18 oct. 2008

Roma a Catalunya: la Fornaca de Vilassar de Dalt

Sovint passa que darrera un topònim s’hi amaga, des dels seus inicis, algun registre arqueològic que demostra, un cop descobert, que el topònim en concret estava del tot encertat. És el cas de La Fornaca de Vilassar de Dalt. La primera aparició del nom és el 1290 a l’Speculum del castell de Vilassar, tot i que segurament el nom es remuntava ja a molts més anys abans. La gent del poble ja sabia que darrera el nom de la Fornaca s’hi amagaven algunes ruïnes antigues d’un forn. De quina època, ningú no ho sabia. El grup arqueològic de Vilassar de Dalt ja va documentar l´any 1949 l´existència d´un forn tocant al camí de Mataró, d´època indeterminada. Semblava evident que el nom de la Fornaca, doncs, derivava d’algun antic forn que hi havia a la zona. El 1981 el Museu de Vilassar es va encarregar de netejar-lo i consolidar-ne els arcs de la cambra de cocció, però no es va estudiar ni l’origen ni l’antiguitat. No va ser fins el 2002, quan s’havia d’urbanitzar la zona per a ampliar el polígon industrial de Vallmorena, que no es va descobrir, de forma accidental, els altres dos forns, que resseguien un talús inclinat original, i que donen a entendre que la Fornaca, més que un sol forn, era originàriament tot un complex de cocció de ceràmica.

Excavats i estudiats des aleshores, l’actual Recinte Arqueològic de la Fornaca compta amb tres forns romans dels segles I i II d.C. dedicats a la producció industrial de material ceràmic de gran format: immenses dòlies de grans dimensions per a emmagatzemar líquids o gra, i material de construcció com ímbrex, tègules i maons. A 50 metres dels forns s’hi va trobar un abocador on es llençaven les peces fragmentades que havien sortit malament i l’estudi del qual ha permès als arqueòlegs, després de catalogar-ne més de 30.000 fragments i unes quantes monedes trobades, datar la troballa i conèixer la utilitat.

Acompanyats per la seva directora tècnica, la professora Núria Rosselló, hi hem entrat tot un grup d’Amics del Museu Egipci de Barcelona per a descobrir els avenços tecnològics dels romans a Catalunya.

Construïts un al costat de l’altre en un marge d’argila, excavats a la terra amb una obertura al vent de llevant, els forns 1 i 2 estaven perfectament dissenyats per a donar més estabilitat per suportar les cambres de cocció i aportar una millora en l’aïllament tèrmic. Es tracta de dos forns romans de tipus I/a segons el catàleg de N.Cuomo di Caprio i F. le Ny, amb planta circular i doble cambra: la inferior (de combustió), i la superior (de cocció) separades per una graella sostinguda per columna central en la cambra inferior, de tir directe o vertical. Les cambres de combustió es troben excavades a l’argila natural, amb una columna central de la qual en surten 8 arcs radials que enllacen la columna amb els murs perimetrals que aguanten la graella i que configuren les obertures o xemeneies per a l’evacuació de fums i gasos, al mateix temps que permeten la cocció de les peces dipositades al damunt.
Per a coure les peces de ceràmica, disposaven aquestes ben apilades una sobre l’altre i aprofitant tots els racons, sobre la graella superior. Normalment hi podien arribar a carregar fins a vuit
grans dòlies i entremig ho omplien tot de teules o recipients més petits. Carregaven la cambra inferior tota plena de fusta d’alzina o de pi i l’encenien. L’entrada a la cambra inferior, a banda de servir per a carregar el combustible i treure’n les cendres un cop s’havia cremat tot, també servia per a regular el tiratge. El foc cremava durant aproximadament uns deu dies, durant els quals la temperatura a l’interior de la cambra de combustió podia arribar als 800-1000ºC. A aquesta temperatura, l’argila es fon, i les parets encara són plenes d’escorificacions i vitrificacions que regalimen com gotes i llàgrimes pel sostre i parets del forn.

Com a privilegi especial per als Amics del Museu Egipci, la visita inclou el baixar dins del forn nº 3. La Núria col·loca una escala a l’obertura i un a un els prop de 30 visitants anem entrant dins el forn, superant els prop de dos metres d’alçada fins a situar-nos al terra de la cambra de combustió. És tan gran que hi cabem força còmodes. Només des de dins estant es pot arribar a fer-se a la idea de la complexitat de crear una estructura com aquesta. Els forns de la Fornaca estan considerats els més grans coneguts de l’època romana i uns dels més ben conservats del món.

Una rampa permet accedir a la part superior dels forns d’on es pot veure clarament el patró radial de les obertures per a evacuació del fum i la calor de la graella. Circularment estava envoltat d’un mur en forma de cúpula amb una obertura a dalt per a la sortida dels fums i gasos, però no en queda més que el perímetre. L’estudi arqueomagnètic de les mostres dels forns 1 i 2 han donat una data de la darrera cocció dels entorns s. III d.C.

El forn 3 té un aspecte molt diferent. Segons els mateixos autors es tracta d’un forn de tipus I/c, amb una única cambra (de combustió i cocció a la vegada), un llarg corredor d´entrada (praefurnium), per on es carregava la llenya i el material a coure i per on es treien les cendres, i una banqueta perimetral, on es col·locaven les peces a coure. És de tir directe, i els gasos s’evacuaven pels conductes excavats al perímetre de les parets. Possiblement es tracta del primer forn, que va ser substituït pels altres dos quan va haver d’augmentar la producció de la factoria.

L’edifici que alberga els tres forns és gairebé tan fantàstic com els propis forns: uns alts i amples murs de pedra granítica fixada per un enreixat metàl·lic, recorren una figura de mitja circumferència. A banda i banda de la paret frontal plana hi ha una gran escletxa per on pot entrar l’aire, que circula per l’interior de l’edifici i evita de forma natural canvis bruscos de la temperatura o l’humitat que podrien posar en perill l’integritat dels forns. Un sostre metàl·lic evita que hi entri la llum directa, que només penetra per unes claraboies situades just sobre de les graelles dels tres forns, il·luminant així les joies de l’exposició.

L’arquitecte, en Toni Gironès, ha volgut fer un cop d’efecte a l’entrada, d’un acer inoxidable brunyit que emmiralla les fàbriques modernes del polígon industrial on hi ha els tres forns: la indústria moderna reflectint-se en la indústria de fa dos mil anys.

Al capdavall, però, no hem avançat tant com ens sembla. En època dels romans, gairebé tot ja estava inventat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...