24 oct. 2008

Als Pirineus ja no hi ha lloc per als óssos

Des que el 1996 els primers óssos van ser reintroduïts al Pirineu francès, els aranesos s’han anat queixant d’una imposició que els va venir sense consulta. A través d’un programa de reintroducció totalment francès, els primers óssos van ser alliberats a Mèlles, prop de la frontera amb la Vall d’Aran. Des d’aleshores, els óssos sempre han preferit les landes herbades i els boscos tupits de la Vall d’Aran, i ha estat aquí on han tingut també més mala fama.

En un ambient on no disposen de gaires recursos naturals, és evident que els óssos s'han de buscar la vida de la manera més fàcil que saben: matant bestiar (ovelles i vaques) i destruint de tant en tant alguns ruscos d’abelles. Les indemnitzacions als ramaders i apicultors aranesos han estat més minses i més lentes que per als seus homòlegs francesos, i no ha d’estranyar que els óssos, a la Vall d’Aran no estiguin gaire ben vistos.

La gota que ha fet vessar el vas de la paciència, ha estat l’atac, ahir, de l’óssa Hvala a un caçador de Lés. L’agressió es va produir ahir a la zona de El Portet, a pocs quilòmetres del poble de Lés, gairebé a tocar de la frontera francesa. Lluís Turmo, de 73 anys, hi estava caçant amb uns amics quan va trobar-se al mig del bosc amb Hvala, una de les ósses eslovenes que el govern francès va reintroduir fa dos anys. L’óssa va encarar-se al caçador sense espantar-se dels crits que aquest feia per a esporuguir-la. Va alçar-se sobre les dues potes del darrera i va tirar a terra d’un cop d’urpa el caçador. Quan li estava ja mossegant la cama, el caçador va llençar un tret a l’aire i l’óssa va sortir corrents. El tret i els crits van alertar els companys del caçador malferit, que van portar-lo fins a l’Hospital de Vielha, on va rebre les cures necessàries i del qual va poder sortir a la mateixa tarda.

Només poques hores després de l’atac, el Síndic d’Aran, Francesc Boya, ja demanava al Govern Català la retirada total dels set exemplars d’ós que es creu que hi ha actualment a la Vall d’Aran. “Aquest atac d’un ós a un dels nostres veïns ha posat de manifest la perillositat d’aquests animals”, va dir el síndic.

La vintena d’óssos que viuen actualment als Pirineus no ho tenen gens fàcil. Han de viure en un medi totalment humanitzat, on han de competir amb els caçadors, amb els boletaires i els recol·lectors de fruits silvestres; han de travessar prats creuats per línies d’alta tensió o instal·lacions d’esquí, han de creuar carreteres i han d’evitar els cada cop més nombrosos excursionistes; i tots els ramaders i apicultors del Pirineu voldrien que fessin tot això sense que ataquessin els seus ramats d’ovelles o vaques o els seus ruscos.

En unes condicions així, el futur dels óssos al Pirineu és molt negre. Seria molt bonic que poguéssim dir que les nostres muntanyes són tan verges, tan salvatges i tan ben conservades que fins i tot hi poden viure els óssos sense problemes. Però la veritat és que no és així. Les nostres muntanyes no poden allotjar a la seva cadena tròfica uns animals tan grossos sense que arribin a interactuar amb els humans.

Hem estat massa temps sense els óssos al Pirineu com perquè ara la gent s’hi pugui tornar a acostumar. Els nostres boscos i les nostres muntanyes no estan preparades per a rebre a l’ós, com tampoc no ho estan les nostres poblacions. Hem de fixar-nos en què passa a altres terres amb óssos. Per exemple a Alaska, terra d’óssos per excel·lència, que vaig poder visitar fa tres anys, tots els pobles tenen contenidors d’escombraries preparats per a no poder ser vandalitzats per óssos. Fins i tot n'hi havia als carrers cèntrics de la capital Juneau. Aquí als Pirineus però, els óssos podrien campar lliurement remenant les escombraries si volguessin, i tard o d'hora ho començaran a fer si la seva densitat augmenta prou com perquè no trobin menjar a la natura o si els ramats són cada vegada més escassos. Allà a Alaska, qualsevol ós conflictiu que hagi atacat un humà, bestiar o una propietat, és relocalitzat o eliminat. A Haines mateix, a l'extrem nord del Canal de Lynn, vaig poder veure l’atac d’un ós a un galliner. Era un ós reincident, i el biòleg del parc que li estava fent el seguiment em va ensenyar com havia protegit el tancat de les gallines amb una tela electrificada. L’ós va atacar la tanca per a esbotzar-la, però va saltar de seguida enrera electrocutat. Quan després d’un segon intent va tornar a rebre la picada elèctrica, va desistir i se’n va anar al riu a pescar salmons.

Si fins i tot a Alaska hi ha problemes amb els óssos, no és normal que els aranesos es queixin dels que els hi han reintroduït? Pel Garona no remunten els salmons, i les truites que hi ha són minúscules, de manera que als óssos no els queda gaire més alternativa que buscar-se la vida amb menjar humà. I als Pirineus, a diferència d’Alaska, no es pot relocalitzar un ós problemàtic, perquè les àrees despoblades són molt escasses, i acabarien tard o d'hora entrant en conflicte amb algun altre humà.

No és estrany, doncs, que els aranesos hagin començat a entonar un lema: “Óssos go home”.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...