31 oct 2008

Altar de Muertos mexicà a BCN

Durant aquests dies en què la celebració de Tots Sants tradicional catalana està cedint davant la pressió d’una alternativa molt més comercial com és el Halloween americà, és bo de veure que sorgeixen noves iniciatives per a apropar-nos a les festes de l’1 de novembre d’altres cultures. En aquest sentit, i per segon any consecutiu, el Museu Barbier-Mueller de Barcelona ha organitzat un Altar de Muertos típic de les celebracions de Tots Sants mexicanes.

Beba Pecanins, escenògrafa i directora d’art mexicano-catalana, ha vingut expressament des de Mèxic per a decorar un cop més l’altar, dedicat aquest any a l’artista dibuixant, pintor i gravador Josep Guinovart, mort el desembre passat a Barcelona als 80 anys. Amb esquelets de paper-maché penjats a les parets, siluetes penjades del sostre, calaveres de sucre amb senefes de colors, penjolls de flors, multitud d’espelmes i una gran creu al terra creada amb testos de flors taronges, i recoberta dels pètals de les flors, l’altar serveix com a recordatori dels difunts que ens han deixat durant l’any anterior. Sota una gran fotografia de Guinovart amb les mans pintades esteses, n’hi ha també d’altres persones anònimes, enviades pels seus familiars per a compartir també el record. En un racó, hi ha les urnes amb les cendres de l’artista i les de la seva esposa, Maria Antònia Pelauzy, portades per la seva filla Maria.

La tradició de l’altar de morts està arrelada en la cultura mexicana des d’èpoques pre-colombines, i a partir de l’arribada de Colom i el catolicisme, les tradicions maies i asteques van acabar fusionant-se amb el simbolisme cristià per acabar generant el que avui en dia és una de les representacions folclòriques més importants de Mèxic. Segons la tradició, l’esperit del difunt retorna del món dels morts per a conviure amb els familiars durant un dia, per a poder estar amb ells, consolar-los i confortar-los de la seva pèrdua. Per tal de facilitar l’arribada de l’ànima del difunt es col•loca una foto o una imatge a l’altar, així com llums per a guiar-lo i fins i tot aliments per a satisfer-lo.

Amb la presència de la pròpia filla de Guinovart, del president de l’Espai Guinovart d’Agramunt, de l’artista Beba Pecanins, del cònsul de Mèxic a Barcelona i de María José Isla, la propietària de la botiga del museu i iniciadora de la celebració, avui s’ha inaugurat l’Altar de Muertos a l’entrada del Palau Nadal, la seu del Museu Barbier-Mueller a Barcelona.

Els amics del Museu i els qui hem estat especialment convidats a l’ocasió hem pogut escoltar el president de l'Espai Guinovart presentar la relació de l’artista català amb Mèxic, iniciada el 1972 amb la visita de l’artista a terres americanes i la posterior exposició a la galeria Pecanins (de les ties de la Beba Pecanins) de pintures influïdes pel que Guinovart va destacar amb les següents paraules:

Nunca he visto un pueblo con ese color, pero es un color extraño. Es como si las cosas estuviesen llegadas. No es un color puesto por si mismo, sino que parece más bien un rojo, un amarillo… No es colorista; es un sentido primario. Son los colores primarios. El rojo tiene una dimensión distinta, extraña. México me ha dado mucho que pensar. Ha sido para mi fundamental.

Algunes de les obres de Guinovart poden veure’s a una de les petites sales del Museu, en l’exposició titulada “Guinovart: Caps i Creus”, una exposició d’allò més adient per a aquests dies i pel simbolisme que la creu i els caps cadavèrics tenen en la connotació de la presència de l’altar. Són només deu obres però totes elles relacionades d’alguna manera o altra amb aquest dia de difunts, ja sigui a través de les dues escultures Creu Guitarra o de les pintures de cranis blancs, deformats i en certa mesura aterridors per la seva cruesa.

Una de les que m’ha cridat més l’atenció ha estat Crani, del 1954, una pintura d’una calavera capgirada, tatuada amb abecedaris repetits, amb grossos cercles oculars i terrossos de sucre per dents. El significat, com en totes aquestes obres, depèn del qui l’observa, i fins i tot de l’estat d’ànim del moment en què s’observa.

Deixo que hi penseu vosaltres mateixos, o si voleu, encara millor, aneu-ho a descobrir mirant l’obra original...

28 oct 2008

Els tresors del São José

El 1622, el galeó São José va sortir de Lisboa capitanejant una flota que transportava un tresor del rei Felip III fins a Goa, a l’Oest de l’Índia, la capital de l’Imperi Portuguès d’ultramar. A bord hi anava Francisco da Gama, el besnét del llegendari explorador Vasco da Gama, que havia estat nomenat nou Virrei de l’Índia portuguesa.

Mentre donava la volta a Àfrica, lluny de la protecció de la mare pàtria, la flota es va veure atacada per vaixells de corsaris anglo-holandesos. Els atacs van durar uns quants dies, fins que finalment, el vaixell insígnia de l’expedició, el São José, va ser enfonsat davant la costa de Moçambic.

383 anys més tard, el galeó va ser descobert per l’empresa Arqueonautas Worldwide, una empresa amb base a Madeira especialitzada en la recuperació de jaciments arqueològics marins. En aquest aspecte, Alejandro Mirabal, el Director d'Operacions i arqueòleg principal d’Arqueonautas, deixa clara la posició de l’empresa respecte la sempiterna disputa de què és arqueologia i què és pillatge quan l’excavació és realitzada per la indústria privada: “L’arqueologia és una activitat de recerca un estat mental, una investigació per a entendre millor el nostre passat de manera que puguem planejar millor el futur ”, diu Mirabal. “Mentre aquests principis estiguin entesos, no hi ha cap diferència important si una expedició és finançada pels contribuents públics o per capital privat. El que és important és que el coneixement recollit durant la recerca sigui fet públic per al més gran número possible de gent interessada possible. La resta és política, i jo no sóc un polític”.
Política o no, el cert és que les empreses privades caça-tresors acostumen a ampliar els seus beneficis reduint les activitats que justament no els n’aporta cap, i solen deixar les investigacions arqueològiques de banda per a concentrar-se en l’excavació més ràpida possible dels tresors que estiguin rescatant.

Des que l’any 2007 l’empresa Odyssey Marine Exploration va excavar el vaixell amb nom clau Black Swan en algun punt de l’Atlàntic i en va extreure més de 500.000 monedes antigues (prop de 17 tones), el públic s’ha conscienciat més de la necessitat de regular més aquestes activitats. En especial el públic espanyol, ja que se sospita que el Black Swan d’on provenia totes aquestes riqueses és el Nuestra Señora de las Mercedes, una fragata enfonsada pels britànics prop de Portugal el 1804.

Potser en aquest cas Arqueonautas Worldwide sí que va fer una recerca arqueològica esmerçada, però no deixa de ser una empresa que busca beneficis, i a partir d’aquest Octubre, ha signat un acord amb Odyssey (que té molta més experiència en la distribució final) per a vendre fins a 7.200 monedes trobades al derelicte del São José. Dels més de 24.000 Reales que es van trobar, les que es posen a la venda representen menys que una tercera part del total. La resta, anirà una part al govern de Moçambic i una altra possiblement s’utilitzi per a pagar la fortuna que ha costat rescatar-les o, més probablement, no vulguin vendre-les totes de cop per a poder pujar el preu per cada moneda.

La venda ha de permetre seguir amb les excavacions (es pensa que hi ha més de 39 vaixells enfonsats interessants prop de la costa moçambiquenya), millorar les instal•lacions del museu de Moçambic on s’exposaran part de les troballes i, segons les autoritats del país, fer rendible així un patrimoni que d’altra banda quedaria oblidat per sempre.

Un pot estar d’acord o no amb aquest tipus d’activitat o no. Però el cert és que aproximadament un milió de vaixells reposen al fons del mar, alguns d’ells amb enormes tresors per descobrir. La major part mai no seran descoberts i, o bé quedaran submergits per tones de fang i detritus, o quedaran incrustats en el corall dels esculls on van naufragar. El fet de poder recuperar aquestes riqueses no ha de ser perjudicial si es duen a terme els estudis arqueològics paral•lels adequats. Aconseguir-ho és només possible si els governs i les empreses privades es posen d’acord amb noves legislacions. La investigació pública no pot donar l’abast amb la quantitat de derelictes que hi ha als oceans, i les empreses privades no hi intervindran si no en poden obtenir un benefici econòmic. Al capdavall, amb una estreta col•laboració hi podria guanyar tothom.

De moment, els qui ja hi han guanyat són els col•leccionistes de numismàtica, que podran comprar les monedes amb què sempre havien somiat i que fins ara havien estat reposant al fons del mar.

27 oct 2008

És hora de te

Ara que els dies s’escurcen i que han arribat per fi els gèlids vents del nord; ara que a les tardes el sol no escalfa; ara que hem de començar a desenterrar els jerseis de llana del fons de l’armari… Ara ha arribat l’hora de començar a retirar-se d’hora a l’acollidora llar i descobrir la tardor assegut en un comfortable sofà vora una finestra, contemplant la pluja que espetega contra la superfície transparent, gaudint de les curses ràpides dels reguerons d’aigua que s’escolen vidre avall, observant a fora el volar de les grogues fulles caigudes dels arbres, voletejant com papallones endutes pels remolins de vent tardorenc.

I la millor manera de gaudir de la tardor és amb una tassa de te calent entre les mans, sigui a l’hora que sigui, sigui del tipus que sigui. Proveu-ho i ja em direu el què...

Els xinesos ja ho van descobrir fa milers d’anys, però de tota la quantitat de tractats, novel·les i poesies que el te ha inspirat, una de les descripcions que per a mi defineix millor les sensacions obtingudes amb una bona tassa de te, prové d’un curt poema de William Gladstone (1809-1898), Primer Ministre britànic en quatre ocasions:

If you are cold, tea will warm you;
if you are too heated; it will cool you;
if you are depresses, it will cheer you;
if you are exhausted, it will calm you.

[Si tens fred, el te t’escalfarà,

Si tens calor, el te et refrescarà,

Si estàs deprimit, el te et revifarà,

Si estàs esgotat, el te et calmarà.]


Desenterreu les tasses, baixeu al súper, compreu te, escalfeu aigua, llenceu-la sobre el te (en sobre o en fulles), deixeu reposar, treieu el te, afegiu sucre, llet o llimona al gust i deixeu-vos transportar...


24 oct 2008

Als Pirineus ja no hi ha lloc per als óssos

Des que el 1996 els primers óssos van ser reintroduïts al Pirineu francès, els aranesos s’han anat queixant d’una imposició que els va venir sense consulta. A través d’un programa de reintroducció totalment francès, els primers óssos van ser alliberats a Mèlles, prop de la frontera amb la Vall d’Aran. Des d’aleshores, els óssos sempre han preferit les landes herbades i els boscos tupits de la Vall d’Aran, i ha estat aquí on han tingut també més mala fama.

En un ambient on no disposen de gaires recursos naturals, és evident que els óssos s'han de buscar la vida de la manera més fàcil que saben: matant bestiar (ovelles i vaques) i destruint de tant en tant alguns ruscos d’abelles. Les indemnitzacions als ramaders i apicultors aranesos han estat més minses i més lentes que per als seus homòlegs francesos, i no ha d’estranyar que els óssos, a la Vall d’Aran no estiguin gaire ben vistos.

La gota que ha fet vessar el vas de la paciència, ha estat l’atac, ahir, de l’óssa Hvala a un caçador de Lés. L’agressió es va produir ahir a la zona de El Portet, a pocs quilòmetres del poble de Lés, gairebé a tocar de la frontera francesa. Lluís Turmo, de 73 anys, hi estava caçant amb uns amics quan va trobar-se al mig del bosc amb Hvala, una de les ósses eslovenes que el govern francès va reintroduir fa dos anys. L’óssa va encarar-se al caçador sense espantar-se dels crits que aquest feia per a esporuguir-la. Va alçar-se sobre les dues potes del darrera i va tirar a terra d’un cop d’urpa el caçador. Quan li estava ja mossegant la cama, el caçador va llençar un tret a l’aire i l’óssa va sortir corrents. El tret i els crits van alertar els companys del caçador malferit, que van portar-lo fins a l’Hospital de Vielha, on va rebre les cures necessàries i del qual va poder sortir a la mateixa tarda.

Només poques hores després de l’atac, el Síndic d’Aran, Francesc Boya, ja demanava al Govern Català la retirada total dels set exemplars d’ós que es creu que hi ha actualment a la Vall d’Aran. “Aquest atac d’un ós a un dels nostres veïns ha posat de manifest la perillositat d’aquests animals”, va dir el síndic.

La vintena d’óssos que viuen actualment als Pirineus no ho tenen gens fàcil. Han de viure en un medi totalment humanitzat, on han de competir amb els caçadors, amb els boletaires i els recol·lectors de fruits silvestres; han de travessar prats creuats per línies d’alta tensió o instal·lacions d’esquí, han de creuar carreteres i han d’evitar els cada cop més nombrosos excursionistes; i tots els ramaders i apicultors del Pirineu voldrien que fessin tot això sense que ataquessin els seus ramats d’ovelles o vaques o els seus ruscos.

En unes condicions així, el futur dels óssos al Pirineu és molt negre. Seria molt bonic que poguéssim dir que les nostres muntanyes són tan verges, tan salvatges i tan ben conservades que fins i tot hi poden viure els óssos sense problemes. Però la veritat és que no és així. Les nostres muntanyes no poden allotjar a la seva cadena tròfica uns animals tan grossos sense que arribin a interactuar amb els humans.

Hem estat massa temps sense els óssos al Pirineu com perquè ara la gent s’hi pugui tornar a acostumar. Els nostres boscos i les nostres muntanyes no estan preparades per a rebre a l’ós, com tampoc no ho estan les nostres poblacions. Hem de fixar-nos en què passa a altres terres amb óssos. Per exemple a Alaska, terra d’óssos per excel·lència, que vaig poder visitar fa tres anys, tots els pobles tenen contenidors d’escombraries preparats per a no poder ser vandalitzats per óssos. Fins i tot n'hi havia als carrers cèntrics de la capital Juneau. Aquí als Pirineus però, els óssos podrien campar lliurement remenant les escombraries si volguessin, i tard o d'hora ho començaran a fer si la seva densitat augmenta prou com perquè no trobin menjar a la natura o si els ramats són cada vegada més escassos. Allà a Alaska, qualsevol ós conflictiu que hagi atacat un humà, bestiar o una propietat, és relocalitzat o eliminat. A Haines mateix, a l'extrem nord del Canal de Lynn, vaig poder veure l’atac d’un ós a un galliner. Era un ós reincident, i el biòleg del parc que li estava fent el seguiment em va ensenyar com havia protegit el tancat de les gallines amb una tela electrificada. L’ós va atacar la tanca per a esbotzar-la, però va saltar de seguida enrera electrocutat. Quan després d’un segon intent va tornar a rebre la picada elèctrica, va desistir i se’n va anar al riu a pescar salmons.

Si fins i tot a Alaska hi ha problemes amb els óssos, no és normal que els aranesos es queixin dels que els hi han reintroduït? Pel Garona no remunten els salmons, i les truites que hi ha són minúscules, de manera que als óssos no els queda gaire més alternativa que buscar-se la vida amb menjar humà. I als Pirineus, a diferència d’Alaska, no es pot relocalitzar un ós problemàtic, perquè les àrees despoblades són molt escasses, i acabarien tard o d'hora entrant en conflicte amb algun altre humà.

No és estrany, doncs, que els aranesos hagin començat a entonar un lema: “Óssos go home”.

23 oct 2008

Le Rayon Vert

Feia temps que ho tenia pendent, però avui finalment he acabat de veure la tercera part de Pirates del Carib. Ara no m'extendré sobre la seva dubtosa qualitat, o sobre la teoria que mai segones parts van ser bones (i encara menys les terceres), però en tenia ganes de parlar perquè ha coincidit que aquests dies estic ordenant les fotos del viatge que aquest estiu vaig fer a Hawaii.

Ja sé que no tenen gaire cosa a veure la tercera part de Pirates del Carib i Hawaii, però el fet és que per a mi hi ha una relació entre les dues coses: mentre hi era, vaig aconseguir de veure el famós raig verd que té un paper important a la pel·lícula de Disney.

La feina de revisió de les fotos és complicada, perquè sóc de dit fàcil i en vaig fer més de 13.000, però he trobat les que vaig fer el dia que vaig veure el raig. Va ser a la platja de Spencer Beach Park, al costat del Pu'ukohola Heiau, on l'endemà voliar anar a veure un festival de tradicions hawaianes. He recopilat les fotos que vaig fer en seqüència per tal que es pugui veure bé. El granulat és força pronunciat per l'ISO que vaig utilitzar amb la Canon, però permet veure l'efecte força bé. A l'horitzó prop del lloc on es va pondre el sol hi flotava una boia, que permet prendre-la de referència.

Quan he comparat el raig de la pel·lícula amb les fotografies que vaig fer, però, no he pogut evitar de pensar que o jo no vaig veure un raig verd com a tal o que els creadors d'efectes especials de la Disney en van fer un gra massa. No desvelaré aquí la trama de la pel·lícula, però és suficient dir que segons la tradició pirata de la història, el raig verd té una essència llegendària que permet el retorn de les ànimes del més enllà i els protagonistes el fan servir per a retornar de la terra dels esperits on havien estat condemnats. El raig verd de la Disney, però, és una espècie d'explosió maragda que omple tot el cel al moment que es pon el sol. I això sí que és una exageració del departament d'efectes especials. He trobat per internet una foto on es veu millor un autèntic raig verd, i és més semblant al que jo vaig veure que no pas al que surt a la pel·lícula.

En realitat, el raig verd no és més que un fenòmen òptic. És difícil de veure i infreqüent, però més aviat perquè és complicat que es donin les condicions meteorològiques adequades que no pas perquè tingui un contingut místic o fantàstic que el facin escàs.

El rerefons científic del raig verd rau en la refracció de la llum a l'atmosfera: la llum es mou més lentament en les parts més denses de l'aire a les capes inferiors, de manera que els rajos segueixen traces lleugerament corbades, seguint la mateixa corbatura de la Terra. La llum de freqüència més alta (verda i blava) es corba més que la de freqüència més baixa (vermella i taronja), de manera que els rajos verds (i blaus) de la zona superior del disc solar quan el sol es pon, són visibles fins i tot quan els rajos vermells ja han quedat amagats per la corbatura de la Terra. Els rajos blaus, però, queden de seguida més difuminats i són encara més difícils de veure.

Hi ha determinades condicions que faciliten la visió del fenomen del raig verd, com per exemple una inversió atmosfèrica, que augmenta el gradient de densitat a l'atmosfera, i per tant augmenta la refracció. També són més fàcils de veure en aires clars, quan la llum no es difòn tant a l'atmosfera. Per això Hawaii, amb dies clars, aires purs, mar per totes bandes i molta llum és un dels millors llocs del món per a veure el raig verd. Però tot i així és escàs. Vaig poder parlar amb residents que potser amb tota la seva vida només l'havien vist dos o tres cops. D'altres, mai.

Fa uns anys, quan era a l'època en què devorava els llibres de Jules Verne, vaig llegir Le Rayon Vert, escrita el 1882 per l'autor francès, en què descriu els viatges que una jove de Glasgow, Helena Campbell, fa per les illes escoceses per a intentar veure el famós raig verd. Al final l'acaben veient a l'illa d'Staffa, però ni Helena ni l'home del qui finalment s'enamora, Olivier Sinclair, no el veuen, perduts com estaven en la contemplació l'un de l'altre:

En arrière, les falaises de Mull et la cime du Ben More s’empourprèrent d’une touche de feu. Enfin, il n’y eut plus qu’un mince segment de l’arc supérieur à l’affleurement de la mer.

« Le Rayon-Vert ! le Rayon-Vert ! » s’écrièrent d’une commune voix les frères Melvill, Bess et Partridge, dont les regards, pendant un quart de seconde, s’étaient imprégnés de cette incomparable teinte de jade liquide.

Seuls, Olivier et Helena n’avaient rien vu du phénomène, qui venait enfin d’apparaître après tant d’infructueuses observations ! Au moment où le soleil dardait son dernier rayon à travers l’espace, leurs regards se croisaient, ils s’oubliaient tous deux dans la même contemplation ! … Mais Helena avait vu le rayon noir que lançaient les yeux du jeune homme ; Olivier, le rayon bleu échappé des yeux de la jeune fille ! Le soleil avait entièrement disparu : ni Olivier ni Helena n’avaient vu le Rayon-Vert.

Deixant a banda el romanticisme inherent a la visió del raig verd, fins la publicació de la novel·la el fenomen del raig verd era gairebé ignorat per la majoria del públic, i va ser gràcies a l'èxit del llibre de Verne que la ciència no va començar a interessar-se per donar una raó per a l'estrany succés.

Veient les fotos ara realment no sembla gran cosa. Suposo que és d'aquelles coses que s'han de veure en directe per a poder valorar de debò. De fet, més que un raig, a mi em va semblar una espècie de flaix: una lluïssor sobre el mar que va durar poc més d'un segon. Els anglesos l'han definit millor. Li diuen Green Flash.

Ara bé, sigui un raig o un flaix, d'una cosa n'estic segur: era de color verd. D'un potent i definit verd maragda que el van fer completament inconfusible.

22 oct 2008

NEXT: la genètica segons Michael Crichton

He acabat de llegir NEXT, l’últim llibre de Michael Crichton. Tot i que en sóc un fan des de fa anys, he de confessar que des que va escriure Estat de Por, en què minimitzava els efectes del canvi climàtic i fins i tot en proposava causes no antròpiques, tenia una certa por que no tornés a repetir l’error de centrar-se per a la següent novel·la en algun tema massa actual i sensible en què prengués altre cop un rumb massa divergent amb el pensament científic majoritari.

No tenia per què preocupar-me. En la seva darrera novel·la, Michael Crichton ha aconseguit plasmar en un llibre totes les inquietuds, totes les contradiccions i totes les possibilitats d’una ciència que durant els últims vint anys ha anat avançant exponencialment: la genètica.

Per la meva formació com a geneticista, tenia molt d’interès en veure com Crichton enfocava les noves investigacions, i puc dir que no he quedat gens decebut del resultat final de l’obra. El llibre no segueix la vida d’un sol protagonista, sinó que és més aviat un recull d’històries paral·leles, algunes de les quals s’entrellacen, totes relacionades d’una manera o altre amb transgènics i últimes aplicacions dels coneixements del genoma humà.

El llibre és entretingut, com ho són tots els best-sellers de Crichton, i a banda d'entretenir, també permeten al lector, encara que no tingui coneixements de genètica, entendre les últimes investigacions, que apareixen aïlladament com a notícies de diari entre els paràgrafs de la novel·la.

La major part dels recursos de Crichton són encara ciència ficció, però com va comentar en una entrevista, moltes de les coses que havia escrit 15 anys abans per a Parc Juràssic actualment són realitat, i és d’esperar que d’aquí a 15 anys més moltes de les possibilitats que es veuen a Next siguin també una realitat.

Potser haurem d’esperar una mica més per a aconseguir un lloro com en Gerard, que pot parlar perfectament anglès i francès, fer càlculs matemàtics i cantar cançons, i encara més per a aconseguir en Dave Kendall, un ximpanzè amb gens humans que li permetin parlar i poder relacionar-se amb persones (al capdavall, els 500 gens que ens separen dels ximpanzès sí que són una certa barrera).

Però tot i aquestes exageracions, el llibre sí que es focalitza molt adequadament en la problemàtica de les patents de gens. Des que es va completar la codificació del genoma humà, l’oficina de patents dels Estats Units s’ha vist cada cop més necessitada de controlar exactament les sol·licituds que li arriben.

Alguns dels caràcters de l’obra posen de manifest situacions que es podrien donar si la legislació actual per als Estats Units no canvia. Una de les històries més extremes del llibre és la de Frank Burnett, un home a qui el seu doctor li diagnostica un càncer. Al cap d’uns mesos, noves proves indiquen que el càncer s’ha curat sol gràcies a la producció de certes proteïnes de les seves cèl·lules. Amb l’excusa d’investigar-ho, el doctor prèn mostres de diferents teixits del pacient, i acaba venent les cèl·lules per una quantitat milionària a una empresa farmacèutica que vendrà les proteïnes que produeixin les cèl·lules com a cura contra el càncer. Quan les línies cel·lulars són sabotejades, l’empresa contracta a un caça-recompenses per tal d’aconseguir noves cèl·lules de la filla i el nét de Burnett, que conténen el mateix gen.

En un altre cas, un home que es vol divorciar demana fer un test genètic a la seva dona per a demostrar que és portadora d’un gen que pot derivar en malaltia mental en un futur, i per tant no podria estar possibilitada per a la custòdia dels seus fills, i en un extrem encara més inversemblant, una companyia que ha modificat el patró de colors d’un peix intenta vendre la idea per a fer publicitat al llom dels animals.

Tot això podria ser possible en un futur, però per aquesta raó Michael Crichton reclama, a Next, que hi hagi canvis en la legislació actual. Segons l’autor, la solució passa per: prohibir les patents de gens (moltes malalties, com per exemple la SARS, han quedat sense investigar perquè un laboratori podria reclamar drets de patent a un altre que hagi estat investigant com funciona el gen que la causa. Actualment, l’hepatitis C, l’HIV, l’hemophilus influenza i uns quants gens per a la diabetes són propietat d’alguna entitat), establir normes clares per a l’ús de teixits humans per a qualsevol tipus d’investigació (els teixits haurien de ser cessió dels seus propietaris, i no pas possessió dels centres d’investigació a qui aquests els han cedit), fer públiques les dades sobre tests genètics (la genètica hauria de ser una ciència per a ús universal. No es pot acceptar que un test genètic per a una malaltia determinada sigui més car simplement perquè la companyia que distribueix el test vulgui cobrar-lo més car) i, per últim, evitar la prohibició de qualsevol mena d’estudi (el que es prohibeixi en un país segur que acabarà fent-se en un altre, i possiblement a Shanghai, o sigui que no té sentit prohibir cap investigació).

L’avenç de la ciència genètica encara pot ser molt més important amb les últimes tecnologies. Que beneficiï a tota la humanitat només dependrà que tot el que aprenguem del nostre genoma i de nosaltres mateixos pugui ser públic i compartit per tothom.

18 oct 2008

Roma a Catalunya: la Fornaca de Vilassar de Dalt

Sovint passa que darrera un topònim s’hi amaga, des dels seus inicis, algun registre arqueològic que demostra, un cop descobert, que el topònim en concret estava del tot encertat. És el cas de La Fornaca de Vilassar de Dalt. La primera aparició del nom és el 1290 a l’Speculum del castell de Vilassar, tot i que segurament el nom es remuntava ja a molts més anys abans. La gent del poble ja sabia que darrera el nom de la Fornaca s’hi amagaven algunes ruïnes antigues d’un forn. De quina època, ningú no ho sabia. El grup arqueològic de Vilassar de Dalt ja va documentar l´any 1949 l´existència d´un forn tocant al camí de Mataró, d´època indeterminada. Semblava evident que el nom de la Fornaca, doncs, derivava d’algun antic forn que hi havia a la zona. El 1981 el Museu de Vilassar es va encarregar de netejar-lo i consolidar-ne els arcs de la cambra de cocció, però no es va estudiar ni l’origen ni l’antiguitat. No va ser fins el 2002, quan s’havia d’urbanitzar la zona per a ampliar el polígon industrial de Vallmorena, que no es va descobrir, de forma accidental, els altres dos forns, que resseguien un talús inclinat original, i que donen a entendre que la Fornaca, més que un sol forn, era originàriament tot un complex de cocció de ceràmica.

Excavats i estudiats des aleshores, l’actual Recinte Arqueològic de la Fornaca compta amb tres forns romans dels segles I i II d.C. dedicats a la producció industrial de material ceràmic de gran format: immenses dòlies de grans dimensions per a emmagatzemar líquids o gra, i material de construcció com ímbrex, tègules i maons. A 50 metres dels forns s’hi va trobar un abocador on es llençaven les peces fragmentades que havien sortit malament i l’estudi del qual ha permès als arqueòlegs, després de catalogar-ne més de 30.000 fragments i unes quantes monedes trobades, datar la troballa i conèixer la utilitat.

Acompanyats per la seva directora tècnica, la professora Núria Rosselló, hi hem entrat tot un grup d’Amics del Museu Egipci de Barcelona per a descobrir els avenços tecnològics dels romans a Catalunya.

Construïts un al costat de l’altre en un marge d’argila, excavats a la terra amb una obertura al vent de llevant, els forns 1 i 2 estaven perfectament dissenyats per a donar més estabilitat per suportar les cambres de cocció i aportar una millora en l’aïllament tèrmic. Es tracta de dos forns romans de tipus I/a segons el catàleg de N.Cuomo di Caprio i F. le Ny, amb planta circular i doble cambra: la inferior (de combustió), i la superior (de cocció) separades per una graella sostinguda per columna central en la cambra inferior, de tir directe o vertical. Les cambres de combustió es troben excavades a l’argila natural, amb una columna central de la qual en surten 8 arcs radials que enllacen la columna amb els murs perimetrals que aguanten la graella i que configuren les obertures o xemeneies per a l’evacuació de fums i gasos, al mateix temps que permeten la cocció de les peces dipositades al damunt.
Per a coure les peces de ceràmica, disposaven aquestes ben apilades una sobre l’altre i aprofitant tots els racons, sobre la graella superior. Normalment hi podien arribar a carregar fins a vuit
grans dòlies i entremig ho omplien tot de teules o recipients més petits. Carregaven la cambra inferior tota plena de fusta d’alzina o de pi i l’encenien. L’entrada a la cambra inferior, a banda de servir per a carregar el combustible i treure’n les cendres un cop s’havia cremat tot, també servia per a regular el tiratge. El foc cremava durant aproximadament uns deu dies, durant els quals la temperatura a l’interior de la cambra de combustió podia arribar als 800-1000ºC. A aquesta temperatura, l’argila es fon, i les parets encara són plenes d’escorificacions i vitrificacions que regalimen com gotes i llàgrimes pel sostre i parets del forn.

Com a privilegi especial per als Amics del Museu Egipci, la visita inclou el baixar dins del forn nº 3. La Núria col·loca una escala a l’obertura i un a un els prop de 30 visitants anem entrant dins el forn, superant els prop de dos metres d’alçada fins a situar-nos al terra de la cambra de combustió. És tan gran que hi cabem força còmodes. Només des de dins estant es pot arribar a fer-se a la idea de la complexitat de crear una estructura com aquesta. Els forns de la Fornaca estan considerats els més grans coneguts de l’època romana i uns dels més ben conservats del món.

Una rampa permet accedir a la part superior dels forns d’on es pot veure clarament el patró radial de les obertures per a evacuació del fum i la calor de la graella. Circularment estava envoltat d’un mur en forma de cúpula amb una obertura a dalt per a la sortida dels fums i gasos, però no en queda més que el perímetre. L’estudi arqueomagnètic de les mostres dels forns 1 i 2 han donat una data de la darrera cocció dels entorns s. III d.C.

El forn 3 té un aspecte molt diferent. Segons els mateixos autors es tracta d’un forn de tipus I/c, amb una única cambra (de combustió i cocció a la vegada), un llarg corredor d´entrada (praefurnium), per on es carregava la llenya i el material a coure i per on es treien les cendres, i una banqueta perimetral, on es col·locaven les peces a coure. És de tir directe, i els gasos s’evacuaven pels conductes excavats al perímetre de les parets. Possiblement es tracta del primer forn, que va ser substituït pels altres dos quan va haver d’augmentar la producció de la factoria.

L’edifici que alberga els tres forns és gairebé tan fantàstic com els propis forns: uns alts i amples murs de pedra granítica fixada per un enreixat metàl·lic, recorren una figura de mitja circumferència. A banda i banda de la paret frontal plana hi ha una gran escletxa per on pot entrar l’aire, que circula per l’interior de l’edifici i evita de forma natural canvis bruscos de la temperatura o l’humitat que podrien posar en perill l’integritat dels forns. Un sostre metàl·lic evita que hi entri la llum directa, que només penetra per unes claraboies situades just sobre de les graelles dels tres forns, il·luminant així les joies de l’exposició.

L’arquitecte, en Toni Gironès, ha volgut fer un cop d’efecte a l’entrada, d’un acer inoxidable brunyit que emmiralla les fàbriques modernes del polígon industrial on hi ha els tres forns: la indústria moderna reflectint-se en la indústria de fa dos mil anys.

Al capdavall, però, no hem avançat tant com ens sembla. En època dels romans, gairebé tot ja estava inventat.


15 oct 2008

127 anys del naixement de P.G. Wodehouse

Quan als països de parla anglesa algú es vol referir genèricament a un majordom, sovint fa servir el nom de Jeeves, com qui es refereix a un tot-terreny amb el nom de Jeep, utilitzant el nom de la marca comercial que va generalitzar el concepte. En el cas de Jeeves, no es tracta exactament d’una marca, ni tan sols d'un majordom, sinó que el nom prové de Reginald Jeeves, el personatge creat per Pelham Grenville Wodehouse com a ajudant de cambra (valet en anglès) de Bertram Wilberforce Wooster.

En un dia com avui del 1881 P.G. Wodehouse naixia a Guildford, a Surrey, Anglaterra. És un dels meus autors preferits, així que volia dedicar-li un curt article en record del seu aniversari.

Després d’uns anys a Hong Kong (on el seu pare era jutge), Wodehouse va passar la major part de la seva infància en internats, i aquesta falta d’afecte familiar és el que probablement el va llençar a escriure sense parar. I és que per sobre de tot va ser un autor prolífic. Al llarg de la seva dilatada vida (va morir als 93 anys), va escriure 15 obres de teatre i 250 cançons per a més de 30 comèdies musicals, a part de les més de cent novel•les publicades. Fins pocs dies abans de la seva mort encara va treballar davant de la seva màquina d’escriure.

Wodehouse és considerat l’autor còmic anglès per antonomàsia, i un dels representants més clars de l’humor britànic. Els seus llibres estan gairebé sempre centrats en una Anglaterra prebèl•lica de classe alta, on desfilen personatges com barons, comtes, artistes, actors i majordoms ambientats al Londres o Nova York de l’època, o en grans mansions amagades a la campanya britànica.

Sovint els llibres formen part d’una sèrie. Una de les més conegudes és la de Blandings Castle, amb personatges com l’oblidadís i excèntric Lord Emsworth obsessionat amb la seva truja de competició Emperadriu de Blandings. Al voltant del castell se succeeixen robatoris, enganys, manipulacions i enamoraments intricats i gairebé insolubles en els quals gairebé indefectiblement s’hi veuen involucrades sempre les germanes del Lord.

L’estil de Wodehouse és senzill, i més que per una complexitat del llenguatge que utilitza és valorat per les complicacions de les trames que teixeix. Els seus personatges sovint entren en situacions ridícules i diàlegs absurds, però aquesta és justament la gràcia.

Wodehouse va viure molt de temps als Estats Units, fins que es va traslladar a França per a evitar una doble taxació sobre la fortuna que estava aconseguint amb els seus escrits. Mentre era a la seva casa de Le Touquet va esclatar la guerra i va ser fet presoner pels alemanys, que el van obligar a fer programes humorístics per la ràdio, cosa que es va interpretar des d’Anglaterra com a col•laboracionisme. Tot i que la confusió no es va resoldre fins força després de la finalització de la guerra, encara van trigar molts anys a condecorar Wodehouse amb l’ordre de cavalleria, gairebé al final de la seva vida, possiblement per aquest recel que des d’aleshores hi va haver.

Però mentrestant Wodehouse no va deixar mai d’escriure. Sens dubte una de les sèries més conegudes de Wodehouse és l’iniciada el 1919 amb My Man Jeeves i que, narrades per un despreocupat i opulent Bertie Wooster, descriu les peripècies i les situacions hilarants on aquest integrant de la classe alta és empès per coneguts o familiars, fins que el seu enginyós, omnipresent i quasi omniscient ajudant de cambra Jeeves el rescata.

La sèrie de llibres ha tingut força adaptacions cinematogràfiques i televisives, però la més famosa i, segons la meva opinió de lluny la més bona, és la que Granada Television va produir a principis de la dècada dels 90 i protagonitzada per Stephen Fry i Hugh Laurie, com a Reginald Jeeves i Bertie Wooster, respectivament. La parella d’artistes, que va figurar també a l’Escurçó Negre, representen tan bé els estereotips dels seus personatges que ara se’m fa difícil creure’m el paper de Laurie com a Doctor House o de Fry com a Oscar Wilde.

La gràcia de les novel•les de Wodehouse és que invariablement, tot i semblar que la trama es compliqui excessivament i el final tingui mal pronòstic, acaben sempre amb finals feliços. I això fa justament que siguin una lectura entretinguda, divertida i sovint hilarant. De fet, vaig haver de deixar de llegir-los al metro després de trobar-me amb uns quants passatges que em van fer riure en veu alta sense poder parar.

Però el millor de tot plegat és que encara que ja en porti llegides més de trenta novel•les, l’enorme quantitat de pàgines escrites per Wodehouse m’assegura que encara tinc anys i anys de lectures per a relaxar l’esperit i practicar la risoteràpia.

I si no em creieu, proveu-ho vosaltres mateixos. Aneu a la biblioteca, demaneu un llibre qualsevol de Wodehouse i prepareu-vos per a passar una estona gratament divertida. Això sí, mireu de llegir-ho en un lloc on pugueu expandir la vostra rialla sense rebre mirades desaprovadores.

11 oct 2008

Taurons partenogenètics

Ara tot just que les poblacions de taurons de tots els mars entren en perill d’extinció (fa poc llegia en un article que en 50 anys la població de tauró martell al mediterrani ha disminuït en un 90%), ara que la caça indiscriminada és més gran que mai, comencen a aparèixer investigacions que destaquen els taurons com a espècies singulars. Tothom sap que el seu disseny no ha canviat gaire des que fa 400 milions d’anys que poblen tots els oceans del planeta, i són, per tant, unes de les màquines més perfeccionades de la natura. Menys conegut, però, és el fet que des de fa uns anys també són estudi per a la cura del càncer, ja que s’ha descobert que tenen una certa resistència contra aquesta malaltia.

En la línea d’investigacions avançades sobre el coneixement dels taurons, recentment s’ha confirmat el segon cas d’un naixement partenogenètic de tauró. Gràcies als estudis d’ADN de la cria i la mare, científics del Virginia Aquarium & Marine Science Center dels EUA han descobert que la cria de tauró atlàntic de puntes negres no contenia material genètic de cap mascle. És a dir, la cria va néixer d’una mare verge. El primer cas va ser el d’una cria de tauró martell en un zoo d’Omaha, Nebraska.

Aquests naixements, molt rars, possiblement són deguts al confinament en aquaris zoològics de reduïdes dimensions, i en la dificultat que aquestes mares es puguin aparellar. Així, semblaria probable que aquesta possibilitat no es donés a la natura, on les mateixes espècies que aquí han parit una sola cria en poden arribar a parir dotze d’un sol cop en condicions normals.

Aquests naixements asexuals no servirien per a poder recuperar-se del davallament de la població natural, i s’han de veure més com a una curiositat més de l’increïble natura dels taurons. De fet, en faltar-li diversitat genètica, aquestes cries són més susceptibles a desordres o malalties congènites.

Aquests estudis permetran entendre millor què és el que ha permès a aquestes espècies sobreviure durant tant de temps al nostre planeta, i sobretot, entendre millor com els podem arribar a salvar.

10 oct 2008

Bomb Harvest: desactivant bombes a Laos

Laos té el tràgic rècord de ser el país del món més bombardejat per habitant. Del 1964 al 1973, prop de 580.000 missions de bombardeigs van ser executades per avions dels Estats Units. Tot i no haver estat mai en guerra amb aquest país, els B52 americans van deixar caure sobre Laos, durant aquest període, la xifra estimada de prop de dos milions de tonelades de bombes, prop de mitja tona per cada home, dona i infant de Laos. Tota la càrrega d’un bombarder cada vuit minuts durant nou anys. Aquella guerra, orquestrada per la CIA en el desconeixement del propi Congrés americà, es coneix com la Guerra Secreta.


Els Estats Units volien així dinamitar els esforços dels moviments comunistas de Laos i impedir a l’exèrcit de Vietnam del Nord apropar-se al Sud aprofitant la carretera de Ho Chi Minh que passa per Laos. Els més perjudicats, com passa sempre amb les guerres, van ser els civils.

La Guerra Secreta és fins avui, la campanya de bombardeig massiu més important de la història, amb un cost estimat de 20.000 milions de dòlars. Les baixes americanes van ser mínimes. A Laos, una tercera part de la població, aproximadament un milió de persones, va morir, va ser ferida o va perdre la casa.

Però la tragèdia no va acabar amb la finalització dels bombadejos. Aproximadament un 30% de les bombes que es van llençar no van explotar. En un terreny de terra estovat pels monsons i les terrasses de cultiu d’arròs, les bombes podien encastar-se al sòl sense explotar. Més de trenta anys després de l’últim bombardeig, aquestes bombes encara tenen tots els mecanismes en funcionament i poden explotar a la mínima. De fet, n’hi ha tantes i per tot arreu que l’agricultura és pràcticament impossible. Un cop d’arada pot volatilitzar un pobre pagès en una “boira rosa” que ja s’ha endut massa víctimes. Encara que els camps es netegin de bombes, uns metres per sota encara poden quedar bombes sense explotar esperant sortir tard o d’hora.

Amb aquestes perspectives, a les famílies pobres de Laos, que són la majoria, només els queda una alternativa, buscar aquestes bombes, no per a desactivar-les, sinó per a vendre-les als comerciants de ferro vietnamites. L’inexperiència i la inconsciència d’adults i sobretot nens obligats per la pobresa a haver de recórrer a aquests extrems, és el causant dels milers de morts anuals que delma la població.

Kim Mordaunt i Sylvia Wilczynski, director i productora, respectivament del documental “Bomb Harvest”, l’han presentat avui a la Casa Àsia de Barcelona. Amb premis rebuts de tot el món, la parella ha mostrat la crua realitat de la vida entre les bombes de Laos en un documental ple de tragèdia però a la vegada d’humor, que segueix els passos d’una colla de nens de Ta Oi (una de les regions de Laos més bombardejades) i d’un grup d’aprenents de desactivadors de bombes i que es concentra en els esforços de Laith Stevens un ex-soldat australià dedicat amb cos i ànima a instruir els Laosians en la manera de desactivar bombes, en un projecte fundat per Mines Advisory Group (MAG). De feina en tenen per anys. Al ritme actual, es calcula que es trigaran 180 anys per a extreure totes les bombes no explotades, però això no treu que el documental tracti amb clau d’esperança la feina del dia a dia dels desactivadors de bombes, fent sobretot èmfasi amb l’humor que dia a dia ha d’acompanyar aquests homes i dones que cada dia posen en risc la seva vida per a salvar-ne d’altres. “És una feina que no admet errors”, diu en Laith Stevens, “perquè si fas un error segur que és l’últim que faràs”.

Amb els nervis a flor de pell a cada moment, només es pot viure amb humor per a poder-los suportar. Una de les escenes més divertides i més significatives és un moment en què després d’haver desenterrat una bomba de 500 quilos al mig d’una carretera, en Laith Stevens s’hi ha d’enfilar un moment per a poder arribar a palpar el fusible que hi ha a la part del davant. Encavalcat sobre la bomba en una imatge que recorda molt a la del Major T. J. Kong volant sobre la bomba a “Teléfono Rojo, ¿volamos hacia Moscú?”, amb el cos estirant-se per a poder arribar a l’extrem de la bomba, el cap torçat per a poder-lo ficar entre la bomba i la paret del forat excavat, quan tota la tensió es concentra en la bomba que pot explotar d’un moment a l’altra, i quan si aquesta explota llençarà enlaire no només el propi Laith Stevens sinó tothom que estigui a un radi d’un quilòmetre, se sent un comentari d’algú del grup dirigit a l’austràlia: “compte amb el cap”.
“Moments com aquests són una joia que no es pot improvisar” comenta en Kim Mordaunt a la petita xerrada que hi ha després del documental. Van estar prop d’un any preparant el viatge a Laos, demanant permisos i posant-se en contacte amb la gent del MAG. Després van passar dos mesos de filmació contínua a Ta Oi, una de les regions més allunyades de Laos, sense cap comoditat i havent de fer servir dos intèrprets per a entendre el dialecte local.

El documental servirà com a campanya per a l’abolició de les bombes “cluster”, grans bombes que en obrir-se a l’aire desprenen quatre-centes petites “bombies” que són com granades de mà. Aquestes bombes encara es fan servir a l’actualitat (per exemple a les guerres de Kosovo, Líban, Afganistan i Irak), tot i que està comprovat que el 98% de les persones que maten són civils, i que tenen una eficàcia de primer moment tan baixa que la majoria queden sense explotar a terra, on són fàcilment confoses amb pilotes o fruites sobretot pels nens. Un lleuger moviment pot reactivar-les i fer-les explotar de nou, i de fet són el causant de la meitat de les morts per bomba a Laos. No són mines, però els resultats són com si ho fossin, amb l’agravant que jungla, praderia i granges n’estan literalment plenes. El Procés d’Oslo iniciat el Febrer del 2007 intenta prohibir la fabricació d’aquest tipus de bomba al món, però els principals fabricants, els Estats Units, Austràlia i Regne Unit, no el signaran o simplement canviaran el nom d’aquestes armes per a no patir la persecució de la premsa.

Potser val la pena de fer alguna pressió per tal que es dugui a terme una prohibició absoluta d’aquestes bombes cluster. El Maig del 2007 Handicap International va tornar a evaluar la xifra de “bombies” desperdigades per Laos. La xifra inicialment calculada de 80 milions es quedava curta. La xifra estimada de bombes cluster que es van llençar sobre Laos, i la majoria de les quals encara no ha explotat, és de 250 milions.

En Laith Stevens i els seus equips de desactivadors de bombes tenen feina per a anys i anys.

9 oct 2008

El Jadran a Barcelona

Un dels actes paral·lels al Congrés de la Natura de l'IUCN que s'està duent a terme a Barcelona del 5 al 14 d'Octubre és la reunió de més de trenta velers de tot el món relacionats d'alguna manera amb la preservació dels mars.

Un dels més vells i dels més grans que ha amarrat al port de Barcelona durant aquests dies ha estat el vaixell Jadran, la barquentina escola de tres pals de la Marina de Montenegro. Avui al vespre es feia la recepció oficial per a acomiadar la seva estada a Barcelona, per a tornar demà cap al seu port habitual a Tivat.

Després de poder gaudir d'una bona taula de sandvitxos i vi del país, els científics i periodistes del congrés i la resta de persones que hi hem estat convidats, hem pogut passejar-nos per la coberta del vaixell. Mentre sentíem música de Montenegro de fons, gràcies a l'extensa il·luminació de fils de bombetes que resseguien tota la borda del vaixell i unien els tres pals, hem pogut admirar el bon estat de conservació d'aquest vaixell escola de més de setanta anys.

Amb un desplaçament de 787 tones i una eslora de 60 m, el Jadran no és un dels vaixells escola més gran del món. Amb prou feines té espai per a 40 mariners, però amb una Marina tan petita com la montenegrina suposo que ja deu fer el fet.

El vaixell va tenir problemes des del principi per a autofinanciar-se. Poc després d'establir-se el primer estat iugoslau el 1918, de seguida es va començar a buscar recursos econòmics per a poder botar un vaixell escola que servís per a formar els mariners de l'exèrcit. El 1926 ja hi havia prou fons per a encarregar a l'empresa H.C.Siliken Son d'Hamburg a Alemanya el vaixell, que finalment seria varat el 1931 però no en podria sortir per altres problemes amb els pagaments fins el 1933.

Durant els anys anteriors a la guerra el vaixell es va dedicar a creuar l'Adriàtic, i no va ser fins el 1938 en què no es va atrevir a deixar el mediterrani per a creuar l'Atlàntic fins a Nova York, on va ser molt rebut pels emigrants iugoslaus. Durant l'estada a Amèrica la tripulació va visitar el més insigne científic iugoslau de l'època, el croata Nikola Tesla.

Després de passar per Boston, una mica més i es perden anant cap a Bermuda per problemes de navegació, però d'una manera o altra van aconseguir arribar de nou a Iugoslàvia al cap d'uns mesos. Les desventures del vaixell no acabarien aquí. Durant la Segona Guerra Mundial Itàlia se'l va fer seu i el va rebatejar amb el nom de Marco Polo, per a fer-lo servir també de vaixell escola. Després de la capitulació d'Itàlia, el vaixell va ser abandonat i saquejat i durant molt de temps va restar a Venècia on s'utilitzava de pont.

Després de la guerra va tornar a Iugoslàvia, on va ser reparat i des d'aleshores s'ha mantingut en funcionament formant personal de la Marina de Montenegro.

Amb 12 veles i prop de 12 quilòmetres de llargada de cordatge, i un motor dièsel Burmeister que el pot fer navegar a una velocitat màxima de 12 nusos, el Jadran no és un iot supersònic, però pot fer la seva feina molt ben feta: formar els mariners que hauran de dur vaixells més ràpids. De moment, però, només per si de cas, continua navegant únicament pel mediterrani, amb alguna escapada ocasional a Lisboa o a Portsmouth.

Tornar a travessar l'Atlàntic, per a un vaixell així, seria una aventura massa complicada, fins i tot amb GPS.


8 oct 2008

Damasc Ensemble Al Kindi

Aquells que ja hagin estat al Petit Palau de la Música Catalana sabran que l’escenari no és precisament dels més petits. I tot i això, avui ha quedat petit per als onze components de l’Ensemble Al Kindi de Damasc. La tarima de fusta permet allotjar molts més músics amb ample espai, però és que l’Ensemble combina la música amb la dansa dels famosos dervixos giròvags sufís.

Pocs d’entre el públic estàvem preparats per a veure l’espectacle de cant i dansa religiós. Acompanyats en tot moment per la melòdica veu de Sheikh Hamza Chakour i un petit cor de munshidin, els diferents instrumentistes han ofert un repertori de música sema, vibrant i imposant. Un ud (llaüt), una ney (flauta), una riqq (pandereta) i un qânun (una cítara trapezoïdal) i un tambor són tots els instruments que necessiten els músics de l’Ensemble per a transportar-nos amb quatre notes a l’Orient Pròxim.

El repertori comença amb la Wasla en Maqam Bayati. El Sheikh comença a cantar amb veu harmoniosa però monòtona. Un cop iniciada, la música és cíclica, contínua, repetitiva, que convida a la introspecció. Al cap d’una estona, dos dels quatre dervixos, asseguts un a cada extrem de la filera de músics, vestits amb mantons negres i fes de feltre taronja, s’aixequen amb calma i es treuen el mantó. Revelen així un vestit perfectament blanc, de jaqueta de tall curt sobre faixa de colors que lliga una cintura d’on cau una faldilla que frega el terra. De fet, aquesta és tan llarga que quan caminen cap al centre de l’escenari han d’aixecar-ne les puntes amb els dits com les damisel·les d’altres èpoques per a no entrebancar-se. S’apropen al centre de l’escenari, saluden parsimoniosament als músics, al públic i a ells mateixos i, seguint la melodia cíclicament monòtona, comencen a girar sobre si mateixos, en el sentit contrari de les agulles del rellotge.

Poc a poc, la pròpia inèrcia del moviment comença a aixecar l’extrem circular de la faldilla, com la pasta fresca d'una pizza quan un expert la fa girar sobre el dit. Mica a mica, la velocitat dels ballarins va en augment, fins que la faldilla gairebé està perfectament horitzontal i abasta ja més de tres metres de diàmetre. I mentre van girant, la música repetitiva convida els ballarins a la meditació, el trànsit i l’apropament a Déu. Els braços pugen com ballarines de ballet, es creuen al pit com mòmies egípcies o es pleguen amb les mans a les espatlles com culturistes aficionats. El cap, deformadament allargat pel fes cilíndric de roba, roda seguint el cos, i s’amaga de tant en tant sota els braços en moviment o darrera una de les solapes de la jaqueta, en actitud submisa i tímida davant de Déu.

I en tot moment, els peus dels dervixos, girant per a mantenir l’equilibri i la rotació, no deixen de moure’s sobre una superfície tan petita que els seus propietaris semblen ben bé baldufes humanes que estiguin clavades al terra. Una, dues, tres, deu, cent, mil voltes i els dervixos no deixen d’estar perfectament centrats sobre l’escenari, sense desviar-se ni un mil·límetre, les seves faldilles esteses ocupant l’àrea que tota una orquestra sol necessitar.

La música accelera i els ballarins giren amb més velocitat, com si volguessin arribar al trànsit amb més facilitat. Ara amb prou feines es reconeixen les formes de la cara o de les extremitats, tot s'ha convertit en una massa confusa borrosa per la velocitat, i en la pàl·lida llum de l’escenari els ballarins semblen estar a punt d’aixecar-se cap al cel com helicòpters.

I aleshores, sense avisar i de cop, la música acaba, i al mateix temps, sense trontollar ni desequilibrar-se, els dos ballarins acaben la dansa en sec, amb els braços clavats sobre el pit, perfectament encarats davant del públic atònit, que comença a aplaudir entusiàsticament fins i tot abans que la tela de la faldilla, encara moguda per la inèrcia de la rotació, acabi aturant-se.

Quan surto a l’aire lliure, el cap encara em roda.

5 oct 2008

L'Himàlaia es fon




















Durant la dècada del 1950, diverses expedicions austríaques i suïsses van fotografiar i cartografiar la regió de l'Everest. Ara, més de 50 anys més tard, aquelles fotografies han tornat a ser preses pel fotògraf Alton Byers i són el testimoni ineludible i inconfusible del canvi climàtic i de l'escalfament global del planeta.

Representades en 18 grans plafons de quatre metres d'amplada, distribuïts per la plaça que hi ha al costat del Centre de Convencions Internacional del Fòrum de Barcelona, l'exposició Himàlaia - Paisatges Canviants mostra la decadència de les glaceres de la serralada amb fotografies de gran format, i dóna a conèixer també la problemàtica que han d'afrontar els seus habitants. Les temperatures més càlides fonen les glaceres, que augmenten el cabal dels rius que surten de l'Himàlaia, que porten aigua a una població de muntanya d'uns 200 milions d'habitants i més avall, on els rius s'eixample, arriben a irrigar una superfície habitada per més de 1.300 milions de persones. En total, prop de 1.500 milions de persones (una cinquena part de la població mundial) depenen de l'aigua dels rius de l'Himàlaia.

El canvi climàtic, amb estacions seques més seques i estacions humides més humides, cada cop més impredictibles, està causant problemes als habitants de la serralada, sobretot en l'agricultura i l'assegurament de les collites de les quals depenen per a poder superar els durs hiverns.

L'exposició està organitzada pel BBVA i l'ICIMOD (International Centre for Integrated Mountain Development), una agrupació dels governs de 8 països de l'Himàlaia i Hindu Kush (Afganistan, Bangladesh, Bhutan, Xina, India, Birmània, Nepal i Pakistan). En una gran tenda en forma d'iglú i amb sostre fet de bosses de plàstic reciclades, es mostren els projectes de l'agrupació i el seguiment de la climatologia de la regió per a millorar les condicions dels seus habitants.

Ni que sigui per a prendre consciència de la realitat del canvi climàtic, val la pena fer-hi una visita. Hi serà del 5 al 12 d'octubre, com a acte paral·lel de l'IUCN World Conservation Congress.

I una cosa, si us plau, deixeu el cotxe a casa i aneu-hi amb transport públic. Ja tenim prou CO2 a l'atmosfera. I sinó, ja ho comprovareu.

L'exposició, al capdavall, és per a conscienciar el públic.

4 oct 2008

Un jardí japonès a Barcelona

Heu tingut mai la necessitat de buscar un lloc arrecerat, tranquil, ordenat, harmoniós, bell i calmat? Si és així i necessiteu relaxar la vista i l'esperit en un jardí japonès a Barcelona, ho podreu fer des de l'1 d'octubre fins al gener del 2009 a l'exposició Jardí Japonès. Azusa Kito, fundadora de l'empresa de decoració floral Hanamisuki i professora d’ikebana a Casa Àsia, ha inaugurat a la Sala TransÀsia de l'entitat una instal•lació efímera inspirada en l’ikebana que evoca el jardí tradicional japonès.

La professora Kito ha afegit tots els elements per a crear un espai de meditació per a entrar e
n comunió amb la pròpia naturalesa. Amb la combinació encertada de diferents elements vius i morts, com molsa, suro, bambú, pedres i terra, l'artista ha creat un jardí modèlic japonès, on es pregunta a la naturalesa com vol presentar la seva bellesa. "Així és com podem arribar a conèixer com som", segons Kito.

Kito s’inspira en els més típics jardins japonesos, el primer dels quals va sorgir durant l'era Heian (784-1185 d.C.), segons un art importat de la Xina. Hi ha parts del karesansui, el jardí zen sec i compost per pedres i sorra que simulen el moviment de l’aigua, i parts del rôji, espai natural que condueix al soan, l’espai tradicional on se celebren les cerimònies del te japonès.

L’exposició també recull un tros d’engawa, el típic passadís de les cases japoneses tradicionals. A través d’una porta corredissa japonesa, el visitant pot veure un televisor que passa contínuament imatges de jardins japonesos reals i es combina la sensació visual amb una d'auditiva en la forma de so de vent, aigua i ocells.

Unes sandàlies creades amb un adhesiu enganxat al terra suggereixen on és el millor lloc per al visitant per a contemplar la visió dels jardins més representatius del Japó,
com el Ryôanji o el Kokedera a Kyoto.

Un cop sigueu allà, tanqueu els ulls i respireu fons. Les aromes de les plantes se us ficaran per les narius i, molt possiblement, us ajudaran a buscar la tranquil·litat que busqueu.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...