8 oct. 2008

Damasc Ensemble Al Kindi

Aquells que ja hagin estat al Petit Palau de la Música Catalana sabran que l’escenari no és precisament dels més petits. I tot i això, avui ha quedat petit per als onze components de l’Ensemble Al Kindi de Damasc. La tarima de fusta permet allotjar molts més músics amb ample espai, però és que l’Ensemble combina la música amb la dansa dels famosos dervixos giròvags sufís.

Pocs d’entre el públic estàvem preparats per a veure l’espectacle de cant i dansa religiós. Acompanyats en tot moment per la melòdica veu de Sheikh Hamza Chakour i un petit cor de munshidin, els diferents instrumentistes han ofert un repertori de música sema, vibrant i imposant. Un ud (llaüt), una ney (flauta), una riqq (pandereta) i un qânun (una cítara trapezoïdal) i un tambor són tots els instruments que necessiten els músics de l’Ensemble per a transportar-nos amb quatre notes a l’Orient Pròxim.

El repertori comença amb la Wasla en Maqam Bayati. El Sheikh comença a cantar amb veu harmoniosa però monòtona. Un cop iniciada, la música és cíclica, contínua, repetitiva, que convida a la introspecció. Al cap d’una estona, dos dels quatre dervixos, asseguts un a cada extrem de la filera de músics, vestits amb mantons negres i fes de feltre taronja, s’aixequen amb calma i es treuen el mantó. Revelen així un vestit perfectament blanc, de jaqueta de tall curt sobre faixa de colors que lliga una cintura d’on cau una faldilla que frega el terra. De fet, aquesta és tan llarga que quan caminen cap al centre de l’escenari han d’aixecar-ne les puntes amb els dits com les damisel·les d’altres èpoques per a no entrebancar-se. S’apropen al centre de l’escenari, saluden parsimoniosament als músics, al públic i a ells mateixos i, seguint la melodia cíclicament monòtona, comencen a girar sobre si mateixos, en el sentit contrari de les agulles del rellotge.

Poc a poc, la pròpia inèrcia del moviment comença a aixecar l’extrem circular de la faldilla, com la pasta fresca d'una pizza quan un expert la fa girar sobre el dit. Mica a mica, la velocitat dels ballarins va en augment, fins que la faldilla gairebé està perfectament horitzontal i abasta ja més de tres metres de diàmetre. I mentre van girant, la música repetitiva convida els ballarins a la meditació, el trànsit i l’apropament a Déu. Els braços pugen com ballarines de ballet, es creuen al pit com mòmies egípcies o es pleguen amb les mans a les espatlles com culturistes aficionats. El cap, deformadament allargat pel fes cilíndric de roba, roda seguint el cos, i s’amaga de tant en tant sota els braços en moviment o darrera una de les solapes de la jaqueta, en actitud submisa i tímida davant de Déu.

I en tot moment, els peus dels dervixos, girant per a mantenir l’equilibri i la rotació, no deixen de moure’s sobre una superfície tan petita que els seus propietaris semblen ben bé baldufes humanes que estiguin clavades al terra. Una, dues, tres, deu, cent, mil voltes i els dervixos no deixen d’estar perfectament centrats sobre l’escenari, sense desviar-se ni un mil·límetre, les seves faldilles esteses ocupant l’àrea que tota una orquestra sol necessitar.

La música accelera i els ballarins giren amb més velocitat, com si volguessin arribar al trànsit amb més facilitat. Ara amb prou feines es reconeixen les formes de la cara o de les extremitats, tot s'ha convertit en una massa confusa borrosa per la velocitat, i en la pàl·lida llum de l’escenari els ballarins semblen estar a punt d’aixecar-se cap al cel com helicòpters.

I aleshores, sense avisar i de cop, la música acaba, i al mateix temps, sense trontollar ni desequilibrar-se, els dos ballarins acaben la dansa en sec, amb els braços clavats sobre el pit, perfectament encarats davant del públic atònit, que comença a aplaudir entusiàsticament fins i tot abans que la tela de la faldilla, encara moguda per la inèrcia de la rotació, acabi aturant-se.

Quan surto a l’aire lliure, el cap encara em roda.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...