7 mar. 2010

Nome, allà on acaba la Iditarod

Al costat de l’ajuntament de Nome, Alaska, hi ha un arc format amb tres troncs de fusta massissa. Durant tot l’any reposa apartat a una banda del carrer com si l’haguessin castigat i estigués fent penitència. Però quan arriba el febrer, l’arc es converteix en el protagonista de la ciutat, perquè tothom espera impacient veure el primer trineu de gossos que passarà per sota les lletres gravades al tronc: «END OF IDITAROD DOG RACE, 1049 miles, Anchorage, Nome». Aquest arc de més de dues tones de pes és la meta d’arribada de la cursa de trineus de gossos més coneguda del món, la Iditarod.
Vaig estar una estona contemplant-lo i fotografiant-lo, pensant en la quantitat de mushers que haurien passat per sota seu des del 1974, quan Red Olson, un llenyataire de Fairbanks va esculpir-lo i el va regalar al poble de Nome.
Era agost, i tot i que era tard al vespre, la llum del sol encara abocava una llum intensa sobre el carrer principal del poble. Uns immensos pick-ups circulaven sobre la terra batuda amb brunzit de potència. Uns quants esquimals sortien tentinejant d’algun dels quatre bars que servien alcohol en una de les poques comunitats no seques que hi ha al llarg de la costa del Mar de Bering. Aquí hi venien els esquimals que volien beure. Un parell de gossos van travessar furtivament el carrer i van desaparèixer per un dels carrerons que duien al mar.
Mentre m’estava davant de l’arc fotografiant-lo, un noi esquimal va sortir distret d’un cibercafè que hi havia al costat, amb un got de cafè fumejant a la mà. Vam estar a punt de xocar. Es va excusar i presentar. Es deia Karlin Itchoak, i amb el seu cabell curt, ulls estirats darrera unes ulleres rodones i vestit amb roba elegant, semblava més jove del que en realitat era, ja que acabava de treure’s el títol d’advocat i havia treballat ja al jutjat d’Anchorage. Em va dir que la setmana següent començaria a treballar al Consell Tribal, preparant noves lleis en benefici del seu poble, i estava molt entusiasmat amb la idea d’ajudar a la seva pròpia gent.
Veient que estava admirant l’arc de la Iditarod, em va confessar que el seu hobby preferit era l’uniraq, viatjar en trineu de gossos. Tenia uns quants gossos amb els quals s’entrenava a l’hivern. A l’estiu, hi col•locava rodes i podia circular també per la tundra. Però encara no havia competit en una cursa tan important com la Iditarod. Li vaig preguntar si en tenia intenció.
–És clar que sí. A qualsevol musher del món li agradaria participar-hi. Però costa moltíssim i és molt difícil fer-ho sense patrocinadors. S’ha de ser un professional per a tenir possibilitats fins i tot d’acabar-la.
La Iditarod va convertir un mètode caduc de locomoció en un esport nacional, i ha donat als seus corredors l’estatus que a altres països poden tenir els corredors de fórmula 1. A Alaska els guanyadors de la Iditarod són considerats herois, especialment a les ciutats d’origen. A Seward, per exemple, estan orgullosos de Mitch Seavey, el guanyador de la cursa del 2004, i Fairbanks s’enorgulleix d’haver tingut entre els seus habitants a Susan Butcher, guanyadora en quatre ocasions i la primera dona en aconseguir-ho.
Aquest orgull es remunta a l’episodi que el 1925 va llençar a la fama Nome i l’Iditarod Trail. A finals de gener d’aquell any, el metge del poble, el doctor Welch, va diagnosticar un cas de diftèria. Aviat van sortir més malalts i el doctor, sabent que els esquimals no hi estaven immunitzats, es va témer una epidèmia que no podria controlar amb les poques vacunes antitoxina caducades de feia cinc anys.
Va telegrafiar a Anchorage, on en tenien una bona reserva, per tal que li enviessin uns quants milers d’ampolletes, però una forta tempesta de neu impedia als avions de volar i el mar a aquella època estava glaçat. L’única manera d’accedir-hi era per terra, i l’única manera de superar el terreny era mitjançant relleus de trineus de gossos. Amb el tren recentment inaugurat van dur 300.000 ampolletes de sèrum gairebé cinc-cents quilòmetres fins a Nenana.
Mentrestant es van organitzar vint equips de trineus i mushers que sortirien de cada poble per on passava el camí per a rellevar-se. La cursa va ser frenètica i els corredors es van haver d’enfrontar amb tempestes que van baixar la temperatura per sota de -35ºC. Algunes ràfegues de vent feien perillar l’estabilitat dels trineus. El tram més difícil de tots els relleus el va fer Leonhard Seppala, un habitant de Nome d’origen noruec que havia estat campió tres cops a l’All-Alaska Sweepstakes. Seppala va haver de recórrer el tram que travessava el gel sobre la Badia de Norton, i el seu tir de huskies siberians van ser els veritables herois de la cursa. Tots els altres gossos de tir havien estat malamuts d’Alaska, criats pels Iñupiat malemiut de la Península de Seward, i tot i que aquests són més grans i amb més aparença de llop, no són tan ràpids com els huskies. Els gossos preferits de Seppala, Togo i Fritz, anaven al capdavant i van guiar el trineu en el tram més llarg i traïdor de tot el recorregut. L’últim tram fins a Nome, però, el va fer un altre noruec, Gunnar Kaasen, i el seu trineu el guiava Balto, un malamut.
Al cap de 127 hores d’haver sortit d’Anchorage el sèrum amb l’antitoxina va arribar a Nome. Les ampolletes estaven congelades, però el doctor Welch les va poder aprofitar i de totes les persones de Nome infectades només en van morir sis. D’un dia per l’altre, Kaasen i el seu equip de gossos (que eren propietat de Seppala) es van convertir en herois. Tot Amèrica va vibrar d’orgull amb l’èpica gesta, i es van organitzar tours pels Lower 48, els estats del sud, per tal que la gent pogués conèixer els gossos heroics. Per un temps, els trineus de gossos es van posar de moda, i aquell mateix any es va inaugurar l’estàtua de Balto que encara avui es troba al Central Park de Nova York. Però va resultar ser una moda passatgera. Un per un, els gossos del tour van anar morint, i els pocs que van quedar del tir original van acabar al Zoo de Cleveland. El 1933, Balto va morir al zoo i el seu cos va ser dissecat. Des d’aleshores pertany al Cleveland Natural Science Museum i l’exposen de tant en tant en una vitrina.
Togo i Fritz van acabar els seus dies en condicions similars. Per a Seppala, el Togo, el seu gos preferit, no havia tingut prou reconeixement. Quan va morir el gos, Seppala el va fer dissecar. Actualment es troba en una vitrina de l’Iditarod Trail Committee Headquarters a Wasilla. En Fritz va morir el 1932 a l’aparador nadalenc on feia de reclam d’uns grans magatzems de Nova York, i també va ser dissecat. La seva pista es va perdre entre compres i herències, però des del 2005 en Fritz ocupa un lloc de presidència dins del Carrie M. McLain Museum de Nome, després d’haver estat descobert en una subhasta.
Vaig veure la vitrina d’en Fritz dissecat quan vaig entrar al petit museu, entre moltes fotografies històriques de Nome i de la seva gent. Sobre el pelatge blanc el Fritz encara duia l’arnès de cuir amb borles de llana fet pel propi Seppala. Els criadors experts consideren que el Fritz és l’ascendent de la raça de husky siberià.
Leonhard Seppala va treballar durant vint-i-set anys a la Pioneer Mining Company, creada pels «Tres Suecs Afortunats», els primers descobridors d’or a Nome, com a conductor dels cavalls i gossos que traginaven material de les mines. El 1913, l’explorador àrtic Roald Amundsen va demanar-li a Seppala que criés i entrenés els huskies siberians que l’explorador havia dut de Rússia per a preparar la seva següent expedició, però va esclatar la primera guerra mundial i no es va poder dur a terme. Jafet Lindeberg, un dels «Tres Suecs Afortunats» va comprar-li els gossos a Amundsen i els va posar a mans de Seppala perquè els entrenés per a córrer, permetent així que Seppala i els seus gossos es convertissin en el millor equip de la història.
El públic dels Lower 48 no van tenir gaire present a Seppala i a Togo, que van recórrer cinc cops més distància que Kaasen i Balto en els relleus de la diftèria, però Nome sempre els ha considerat els seus herois. A tot el poble el nom de Seppala és ubic. Hi ha uns Seppala Apartments, un Seppala Street i encara es manté dreta la casa on va viure. Quan Joe Redington va batejar la primera Iditarod el 1967, ho va fer amb el nom de The Iditarod Trail Leonhard Seppala Memorial Race. Seppala havia mort el gener d’aquell any, i quan va acabar la cursa la seva esposa va espargir les seves cendres a l’Iditarod Trail.
No hi hauria pogut haver un millor bateig per a la cursa.


Més sobre la Iditarod.

Iditarod: The Last Great Race on Earth

Avui a les dues de la tarda començarà la Iditarod, la cursa de trineus de gossos més important del món, l'anomenada The Last Great Race on Earth. Els més de cinquanta equips de gossos i mushers intentaran, un cop més, ser els primers en recórrer la distància d’Anchorage a Nome en el menor temps possible. Un any més, Nome es convertirà en la capital del món del mushing.
Nome és segurament la ciutat del món amb més tradició de curses de trineus de gossos. El 1907 s’hi va fundar el primer club de mushers del món, i l’any següent s’hi va celebrar la primera cursa de la història, l’All-Alaska Sweepstakes, que recorria un itinerari circular de 657 quilòmetres.
Però d’entre totes les curses que han posat Nome al punt de mira, la Iditarod és la més important. La cursa pren el nom del camí històric que unia Seward, a la Península de Kenai, amb Nome. L’Iditarod National Historic Trail era utilitzat des de principis del segle XX per a transportar el correu, provisions i passatgers, principalment a l’hivern, cap a les poblacions de l’interior. El camí pren el nom de la població d’Iditarod, un poble miner que els indis atapascans Ingalik havien anomenat Haiditarod, «El Lloc Remot», molt abans que els homes blancs descobrissin que el nom havia estat ben escollit.
L’arribada de l’aviació va deixar obsolet el camí, i l’ús de les motos de neu va fer abandonar les canilles i els trineus. No va ser fins al 1973, amb la primera cursa de trineus de gossos, que l’antic sistema de transport no va començar a agafar prestigi de nou. Però aquest cop no com a mitjà de càrrega, sinó com a esport.
La idea de promoure una cursa al llarg de l’Iditarod Trail la va tenir Dorothy Page quan el 1964 estava pensant en què es podia fer per a celebrar el centenari de la compra d’Alaska als russos que se celebraria al cap de tres anys. Se li va acudir que una manera de recordar els primers temps d’Alaska era rememorant el transport de mercaderies amb trineus de gossos, i es va posar en contacte amb Joe Redington, un musher que coneixia, per a començar l’aventura. Van convèncer a l’Aurora Dog Mushers Club i amb uns quants voluntaris van començar a desbrossar l’antic camí que feia temps que no s’utilitzava. El 1967 hi va haver la primera cursa i una segona va seguir el 1969. Aquestes dues curses, però només havien tingut una llargada de quaranta-sis quilòmetres a causa de les limitacions del camí. El 1972 l’Exèrcit va obrir tot el camí com a pista d’entrenament hivernal, i el 1973 els organitzadors de la cursa van decidir arribar fins a Nome.
Aquell any, vint-i-dos mushers dels trenta-quatre inicials van acabar la cursa. Des d’aleshores cada any se celebra la Iditarod, que ha estat allargada fins a unes simbòliques 1.049 milles (1000 milles més 49 per ser el 49è estat, un total de 1.688 quilòmetres) d’Anchorage fins a Nome, i cada cop atreu més atenció del públic i els premis són més quantiosos.
La cursa comença el primer dissabte de març a Anchorage. Surt de la cantonada entre la Quarta Avinguda i el Carrer D, al bell mig de la ciutat. És un inici simbòlic que no puntua i que s’aprofita per a portar als trineus durant uns metres els passatgers que paguen el privilegi en una subhasta. Els beneficis es reparteixen entre tots els mushers que acaben la cursa per a ajudar-los a pagar el retorn dels gossos a casa.

L’endemà és quan comença la cursa de debò i quan els participants comencen a enfrontar-se amb una de les competicions més dures del món, amb temperatures que poden arribar als -50ºC, tempestes de neu, desorientació i gruixos insuperables de neu. No n’hi ha prou amb tenir un equip de gossos magnífic sinó que hi compta moltíssim l’estratègia a l’hora d’escollir les parades i el trineu. El trineu tradicional de fusta, sense cap clau i lligat per tendons, està sent substituït últimament per trineus de plàstic i alumini, però aquests no tenen tanta maniobrabilitat. L’elecció dels gossos és encara més important. Els que solen córrer són els huskies d’Alaska, una raça amb sang de llop, de malamuts, de husky siberià i gos indi a les seves venes.
Per tal de recrear encara més l’època en què els primers trineus recorrien la ruta, cada corredor ha de dur un paquet de cartes, que han d’anar segellant als prop de vint-i-cinc controls que hi ha al llarg de tota la ruta. El guanyador és el primer musher que arriba a Nome, però això no passa normalment fins al cap de deu a quinze dies després d’haver sortit. El corredor més ràpid fins a l’actualitat va ser Doug Swinley al 1995, que va arribar a Nome al cap de 9 dies, 2 hores, 42 minuts i 19 segons. La cursa no es dóna per acabada fins que no arriba l’últim corredor, i mentre dura, un fanal queda encès a l’oficina de correus de Nome durant tota la nit.
Aquest 2010 està previst que més de mil gossos participin a la prova més exigent del món. Per tal que el fred no impedeixi que el públic vagi a animar els mushers en aquells trams que la cursa passi pels centres habitats, l’ex-governadora d’Alaska, la mediàtica Sarah Palin, protagonitza l’anunci d’aquest any.




Després de la flamant victòria de Lance Mackey l’any passat (el tercer any en què guanyava la cursa), els competidors d’aquest any es volen posar les piles. La cursa promet ser ajustada, i els equips intentaran donar el millor de sí. La intenció, com a totes les curses, és arribar amb el menor temps possible i, probablement, amb les condicions actuals de la neu aquest any sigui el millor per a aconseguir un nou record.


Més sobre Nome.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...