25 jul. 2008

Y'a bon Banania

Fa un temps que se'm va acabar la Banania que bevia cada dia per esmorzar. Banania pot sonar a nom inventat de república africana, però en realitat és el nom d'una marca francesa molt coneguda de xocolata en pols. A diferència del nostre Cola-Cao, el Banania també incorpora entre els seus ingredients (cacao, ordi, blat, mel, vainilla, sal i sucre), aquell que li dóna el nom: farina de banana.

La recepta del Banania té gairebé cent anys. El periodista francès Pierre Lardet va descobrir-la el 1909 en un viatge a Managua (Nicaragua), i la va dur a París on la va començar a comercialitzar a partir del 1912. Al principi la il·lustració dels seus embalatges era d'una noia de les antilles, però el 1915, començada la Primera Guerra Mundial, es va adonar que podia vendre molt més si canviava la il·lustració per la d'un somrient soldat senegalès, aleshores allistats a les files de l'exèrcit per a ajudar la mare pàtria francesa. Els mateixos soldats colonials prenien aquesta beguda, ja que Lardet es va encarregar de distribuir el seu producte entre les provisions de l'exèrcit, amb l'eslògan: "pour nos soldats la nourriture abondante qui se conserve sous le moindre volume possible".

D'aquesta data també en sorgí el fons groc que s'ha mantingut al llarg de la història de la marca i que ve a representar el groc de la banana de l'ingredient principal, i l'altre slògan, molt més abreujat: "Y'a bon" ("És bo", en argot dels soldats).

Des de la seva primera aparició, la figura de l'ami y'a bon, com es coneix al soldat negre, ha estat vista per una bona part dels consumidors com una mostra ridiculitzadora i racista del salvatge de les colònies que gaudeix amb un somriure estúpid dels productes avançats de la civilització. Fins i tot a l'època s'utilitzava el nom de banania per a referir-se en mofa als soldats de les colònies que lluitaven a les trinxeres europees. De fet, possiblement és a causa d'aquesta mala fama que l'ús d'una il·lustració aparentment racista ha causat que el personatge ha anat evolucionant amb el temps, fins a esdevenir, a hores d'ara, un noi jove, encara de pell fosca i ataviat amb un vermell fez que s'ha mantingut al llarg de la història. La novetat és que ara el negret colonial juga amb dos nens blancs en una integració racial aparentment perfecta.

L'evolució de la il·lustració del Banania recull perfectament l'evolució de la política francesa d'acceptació de la immigració. En comptes de canviar del tot la imatge i posar-hi en canvi per exemple un fons de bananes o qualsevol altra imatge exempta de qualsevol connotació post-colonial, la nova propietària de la marca des del 2003, Nutrimaine, ha decidit mantenir el personatge amb tota la seva polèmica.

Però no ens podem queixar que el mercat francès accepti encara aquestes mostres racistes entre els seus productes. A hores d'ara, el nostre cèlebre Cola-Cao tampoc no ha deixat d'incloure les dues recol·lectores de cacau de les seves il·lustracions. Ens hauríem de plantejar si aquestes imatges han de desaparèixer o si formen part ja tan integrada de la nostra societat de consum que han estat desproveïdes totalment de qualsevol referència racista. Potser poden ajudar a recordar que hi va haver una època en què el món avançat es va aprofitar d'aquelles terres tropicals. Potser pot ser un recordatori del deute que encara tenim envers aquells pobles per tot el que els vam fer passar.

Jo per la meva banda, el proper cop que vagi a França tornaré a comprar Banania. I el primer que faré a casa serà preparar-me'n una bona tassa i brindar pel record de les tropes colonials que provinents dels seus climes càlids i assoleiats van haver de lluitar en els infames camps fangosos, freds i humits de les trinxeres europees per una guerra que ells no havien creat.

Un brindis de Banania per a tots aquells banànies!

18 jul. 2008

I love cats. They taste like chicken.

























Reveient les fotos del viatge que vaig fer a Alaska el 2005 m'he retrobat amb aquesta mostra del més pur humor d'aquelles terres. La foto pertany a l'aparador d'una botiga de menjar per a mascotes d'un carrer d'Anchorage.

17 jul. 2008

Indy 4: Nuking the Fridge

Fins el maig passat, Jumping the Shark era l’expressió que s’utilitzava a Amèrica per a designar el moment en una sèrie de televisió en què la situació és tan ridículament impossible que la credibilitat dels subsegüents episodis queda disminuïda, i marca així un punt d’inflexió en el seguiment per part del públic. La frase fa referència a l’episodi de la sèrie Happy Days, on un dels protagonistes, Fonzie, literalment salta amb esquís aquàtics un tancat amb un tauró a dins.

La frase s’havia anat utilitzant indistintament per a sèries de televisió i pel•lícules, però des d’aquest mes de maig, amb l’aparició de l’última entrega de la tetralogia d’Indiana Jones, la nova expressió és Nuking the Fridge.

La frase es podria traduir com Nuclearitzant la Nevera (si nuclearitzar ho entenem com destruir amb una bomba nuclear), i defineix el moment en què Indiana Jones es troba en un poble de cases plenes de maniquins preparat per a ser destruït amb una bomba atòmica en un desert on l’exèrcit dels Estats Units està provant els efectes de la bomba nuclear. Sense temps per a poder-se escapar, no se li acut res més que treure tot el contingut d’una nevera (amb un recobriment interior de plom), i ficar-s’hi a dins.

L’escena és tan increïblement ridícula, una fantasmada tan immensa, que fins i tot l’audiència americana se’n van adonar. No només era increïble que Harrison Ford sortís de la nevera amb només quatre contusions després que aquesta volés per sobre el cel del desert durant uns quants quilòmetres, sinó encara més increïble que el plom del recobriment de la nevera no se li hagués fos a sobre (el plom fon a 327ºC).

El moment marca el punt de finalització de qualsevol posterior credibilitat del film. A partir d’aquí la pel•lícula passa a ser de ciència-ficció, amb salts de fins a tres cascades que arribarien a matar fins i tot un peix, i alienígenes sortits directament d’Encontres a la Tercera Fase.

En fi, que com que la resta de la pel•lícula també és força fantasma, fins i tot per als fans de la sèrie que no ens havíem sorprès encara de les maneres que té Indiana Jones d’escapar-se dels moments difícils a les altres entregues, Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall es mereix ben bé figurar als anals de la història del cinema com la pel•lícula que va originar l’ara ben coneguda frase: Nuking the Fridge.

12 jul. 2008

Anís del mono: apologia de Darwin

Diu la llegenda que el 1870, Vicenç Bosch de visita a París va comprar una ampolleta de perfum. Fins aquí res d'estrany. Això era normal a l'època. El que va passar després va ser que de nou a Badalona, va copiar l'estil d'aquella ampolleta per a fer-ne una de més gran per a contenir un líquid molt diferent: licor d'anís. Naixia així una l'Anís del Mono, una marca que ha perdurat durant més de 130 anys sense gairebé cap canvi en el seu disseny. Un homenatge a un clàssic i una demostració que un disseny, si està ben fet, dura per sempre.

El que poca gent sap, però, és que el disseny de l'etiqueta és més que un homenatge al sogre de Bosch, que va ser-ne el dissenyador. És també un homenatge a la teoria evolucionista de Charles Darwin. Havent estat escrit el 1859, l'Origen de les Espècies, era encara un tema de debat a l'època, i la família Bosch va prendre partit per la teoria darwiniana incorporant l'efígie del científic a l'etiqueta, això sí, mig camuflada en la figura del mono. Subjecta un pergamí on s'hi pot llegir: "Es el mejor, la ciencia lo dijo, y yo no miento."

De fet, sí que ha resultat ser el millor. Al cap de pocs anys a l'Anís del Mono li va sortir un competidor. L'Anís del Tigre, destil·lat a Arenys de Munt per la família Lladó, tenia a la seva etiqueta una imatge molt clara de competència empresarial: un tigre que es menjava el mono.
En aquest cas, la teoria de Darwin no es va complir: el qui ha acabat guanyant en la lluita per la vida, ha estat el mono i no el tigre.

10 jul. 2008

Tundra Comic Strips

L'Anchorage Daily News no és gaire conegut a Catalunya, però és el diari de més tirada a Alaska. És també el diari de referència de l'Estat, i la principal font d'informació per a aquells que volem continuar lligats d'alguna manera amb la vida d'Alaska. Notícies de la Iditarod, comentaris sobre la fauna, reflexions sobre l'economia, però sobretot humor, representat magistralment per les tires còmiques diàries d'en Chad Carpenter. N'ha fet llibres de reculls, samarretes i altre merchandising, i no és fàcil passejar-se pels carrers d'Anchorage sense trobar-hi alguna o altra referència a l'univers de Chad Carpenter. Els seus caràcters han vingut a ser icones de la població d'Alaska, des dels caribús als óssos, passant pels ninots de neu o les clàssiques letrines exteriors...

Sota el suggerent nom de Tundra, aquestes tires d'un humor càustic, irònic i molt sovint amb la dosi diària de surrealisme que tots necessitem per a sentir-nos vius, en Chad Carpenter aconsegueix universalitzar la vida a la tundra i boscos d'Alaska, fent-los tan propers que es podrien importar les tires als diaris nacionals. Moltes de les vinyetes no tenen ni lletra, i l'humor que expressen és tan universal que, per què no?, podrien aparèixer perfectament a les pàgines color salmó de La Vanguardia. No seria gens estrany, al capdavall, de salmons, a Alaska, n'hi ha a cada riu.

Aquí en teniu uns exemples...























8 jul. 2008

El cant de l'ocell lira australià

És una regla general a la natura que quant més elaborat sigui el plomatge d'un ocell, menys complexe és el seu cant. És com si un ocell no necessités invertir recursos en les dues coses. El plomatge del paó i dels ocells del paradís poden ser impressionants, però els seus cants són simples i bruscos.

Hi ha, però, una excepció que confirma la regla: l'ocell lira australià (Menura novaehollandiae). El mascle posseeix una llarga cua de plomes entrellaçades protegides per dues plomes corbades decorades amb patrons de ratlles marró i crema. Cada mascle posseeix el seu propi terreny d'exhibició als boscos del sud d'Austràlia. Aquí dancen per a les femelles, que trien els mascles que els agraden més. Per a reforçar la seva presència, els mascles aixequen la cua per sobre l'esquena, en un ventall blanc enorme.
Però no es queda només amb l'efecte visual, i executa a la vegada el cant més complex de tot el regne de les aus. Les femelles prefereixen els cants llargs i variats, i això ha portat aquesta espècie a evolucionar amb cants cada cop més complicats. Per a millorar el seu atractiu, els mascles afegeixen als seus cants les cançons d’altres espècies d’ocells, d’una manera tan realista que només els ornitòlegs especialistes poden diferenciar-les de l’original. S’han estudiat mascles que havien agafat més de 20 cants d’altres espècies d’ocells veïnes.

Aquells mascles que viuen en boscos propers a zones habitades per homes, fins i tot han anat més lluny en les seves còpies sonores i afegeixen sons humans a les seves interpretacions: alarmes de cotxes, obturadors i motors de càmeres fotogràfiques o fins i tot una serra mecànica!

El més trist de tot és que és justament l’instrument que produeix aquest so, la serra mecànica, la que fa perillar per la tala dels boscos l’hàbitat on viu i per tant la seva pròpia supervivència. No podem aplicar allò de "Por la boca muere el pez", però gairebé.

El vídeo aquí és imprescindible per a adonar-se’n de les habilitats sonores de l’ocell i de l’omnipresència del molt venerat i venerable sir David Attenborough.




Si no podeu visualitzar el vídeo proveu aquí:
http://es.youtube.com/watch?v=VjE0Kdfos4Y

5 jul. 2008

Happy birthday Koko!

Fa poc parlava d'un cèlebre ximpanzè i avui toca parlar d'una cèlebre goril·la. Ahir dia 4 de Juliol, mentre la majoria dels nord-americans celebraven el dia de la seva independència, la doctora Penny Patterson i el seu equip de primatòlegs celebraven els 37 anys de la seva estrella-mascota-objecte-d'estudi: la goril·la Koko.

La doctora Patterson no era més que una estudiant de psicologia a l'Universitat d'Stanford quan va entrar en contacte amb la petita goril·la Hanabi-Ko, de menys d'un any d'edat, malnodrida i malalta, que havia nascut al Zoo de San Francisco. Després de passar-se un temps a l'hospital a cures intensives, la goril·la es va recuperar, però era massa fràgil per a poder-se reintroduir al grup de goril·les del zoo, i la Penny Patterson se'n va fer càrrec per a efectuar un estudi sobre aprenentatge de símbols que havia de canviar per sempre el que coneixem de la intel·ligència dels primats.
Des de fa 36 anys, el projecte Koko (tal com va ser rebatejada la goril·la després de sortir de l'hospital), ha servit per a mostrar com els goril·les poden aprendre a comunicar-se mitjançant símbols com ho fan els humans. La Koko és el subjecte de l'experiment continuar més llarg mai emprès per a estudiar l'ensenyament d'una llengua a una espècie no humana. Potser ens trobem davant d'un individu amb dots per al llenguatge espectaculars, però durant les dues primeres setmanes de l'experiment, una Koko de només un any ja havia après i feia servir correctament els símbols i signes per a menjar, veure i altres de bàsics. Avui, després de més de trenta anys, ja ha après més de 1.000 paraules. La majoria dels signes que utilitza provenen de l'standard American Sign Language (ASL), però d'altres són, o bé inventats o bé lleugerament modificats per a formar el que la doctora Patterson i el seu equip anomenen Gorilla Sign Langue (GSL), o "Llengua Goril·la". Quan la Koko no sap el signe per a una paraula determinada, utilitza combinacions d'altres paraules conegudes per a referir-s'hi. Per exemple, un anell és un "braçalet-dit". A més, la Koko entén l'anglès parlat i és capaç de seguir les instruccions complexes que pot rebre dels seus cuidadors.
Dins la Gorilla Foundation que dirigeix la doctora Patterson, la Koko no és l'únic goril·la amb coneixements de llenguatge. Un mascle, Michael, també n'està aprenent i està aportant grans coneixements sobre les possibilitats d'aprenentatge de la resta dels primats.

La prioritat actual de la fundació, ubicada a Califòrnia, és construir una reserva per a goril·les on pugui estudiar-se millor les seves facultats d'aprenentatge i a la vegada on la Koko pugui tenir més possibilitats de tenir descendència, ja que s'està acabant el seu període fèrtil. La construcció d'aquesta reserva tindrà lloc en pocs anys a l'illa de Maui, Hawaii, i permetrà aconseguir així un espai protegit per a l'estudi i salvaguarda d'aquesta magnífica espècie animal en perill d'extinció.
Així doncs, dobles felicitats, Koko!

3 jul. 2008

Ictineu 3: seguint les passes de Monturiol

M’acaba d’arribar a les mans el primer número de la revista ARGO, editada pel Museu Marítim de Barcelona i que pretén donar a conèixer el patrimoni nàutic i marítim català passat, present i futur. Amb tres números per any, la revista promet ser un referent del testimoni d’una història de la marina catalana que es remunta a l’època dels primers fenicis i grecs que van arribar a la nostra terra.

No només hem d’estar orgullosos del nostre passat mariner sinó que hi ha perspectives també d’un bon futur per a la nàutica catalana. En concret per a la nàutica submarina. El primer número de la revista té tot un article dedicat a Pere Forés, l’ideòleg del grup que actualment està construint l’Ictineu 3.

L’any vinent es complirà el 150è aniversari de l’avarament del primer Ictineu de Narcís Monturiol. Construït entre el 1856 i el 1859, l’Ictineu I va ser un dels primers submarins de la història, i molts dels invents que Monturiol va idear per al submarí encara s’utilitzen avui en dia. Al seu “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua”, publicat pòstumament el 1891, Monturiol ja descrivia totes les millores i idees que havia tingut per a solucionar problemes concrets de la navegació submarina, com la purificació de l’aire, la locomoció o l'estanqueïtat.

El primer Ictineu era un submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, que imitava la forma d'un peix . Monturiol hi va fer més de 70 immersions durant les quals va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per al disseny i la construcció del segon submarí, l'Ictineu II.

Aquest segon submarí de 17 metres d'eslora i 72 tones en immersió va ser el primer que va utilitzar un sistema de propulsió no animal ja que se li van instal•lar un motor de vapor per a la navegació en superfície i un altre per a la navegació en immersió. Això va suposar una gran innovació en la navegació submarina i Monturiol va ser el primer en resoldre tots els problemes que suposava la integració d'un motor a vapor, l'únic motor existent al moment, en una cambra hermètica, un medi aïllat de l'atmosfera. Amb aquesta solució integrava la resolució d'un dels problemes més importants de la navegació submarina: l'atmosfera artificial. Els gasos resultants de la combustió del motor d'immersió eren oxígen, que després purificava per tal de fer-lo transparent. També s'havia adonat de la toxicitat del gas carbònic i va fer un aparell per tal d'eliminar-lo. En les cambres dels ictineus de Monturiol s'hi podia perllongar l'estada respirant com en el món exterior. En desenvolupar aquest projecte des d'un punt de vista científic va garantir que mai ningú corrés cap mena de perill en les proves d'immersions i navegació submarina. S'ha de destacar que cap dels dos Ictineus va patir mai ni un sol accident.

El tercer Ictineu vol ser una continuació del llegat de Monturiol. Pensat per a tres tripulants, hauria de permetre baixar a profunditats de 1.200 metres i romandre-hi treballant entre tres i vuit hores, desplaçant-se certes distàncies per sota l’aigua, recollint mostres, filmant, prenent dades o simplement duent turistes als fons marins. Tindrà unes cinc tones de pes, 2 metres d’amplada, 2,3 metres d’alçada i 4,8 metres de llarg. Una gran cúpula de metacrilat d’1,5 metres de diàmetre permetrà al pilot i a dos tripulants contemplar amb gran format el fons marí.

El projecte Ictineu 3 està totalment finançat per empreses catalanes i permetrà a Catalunya posar-se altre cop al capdavant d’una indústria que a Espanya ha tingut molt poc pes. A finals d’aquest any començaran els treballs de construcció, que es duran a terme a les Drassanes de Barcelona dins un espai cedit pel Museu Marítim. La intenció és acabar-lo a finals del 2009, en plenes festivitats de l’Any Monturiol.

En aquest vídeo Pere Forés explica el seu projecte.



Han passat 150 anys des del primer Ictineu i ja era hora que algú tornés a les arrels de la immersió catalana amb un projecte tan innovador com aquest. El nou Ictineu 3, amb totes les novetats d’un submergible modern, promet ser un perfecte hereu dels primers Ictineus de Monturiol.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...