23 oct. 2008

Le Rayon Vert

Feia temps que ho tenia pendent, però avui finalment he acabat de veure la tercera part de Pirates del Carib. Ara no m'extendré sobre la seva dubtosa qualitat, o sobre la teoria que mai segones parts van ser bones (i encara menys les terceres), però en tenia ganes de parlar perquè ha coincidit que aquests dies estic ordenant les fotos del viatge que aquest estiu vaig fer a Hawaii.

Ja sé que no tenen gaire cosa a veure la tercera part de Pirates del Carib i Hawaii, però el fet és que per a mi hi ha una relació entre les dues coses: mentre hi era, vaig aconseguir de veure el famós raig verd que té un paper important a la pel·lícula de Disney.

La feina de revisió de les fotos és complicada, perquè sóc de dit fàcil i en vaig fer més de 13.000, però he trobat les que vaig fer el dia que vaig veure el raig. Va ser a la platja de Spencer Beach Park, al costat del Pu'ukohola Heiau, on l'endemà voliar anar a veure un festival de tradicions hawaianes. He recopilat les fotos que vaig fer en seqüència per tal que es pugui veure bé. El granulat és força pronunciat per l'ISO que vaig utilitzar amb la Canon, però permet veure l'efecte força bé. A l'horitzó prop del lloc on es va pondre el sol hi flotava una boia, que permet prendre-la de referència.

Quan he comparat el raig de la pel·lícula amb les fotografies que vaig fer, però, no he pogut evitar de pensar que o jo no vaig veure un raig verd com a tal o que els creadors d'efectes especials de la Disney en van fer un gra massa. No desvelaré aquí la trama de la pel·lícula, però és suficient dir que segons la tradició pirata de la història, el raig verd té una essència llegendària que permet el retorn de les ànimes del més enllà i els protagonistes el fan servir per a retornar de la terra dels esperits on havien estat condemnats. El raig verd de la Disney, però, és una espècie d'explosió maragda que omple tot el cel al moment que es pon el sol. I això sí que és una exageració del departament d'efectes especials. He trobat per internet una foto on es veu millor un autèntic raig verd, i és més semblant al que jo vaig veure que no pas al que surt a la pel·lícula.

En realitat, el raig verd no és més que un fenòmen òptic. És difícil de veure i infreqüent, però més aviat perquè és complicat que es donin les condicions meteorològiques adequades que no pas perquè tingui un contingut místic o fantàstic que el facin escàs.

El rerefons científic del raig verd rau en la refracció de la llum a l'atmosfera: la llum es mou més lentament en les parts més denses de l'aire a les capes inferiors, de manera que els rajos segueixen traces lleugerament corbades, seguint la mateixa corbatura de la Terra. La llum de freqüència més alta (verda i blava) es corba més que la de freqüència més baixa (vermella i taronja), de manera que els rajos verds (i blaus) de la zona superior del disc solar quan el sol es pon, són visibles fins i tot quan els rajos vermells ja han quedat amagats per la corbatura de la Terra. Els rajos blaus, però, queden de seguida més difuminats i són encara més difícils de veure.

Hi ha determinades condicions que faciliten la visió del fenomen del raig verd, com per exemple una inversió atmosfèrica, que augmenta el gradient de densitat a l'atmosfera, i per tant augmenta la refracció. També són més fàcils de veure en aires clars, quan la llum no es difòn tant a l'atmosfera. Per això Hawaii, amb dies clars, aires purs, mar per totes bandes i molta llum és un dels millors llocs del món per a veure el raig verd. Però tot i així és escàs. Vaig poder parlar amb residents que potser amb tota la seva vida només l'havien vist dos o tres cops. D'altres, mai.

Fa uns anys, quan era a l'època en què devorava els llibres de Jules Verne, vaig llegir Le Rayon Vert, escrita el 1882 per l'autor francès, en què descriu els viatges que una jove de Glasgow, Helena Campbell, fa per les illes escoceses per a intentar veure el famós raig verd. Al final l'acaben veient a l'illa d'Staffa, però ni Helena ni l'home del qui finalment s'enamora, Olivier Sinclair, no el veuen, perduts com estaven en la contemplació l'un de l'altre:

En arrière, les falaises de Mull et la cime du Ben More s’empourprèrent d’une touche de feu. Enfin, il n’y eut plus qu’un mince segment de l’arc supérieur à l’affleurement de la mer.

« Le Rayon-Vert ! le Rayon-Vert ! » s’écrièrent d’une commune voix les frères Melvill, Bess et Partridge, dont les regards, pendant un quart de seconde, s’étaient imprégnés de cette incomparable teinte de jade liquide.

Seuls, Olivier et Helena n’avaient rien vu du phénomène, qui venait enfin d’apparaître après tant d’infructueuses observations ! Au moment où le soleil dardait son dernier rayon à travers l’espace, leurs regards se croisaient, ils s’oubliaient tous deux dans la même contemplation ! … Mais Helena avait vu le rayon noir que lançaient les yeux du jeune homme ; Olivier, le rayon bleu échappé des yeux de la jeune fille ! Le soleil avait entièrement disparu : ni Olivier ni Helena n’avaient vu le Rayon-Vert.

Deixant a banda el romanticisme inherent a la visió del raig verd, fins la publicació de la novel·la el fenomen del raig verd era gairebé ignorat per la majoria del públic, i va ser gràcies a l'èxit del llibre de Verne que la ciència no va començar a interessar-se per donar una raó per a l'estrany succés.

Veient les fotos ara realment no sembla gran cosa. Suposo que és d'aquelles coses que s'han de veure en directe per a poder valorar de debò. De fet, més que un raig, a mi em va semblar una espècie de flaix: una lluïssor sobre el mar que va durar poc més d'un segon. Els anglesos l'han definit millor. Li diuen Green Flash.

Ara bé, sigui un raig o un flaix, d'una cosa n'estic segur: era de color verd. D'un potent i definit verd maragda que el van fer completament inconfusible.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...