, però un cop d’ull amb els prismàtics em permeten distingir la gepa característica d’un ós bru. Una visió fugissera, perquè no triga a quedar amagat per uns arbustos que m’impedeixen la visió. Ha estat tan ràpid que no li he pogut fer ni una foto.
Intento apropar-m’hi. El bosc és en fosc silenci. Només sento la distant remor de les ones del mar. De sobte, però, a la meva esquerra sento un moviment entre la bardissa. En girar-me, només veig unes branques baixes que tornen a la seva posició. L’ós és un poderós mobilitzador, que dóna força als escarransits, anima les cames dels cansats i aguditza l’enginy dels babaus. En el meu cas, em fa apressar el pas per a allunyar-me’n, sense deixar de mirar cap enrera. M’agradaria veure un ós, però només si ho faig des de lluny. El qui ha remogut les bardisses havia de ser un animal gros, i estic segur que era un ós quan uns metres més enllà veig una mostra evident del seu pas recent. A la pel•lícula de Jean-Jacques Annaud, un dels dos caçadors que persegueixen al poderós plantígrad protagonista de la pel•lícula és capaç de determinar l’hora en què ha passat l’ós simplement comprovant la temperatura d’una deposició amb la part interna del canell. A mi no em cal fer-ho. Sé perfectament que aquell excrement no té més de cinc minuts pels fils de vapor que s’hi aixequen en l’aire fresc del capvespre. A més, sense ser especialista en la matèria puc dir fàcilment que la dieta d’aquell ós. El color de les baies mal digerides i unes restes d’espines de salmó són prou reveladors.
Prop del pont trobo un ciclista que està mirant l’altra riba amb prismàtics. Només quan em fixo en l’esprai antióssos que penja del seu cinturó veig que no es tracta d’un ciclista qualsevol. Es diu Anthony Crupy i és biòleg d’óssos com en Robert Livingood. M’explica que treballa per al Servei de Caça i Pesca en la reeducació dels óssos problemàtics, i està resseguint amb els binocles les evolucions de l’ós caminant per la platja. M’explica que coneix la història específica d’aquell ós particular. Té dos anys i mig i fa unes setmanes va entrar al galliner de la granja que tenim davant nostra a l’altra banda del riu, i en va matar totes les gallines. El granger volia matar l’animal, és clar, però l’Anthony el va convèncer per què li deixés provar un experiment. Va decidir instal•lar una tanca electrificada al voltant del galliner. El granger ha comprat noves gallines, i les ha col•locat al galliner, i aquesta nit és la que provaran si la tanca funciona.
–S’hi està apropant –em xiuxiueja l’Anthony.
L’ós ha anat resseguint la platja i al final s’ha trobat davant la granja i va directe cap al galliner. L’Anthony està nerviós, no del tot segur que el seu invent funcioni. L’ós sembla que dubta a l’hora de recórrer els últims metres, rodeja el galliner, aixeca el musell i ensuma l’aire. S’hi aproxima subreptíciament, com una guineu a mitjanit, i intenta entrar-hi. Aleshores es veu una llum en la foscor creixent, com un flaix sobtat. L’ós salta enrera amb un crit de dolor, i l’Anthony al meu costat també salta. «Ha funcionat! Ha funcionat!», crida. L’ós torna de nou a escometre la tanca, i altre cop rep una descàrrega. No en desitja una tercera i abandona el galliner sense entendre encara què ha passat, però convençut que no hi tornarà.
–Aquest ós acaba de salvar la seva vida –em confessa l’Anthony–. Si la tanca elèctrica no hagués funcionat, el granger hauria acabat matant-lo.
–Jo em pensava que a Alaska els óssos estaven protegits.
–Només als Parcs Nacionals o Reserves de Caça. Aquí a Haines encara es poden caçar. Cada habitant de la regió pot matar un ós cada dos anys. I molts caçadors aprofiten aquesta oportunitat.
Hi ha una dita a Amèrica que diu que «Un ós alimentat és un ós mort». Pel que sembla, és totalment certa. Dels trenta-dos óssos que l’Anthony ha estudiat, només en queden deu. La resta els han matat o bé han hagut de marxar forçats per la pressió humana.
–Oh, no! Ara creua la carretera! –exclama l’Anthony assenyalant l’ós.
Uns cotxes que passaven en aquell moment per la carretera ja l’han vist il•luminat pels seus focus. En veure’s sorprès, l’ós ha entrat al bosc. Normalment, s’esperaria allà fins que haguessin passat els cotxes, per a tornar a baixar i dirigir-se cap al riu, però els cotxes s’estan allà esperant que torni a baixar per a veure’l.
–No, no! Ara es quedaran aquí i no deixaran marxar l’ós! –es queixa l’Anthony. No li interessa que gaires cotxes vegin aquest ós. Si vol arribar a reformar-lo, l’ós ha de tenir la mínima interacció possible amb l’home.
Decidit a demanar als conductors que se’n vagin, l’Anthony travessa el pont. L’acompanyo, i quan hi arribem, davant del bosc on ha entrat l’ós ja no hi ha cap cotxe. S’han cansat d’esperar que sortís.
–Tu queda’t aquí i vigila que no surti. Jo aniré al pont a veure si ha creuat el riu –em diu mentre munta de nou a la bicicleta.
Em quedo allà palplantat al mig de la carretera, en la foscor cada cop més profunda, mirant cap al bosc i esperant veure un ós que acaba de rebre dues sessions d’electroteràpia. Passats uns minuts, vaig cap al pont per a trobar-me amb l’Anthony. L’ós ha sortit per una altra banda, i l’Anthony ja l’està observant sota el pont. Al costat de l’aigua, el plantígrad comença a alimentar-se de salmons.
2 oct 2009
140 anys del naixement de Gandhi
Una de les satisfaccions més grans que podem tenir els internautes cada cop que entrem al navegador, és la de trobar-nos que el logotip del Google ha canviat i ens mostra alguna referència a algun esdeveniment de la data. Així és com he sabut que avui passava alguna cosa amb en Gandhi. El logotip era prou explícit. L’arxiconeguda cara de l’indi formant la G del Google.
Una consulta ràpida a la wikipedia m’ha fet adonar que avui se celebra el 140è aniversari de Mohandas Karamchand Gandhi, la icona de la pau i la no-violència. Per això també se celebra el Dia Internacional de la No-Violència.
Coincidint amb l’aniversari de Gandhi, l’Hindustan Times de Nova Delhi anuncia avui que sortirà la traducció en anglès de la biografia més extensa del Mahatma escrita fins ara. Es tracta de quatre volums escrits originalment en gujarati, la llengua materna de Gandhi. L’original Maru Jivan Ej Mari Vani, publicat el 2003 i traduït ara com My Life is My Message, va ser escrit per Narayan Desai, fill del secretari personal de Gandhi, Mahadev Desai. La biografia ha estat considerada una de les més personals en detalls que abarquen tota la vida de Gandhi, gràcies al fet que l’autor va viure a l’Ashram Sabarmati amb el Mahatma fins el 1948.
Per a conèixer l’home que Albert Einstein va elogiar dient que “Generations to come will scarce believe that such a one as this ever in flesh and blood walked upon this earth” (Les generacions futures amb prou feines creuran que una persona com aquesta de carn i ossos va caminar mai sobre la terra), no és necessari empassar-se les 2.500 pàgines del nou llibre. Per aquells que estigueu interessats en aprofundir més sobre Gandhi, hi ha una manera molt més curta i agradable: anar al cinema. O al videoclub. I veure la magnífica pel·lícula dirigida el 1982 per sir Richard Attenborough. Gandhi, la pel·lícula, amb més de tres hores de durada, va ser una fita dins el cinema anglès dels anys 80, i hi van participar grans estrelles de l’escena britànica i americana d’aleshores, com sir John Gielgud, Edward Fox, Trevor Howard, John Mills, Candice Bergen, Martin Sheen o Daniel Day Lewis. El film va catapultar la carrera de Ben Kingsley, que va rebre un merescut Òscar al millor actor, i el va llençar a la fama per un paper que al final ha sabut deixar enrera. En total, la pel·lícula va rebre vuit estatuetes, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Per aquells que sigueu cinèfils, atenció amb l’escena inicial de la cerimònia de l’enterrament. Compta amb 400.000 extres, el record Guinness per a qualsevol producció fílmica. La música és del magnífic Ravi Shankar i de George Fenton. En definitiva un plaer per a la vista i l’oïda.
Coincidint amb l’aniversari de Gandhi, l’Hindustan Times de Nova Delhi anuncia avui que sortirà la traducció en anglès de la biografia més extensa del Mahatma escrita fins ara. Es tracta de quatre volums escrits originalment en gujarati, la llengua materna de Gandhi. L’original Maru Jivan Ej Mari Vani, publicat el 2003 i traduït ara com My Life is My Message, va ser escrit per Narayan Desai, fill del secretari personal de Gandhi, Mahadev Desai. La biografia ha estat considerada una de les més personals en detalls que abarquen tota la vida de Gandhi, gràcies al fet que l’autor va viure a l’Ashram Sabarmati amb el Mahatma fins el 1948.
Per a conèixer l’home que Albert Einstein va elogiar dient que “Generations to come will scarce believe that such a one as this ever in flesh and blood walked upon this earth” (Les generacions futures amb prou feines creuran que una persona com aquesta de carn i ossos va caminar mai sobre la terra), no és necessari empassar-se les 2.500 pàgines del nou llibre. Per aquells que estigueu interessats en aprofundir més sobre Gandhi, hi ha una manera molt més curta i agradable: anar al cinema. O al videoclub. I veure la magnífica pel·lícula dirigida el 1982 per sir Richard Attenborough. Gandhi, la pel·lícula, amb més de tres hores de durada, va ser una fita dins el cinema anglès dels anys 80, i hi van participar grans estrelles de l’escena britànica i americana d’aleshores, com sir John Gielgud, Edward Fox, Trevor Howard, John Mills, Candice Bergen, Martin Sheen o Daniel Day Lewis. El film va catapultar la carrera de Ben Kingsley, que va rebre un merescut Òscar al millor actor, i el va llençar a la fama per un paper que al final ha sabut deixar enrera. En total, la pel·lícula va rebre vuit estatuetes, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Per aquells que sigueu cinèfils, atenció amb l’escena inicial de la cerimònia de l’enterrament. Compta amb 400.000 extres, el record Guinness per a qualsevol producció fílmica. La música és del magnífic Ravi Shankar i de George Fenton. En definitiva un plaer per a la vista i l’oïda.
El millor homenatge que podem fer avui al Mahatma és seure al sofà amb un bol de crispetes, encendre el DVD, i contemplar la seva vida exemplar.
Felicitats Gandhiji!
Felicitats Gandhiji!
28 sept 2009
2.560 anys de Confuci
Segons la tradició xinesa, avui 28 de setembre és l’aniversari del més gran de tots els seus filòsofs. Aquells de vosaltres que hagueu obert el google haureu vist que el logotip tradicional havia estat modificat i apareixia l’homenatjat en comptes de la L.
I és que en un dia com avui de l’any 551 a.C. naixia a Qufu, a la Xina, Kong Fuzi (孔子). Confuci el savi, Confuci el mestre, Confuci el semidéu. Nascut dins d’una família de terratinents de baix rang, va començar la carrera política entrant a la cort del rei Wu, i més tard a la cort del regne Wei.
Ja en vida la seva doctrina, basada en els ritus i tradicions de les dinasties Shang i Zhou van rebre molta consideració. Multitud de deixebles el seguien arreu, la majoria prínceps que Confuci volia formar per tal que governessin adequadament. Segons ell, si el príncep és virtuós, els seus súbdits seguiran el seu exemple.
Cinc cents anys abans de Jesucrist, Confuci ja proposava com a màximes virtuts la tolerància, la bondat, la benevolència, l’amor al proïsme i el respecte als majors i avantpassats.
Però va ser sobretot a partir de la seva mort el 479 a.C. (als 72 anys), que els seus ensenyaments van començar a ser concebuts com una filosofia pròpia. Des d’aleshores, el confucianisme ha estat un dels pilars de la vida filosòfica oriental, i els seus promulgaments encara viuen en la memòria del poble xinès i s’han expandit fins molt més enllà de la Gran Muralla.
Del mestre Kong ens han quedat moltes màximes que, com les de Lao Tse i alguna del Bruce Lee, formen part fins i tot de la nostra vida diària, per la seva simplicitat i el gran poder del significat que tenen. Uns poc exemples:
·Quan vegis un home bo, intenta imitar-lo; quan vegis a un home dolent, reflexiona.
·L’home més noble és digne, però no orgullós; l’inferior és orgullós, però no és digne.
·Esperar l’inesperat. Acceptar l’inacceptable.
·Si un ocell et diu que estàs boig, deu ser que és així; els ocells no parlen.
·El millor indici de la saviesa és la concordança entre les paraules i les obres.
Aquí n’hi ha una altra de força famosa, adaptada en multitud de guions de cinema:
·La nostra major glòria no es troba en no caure mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiguem.
I alguna que hauria pogut aparèixer sense cap modificació al Nou Testament:
·No facis als altres el que no vols que et facin a tu, ni et facis a tu el que no faries als altres.
Així doncs, estem de celebració i cal felicitar el mestre Confuci pel seu 2.560è aniversari. La llarga barba amb què normalment se’l representa li deu haver crescut uns quants metres i s’haurà tornat tan canosa que ni quantitats industrials de Just for Men podrien tornar-li el color, però les seves paraules perduren als llibres, a les pel·lícules i, més important encara, en l’imaginari popular de mig món.
N'hi ha per meditar-hi, oi?
Tal com diria Confuci: “Llegir sense meditar és una ocupació inútil”.
I és que en un dia com avui de l’any 551 a.C. naixia a Qufu, a la Xina, Kong Fuzi (孔子). Confuci el savi, Confuci el mestre, Confuci el semidéu. Nascut dins d’una família de terratinents de baix rang, va començar la carrera política entrant a la cort del rei Wu, i més tard a la cort del regne Wei.
Ja en vida la seva doctrina, basada en els ritus i tradicions de les dinasties Shang i Zhou van rebre molta consideració. Multitud de deixebles el seguien arreu, la majoria prínceps que Confuci volia formar per tal que governessin adequadament. Segons ell, si el príncep és virtuós, els seus súbdits seguiran el seu exemple.
Cinc cents anys abans de Jesucrist, Confuci ja proposava com a màximes virtuts la tolerància, la bondat, la benevolència, l’amor al proïsme i el respecte als majors i avantpassats.
Però va ser sobretot a partir de la seva mort el 479 a.C. (als 72 anys), que els seus ensenyaments van començar a ser concebuts com una filosofia pròpia. Des d’aleshores, el confucianisme ha estat un dels pilars de la vida filosòfica oriental, i els seus promulgaments encara viuen en la memòria del poble xinès i s’han expandit fins molt més enllà de la Gran Muralla.
Del mestre Kong ens han quedat moltes màximes que, com les de Lao Tse i alguna del Bruce Lee, formen part fins i tot de la nostra vida diària, per la seva simplicitat i el gran poder del significat que tenen. Uns poc exemples:
·Quan vegis un home bo, intenta imitar-lo; quan vegis a un home dolent, reflexiona.
·L’home més noble és digne, però no orgullós; l’inferior és orgullós, però no és digne.
·Esperar l’inesperat. Acceptar l’inacceptable.
·Si un ocell et diu que estàs boig, deu ser que és així; els ocells no parlen.
·El millor indici de la saviesa és la concordança entre les paraules i les obres.
Aquí n’hi ha una altra de força famosa, adaptada en multitud de guions de cinema:
·La nostra major glòria no es troba en no caure mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiguem.
I alguna que hauria pogut aparèixer sense cap modificació al Nou Testament:
·No facis als altres el que no vols que et facin a tu, ni et facis a tu el que no faries als altres.
Així doncs, estem de celebració i cal felicitar el mestre Confuci pel seu 2.560è aniversari. La llarga barba amb què normalment se’l representa li deu haver crescut uns quants metres i s’haurà tornat tan canosa que ni quantitats industrials de Just for Men podrien tornar-li el color, però les seves paraules perduren als llibres, a les pel·lícules i, més important encara, en l’imaginari popular de mig món.
N'hi ha per meditar-hi, oi?
Tal com diria Confuci: “Llegir sense meditar és una ocupació inútil”.
22 sept 2009
Alaska Chilkat Bald Eagle Preserve
Ja he caminat molta estona pel costat de la carretera que va cap a la Chilkat Bald Eagle Preserve, però cap dels cotxes que passa no s’atura davant del meu polze dret alçat. La majoria dels vehicles que passen són autocaravanes de vells carques que es dirigeixen cap al Canadà, però també hi ha algun turisme que va força carregat de gent i fins i tot alguna camioneta que té lloc de sobres però no vol parar. Però tinc ganes de veure alguna àliga de cap blanc, el majestuós símbol alat dels Estats Units, i la reserva és el millor lloc del món per a veure-les. Agost no és un mes tan bo com octubre o novembre, però vull intentar-ho.
Per més que aixeco ben clarament el dit i intento somriure confiadament, no hi ha cap cotxe que s’aturi. Mentre camino per la banda dreta em fixo amb les cases que queden a peu de carretera. La majoria tenen el seu jardinet d’herba espessa ben cuidada. Algunes l’han substituït per petits horts on, aprofitant les llargues hores contínues de llum, s’arriben a fer unes verdures de mides increïbles.
Quan ja fa una hora i mitja que camino i començo a maleir tots els cotxes que segueixen endavant sense parar, n’hi ha un que afluixa la marxa i s’atura una mica més enllà. És una ranxera Toyota Tacoma negra, la meva única oportunitat. Corro cap al cotxe abans que el conductor no canviï de parer. La caixa descoberta del darrera és plena de troncs serrats, un bidó de plàstic de vint litres i uns cartrons.
Quan arribo esbufegant a nivell del conductor, el primer que en veig són els braços, tatuats amb dibuixos policroms com els d’un yakuza japonès. Una barbeta roja abandonada, un cabell ros i llarg entaforat sota una gorra de beisbol amb la visera girada protegint el clatell i una samarreta blava amb dibuixos d’unes deesses hindús psicodèliques em saluden des del volant i em pregunten cap on vaig. La fila del conductor no és gaire tranquil•litzadora, però després d’esperar tant de temps que algú parés, ara no és hora de ser primmirat.
–Cap a la reserva de Chilkat –responc esperant que ell també hi vagi. Només faltaria ara que l’únic cotxe que ha parat no anés cap aquella direcció.
–Quina part de la reserva?
Bé, en allò sí que no hi havia pensat. Havia cregut que qualsevol lloc de la reserva seria bo per a veure àligues, però la reserva s’allarga des de la milla 9 fins a la milla 32, i per força hi ha d’haver uns llocs més bons que d’altres per a l’observació de les aus. El conductor reconeix el dubte a la meva cara i soluciona el problema.
–Cap problema! Et portaré fins als Council Grounds. Allà és un dels llocs més bons per a observar les aus. I et serà més fàcil trobar un cotxe que et pugui dur de nou cap al poble. Puja per l’altra banda.
Quan obro la porta del copilot, em trobo que l’individu està traient el material del seient de l’acompanyant i l’apila desordenadament al darrera. Entro quan està movent un enformador, amb mànec de fusta i una punta d’acer molt i molt afilada.
–Tranquil, no és una arma –s’afanya a dir.
M’asseguro el cinturó i tirem endavant. La carretera segueix el riu Chilkat durant la major part del trajecte. En alguns punts del riu, ancorades a la ribera, hi ha rodes de pales que giren sense parar. Estan construïdes amb el mateix disseny que les tradicionals usades pels indis, amb grosses pales de malla que es mouen amb el moviment de l’aigua i capturen els salmons que pugen riu amunt. Formen part d’un estudi de l’Alaska Department of Fish and Game, els biòlegs del qual capturen els peixos amb aquest mètode tradicional i altament eficient, els mesuren, els marquen i de vegades els posen un petit radiotransmissor i tot per a seguir-los abans de tornar-los a l’aigua. D’aquesta manera els estudis per ràdio poden abocar alguna llum, per minsa que sigui, sobre la ruta i el temps de la migració, i les etiquetes que els marcaven i que queden a terra un cop morts després de fresar, poden servir per a estimar-ne la població.
En contra del que he pogut pensar en una primera impressió, el conductor és dels millors guies que hauria pogut tenir. En Robert Livingood (Bob per als amics) és biòleg especialitzat en óssos. Dels trenta cinc anys que té, n’ha passat quinze estudiant el comportament dels plantígrads i es guanya la vida escrivint-ne articles en revistes de natura i fauna. Com molts dels habitants d’Alaska, és de fora de l’Estat, o com diuen aquí, del downsouth o dels Lower 48. Tal com diu ell, després de treballar un temps a Glacier Park, venir a Alaska per a estudiar els óssos era inevitable.
–Alaska té la major població d’óssos grizzly de tot Amèrica del Nord, i la natura encara s’hi pot considerar verge. Això significa que les probabilitats de trobar un ós i trobar-lo amb un comportament no afectat per la presència de l’home són molt més altes que en qualsevol altre lloc.
En Bob va venir a Haines de vacances amb la seva dona, també biòloga interessada en óssos. Durant una excursió per a observar-ne van trobar-se un home que ja n’estava seguint un parell amb binocles. Aquell home resultà ser un professor que estudiava el comportament dels óssos i que justament necessitava un parell de biòlegs per a ajudar-lo a començar una investigació més àmplia.
–Va ser dit i fet. Ens va acceptar i en una setmana ja havíem trobat un terreny. Construir la cabana va dur més temps, però ara no ho canviaria per res del món. Tu saps la felicitat que dóna aixecar-te al matí i trobar-te al davant d’un llac immaculat, envoltat de natura per totes bandes? Ah! Espera, he de parar aquí!
En Bob disminueix la marxa i s’atura al costat d’una font a peu de carretera, un rierol que cau del vessant de la muntanya. Baixa del cotxe i agafa el el bidó buit de la caixa de la ranxera i l’omple amb l’aigua.
–La millor aigua de Haines –em diu mentre es dirigeix cap al rierol amb el bidó buit.
No gaires quilòmetres després arribem per fi al pàrquing dels Council Grounds. En Bob baixa un moment per a ensenyar-me els voltants, que coneix perfectament. La vista des de l’aparcament mateix ja és magnífica. A l’altra banda de quatre tanques d’informació que hi ha sota un cobert de fusta, darrera uns salzes estilitzats, hi ha el riu Chilkat, i a l’altra riba les altes muntanyes nevades de Thakin. I just sota d’aquestes hi ha una cresta de cims més baixos, coberts de vegetació.
–A l’altra banda d’aquelles muntanyes de primer terme hi ha el llac Chilkat, que és el més gran de la regió. Diu una llegenda Tlingit que els cignes que hi havia al riu Chilkat estaven cansats de passar tant de fred a l’hivern. Van posar-se tots d’acord, van volar fins darrera les muntanyes, on només hi havia un camp de neu, i es van posar a bategar les ales. La calor va fer que la neu es fongués i va aparèixer el llac.
En Bob m’assenyala un altre punt:
–I si et fixes en aquell punt a l’altra banda del riu, darrera d’aquelles altes muntanyes, allà comença la reserva natural més gran del món. Hi ha els parcs de Glacier Bay, Kluane, i Wrangell-St. Elias, una extensió verge de valls desconegudes. I allà hi ha la cresta de Chilkat, allà on hi ha aquelles cims més baixos coberts de pícees. En aquell bosc els Tlingit enterraven els seus xamans. Ningú no talla aquells arbres. Alguns tenen milers d’anys, i és un dels millors llocs per a observar óssos. De vegades hi vaig amb un company per a seguir-los, i com que no hi va mai ningú, els óssos no tenen por dels homes, i es comporten tal com ho fan els óssos que no estan habituats a l’home.
Quan li dic que no me’n vull anar d’Alaska sense haver vist óssos, em respon somrient:
–Aleshores has d’anar a Chilkoot Lake.
–No és perillós?
–No. Gens ni mica. Només és perillós si no saps com comportar-te i no saps interpretar les intencions de l’animal. Només hi ha accidents quan la gent s’hi apropa massa. Creu-me, he vist fer coses a la gent que ni jo amb tots els meus anys d’experiència m’atreviria a fer.
És només quan en Bob marxa amb la ranxera cap a casa seva que observo que l’aparcament és buit. Ni tan sols ha passat cap cotxe per la carretera del costat mentre hem estat parlant. Camino cap a l’observatori d’àligues amb l’esperança que amb el temps que hi passi arribi algú que em pugui tornar a Haines. Per les passarel•les de fusta que hi ha instal•lades arribo a tocar del riu.
La reserva existeix perquè és l’últim lloc on les àligues poden alimentar-se de salmons a finals de la tardor. I si ho poden fer, les àligues ho deuen al riu. Cap a l’octubre, a Haines ja hi neva, i el riu Chilkat, com molts altres de la regió s’hauria de gelar. Però just en aquest punt, on conflueixen els seus afluents Kleheni i Tsirku, el riu Chilkat no es gela.
Aquests dos afluents tenen uns ventalls al•luvials que acumulen l’aigua fosa de les glaceres durant la primavera i l’estiu sota terra, on queda protegida del fred exterior uns cinc graus per sobre del punt de congelació. A la tardor, aquest aigua més calenta s’escola avall i evita que l’aigua del riu Chilkat es glaci en aquest tram. Els salmons chum (Onchorynchus keta), anomenats també dog salmon perquè s’utilitzaven per a alimentar els gossos de trineu, aprofiten aquesta obertura del riu per a fer la migració més tardana que es coneix, a finals de la tardor. És aleshores que els arbres de la vora del riu Chilkat s’omplen de milers d’àligues de cap blanc arribades de tot Alaska i part del Canadà per a poder alimentar-se amb l’última migració de salmó que els ofereix la natura abans de ser sorpreses per l’hivern.
Tot i que es tracta del símbol dels Estats Units d’Amèrica, no es pot dir que els americans hagin tractat gaire bé les àligues de cap blanc. A Alaska se’n van arribar a matar 128.000 per a protegir els salmons, pensant que elles eren les culpables de les pesques pobres. Als Lower 48, les grans quantitats de DDT utilitzades als conreus van anar pujant per la cadena tròfica fins a quedar-se al punt més alt, als cossos de les àligues. Quan una parella d’aquestes ponia un ou, la seva closca era tan prima per efectes de l’insecticida que es trencava quan els adults s’hi posaven a sobre per a donar escalfor. A partir de la prohibició de l’ús de DDT, el nombre d’àligues va anar en augment, però sobretot gràcies al trasllat d’unes quantes àligues d’Alaska fins als Estats meridionals.
A diferència de l’home blanc, els Tlingit Klukwan, els antics habitants de la zona, sempre han reverenciat les àligues. Ells van ser els primers en veure l’espectacle de la reunió anual d’àligues als Council Grounds. Van ser les àligues qui els van guiar fins a aquesta terra abundant en salmons, i l’àliga segueix sent un símbol fonamental en la seva cosmogonia. Van ser aquests indis Tlingit els que van batejar el lloc amb el nom de Terres del Consell, perquè s’imaginaven que les àligues es reunien aquí un cop l’any per a celebrar un consell on decidien el futur de tots els éssers vius.
Les àligues són considerades pels Tlingits la meitat de tot el que existeix, sent l’altra meitat els corbs. Com una espècie de Yin-Yang americà, els Tlingit ho classifiquen tot en un dels dos grups, fins i tot a ells mateixos. La població Tlingit està estructurada en una forta societat matrilineal. Tothom pertany a la meitat corb o a la meitat àliga, la mateixa de què forma part la mare. I per tal d’evitar l’endogàmia, cadascú s’ha de casar amb algú de l’altra meitat que no sigui parent. Segons una llegenda Tlingit el corb, l’organitzador del món, va dir a l’àliga, el seu contrari: «Ara et faré amb el cap i la cua blanques, però el cos negre. Així, quan volis, tothom veurà que s’han de casar amb un altre color».
No puc dir que vegi la varietat de colors de les àligues. Des de la plataforma d’observació sí que veig algun corb ocasional, deixant ressonar el seu crit llastimós per sobre el riu, però no apareix cap àliga. A la tardor se n’hi poden arribar a acumular fins a cinc mil a la vegada, totes disposades sobre els àlbers sense fulles, com ornaments de nadal en un arbre al•lopècic. I això que a la vall de Chilkat hi viuen tot l’any només unes tres-centes parelles. Però a través de l’ullera de llarga vista que hi ha instal•lada a l’observatori no en veig ni una, encara que hi estic mitja hora resseguint la línia dels arbres i mirant el cel de tant en tant.
Per més que aixeco ben clarament el dit i intento somriure confiadament, no hi ha cap cotxe que s’aturi. Mentre camino per la banda dreta em fixo amb les cases que queden a peu de carretera. La majoria tenen el seu jardinet d’herba espessa ben cuidada. Algunes l’han substituït per petits horts on, aprofitant les llargues hores contínues de llum, s’arriben a fer unes verdures de mides increïbles.
Quan ja fa una hora i mitja que camino i començo a maleir tots els cotxes que segueixen endavant sense parar, n’hi ha un que afluixa la marxa i s’atura una mica més enllà. És una ranxera Toyota Tacoma negra, la meva única oportunitat. Corro cap al cotxe abans que el conductor no canviï de parer. La caixa descoberta del darrera és plena de troncs serrats, un bidó de plàstic de vint litres i uns cartrons.
Quan arribo esbufegant a nivell del conductor, el primer que en veig són els braços, tatuats amb dibuixos policroms com els d’un yakuza japonès. Una barbeta roja abandonada, un cabell ros i llarg entaforat sota una gorra de beisbol amb la visera girada protegint el clatell i una samarreta blava amb dibuixos d’unes deesses hindús psicodèliques em saluden des del volant i em pregunten cap on vaig. La fila del conductor no és gaire tranquil•litzadora, però després d’esperar tant de temps que algú parés, ara no és hora de ser primmirat.
–Cap a la reserva de Chilkat –responc esperant que ell també hi vagi. Només faltaria ara que l’únic cotxe que ha parat no anés cap aquella direcció.
–Quina part de la reserva?
Bé, en allò sí que no hi havia pensat. Havia cregut que qualsevol lloc de la reserva seria bo per a veure àligues, però la reserva s’allarga des de la milla 9 fins a la milla 32, i per força hi ha d’haver uns llocs més bons que d’altres per a l’observació de les aus. El conductor reconeix el dubte a la meva cara i soluciona el problema.
–Cap problema! Et portaré fins als Council Grounds. Allà és un dels llocs més bons per a observar les aus. I et serà més fàcil trobar un cotxe que et pugui dur de nou cap al poble. Puja per l’altra banda.
Quan obro la porta del copilot, em trobo que l’individu està traient el material del seient de l’acompanyant i l’apila desordenadament al darrera. Entro quan està movent un enformador, amb mànec de fusta i una punta d’acer molt i molt afilada.
–Tranquil, no és una arma –s’afanya a dir.
M’asseguro el cinturó i tirem endavant. La carretera segueix el riu Chilkat durant la major part del trajecte. En alguns punts del riu, ancorades a la ribera, hi ha rodes de pales que giren sense parar. Estan construïdes amb el mateix disseny que les tradicionals usades pels indis, amb grosses pales de malla que es mouen amb el moviment de l’aigua i capturen els salmons que pugen riu amunt. Formen part d’un estudi de l’Alaska Department of Fish and Game, els biòlegs del qual capturen els peixos amb aquest mètode tradicional i altament eficient, els mesuren, els marquen i de vegades els posen un petit radiotransmissor i tot per a seguir-los abans de tornar-los a l’aigua. D’aquesta manera els estudis per ràdio poden abocar alguna llum, per minsa que sigui, sobre la ruta i el temps de la migració, i les etiquetes que els marcaven i que queden a terra un cop morts després de fresar, poden servir per a estimar-ne la població.
En contra del que he pogut pensar en una primera impressió, el conductor és dels millors guies que hauria pogut tenir. En Robert Livingood (Bob per als amics) és biòleg especialitzat en óssos. Dels trenta cinc anys que té, n’ha passat quinze estudiant el comportament dels plantígrads i es guanya la vida escrivint-ne articles en revistes de natura i fauna. Com molts dels habitants d’Alaska, és de fora de l’Estat, o com diuen aquí, del downsouth o dels Lower 48. Tal com diu ell, després de treballar un temps a Glacier Park, venir a Alaska per a estudiar els óssos era inevitable.
–Alaska té la major població d’óssos grizzly de tot Amèrica del Nord, i la natura encara s’hi pot considerar verge. Això significa que les probabilitats de trobar un ós i trobar-lo amb un comportament no afectat per la presència de l’home són molt més altes que en qualsevol altre lloc.
En Bob va venir a Haines de vacances amb la seva dona, també biòloga interessada en óssos. Durant una excursió per a observar-ne van trobar-se un home que ja n’estava seguint un parell amb binocles. Aquell home resultà ser un professor que estudiava el comportament dels óssos i que justament necessitava un parell de biòlegs per a ajudar-lo a començar una investigació més àmplia.
–Va ser dit i fet. Ens va acceptar i en una setmana ja havíem trobat un terreny. Construir la cabana va dur més temps, però ara no ho canviaria per res del món. Tu saps la felicitat que dóna aixecar-te al matí i trobar-te al davant d’un llac immaculat, envoltat de natura per totes bandes? Ah! Espera, he de parar aquí!
En Bob disminueix la marxa i s’atura al costat d’una font a peu de carretera, un rierol que cau del vessant de la muntanya. Baixa del cotxe i agafa el el bidó buit de la caixa de la ranxera i l’omple amb l’aigua.
–La millor aigua de Haines –em diu mentre es dirigeix cap al rierol amb el bidó buit.
No gaires quilòmetres després arribem per fi al pàrquing dels Council Grounds. En Bob baixa un moment per a ensenyar-me els voltants, que coneix perfectament. La vista des de l’aparcament mateix ja és magnífica. A l’altra banda de quatre tanques d’informació que hi ha sota un cobert de fusta, darrera uns salzes estilitzats, hi ha el riu Chilkat, i a l’altra riba les altes muntanyes nevades de Thakin. I just sota d’aquestes hi ha una cresta de cims més baixos, coberts de vegetació.
–A l’altra banda d’aquelles muntanyes de primer terme hi ha el llac Chilkat, que és el més gran de la regió. Diu una llegenda Tlingit que els cignes que hi havia al riu Chilkat estaven cansats de passar tant de fred a l’hivern. Van posar-se tots d’acord, van volar fins darrera les muntanyes, on només hi havia un camp de neu, i es van posar a bategar les ales. La calor va fer que la neu es fongués i va aparèixer el llac.
En Bob m’assenyala un altre punt:
–I si et fixes en aquell punt a l’altra banda del riu, darrera d’aquelles altes muntanyes, allà comença la reserva natural més gran del món. Hi ha els parcs de Glacier Bay, Kluane, i Wrangell-St. Elias, una extensió verge de valls desconegudes. I allà hi ha la cresta de Chilkat, allà on hi ha aquelles cims més baixos coberts de pícees. En aquell bosc els Tlingit enterraven els seus xamans. Ningú no talla aquells arbres. Alguns tenen milers d’anys, i és un dels millors llocs per a observar óssos. De vegades hi vaig amb un company per a seguir-los, i com que no hi va mai ningú, els óssos no tenen por dels homes, i es comporten tal com ho fan els óssos que no estan habituats a l’home.
Quan li dic que no me’n vull anar d’Alaska sense haver vist óssos, em respon somrient:
–Aleshores has d’anar a Chilkoot Lake.
–No és perillós?
–No. Gens ni mica. Només és perillós si no saps com comportar-te i no saps interpretar les intencions de l’animal. Només hi ha accidents quan la gent s’hi apropa massa. Creu-me, he vist fer coses a la gent que ni jo amb tots els meus anys d’experiència m’atreviria a fer.
És només quan en Bob marxa amb la ranxera cap a casa seva que observo que l’aparcament és buit. Ni tan sols ha passat cap cotxe per la carretera del costat mentre hem estat parlant. Camino cap a l’observatori d’àligues amb l’esperança que amb el temps que hi passi arribi algú que em pugui tornar a Haines. Per les passarel•les de fusta que hi ha instal•lades arribo a tocar del riu.
La reserva existeix perquè és l’últim lloc on les àligues poden alimentar-se de salmons a finals de la tardor. I si ho poden fer, les àligues ho deuen al riu. Cap a l’octubre, a Haines ja hi neva, i el riu Chilkat, com molts altres de la regió s’hauria de gelar. Però just en aquest punt, on conflueixen els seus afluents Kleheni i Tsirku, el riu Chilkat no es gela.
Aquests dos afluents tenen uns ventalls al•luvials que acumulen l’aigua fosa de les glaceres durant la primavera i l’estiu sota terra, on queda protegida del fred exterior uns cinc graus per sobre del punt de congelació. A la tardor, aquest aigua més calenta s’escola avall i evita que l’aigua del riu Chilkat es glaci en aquest tram. Els salmons chum (Onchorynchus keta), anomenats també dog salmon perquè s’utilitzaven per a alimentar els gossos de trineu, aprofiten aquesta obertura del riu per a fer la migració més tardana que es coneix, a finals de la tardor. És aleshores que els arbres de la vora del riu Chilkat s’omplen de milers d’àligues de cap blanc arribades de tot Alaska i part del Canadà per a poder alimentar-se amb l’última migració de salmó que els ofereix la natura abans de ser sorpreses per l’hivern.
Tot i que es tracta del símbol dels Estats Units d’Amèrica, no es pot dir que els americans hagin tractat gaire bé les àligues de cap blanc. A Alaska se’n van arribar a matar 128.000 per a protegir els salmons, pensant que elles eren les culpables de les pesques pobres. Als Lower 48, les grans quantitats de DDT utilitzades als conreus van anar pujant per la cadena tròfica fins a quedar-se al punt més alt, als cossos de les àligues. Quan una parella d’aquestes ponia un ou, la seva closca era tan prima per efectes de l’insecticida que es trencava quan els adults s’hi posaven a sobre per a donar escalfor. A partir de la prohibició de l’ús de DDT, el nombre d’àligues va anar en augment, però sobretot gràcies al trasllat d’unes quantes àligues d’Alaska fins als Estats meridionals.
A diferència de l’home blanc, els Tlingit Klukwan, els antics habitants de la zona, sempre han reverenciat les àligues. Ells van ser els primers en veure l’espectacle de la reunió anual d’àligues als Council Grounds. Van ser les àligues qui els van guiar fins a aquesta terra abundant en salmons, i l’àliga segueix sent un símbol fonamental en la seva cosmogonia. Van ser aquests indis Tlingit els que van batejar el lloc amb el nom de Terres del Consell, perquè s’imaginaven que les àligues es reunien aquí un cop l’any per a celebrar un consell on decidien el futur de tots els éssers vius.
Les àligues són considerades pels Tlingits la meitat de tot el que existeix, sent l’altra meitat els corbs. Com una espècie de Yin-Yang americà, els Tlingit ho classifiquen tot en un dels dos grups, fins i tot a ells mateixos. La població Tlingit està estructurada en una forta societat matrilineal. Tothom pertany a la meitat corb o a la meitat àliga, la mateixa de què forma part la mare. I per tal d’evitar l’endogàmia, cadascú s’ha de casar amb algú de l’altra meitat que no sigui parent. Segons una llegenda Tlingit el corb, l’organitzador del món, va dir a l’àliga, el seu contrari: «Ara et faré amb el cap i la cua blanques, però el cos negre. Així, quan volis, tothom veurà que s’han de casar amb un altre color».
No puc dir que vegi la varietat de colors de les àligues. Des de la plataforma d’observació sí que veig algun corb ocasional, deixant ressonar el seu crit llastimós per sobre el riu, però no apareix cap àliga. A la tardor se n’hi poden arribar a acumular fins a cinc mil a la vegada, totes disposades sobre els àlbers sense fulles, com ornaments de nadal en un arbre al•lopècic. I això que a la vall de Chilkat hi viuen tot l’any només unes tres-centes parelles. Però a través de l’ullera de llarga vista que hi ha instal•lada a l’observatori no en veig ni una, encara que hi estic mitja hora resseguint la línia dels arbres i mirant el cel de tant en tant.
9 sept 2009
Via Estasen al Pedraforca
Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.
Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.
Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es limitava a les vies fàcils.
L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, aquest cap de setmana passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se. Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.
Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.
El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:
Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.
Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire, a part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.
Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:
26 ago 2009
Tànger
Vella, moderna, africana, europea, caòtica Tànger. Com totes les ciutats d’Àfrica, Tànger es lleva molt abans que el sol. Molt abans que les primeres llums del nou dia colpegessin amb contundència la costa del Nord d’Àfrica, els vells vaixells de pesca ja retornaven amb les captures de la nit. El dia em va sorprendre al port, quan els pescadors estaven acabant de descarregar el peix i el cobrien amb gel en caixes de plàstic. Les barques estaven amarrades unes al costat de les altres en un amuntegament que amb prou feines deixava espai per a passar a les que acabaven d’entrar. Les boies de plàstic ataronjat, els perfils blavosos, verds i blancs de les barques de fusta i metall, les caixes de plàstic apilades sobre coberta i els impermeables grocs embrutits de sal i restes de peix dels pescadors que feinejaven creaven una simfonia de colors que hauria inspirat sens dubte a Henri Matisse si l’hagués vista durant el viatge que va fer a Tànger el 1912. Les tripulacions que ja havien descarregat tota la càrrega arreglaven les grans xarxes al costat mateix de la barca. Alguns, els més joves, es recuperaven de la nit de treball dormitejant sobre les xarxes ja esmenades, apilades sobre el moll en grans monticles que servien de coixí rígid, matalàs incòmode i flassada escassa.
A l’extrem del port, les caixes plenes de peix havien passat a la llotja, i aquí eren escampades pel terra o apilades en altes columnes classificades pel contingut. Els marxants revenien el producte, regatejant sobre el preu final amb els clients que esperaven endur-se el peix cap a les seves botigues. Les caixes venudes eren arrossegades pel terra i a força de braços pujades als tricicles motoritzats amb què els transportistes podien moure’s pels carrerons estrets i tortuosos de la medina. Una de les motocicletes, de marca xinesa, amb prou feines podia avançar carregada amb sis caixes d’arengades, dues caixes vessants de gambes i un enorme marlí amb la punta de la llarga espasa enfundada en un precari tros de porexpan. En un extrem del carrer davant de la llotja, un home llençava les restes invendibles del peix fragmentat en dos grossos contenidors d’escombraries i les apilava sobre les restes dels dies anteriors. Sota el sol africà, la fortor del peix podrit atreia bandades de gats famèlics que rondaven els voltants.
L’activitat del port contrastava amb la tranquil·litat que, uns metres més enllà, hi havia vora el mar. Caminant sobre la fina sorra de la llarga i ampla platja que voreja tota la badia de Tànger, allò em va semblar un desert. L’activitat, aquí, començaria unes hores més tard. Només podia veure un vagabund que dormia sobre la sorra al costat d’una paperera trencada i una parella que s’enjogassava en la intimitat de la immensa platja. Vora l’aigua, allà on la humitat compactava la sorra, una quinzena de joves jugaven a futbol descalços.
Davant la platja, resseguint-la en tota l’extensió com si es tractés d’una avinguda a la Côte d’Azur, l’Avenue d’Espagne era un agradable passeig ombrejat per palmeres. A la banda de la platja, restaurants i discoteques que s’omplirien al vespre. A l’altra banda, grans edificis desangelats de vàries plantes que s’eleven orgullosos cap al cel sense núvols com fars que miren cap al futur. Els anomenats gratacels de haixix, construïts en bona part gràcies als diners del comerç il·legal d’aquesta droga cultivada a la zona propera del Rif, s’extenen cap al Sud on la ciutat de Tànger ha trobat el seu possible creixement.
Tornant per l’avinguda, vaig entrar a la medina, la ciutat antiga, per la porta de Bab el Bahar, al costat d’una torreta de la muralla encara conservada. Sobre la dovella de maons plans de la porta, un rètol en francès i àrab indicava el nom d’una farmàcia. La modernitat sobre l’antiguitat. Occident i orient vivint en harmonia. Al costat mateix de l’entrada, una botigueta amb un gran anunci de Coca-Cola venia panets kesra, llegums i refrescos enllaunats.
Tortuosa, caòtica, sorollosa, viva i sorprenent, la medina de Tànger m’oferia totes les sensacions que una ciutat marroquina pot aportar. El nas se m’omplí de múltiples olors exòtiques que em revitalitzaven els sentits: la taronja amb canyella dels venedors ambulants, les espècies de l’aire asfixiants de les cuines dels petits restaurants populars que començaven a preparar el dinar, l’acre olor d’aixelles brutes de les concentracions humanes al mercat, el resclosit de les parets humides de les entrades als hammams, l’aire amarat d’oli i de gust de sèsam de les petites cuines on preparen xebàquies amb mel, els orins de gos que marquen el territori a gairebé cada cantonada i la fortor de peix podrit d’alguns racons oblidats.
Mentre vagabundejava sense rumb pel laberint de la medina, assaborint amb set cada imatge i cada nova impressió, la vista se m’omplia de la mateixa riquesa que ja m’havia entrat pel nas: la varietat de colors del cuir tractat de les sandàlies i babutxes penjades en cordills a la porta d’una botiga, l’amuntegament caòtic de quincalla sense valor dins els basars per a turistes, l’alegria de les parets i portes pintades amb colors clars, la folclòrica vistositat de l’aiguador del soc, amb el cap entaforat sota un barret que semblava una mampara de làmpada folrada de borles acolorides, els melons, plàtans, pomes, raïm i préssecs de les parades de fruita del mercat cobert, els contenidors d’olives de la parada del costat, el vermell de la carn penjada en ganxos a la parada del davant i la diversitat acolorida dels vestits i mocadors de les dones que anaven a comprar.
I amb la mateixa diversitat amb què se m’omplien les narius i els ulls, van començar-se a omplir les meves orelles dins la tumultuositat de la medina amb una cacofonia de cants de gall, de gossos bordant, ecos llunyans de botzines del trànsit de la ciutat extramurs, el carburador espatllat d’algun tricicle motoritzat, les converses animades del regateig d’una compra o les passes que ressonaven en les parets laberíntiques.
Aclaparat per la riquesa olfactiva, visual i auditiva de la medina, vaig decidir descansar al cafè Tingis del Petit Soc. El cafè rep el nom de l’antiga ciutat romana, i probablement el Petit Soc ocupa actualment el que havia estat el fòrum romà de la ciutat. Però els romans no foren els primers ni els últims en venir aquí. Situada a cavall entre el Mediterrani i l’Atlàntic, la influència del mar va definir la vida de la ciutat des de la seva creació. Quan els fenicis van superar els Pilars d’Hèrcules que definien els límits coneguts de la civilització, van decidir que ja havien anat prou lluny i van fundar-hi Tangis el 1450 a.C. Després els romans van convertir-la en capital de la província Mauritania Tingitana i van canviar-li el nom a Tingis. Al segle V d.C. els vàndals la van ocupar i a partir d’ella es van extendre pel Nord d’Àfrica. Un segle més tard, la ciutat va passar a mans bizantines, fins que el 702 d.C., els àrabs omeies la van conquerir i la van utilitzar de base per a saltar nou anys més tard a la conquesta d’Hispània.
Un tendal abaixat protegia del sol, ja alt al cel, als parroquians del cafè. Assegut en una de les fresques cadires de vímet de la terrassa vaig demanar un te amb menta. Al cap de pocs minuts, podia assaborir la beguda nacional marroquina servida ben calenta en got de vidre. A les taules del costat, una parella de vells desdentegats, vestits amb gruixudes gel·labes de llana, discutien animadament amb un cafè entre les mans. Un noi amb vestit llarg de cotó blanc encadenava marlboros mentre xarrupava de tant en tant amb parsimònia estudiada un got de te que li duraria tot el matí. A la meva dreta, un home amb bigoti llegia amb atenció l’edició del dia de l’Assabah. Dins el cafè, a la fresca sala de parets enrajolades, espargits a les diferents taules de fòrmica, alguns homes restaven encarats davant la tele mirant l’Al Jazeera. Darrera la barra amb la màquina per als cafès, en una fotografia emmarcada l’anterior rei Hassan II abrigat amb una gel·laba sostenia un got de te.
Vaig davallar per la Rue Es Siaghine, l’antiga Decumanus Maximus romana, poblada ara per nombroses joieries, cafès i basars, fins a sortir per la porta de Bab Fahs i desembocar a la gran Place 9 d’Avril 1947. L’ampla i ajardinada plaça, té al centre aïllat per la calçada un monument de tres blocs de pedra que contenen gravat en àrab el discurs que el rei Mohammed V hi va fer aquell dia a favor de la independència. Un conjunt de banderes marroquines flanquejaven el monument per totes bandes acolorint la blanca pedra amb el vermell i verd de la bandera nacional. El que havia estat la Place du Grand Souk fins que el govern va decidir canviar-li el nom pel més reivindicatiu de la data del discurs, estava molt animada. Multitud de petits taxis, pintats de blau cel amb una franja groga, afegien color al tràfic ja difícil. Els cotxes avançaven a base de botzinades. Les venedores ambulants de figues de moro, dones cobertes per un vel i el barret de palla tradicional del rif, exposaven les millors peces de la fruita recol·lectada en grossos pots de pintura reciclats. Un parell d’homes vells i desdentegats, esnifaven rapè asseguts en un dels cafès de la plaça. Un dels tricicles motoritzats descarregava peix per a una de les botigues del mercat proper, i mentrestant dels altaveus de l’alta torre vermella i emmosaïcada de la mesquita de Sidi Bou Abib que domina la plaça, el muetzí entonava un càntic per a la segona pregària del dia.
Vaig pujar per la costeruda Rue de la Kasbah que ressegueix la muralla de la Medina fins arribar a la porta de la casba. Diferents dinasties i grups musulmans van governar la ciutat durant set segles, fins que els portuguesos, el 1471, van conquerir la ciutat en les seves incursions expansionistes i la van fortificar. Les restes encara eren ben visibles en un queixal de la muralla que sobresortia al costat de la porta. Un parell de canons encara muntaven guàrdia, solitaris i oxidats entre els merlets. Travessant l’ampla porta fortificada, de grans batents de fusta i amb forma de ferradura punxeguda, vaig entrar a la zona alta de la medina, d’on la ciutat baixava sinuosa fins al mar. Davant la treballada porta de la Gran Mesquita, dues dones de cara trista demanaven almoina assegudes a l'ombra. Dalt de tot de la medina, ornamentant-la com la pedra preciosa al centre d’una corona, Dar El Makhzen, l’antic palau del soldà construït al segle XVII, oferia una atmosfera de repòs i calma difícil de trobar enlloc més de Tànger. Situat en un edifici poc atractiu des de fora, d’altes parets llises i encalades, el palau alberga actualment el Museu d’Artesania Marroquina i d’Antiguitats de la ciutat. Per una mòdica entrada de deu dirhams, vaig poder passejar-me per les seves sales, petites però plenes de col·leccions que descrivien el registre arqueològic des del neolític fins a l’època àrab passant pels fenicis, romans i portuguesos. El nucli central, un pati rectangular envoltat per un claustre encolumnat i un terra enrajolat de ceràmica vitrificada zellij, contenia una font octogonal que refrescava l’ambient davant les habitacions ricament decorades que s’hi abocaven.
En un racó sota l’ombra del porxo, en una taula amb potes de cavallet, una noia delicada com una nina de porcellana, amb la cara emmarcada per un mocador de seda negra, netejava i classificava fragments de llànties romanes d’una excavació de Larache. Una porta en un racó em va conduir al jardí, un paradís vegetal dins la medina estèril. A l’estil dels jardins andalusos, dos passadissos enrajolats es creuaven al centre, amb una font d’aigua juganera sota una ampla pèrgola emparrada de vinya. Magraners, palmeres, baladres, acantàcies i altres arbustos i flors omplien el jardí com si es tractés de concentrar-hi la major quantitat d’espècies en el mínim espai. Una cadernera cantava entre el fullam llustrós. Dos tudons van sobrevolar els arbres en una corba gràcil i van aturar-se a reposar sobre el mur. L’aire espès de la xafogor mediterrània quedava esmorteït aquí per la brisa que bufava del fons de la badia. Vaig asseure’m en un banc de pedra davant un parterre folrat de flors. Un jardiner regava uns testos a l'altra banda del jardí. Entre els seus murs vaig sentir-me tranquil. Lluny de l’estrès de la medina, lluny dels sorolls estridents de la vida de la ciutat, aïllat de la insistència molesta dels nens del carrer que em volien fer de guia i dels adults que volien vendre'm qualsevol cosa.
Quan vaig sortir a fora, a la plaça de la Casba un encantador de serps espantava a turistes americans jubilats, tots ells amb una etiqueta al pit per a que no els confonguessin de tour. Amb poques ganes de sentir-me part del ramat, vaig deixar la medina enrera i vaig seguir la línea de la costa per sobre els penya-segats del barri de Marshan que dominen l’Atlàntic. Des d’aquí, podia veure la badia i el port. I més enllà, sorgint entre la boirina del migdia que cobria l’horitzó marí del Nord, distingia l’ombra negra de la costa espanyola i el cim gris de Gibraltar. Tànger hauria pogut ser la seva ciutat germana. El domini portuguès va durar fins el 1661 (amb una curta fase de seixanta anys de govern espanyol) quan la ciutat va ser entregada a Carles II d’Anglaterra com a dot pel casament amb Caterina de Bragança. En un discurs al Parlament Britànic, el rei Carles va declarar: “L'adquisició de Tànger s'ha de contemplar com una joia d'incalculable valor per la Corona Britànica”. Els anglesos ho van intentar. Van construir un espigó de gairebé un quilòmetre i mig de llargada i van millorar les muralles realitzades pels portuguesos. Amb el temps, la ciutat hauria pogut esdevenir un port tan estratègic com Gibraltar ho seria en un futur, però el 1684 aquest futur brillant es va veure estroncat pel setge del soldà Mulai Ismail, el segon rei de la dinastia alauita marroquina. Quan les coses van començar a anar maldades, els britànics van abandonar la ciutat, no sense destruir abans gran part de la ciutat i el port i l’espigó que tant els havia costat. Ismail va rebre així una ciutat desolada, en ruïnes i amb necessitats de reconstrucció. Tot i que es va reparar gran part de la seva infraestructura, Tànger va començar una llarga davallada que no pararia fins ben entrat el segle XIX.
Va ser aleshores, a finals del XIX, quan Tánger es va obrir al món, amb el desig de fer-se amb les noves potències europees i americanes, i van començar a arribar diplomàtics, empresaris i homes de negocis. Tànger
A l’extrem del port, les caixes plenes de peix havien passat a la llotja, i aquí eren escampades pel terra o apilades en altes columnes classificades pel contingut. Els marxants revenien el producte, regatejant sobre el preu final amb els clients que esperaven endur-se el peix cap a les seves botigues. Les caixes venudes eren arrossegades pel terra i a força de braços pujades als tricicles motoritzats amb què els transportistes podien moure’s pels carrerons estrets i tortuosos de la medina. Una de les motocicletes, de marca xinesa, amb prou feines podia avançar carregada amb sis caixes d’arengades, dues caixes vessants de gambes i un enorme marlí amb la punta de la llarga espasa enfundada en un precari tros de porexpan. En un extrem del carrer davant de la llotja, un home llençava les restes invendibles del peix fragmentat en dos grossos contenidors d’escombraries i les apilava sobre les restes dels dies anteriors. Sota el sol africà, la fortor del peix podrit atreia bandades de gats famèlics que rondaven els voltants.
L’activitat del port contrastava amb la tranquil·litat que, uns metres més enllà, hi havia vora el mar. Caminant sobre la fina sorra de la llarga i ampla platja que voreja tota la badia de Tànger, allò em va semblar un desert. L’activitat, aquí, començaria unes hores més tard. Només podia veure un vagabund que dormia sobre la sorra al costat d’una paperera trencada i una parella que s’enjogassava en la intimitat de la immensa platja. Vora l’aigua, allà on la humitat compactava la sorra, una quinzena de joves jugaven a futbol descalços.
Davant la platja, resseguint-la en tota l’extensió com si es tractés d’una avinguda a la Côte d’Azur, l’Avenue d’Espagne era un agradable passeig ombrejat per palmeres. A la banda de la platja, restaurants i discoteques que s’omplirien al vespre. A l’altra banda, grans edificis desangelats de vàries plantes que s’eleven orgullosos cap al cel sense núvols com fars que miren cap al futur. Els anomenats gratacels de haixix, construïts en bona part gràcies als diners del comerç il·legal d’aquesta droga cultivada a la zona propera del Rif, s’extenen cap al Sud on la ciutat de Tànger ha trobat el seu possible creixement.
Tornant per l’avinguda, vaig entrar a la medina, la ciutat antiga, per la porta de Bab el Bahar, al costat d’una torreta de la muralla encara conservada. Sobre la dovella de maons plans de la porta, un rètol en francès i àrab indicava el nom d’una farmàcia. La modernitat sobre l’antiguitat. Occident i orient vivint en harmonia. Al costat mateix de l’entrada, una botigueta amb un gran anunci de Coca-Cola venia panets kesra, llegums i refrescos enllaunats.
Tortuosa, caòtica, sorollosa, viva i sorprenent, la medina de Tànger m’oferia totes les sensacions que una ciutat marroquina pot aportar. El nas se m’omplí de múltiples olors exòtiques que em revitalitzaven els sentits: la taronja amb canyella dels venedors ambulants, les espècies de l’aire asfixiants de les cuines dels petits restaurants populars que començaven a preparar el dinar, l’acre olor d’aixelles brutes de les concentracions humanes al mercat, el resclosit de les parets humides de les entrades als hammams, l’aire amarat d’oli i de gust de sèsam de les petites cuines on preparen xebàquies amb mel, els orins de gos que marquen el territori a gairebé cada cantonada i la fortor de peix podrit d’alguns racons oblidats.
Mentre vagabundejava sense rumb pel laberint de la medina, assaborint amb set cada imatge i cada nova impressió, la vista se m’omplia de la mateixa riquesa que ja m’havia entrat pel nas: la varietat de colors del cuir tractat de les sandàlies i babutxes penjades en cordills a la porta d’una botiga, l’amuntegament caòtic de quincalla sense valor dins els basars per a turistes, l’alegria de les parets i portes pintades amb colors clars, la folclòrica vistositat de l’aiguador del soc, amb el cap entaforat sota un barret que semblava una mampara de làmpada folrada de borles acolorides, els melons, plàtans, pomes, raïm i préssecs de les parades de fruita del mercat cobert, els contenidors d’olives de la parada del costat, el vermell de la carn penjada en ganxos a la parada del davant i la diversitat acolorida dels vestits i mocadors de les dones que anaven a comprar.
I amb la mateixa diversitat amb què se m’omplien les narius i els ulls, van començar-se a omplir les meves orelles dins la tumultuositat de la medina amb una cacofonia de cants de gall, de gossos bordant, ecos llunyans de botzines del trànsit de la ciutat extramurs, el carburador espatllat d’algun tricicle motoritzat, les converses animades del regateig d’una compra o les passes que ressonaven en les parets laberíntiques.
Aclaparat per la riquesa olfactiva, visual i auditiva de la medina, vaig decidir descansar al cafè Tingis del Petit Soc. El cafè rep el nom de l’antiga ciutat romana, i probablement el Petit Soc ocupa actualment el que havia estat el fòrum romà de la ciutat. Però els romans no foren els primers ni els últims en venir aquí. Situada a cavall entre el Mediterrani i l’Atlàntic, la influència del mar va definir la vida de la ciutat des de la seva creació. Quan els fenicis van superar els Pilars d’Hèrcules que definien els límits coneguts de la civilització, van decidir que ja havien anat prou lluny i van fundar-hi Tangis el 1450 a.C. Després els romans van convertir-la en capital de la província Mauritania Tingitana i van canviar-li el nom a Tingis. Al segle V d.C. els vàndals la van ocupar i a partir d’ella es van extendre pel Nord d’Àfrica. Un segle més tard, la ciutat va passar a mans bizantines, fins que el 702 d.C., els àrabs omeies la van conquerir i la van utilitzar de base per a saltar nou anys més tard a la conquesta d’Hispània.
Un tendal abaixat protegia del sol, ja alt al cel, als parroquians del cafè. Assegut en una de les fresques cadires de vímet de la terrassa vaig demanar un te amb menta. Al cap de pocs minuts, podia assaborir la beguda nacional marroquina servida ben calenta en got de vidre. A les taules del costat, una parella de vells desdentegats, vestits amb gruixudes gel·labes de llana, discutien animadament amb un cafè entre les mans. Un noi amb vestit llarg de cotó blanc encadenava marlboros mentre xarrupava de tant en tant amb parsimònia estudiada un got de te que li duraria tot el matí. A la meva dreta, un home amb bigoti llegia amb atenció l’edició del dia de l’Assabah. Dins el cafè, a la fresca sala de parets enrajolades, espargits a les diferents taules de fòrmica, alguns homes restaven encarats davant la tele mirant l’Al Jazeera. Darrera la barra amb la màquina per als cafès, en una fotografia emmarcada l’anterior rei Hassan II abrigat amb una gel·laba sostenia un got de te.
Vaig davallar per la Rue Es Siaghine, l’antiga Decumanus Maximus romana, poblada ara per nombroses joieries, cafès i basars, fins a sortir per la porta de Bab Fahs i desembocar a la gran Place 9 d’Avril 1947. L’ampla i ajardinada plaça, té al centre aïllat per la calçada un monument de tres blocs de pedra que contenen gravat en àrab el discurs que el rei Mohammed V hi va fer aquell dia a favor de la independència. Un conjunt de banderes marroquines flanquejaven el monument per totes bandes acolorint la blanca pedra amb el vermell i verd de la bandera nacional. El que havia estat la Place du Grand Souk fins que el govern va decidir canviar-li el nom pel més reivindicatiu de la data del discurs, estava molt animada. Multitud de petits taxis, pintats de blau cel amb una franja groga, afegien color al tràfic ja difícil. Els cotxes avançaven a base de botzinades. Les venedores ambulants de figues de moro, dones cobertes per un vel i el barret de palla tradicional del rif, exposaven les millors peces de la fruita recol·lectada en grossos pots de pintura reciclats. Un parell d’homes vells i desdentegats, esnifaven rapè asseguts en un dels cafès de la plaça. Un dels tricicles motoritzats descarregava peix per a una de les botigues del mercat proper, i mentrestant dels altaveus de l’alta torre vermella i emmosaïcada de la mesquita de Sidi Bou Abib que domina la plaça, el muetzí entonava un càntic per a la segona pregària del dia.
Vaig pujar per la costeruda Rue de la Kasbah que ressegueix la muralla de la Medina fins arribar a la porta de la casba. Diferents dinasties i grups musulmans van governar la ciutat durant set segles, fins que els portuguesos, el 1471, van conquerir la ciutat en les seves incursions expansionistes i la van fortificar. Les restes encara eren ben visibles en un queixal de la muralla que sobresortia al costat de la porta. Un parell de canons encara muntaven guàrdia, solitaris i oxidats entre els merlets. Travessant l’ampla porta fortificada, de grans batents de fusta i amb forma de ferradura punxeguda, vaig entrar a la zona alta de la medina, d’on la ciutat baixava sinuosa fins al mar. Davant la treballada porta de la Gran Mesquita, dues dones de cara trista demanaven almoina assegudes a l'ombra. Dalt de tot de la medina, ornamentant-la com la pedra preciosa al centre d’una corona, Dar El Makhzen, l’antic palau del soldà construït al segle XVII, oferia una atmosfera de repòs i calma difícil de trobar enlloc més de Tànger. Situat en un edifici poc atractiu des de fora, d’altes parets llises i encalades, el palau alberga actualment el Museu d’Artesania Marroquina i d’Antiguitats de la ciutat. Per una mòdica entrada de deu dirhams, vaig poder passejar-me per les seves sales, petites però plenes de col·leccions que descrivien el registre arqueològic des del neolític fins a l’època àrab passant pels fenicis, romans i portuguesos. El nucli central, un pati rectangular envoltat per un claustre encolumnat i un terra enrajolat de ceràmica vitrificada zellij, contenia una font octogonal que refrescava l’ambient davant les habitacions ricament decorades que s’hi abocaven.
En un racó sota l’ombra del porxo, en una taula amb potes de cavallet, una noia delicada com una nina de porcellana, amb la cara emmarcada per un mocador de seda negra, netejava i classificava fragments de llànties romanes d’una excavació de Larache. Una porta en un racó em va conduir al jardí, un paradís vegetal dins la medina estèril. A l’estil dels jardins andalusos, dos passadissos enrajolats es creuaven al centre, amb una font d’aigua juganera sota una ampla pèrgola emparrada de vinya. Magraners, palmeres, baladres, acantàcies i altres arbustos i flors omplien el jardí com si es tractés de concentrar-hi la major quantitat d’espècies en el mínim espai. Una cadernera cantava entre el fullam llustrós. Dos tudons van sobrevolar els arbres en una corba gràcil i van aturar-se a reposar sobre el mur. L’aire espès de la xafogor mediterrània quedava esmorteït aquí per la brisa que bufava del fons de la badia. Vaig asseure’m en un banc de pedra davant un parterre folrat de flors. Un jardiner regava uns testos a l'altra banda del jardí. Entre els seus murs vaig sentir-me tranquil. Lluny de l’estrès de la medina, lluny dels sorolls estridents de la vida de la ciutat, aïllat de la insistència molesta dels nens del carrer que em volien fer de guia i dels adults que volien vendre'm qualsevol cosa.
Quan vaig sortir a fora, a la plaça de la Casba un encantador de serps espantava a turistes americans jubilats, tots ells amb una etiqueta al pit per a que no els confonguessin de tour. Amb poques ganes de sentir-me part del ramat, vaig deixar la medina enrera i vaig seguir la línea de la costa per sobre els penya-segats del barri de Marshan que dominen l’Atlàntic. Des d’aquí, podia veure la badia i el port. I més enllà, sorgint entre la boirina del migdia que cobria l’horitzó marí del Nord, distingia l’ombra negra de la costa espanyola i el cim gris de Gibraltar. Tànger hauria pogut ser la seva ciutat germana. El domini portuguès va durar fins el 1661 (amb una curta fase de seixanta anys de govern espanyol) quan la ciutat va ser entregada a Carles II d’Anglaterra com a dot pel casament amb Caterina de Bragança. En un discurs al Parlament Britànic, el rei Carles va declarar: “L'adquisició de Tànger s'ha de contemplar com una joia d'incalculable valor per la Corona Britànica”. Els anglesos ho van intentar. Van construir un espigó de gairebé un quilòmetre i mig de llargada i van millorar les muralles realitzades pels portuguesos. Amb el temps, la ciutat hauria pogut esdevenir un port tan estratègic com Gibraltar ho seria en un futur, però el 1684 aquest futur brillant es va veure estroncat pel setge del soldà Mulai Ismail, el segon rei de la dinastia alauita marroquina. Quan les coses van començar a anar maldades, els britànics van abandonar la ciutat, no sense destruir abans gran part de la ciutat i el port i l’espigó que tant els havia costat. Ismail va rebre així una ciutat desolada, en ruïnes i amb necessitats de reconstrucció. Tot i que es va reparar gran part de la seva infraestructura, Tànger va començar una llarga davallada que no pararia fins ben entrat el segle XIX.
Va ser aleshores, a finals del XIX, quan Tánger es va obrir al món, amb el desig de fer-se amb les noves potències europees i americanes, i van començar a arribar diplomàtics, empresaris i homes de negocis. Tànger
va començar a guanyar altre cop l’estatus de capital econòmica i comercial que havia tingut. El primer consulat dels nous Estats Units d’Amèrica es va crear a Tànger el 1821, i el primer edifici que el govern americà va adquirir a l’estranger va ser l’edifici de la legació americana, regal del soldà Mulai Suliman. Port important del mediterrani, la propietat de Tànger a l’època en què Europa es repartia Àfrica en colònies, va quedar fixada el 1925 a la Conferència d’Algecires, per la que Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, la Unió Soviètica i poc després Itàlia establien un condomini d’aquests països sobre Tànger. Tànger passava a ser així una zona internacional i port franc. La ciutat es va omplir d’espies, refugiats, contrabandistes i tota mena de personatges de novel·la negra. Molts d’aquells occidentals van construir les seves mansions al barri de Marshan, a l’Oest de la Medina, on l’aire era fresc i les vistes sobre el mar i sobre la ciutat magnífiques. El representant del soldà a la ciutat entre tots els estrangers era el Mendoub, que va construir-se una mansió sobre el penya-segat. L’edifici, ricament ornamentat, es va fer famós quan el multimilionari Malcolm Forbes, l’editor de Fortune, el va comprar i hi va celebrar els seus 70 anys convidant-hi més de 800 persones. Davant de la mansió de Forbes, ara propietat de l’estat, en un jardí protegit per l’exèrcit i la policia, un altre palau, més modest, acull al rei Mohammed VI quan ve a Tànger.
Entre els qui van sentir-se atrets pels encants de Tànger, a més dels diplomàtics i els empresaris, hi va haver els artistes: pintors com Matisse o Delacroix i escriptors com William Burroughs (que hi va escriure The Naked Lunch) o Truman Capote. Però d’entre els autors relacionats amb la ciutat, cap no n’hi ha que hi estigui tan lligat com l’americà Paul Bowles. Escriptor de la generació beat, Bowles va viure 52 anys a Tànger, fins a la seva mort el 1999, i va fer aparèixer racons i caràcters de la ciutat entre les seves novel·les. La més famosa, El Cel Protector, en convertir-se en pel·lícula per Bernardo Bertolucci va ser filmada en part a la pròpia Tànger.
La major part de la intel·lectualitat expatriada o de visita a Tànger solia passar llargues estones al cafè Hafa, a prop de l’Antic Palau del Mendoub. La brisa pujava del mar i resseguia tots els contorns de les estretes terrasses del cafè, abocat a l’Atlàntic, abans d’enfilar-se cap al cel. A les taules de fusta pintada de verd, potacurtes i inestables, colles de jovent o famílies senceres seien davant de gots de te fumejant o cocacoles gotejant suor condensada. Miraven la vista al mar o xafardejaven guaitant la gent de les terrasses inferiors. Vaig demanar al cambrer que em dugués una mica de menjar i beure. El veia pul·lulant de taula en taula, recollint gots i ampolles i posant-los cap per avall en un cistell metàl·lic, saludant clients assidus i fent-se amic dels nous. A una parella que fumava haixix al meu costat els va demanar-ne una mica. Mentre es posava la boleta a la butxaca dels pantalons, va passar pel meu costat i va xiuxiuejar-me és que sense un bon porro no hi ha qui pugi contínuament les escales. No és estrany que també hi haguessin vingut a fumar els Rolling Stones.
Al cap d’una estona el cambrer em va dur un bol amb sopa baysara, de faves i comí regada amb oli, mig panet kesra, un plat d’olives picants i un got de te. Vaig assaborir l'àpat sota l’ombra d’un dels pocs tendals que cobrien les terrasses. La resta de comensals havien de confiar en l’ombra de la dotzena d’arbres repartits per les diferents terrasses, amb l’escorça pintada de blanc i les fulles escabellades per la brisa. Sota meu, arran de mar, uns quants pescadors provaven sort amb les canyes asseguts a les roques de la costa. Més enllà, s’intuïen les formes del port. Darrera meu, la ciutat creixia imparable cap al Sud. Vaig recordar les paraules que Paul Bowles va escriure el 1958 parlant del primer Tànger que va conèixer el 1931. Es meravellava que aleshores encara fos una “ciutat atractiva i tranquil·la d’uns 60.000 habitants. La medina era vella, però els passatges i carrers eren plens de gent amb vestits exòtics i acolorits i al llarg de cada camí que duia a les afores hi creixien murs de canya de sucre, peres i geranis”.
Actualment Tànger ja ha superat els més de 700.000 habitants i la població encara continua creixent en un país en què cada any més de 460.000 persones abandonen el camp i van a provar fortuna a les ciutats. La creació del nou port de contenidors de Tanger Med atreu la gent del camp com mosques a la mel i a la vegada que el port creixerà en volum de moviment de contenidors i serà ja el port més gran del mediterrani i d’Àfrica, Tànger també creixerà convertint-se en una de les ciutats més grans del Marroc. I és possible que amb aquest creixement desmesurat acabi perdent el poc encant que encara li queda.Gran part de la població de la ciutat es concentrava a la medina quan hi vaig tornar a entrar venint del Cafè Hafa. Fosquejava, però l’activitat seguia encara amb més energia. Lluny d’estar cansats, els venedors ambulants cridaven amb més força per a vendre les mercaderies. Els venedors de moresc a la brasa havien encès ja els seus fogons de carbó i el fum acre de fullaraca de panotxa cremada omplia els carrerons estrets. Les terrasses dels cafès de l’Avenue d’Espagne estaven plenes de gom a gom. Vaig prendre-hi un te abans d’anar a dormir. Famílies senceres, grups d’amics, fumadors solitaris, nens del carrer intentant vendre’t qualsevol cosa o reclamant una almoina. Era ja tard quan vaig pujar cap a la pensió on m’allotjava, just davant del Petit Soc. Els cafès eren plens d’homes que fumaven o prenien te. O feien les dues coses. Un noi se’m va acostar i em va oferir haixix. Muy bueno señor, primera calidad. Vaig pujar a la senzilla habitació de la Pensió Becerra, en un dels antics edificis d’estil europeu. Un llit amb capçal de metall, una porta que xerricava, un armari esbotzat, una pica amb l’aixeta desencaixada. Vaig abocar-me al balcó. Tres pisos sota meu, la plaça encara bullia. Davant meu, el balcó del cafè Fuentes era ple d’homes que jugaven al backgammon i al parxís. Als terrats de la medina, les formes circulars de les antenes parabòliques es retallaven contra el cel estrellat. A baix, a peu de carrer, vaig sentir com una multitud apilada aplaudia i vitorejava. El Chelsea acabava de marcar un gol al Sunderland a través de l’Al Jazeera. Més enllà, sentia una ràdio sintonitzant música del Rif. D’una altra direcció, sentia rap en àrab. Del carrer m’arribaven les veus sorolloses de riures, discussions, xiuxiuejos i converses. De tant en tant, alguna sirena d’un gros ferri que arribava a port. Tota la vida de Tànger concentrada en una minúscula plaça. Des del balcó distingia la silueta negra del minaret de la mesquita de l’alcassaba, el campanar d’una església i la punta d’una sinagoga. Tànger multicultural. Vaig deixar la finestra oberta amb la vana intenció que l’aire espès de la nit refresqués l’habitació. Eren les dues de la nit i a través dels porticons tancats encara sentia com la vida bategava a Tànger.
Entre els qui van sentir-se atrets pels encants de Tànger, a més dels diplomàtics i els empresaris, hi va haver els artistes: pintors com Matisse o Delacroix i escriptors com William Burroughs (que hi va escriure The Naked Lunch) o Truman Capote. Però d’entre els autors relacionats amb la ciutat, cap no n’hi ha que hi estigui tan lligat com l’americà Paul Bowles. Escriptor de la generació beat, Bowles va viure 52 anys a Tànger, fins a la seva mort el 1999, i va fer aparèixer racons i caràcters de la ciutat entre les seves novel·les. La més famosa, El Cel Protector, en convertir-se en pel·lícula per Bernardo Bertolucci va ser filmada en part a la pròpia Tànger.
La major part de la intel·lectualitat expatriada o de visita a Tànger solia passar llargues estones al cafè Hafa, a prop de l’Antic Palau del Mendoub. La brisa pujava del mar i resseguia tots els contorns de les estretes terrasses del cafè, abocat a l’Atlàntic, abans d’enfilar-se cap al cel. A les taules de fusta pintada de verd, potacurtes i inestables, colles de jovent o famílies senceres seien davant de gots de te fumejant o cocacoles gotejant suor condensada. Miraven la vista al mar o xafardejaven guaitant la gent de les terrasses inferiors. Vaig demanar al cambrer que em dugués una mica de menjar i beure. El veia pul·lulant de taula en taula, recollint gots i ampolles i posant-los cap per avall en un cistell metàl·lic, saludant clients assidus i fent-se amic dels nous. A una parella que fumava haixix al meu costat els va demanar-ne una mica. Mentre es posava la boleta a la butxaca dels pantalons, va passar pel meu costat i va xiuxiuejar-me és que sense un bon porro no hi ha qui pugi contínuament les escales. No és estrany que també hi haguessin vingut a fumar els Rolling Stones.
Al cap d’una estona el cambrer em va dur un bol amb sopa baysara, de faves i comí regada amb oli, mig panet kesra, un plat d’olives picants i un got de te. Vaig assaborir l'àpat sota l’ombra d’un dels pocs tendals que cobrien les terrasses. La resta de comensals havien de confiar en l’ombra de la dotzena d’arbres repartits per les diferents terrasses, amb l’escorça pintada de blanc i les fulles escabellades per la brisa. Sota meu, arran de mar, uns quants pescadors provaven sort amb les canyes asseguts a les roques de la costa. Més enllà, s’intuïen les formes del port. Darrera meu, la ciutat creixia imparable cap al Sud. Vaig recordar les paraules que Paul Bowles va escriure el 1958 parlant del primer Tànger que va conèixer el 1931. Es meravellava que aleshores encara fos una “ciutat atractiva i tranquil·la d’uns 60.000 habitants. La medina era vella, però els passatges i carrers eren plens de gent amb vestits exòtics i acolorits i al llarg de cada camí que duia a les afores hi creixien murs de canya de sucre, peres i geranis”.
Actualment Tànger ja ha superat els més de 700.000 habitants i la població encara continua creixent en un país en què cada any més de 460.000 persones abandonen el camp i van a provar fortuna a les ciutats. La creació del nou port de contenidors de Tanger Med atreu la gent del camp com mosques a la mel i a la vegada que el port creixerà en volum de moviment de contenidors i serà ja el port més gran del mediterrani i d’Àfrica, Tànger també creixerà convertint-se en una de les ciutats més grans del Marroc. I és possible que amb aquest creixement desmesurat acabi perdent el poc encant que encara li queda.Gran part de la població de la ciutat es concentrava a la medina quan hi vaig tornar a entrar venint del Cafè Hafa. Fosquejava, però l’activitat seguia encara amb més energia. Lluny d’estar cansats, els venedors ambulants cridaven amb més força per a vendre les mercaderies. Els venedors de moresc a la brasa havien encès ja els seus fogons de carbó i el fum acre de fullaraca de panotxa cremada omplia els carrerons estrets. Les terrasses dels cafès de l’Avenue d’Espagne estaven plenes de gom a gom. Vaig prendre-hi un te abans d’anar a dormir. Famílies senceres, grups d’amics, fumadors solitaris, nens del carrer intentant vendre’t qualsevol cosa o reclamant una almoina. Era ja tard quan vaig pujar cap a la pensió on m’allotjava, just davant del Petit Soc. Els cafès eren plens d’homes que fumaven o prenien te. O feien les dues coses. Un noi se’m va acostar i em va oferir haixix. Muy bueno señor, primera calidad. Vaig pujar a la senzilla habitació de la Pensió Becerra, en un dels antics edificis d’estil europeu. Un llit amb capçal de metall, una porta que xerricava, un armari esbotzat, una pica amb l’aixeta desencaixada. Vaig abocar-me al balcó. Tres pisos sota meu, la plaça encara bullia. Davant meu, el balcó del cafè Fuentes era ple d’homes que jugaven al backgammon i al parxís. Als terrats de la medina, les formes circulars de les antenes parabòliques es retallaven contra el cel estrellat. A baix, a peu de carrer, vaig sentir com una multitud apilada aplaudia i vitorejava. El Chelsea acabava de marcar un gol al Sunderland a través de l’Al Jazeera. Més enllà, sentia una ràdio sintonitzant música del Rif. D’una altra direcció, sentia rap en àrab. Del carrer m’arribaven les veus sorolloses de riures, discussions, xiuxiuejos i converses. De tant en tant, alguna sirena d’un gros ferri que arribava a port. Tota la vida de Tànger concentrada en una minúscula plaça. Des del balcó distingia la silueta negra del minaret de la mesquita de l’alcassaba, el campanar d’una església i la punta d’una sinagoga. Tànger multicultural. Vaig deixar la finestra oberta amb la vana intenció que l’aire espès de la nit refresqués l’habitació. Eren les dues de la nit i a través dels porticons tancats encara sentia com la vida bategava a Tànger.
Com totes les ciutats africanes, Tànger també se’n va a dormir molt més tard que el sol.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)