15 oct. 2008

127 anys del naixement de P.G. Wodehouse

Quan als països de parla anglesa algú es vol referir genèricament a un majordom, sovint fa servir el nom de Jeeves, com qui es refereix a un tot-terreny amb el nom de Jeep, utilitzant el nom de la marca comercial que va generalitzar el concepte. En el cas de Jeeves, no es tracta exactament d’una marca, ni tan sols d'un majordom, sinó que el nom prové de Reginald Jeeves, el personatge creat per Pelham Grenville Wodehouse com a ajudant de cambra (valet en anglès) de Bertram Wilberforce Wooster.

En un dia com avui del 1881 P.G. Wodehouse naixia a Guildford, a Surrey, Anglaterra. És un dels meus autors preferits, així que volia dedicar-li un curt article en record del seu aniversari.

Després d’uns anys a Hong Kong (on el seu pare era jutge), Wodehouse va passar la major part de la seva infància en internats, i aquesta falta d’afecte familiar és el que probablement el va llençar a escriure sense parar. I és que per sobre de tot va ser un autor prolífic. Al llarg de la seva dilatada vida (va morir als 93 anys), va escriure 15 obres de teatre i 250 cançons per a més de 30 comèdies musicals, a part de les més de cent novel•les publicades. Fins pocs dies abans de la seva mort encara va treballar davant de la seva màquina d’escriure.

Wodehouse és considerat l’autor còmic anglès per antonomàsia, i un dels representants més clars de l’humor britànic. Els seus llibres estan gairebé sempre centrats en una Anglaterra prebèl•lica de classe alta, on desfilen personatges com barons, comtes, artistes, actors i majordoms ambientats al Londres o Nova York de l’època, o en grans mansions amagades a la campanya britànica.

Sovint els llibres formen part d’una sèrie. Una de les més conegudes és la de Blandings Castle, amb personatges com l’oblidadís i excèntric Lord Emsworth obsessionat amb la seva truja de competició Emperadriu de Blandings. Al voltant del castell se succeeixen robatoris, enganys, manipulacions i enamoraments intricats i gairebé insolubles en els quals gairebé indefectiblement s’hi veuen involucrades sempre les germanes del Lord.

L’estil de Wodehouse és senzill, i més que per una complexitat del llenguatge que utilitza és valorat per les complicacions de les trames que teixeix. Els seus personatges sovint entren en situacions ridícules i diàlegs absurds, però aquesta és justament la gràcia.

Wodehouse va viure molt de temps als Estats Units, fins que es va traslladar a França per a evitar una doble taxació sobre la fortuna que estava aconseguint amb els seus escrits. Mentre era a la seva casa de Le Touquet va esclatar la guerra i va ser fet presoner pels alemanys, que el van obligar a fer programes humorístics per la ràdio, cosa que es va interpretar des d’Anglaterra com a col•laboracionisme. Tot i que la confusió no es va resoldre fins força després de la finalització de la guerra, encara van trigar molts anys a condecorar Wodehouse amb l’ordre de cavalleria, gairebé al final de la seva vida, possiblement per aquest recel que des d’aleshores hi va haver.

Però mentrestant Wodehouse no va deixar mai d’escriure. Sens dubte una de les sèries més conegudes de Wodehouse és l’iniciada el 1919 amb My Man Jeeves i que, narrades per un despreocupat i opulent Bertie Wooster, descriu les peripècies i les situacions hilarants on aquest integrant de la classe alta és empès per coneguts o familiars, fins que el seu enginyós, omnipresent i quasi omniscient ajudant de cambra Jeeves el rescata.

La sèrie de llibres ha tingut força adaptacions cinematogràfiques i televisives, però la més famosa i, segons la meva opinió de lluny la més bona, és la que Granada Television va produir a principis de la dècada dels 90 i protagonitzada per Stephen Fry i Hugh Laurie, com a Reginald Jeeves i Bertie Wooster, respectivament. La parella d’artistes, que va figurar també a l’Escurçó Negre, representen tan bé els estereotips dels seus personatges que ara se’m fa difícil creure’m el paper de Laurie com a Doctor House o de Fry com a Oscar Wilde.

La gràcia de les novel•les de Wodehouse és que invariablement, tot i semblar que la trama es compliqui excessivament i el final tingui mal pronòstic, acaben sempre amb finals feliços. I això fa justament que siguin una lectura entretinguda, divertida i sovint hilarant. De fet, vaig haver de deixar de llegir-los al metro després de trobar-me amb uns quants passatges que em van fer riure en veu alta sense poder parar.

Però el millor de tot plegat és que encara que ja en porti llegides més de trenta novel•les, l’enorme quantitat de pàgines escrites per Wodehouse m’assegura que encara tinc anys i anys de lectures per a relaxar l’esperit i practicar la risoteràpia.

I si no em creieu, proveu-ho vosaltres mateixos. Aneu a la biblioteca, demaneu un llibre qualsevol de Wodehouse i prepareu-vos per a passar una estona gratament divertida. Això sí, mireu de llegir-ho en un lloc on pugueu expandir la vostra rialla sense rebre mirades desaprovadores.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...