31 dic. 2008

La Cursa dels Nassos






Cada 31 de desembre des de fa deu anys se celebra a Barcelona un esdeveniment esportiu per a acabar l’any. Es tracta de córrer al llarg de 10 quilòmetres per diversos carrers de la ciutat, per a acomiadar l’any cremant calories.

Tot i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona no és tan concorreguda ni té tanta història com la de Madrid, el fet que tingui nom propi (se l’anomena la Cursa dels Nassos, pel personatge mitològic cèlebre que recorre la ciutat durant aquest dia, tot i que jo per dins penso que deu fer referència als nassos que s’ha de tenir per a posar-se a córrer al pic de l’hivern), està fent que cada any augmenti el nombre de corredors i sigui cada cop més popular.

Aquest any, hem estat un total de 8512 corredors els que ens hem calçat les sabatilles esportives, ens hem enfundat dins el paravent tècnic que regalaven i ens hem penjat el dorsal amb el nostre número al pit. Encara falta que s’hi animin més dones (que només representaven el 15% de les inscripcions), però aquesta vegada hi ha hagut fins i tot quatre corredors amb cadires de rodes, que han sortit uns minuts abans per a no tenir problemes a la sortida.
Quan han arribat dos quarts de sis en punt, s’ha donat el tret de sortida i la marabunta humana de corredors s’ha posat en marxa. N’hi havia tants que per a passar per sota el controlador de xips de la sortida s’ha arribat a trigar més de quatre minuts. A partir d’aquí, tot eren avançaments per a intentar sortir del ritme lent de l’inici, marcar el propi ritme i aconseguir un bon resultat, o si més no intentar rebaixar el propi resultat de l’any anterior.

La bona temperatura ha permès poder rebaixar el temps, i aquest any, en comptes de guanyar algun dels corredors kenyans que havien regnat en altres edicions, aquest cop un corredor del Club Atlètic Manresa, José Ríos, hagi estat el primer, amb 28 minuts i 42 segons.

Jo no em puc pas queixar. He aconseguit rebaixar els 48 minuts de les meves anteriors marques (he arribat als 47 minuts 7 segons, i això sense haver pogut entrenar gaire).

Ara es tracta que l’any vinent, el ritme sigui més ràpid i el nombre de corredors més gran. Així, la festa encara serà més grossa.

BON ANY de curses!

L'Home dels Nassos

Avui és l’últim dia de l’any, 31 de Desembre: Sant Silvestre, o més conegut com el dia de l’Home dels Nassos.

Aquest és un ésser mitològic i fantàstic que té tants dies com té l’any, i només surt a passejar al carrer l’últim dia de l’any. Els nens i els babaus pensen que passejant per Barcelona podran trobar-se amb un home amb 365 nassos, però el compte és al revés, i l’Home dels Nassos té a la cara tants nassos com dies li queden a l’any. I el dia 31 de Desembre només li queda un any a la cara.

L’Home dels Nassos, per tant, queda molt ben camuflat entre la multitud de gent que també té un sol nas. Un tret distintiu pot ser que la nàpia és enorme i que no para de mocar-se, però en molts ciutadans de Barcelona es donen les mateixes característiques, de manera que pot ser difícil d'identificar-lo.

Al segle XIX, es realitzava una parada o rua per Barcelona, fent arribar el personatge per mar, rebent-lo a Pla de Palau on seia al migdia mocant-se amb un gran mocador.
Actualment, diverses entitats i associacions ciutadanes també s’han afegit a recordar aquest il•lustre personatge de la nostra mitologia i el fan rondar pels carrers en forma de capgros de cartró, que permet representar molt més gràficament el seu enorme membre olfactiu.

Segons el folclorista Joan Amades, l’Home dels Nassos seria una evolució del déu Janus, el déu romà de les dues cares (una de jove i una de vella) que en aquesta època de l’any, representaria el pas d’un any vell a un any jove per a començar. El mateix mes de Gener deu el seu nom a aquest déu. L’home dels nassos també podria ser una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any. Aquest ésser havia estat representat per un arbre, l’Arbre dels Nassos, a la soca del qual viu l’home dels nassos, que aquest dia es vesteix tot ell de fulles de dotze arbres diferents i de quatre colors i es dirigeix cap a Catalunya.

O sigui que si aneu pel carrer i veieu un home amb una enorme nàpia que no para de mocar-se, aneu amb compte, perquè potser us trobeu davant el famós Home dels Nassos.

30 dic. 2008

Capacitats per a tot

Extret d'un article de l'Avui d'avui, per Eloi Redondo.

L'expedició Pol Sud Sense Límits, que patrocina l'Obra Social de La Caixa, la primera a nivell mundial formada per un grup de persones amb discapacitats físiques que sense cap tipus d'ajut extern recorrerà part de l'Antàrtida en condicions extremes, ja s'ha posat en marxa. Els catalans Xavier Valbuena, que fa vuit anys va perdre una cama en un accident de moto, i Eric Villalón, que tan sols té una visió del 5%, a més del madrileny Jesús Noriega, a qui li falta una mà de naixement, van ser acomiadats ahir de forma oficial i avui volen rumb a Punta Arenas (Xile), des d'on es desplaçaran a Patriot Hills (latitud 88º) a l'Antàrtida.

El president de la Generalitat, José Montilla, el director executiu de l'Obra Social La Caixa, Jaume Lanaspa, i el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, van acomiadar en un emotiu acte a Cosmocaixa els expedicionaris, entre els quals hi ha també dos experts en aventures polars, Ramón Larramendi i Ignacio Oficialdegui. Per davant hi ha el repte de recórrer 250 quilòmetres en una de les zones més inhòspites del planeta, arrossegant cadascú un trineu de 60 kg i suportant temperatures de 40 graus sota zero i vents de fins a 300 km/h.

Montilla va lliurar una senyera a l'expedició perquè l'enlairin quan arribin al pol Sud, que es preveu que sigui el 27 de gener. El president de la Generalitat va destacar que, a més del repte esportiu i científic "s'ha d'afegir un valor social extraordinari perquè demostra la sorprenent capacitat humana que tenim al nostre interior. És un missatge de superació: si volem, podem".

Pol Sud Sense Límits és una iniciativa en col·laboració amb l'Àrea d'Integració Social i Medi Ambient de l'Obra Social La Caixa que té com a objectiu mostrar a la societat la capacitat de les persones amb discapacitats. A més del desafiament esportiu, l'aventura té també gran valor científic ja que per primera vegada es prendran mostres per estudiar els nivells contaminants orgànics i inorgànics.

Vegeu un vídeo de la preparació.

26 dic. 2008

26 de Desembre: Sant Esteve

Jo m’hauria pogut dir Esteve si els meus pares haguessin seguit la tradició de batejar els seus fills amb el nom del santoral. No va ser així i vaig ser batejat amb el nom d’un sant també famós, però des de sempre que m’ha cridat l’atenció el nom d’Esteve. Avui he investigat una mica més sobre l’orígen del sant, i he descobert que té una llarga història.

Esteve és considerat el protomàrtir del cristianisme, és a dir, el primer seguidor de Jesús en ser martiritzat per les seves creences. Va ser un dels set diaques triats pels apòstols per a dirimir les queixes dels hel•lenistes de la primitiva església, quan aquests es queixaven que les dones i nens cristians provinents del paganisme eren menys atesos que els qui provenien de la conversió del judaisme.

Pel propi nom, Stephanos, es pensa que Esteve era un jueu nascut fora de Judea, i la seva llengua materna era el grec. El nom podria ser una traducció grega de l’arameu Kelil, que significa corona.

Esteve va començar aviat a destacar per la seva oratòria i poder de convicció, i els seus discursos van començar a fer guanyar adeptes al cristianisme, principalment entre els mateixos jueus hel•lenistes del seu cercle.

Aviat, però, els ancians i caps de les sinagogues, que veien que els seus feligresos es convertien al cristianisme, van començar a veure’l com una amenaça. Amb falsos testimonis, van mirar de desacreditar-lo acusant-lo d’haver blasfemat contra Moisès i contra Déu, i l’acusació va acabar arribant fins al Sanedrí. Esteve es va defensar de les acusacions queixant-se del desagraïment del poble jueu cap a Déu, que havia enviat el seu fill per a salvar-lo i els jueus l'havien mort. El discurs d’Esteve va desagradar tant al públic que aquests van arrossegar-lo fora de les muralles de Jerusalem i el van apedregar fins a la mort. Es diu que entre els qui guardaven la roba dels qui van apedregar Esteve hi havia Saule, el qui més tard seria conegut amb el nom de Sant Pau.

No es coneix exactament la data de la mort de Sant Esteve, però es creu que va ser entre el 35 i el 45 d.C. El cos va ser enterrat en lloc desconegut fins que el 415 a un sacerdot anomenat Llucià li va ser revelat per somnis que estava enterrat a Cafar Gamala. Les relíquies van ser exhumades i portades a l’església de Mont Sió, fins que el 460 es va construir una basílica a prop de la Porta de Damasc de Jerusalem, prop d’on va tenir lloc el seu martiri.

Si mai aneu a una església consagrada a Sant Esteve i en podeu veure alguna imatge, fixeu-vos si té els trets identificatius: una palma i tres pedres del martiri.

13 dic. 2008

Nombres de bona família

Fa pocs dies vaig adonar-me que tota la vida he estat confonent dos termes: nombre i número. Un nombre és, segons el diccionari de la llengua catalana de de l’Institut d’Estudis Catalans, el resultat de comptar les coses que formen un agregat, i ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat. Un número, d’altra banda, és el nombre amb què una persona o una cosa és designada dins una sèrie o col·lecció. És a dir, el número 7 del carrer del Pi és la casa que fa número 7, però el 7 com a xifra aïllada, és un nombre. Un nombre primer.

Avui he pogut conèixer millor les diferències entre els dos termes aprofundint en la història matemàtica que hi ha darrera els nombres, visitant l’exposició Nombres de Bona Família, que fins el proper 31 de Maig es pot veure al Cosmocaixa de Barcelona.

L’exposició recorre de forma amena i entretinguda la relació que des de fa més de cinc mil anys els nombres tenen amb l’ésser humà. Al llarg de la seva història, l’home ha hagut d’anar resolent problemes cada cop més complicats, per als quals necessitava nombres cada cop més rebuscats: nombres naturals, els nombres enters, els nombres racionals, els nombres reals i els nombres complexos.

Sense entrar en l'obvietat del coneixement que ja tenim d’aquests nombres, l’exposició revisa els diferents nombres que utilitzem al dia a dia i en els camps de la ciència i tecnologia, però posant força èmfasi en curiositats que fan replantejar-nos de seguida l’aparent caos que governa el món.

Comencem per l’1. Semblarà inútil, però no és curiosa aquesta seqüència?

12=1

112=121

1112=12321

11112=1234321

111112=123454321

I aquesta altra?

0x9+1=1

1x9+2=11

12x9+3=111

123x9+4=1111

1234x9+5=11111

Estrany, oi?

Molts dels nombres que veiem cada dia tenen una qualitat gairebé màgica. I el que és més increïble és que existien fins i tot abans que els humans els descobríssim. La famosa proporció àuria (o nombre d’or) que els arquitectes grecs ja van aplicar als seus temples i que Leonardo va immortalitzar al seu home de Vitruvio, en realitat no és un descobriment humà. Per exemple, la relació entre la quantitat d’abelles mascle i femella en un rusc compleix aquesta mateixa proporció. Els pètals d’una flor, la distribució de fulles en una tija, els nervis de les fulles dels arbres, la relació entre el gruix de les branques principals i el tronc d’un arbre i fins i tot la distància entre les espires d’una pinya o la relació entre la distància de les espires de l’interior espiralat d’un cargol o d’un nautilus són uns quants exemples de la presència d’aquest número a la natura, independentment de la presència de l’home. Potser és per aquesta raó que ens agrada tant aquest número.

Tots sabem també que Pitàgores ja va descobrir el seu famós teorema el 540 aC, amb l’arrel de 2, però sabem que en els DiNA4 i DINA3 que fem servir cada dia la proporció entre altura i base és exactament arrel de 2?

Tothom que tingui una calculadora científica podrà veure fàcilment el número pi amb uns quants decimals i és que més que un número és ja una lletra de l’abecedari grec tan coneguda que fins i tot li han escrit un poema:

Soy π lema y razón ingeniosa

de nombre sabio que serie preciosa

valorando enunció magistral.

Por su ley singular bien medido

el grande orbe por fin reducido

fue al sistema ordinario usual.

El poema és del colombià R. Nieto i a part de rimar, serveix de regla mnemotècnica per a recordar 32 xifres del número: 3,1415926535897932384626433832795...

I després diuen que els poetes no són bons matemàtics...

Un seguit de plafons expliquen molts altres nombres coneguts i no tan coneguts. Algú coneixia per exemple l’últim primer? Doncs va ser descobert el 2006 per Cooper i Boone, dos matemàtics americans que van calcular quin seria l’últim nombre primer. És 230.402.457-1. El número té 9.152.052 dígits, de manera que dubto que algun dia s’arribi a fer servir per a algun càlcul. Però, en realitat, la pròpia matèria es queda ben lluny d’arribar a quantitats tan importants. El número total de partícules a l’univers, un número molt més gran que tots els grans de sorra de totes les platges i deserts del món, no passa de 1080. Però en canvi, el número de partides d’escacs diferents que potencialment es podrien arribar a jugar és de 10120. A veure si en Kàrpov o en Kaspàrov comencen a posar-s’hi de debò...

Anècdotes i curiositats, moltíssimes més.

Números i nombres... Es diguin com es diguin, fan ballar el cap igualment.


10 dic. 2008

60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans

Avui fa 60 anys que l’Assamblea General de les Nacions Unides, per la resolució 217 A (III), va adoptar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Només tres anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, aquesta declaració volia ser un referent per a evitar una nova guerra com aquella i propiciar la pau entre tots els pobles i el benestar entre tots els habitants del planeta.

60 anys després, el text de la declaració universal ha estat parcial o totalment ignorat per tots els països del món que s'hi van adherir. El text de la Declaració va ser un conjunt de molt bones intencions, un conjunt utòpic de desitjos de pau i prosperitat per a tots els pobles del món.

La notorietat i universalitat del text va permetre que més de noranta països incorporessin trossos de la declaració dins les seves constitucions i lleis, i que molts moviments per als drets humans s’hi aferressin per a reclamar llibertat, igualtat, justícia i benestar a molts països totalitaris o poc democràtics.

La Declaració queda doncs, com una fita a aconseguir, un objectiu a assolir, una promesa encara no complerta per a molts països i pobles del món. La celebració dels 60 anys del text original ha de permetre posar de relleu aquesta falta de posada a pràctica de la Declaració. Tant de bo d’aquí a 60 anys poguem dir que hi ha més països que s’han aproximat al somni utòpic d’una societat on tothom pot gaudir dels mateixos drets. Amb els 60 anys ben complerts, val la pena tornar-la a llegir de nou i reflexionar com podem assegurar que es dugui a terme el que s'hi proposa:

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS

Preàmbul
Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;
Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n'han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l'adveniment en el futur d'un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana;
Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l'ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel•lar-se contra la tirania i l'opressió;
Considerant que és també essencial de fomentar l'establiment de relacions amistoses entre les nacions;
Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l'ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones, i que s'han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d'una més gran llibertat;
Considerant que els estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;
Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i d'aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General
Proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l'esperit, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar amb mesures progressives d'ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Article 2

Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. Hom no farà tampoc cap distinció fonamentada en l'estatus polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d'un país o territori independent, com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.

Article 3
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.

Article 4
Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5
Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6

Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica.

Article 7

Tothom és igual davant la llei i té dret d'obtenir-ne la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi la present declaració contra tota provocació a una tal discriminació.

Article 8

Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquells actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o la llei.

Article 9

Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament.

Article 10

Tota persona té dret, en règim d'igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.

Article 11

1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d'un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d'un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.
2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictiu d'acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l'acte delictiu fou comès.

Article 12
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d'atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.

Article 13
1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat.
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14

1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.
2. Aquest dret no podrà ésser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides.

Article 15

1. Tot individu té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat.

Article 16
1. A partir de l'edat núbil, l'home i la dona, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució.
2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.
3.La família és l'element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.

Article 17
1. Tota persona, individualment i col•lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l'ensenyament, la predicació, el culte i l'acompliment de ritus.

Article 19
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Article 20
1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ésser obligat a pertànyer a una determinada associació.

Article 21
1. Tothom té dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país, sigui directament, sigui per mitjà de representants elegits lliurement.
2.Tota persona té dret a accedir a les funcions públiques del país en condicions d'igualtat.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.

Article 22
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d'obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat, per l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país.

Article 23

1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció del seu treball i a la protecció contra la desocupació.
2.Tothom té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual treball.
3.Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i per a la seva família una existència conforme amb la dignitat humana, completada, si cal, amb els altres mitjans de protecció social.
4.Tota persona té dret, unint-se amb d'altres, a fundar sindicats i a afiliar-s'hi per a la defensa dels propis interessos.

Article 24
Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25
1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una ajuda i a una assistència especials. Tot infant nascut en el matrimoni o fora d'ell, frueix d'igual protecció social.

Article 26

1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L'ensenyament elemental és obligatori. Cal que l'ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s'obri a tothom l'accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L'educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d'afavorir la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d'educació de llurs fills.

Article 27

1. Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.
2. Qualsevol persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries i artístiques de què sigui autor.

Article 28

Tota persona té dret a que regni en el medi social i internacional un ordre que permeti d'assolir amb plena eficàcia els drets i les llibertats enunciats en aquesta declaració.

Article 29
1. Tota persona té dret a uns deures envers la comunitat en la qual, només, li és possible el lliure i ple desplegament de la personalitat.
2. En l'exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l'ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes, i a fi de satisfer les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests deures i aquestes llibertats mai no podran ésser exercits contra els fins i els principis de les Nacions Unides.

Article 30
Cap disposició d'aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s'hi enuncien.

8 dic. 2008

El Quinto Día i altres títols...

Fa un parell d’anys les llibreries espanyoles es van omplir d’un llibre amb una coberta sorprenent: en un fons negre, un cercle d’un blau penetrant, amb un centre negre, semblava observar el possible comprador fins a hipnotitzar-lo perquè el comprés.

Des d’aleshores que m’havia cridat l’atenció, i sabia que tard o d’hora havia de comprar aquell llibre i desxifrar tant la coberta com el títol. Fa uns mesos el vaig comprar, i avui finalment he aconseguit acabar de llegir les més de 1100 pàgines d’aquest totxo considerable escrit per Franz Schätzing, un autor alemany polifacètic que ja ha venut més de dos milions de còpies a Alemanya d’aquest llibre.

Ara que he acabat el llibre, que aprofito l’ocasió per a recomanar, m’he quedat en certa mesura desil•lusionat. La coberta, tan impactant que feia pressuposar una novel•la increïble, no té res a veure amb el contingut de la història. El thriller relata la resposta contundent que desfermen uns éssers desconeguts que habiten el mar en rebel•lió contra els excessos contaminants de la humanitat. En aquest sentit l’ull blau de la portada es podria entendre com a símbol del planeta blau que ens observa, però fora d’aquesta possibilitat, no li sé veure cap més similitud o interpretació.

Moltes vegades allò que ens venen és molt diferent del que ens imaginem que comprem. Fins i tot en aquest cas el títol té poca cosa a veure amb la història. L’alemany Der Schwarm ha estat traduït com El Quinto Día. Un encert per a captar l’atenció del lector, ja que el títol en castellà té una interpretació molt més apocalíptica que no tindria L’eixam o El enjambre, que són les traduccions catalana i castellana literals de l'original alemany.

Aquesta divergència de títols en la traducció m’ha fet pensar que moltes vegades per a vendre un llibre cal, a més de donar-li un bon format i un bon disseny a la coberta, donar-li un bon títol. Passa el mateix amb les pel•lícules. Molt pocs títols de pel•lícules serveixen per a aprendre anglès a base de fixar-nos amb les traduccions. Per exemple, en què s’assembla Some like it hot i Con faldas y a lo loco? En res, però les dues són la mateixa pel•lícula. The Parent Trap i Tu a Boston y yo a California també són la mateixa pel•lícula, però comparant els títols de la versió original i la traduïda al castellà ningú no ho diria. El summum se l’emporta Le llaman Bodi, una pel•lícula de surfistes protagonitzada per Patrick Swayze i Keanu Reeves. En anglès porta el poc inspirat nom de Point Break. S'entén que a la traducció castellana li volguessin canviar el títol, però calia fer-ho d'aquesta manera? I per què l'última de James Bond no s'ha traduït? Possiblement Quantum of Solace ja és un títol prou estrany, fins i tot en anglès...

És que ens venen el que volen... I ens ho empassem igualment.

4 dic. 2008

Ródtxenko, la construcció del futur

Des del passat 14 d’Octubre es pot veure a La Pedrera de Barcelona l’exposició restrospectiva Ródtxenko, la construcció del futur, que ve a ser una continuació de la mostra d’avantguarda russa que va començar a La Pedrera el 2003 amb una exposició sobre Kandinski i va continuar el 2006 amb l’exposició sobre Malèvitx.

Nascut el 1891 a Sant Petersburg en el si d’una família ja connectada amb el món de l’art (el seu pare era utiller de teatre), Alexander Ródtxenko aviat va passar a viure a Kazan on va acabar estudiant art. L’exposició mostra obres de tots els períodes artístics pels que va passar, començant pel fauvisme primerenc i el cubofuturisme propis de l’art rus de l’època, i per les primeres mostres del despuntament inicial amb les seves pròpies creacions. El 1916 presentà a l’exposició Magazín, organitzada per Vladímir Tatlin a Moscou, uns dibuixos fets amb regle, compàs i tinta xinesa d’estil cubofuturista sense objecte que marquen ja l’inici d’una carrera artística en què Ródtxenko no abandonaria mai la recerca del canvi, fent-se propi el lema “El nostre deure és experimentar”.

Influït pels ideals revolucionaris soviètics, va ingressar al grup d’artistes d’esquerra, afavorits per una política permissiva de Lenin que promovia l’artista com a heroi de la revolució. S’inspirà en el suprematisme de Malèvitx i pintà unes quantes teles on el fons blanc, la geometria dels objectes i una distribució racional del color creava l’espai en el que seria un inici del constructivisme posterior. Però aviat abandonà els ideals de Malèvitx i s’hi oposà frontalment amb la sèrie de teles Negre sobre negre, amb què ridiculitzava el Blanc sobre blanc de Malèvitx i amb el qual explorà les diferents factures per a crear l’espai, independentment del color.

Buscant la senzillesa de les formes, s’oposà també a la concepció kandinskiana de la línia com a element primitiu recuperant-la i fent-ne un ús conceptual per a crear espais i estructures, inventant un lineisme que l’acompanyaria en altres aspectes com la fotografia durant la resta de la seva vida.

Del 1919 al 1920 Ródtxenko formà part del Jivskulptari, un grup experimental que cercava la plasmació dels nous ideals constructivistes en projectes arquitectònics reals, a la recerca d’una aplicació directa i útil de l’art per al benefici del poble. Ródtxenko ja havia dissenyat unes làmpares per al cafè Pittoresque, iniciant així una voluntat de servir al poble a través de l’art, i portant les seves experimentacions als objectes reals.

El 1921, arrel dels treballs, debats i exposicions de l’Institut de Cultura Artística, sorgí el terme constructivisme que promovia la substitució de la pintura de cavallet (la composició, en 2D), per l’obra aplicada (la construcció, en 3D). Ródtxenko és considerat el pare i el principal impulsor d’aquest constructivisme, i ho demostra amb l’execució de les noves i impressionants Construccions espacials, escultures en 3D fetes amb fulloles tallades en forma de cercles o triangles concèntrics que han estat estratègicament emmetxats formant un volum sòlid d’esferes i piràmides etèries que pengen del sostre, en unes construccions que s’avancen uns quants anys als mòbils d’Alexander Calder. Només se’n conserva una al MOMA de Nova York, però hi ha dues reproduccions construïdes pel nét de Ródtxenko a l’exposició. Uns llums molt ben situats projecten ombres que reprodueixen en 2D la forma de l’escultura al terra i a la paret.


Ródtxenko anà encara més enllà i a l’exposició 5x5=25 on cinc artistes russos presentaren cinc obres (d’aquí l’original nom), Ródtxenko declarà morta la pintura de cavallet amb el seu Tríptic Monocrom, tres teles quadrades pintades amb un sol color pur cadascuna: groc, vermell i blau. La senzillesa dels quadres és impactant per la seva síntesi. Els colors s’han enfosquit amb el pas del temps i el blau sembla gairebé negre, però els tres quadres no deixen de tenir la presència que al seu moment tingueren i no és d’estranyar que a l’època creessin una certa commoció. Aquesta obra segons Ródtxenko sublima la pintura i fa innecessària de continuar-la tractant. Posa punt i final a una etapa i n’obre una altra de molt fructífera en col•laboració amb el poeta Vladímir Maiakovski i la seva amant, Lília Brik. Ródtxenko havia estat des de jove un admirador de Maiakovski, considerat en vida un dels més grans poetes vius, i utilitzà fotografies de l’amant de Maiakovski per a il•lustrar les portades dels seus poemaris, introduint a Rússia el fotomuntatge provinent dels dadaistes alemanys. D’aquesta època és la impressionant portada de PRO ETO (Sobre això), amb la cara de Lília Brik amb uns ulls hipnotitzadors.

Ródtxenko també il•lustrà totes les portades de la revista avantguardista LEF (del Front Esquerrà per a les Arts), que editava Maiakovski, i de la revista NOVI LEF, que la substituí després de l’arribada al poder d’Stalin, quan els artistes van començar a ser vistos com burgesos subversius. Maiakovski i Ródtxenko també col•laboraren al teatre (on l’últim va dissenyar el vestuari i el decorat de la segona part de KLOP, La Xinxa, escrita per Maiakovski).

Però sobretot mantingueren un treball prolífic en el camp de la publicitat i disseny industrial per a les empreses estatals. Maiakovski escrivia eslògans i frases ocurrents, i Ródtxenko en feia composicions vistoses, plenes de signes, fletxes, lletres grosses i fotografies dels productes que en feien cartells geomètricament funcionals, molt decoratius i fàcilment intel•ligibles fins i tot per a analfabets. Un dels cartells més famosos és un que anuncia llibres per a la Gosizdat, l’Editorial Literària Estatal, amb una fotografia de Lília Brik com a obrera amplificant amb la mà les lletres KNIGI, que prenen la forma d’un megàfon. Ródtxenko també va ser el dissenyador per al cartell publicitari de la pel•lícula El Cuirassat Potemkin d’Eisenstein. Dues finestres circulars, simulant ulls de bou o lents d’uns binocles confereixen al cartell l’estil típic de Ródtxenko i evoquen a la vegada el contingut mariner del film. Ródtxenko també recuperarà en part l’esperit de la pel•lícula en alguna de les seves fotografies d’escales lineals, en una composició que no s’allunya gaire de la famosa escena de l’escala d’Odessa.

Ródtxenko també dissenyà un funcional club social obrer, decorat amb els colors vermell i negre de la revolució, que figurà al pavelló soviètic dins l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes de París del 1925. Tot i que no es va construir mai més enllà d’aquella exposició, hi ha una reconstrucció de l’espai a l’exposició de La Pedrera, amb una taula d’escacs molt enginyosa que val la pena contemplar amb detall. No us hi assegueu, si us plau.

Per últim, l’exposició també recorre la trajectòria fotogràfica de Ródtxenko, que en va ser un dels introductors a Rússia, i finalitza amb les obres dels darrers anys de la vida de l’artista, quan després de ser titllat de burgès, acomodat i contrarevolucionari pel propi Estat, va acabar retornant a la pintura de cavallet, amb composicions abstractes, conscient que l’estil ja no aportava res de nou, però segur també que, com a artista, necessitava continuar pintant i creant fins a la fi dels seus dies.

Ródtxenko morí el 1956 a Moscou, en part oblidat pels seus propis conciutadans. Mostres com les de La Pedrera ens permeten recuperar el valor històric de les obres de l’artista creador paradigmàtic i polifacètic que va ser Ródtxenko, un experimentador que s’interessà per gairebé tots els aspectes de l’art.

Podeu visitar l’exposició fins al proper 5 de gener i comprovar-ho vosaltres mateixos. Les excel•lents visites guiades, a les 18h en català de dilluns a divendres, us permetran aprendre molt més sobre l’artista i aprofundir en les seves creacions.

No us la perdeu.

2 dic. 2008

Captain Scott's Strong Blend

Tot i que ni Robert Falcon Scott va aconseguir ser el primer home a arribar al Pol Sud ni Ernest Shackleton va acomplir la travessa de l’Antàrtida, els dos homes són recordats com grans herois de l’exploració polar britànica per les gestes que van dur a terme.

El seu llegat inclou també les bases que van construir a la costa antàrtica a principis del segle XX per a abastir aquestes expedicions. Aquestes construccions, la cabana d’Scott a Cape Evans i la de Shackleton a Cape Royds, han quedat com a museus a l’aire lliure, testimonis oblidats d’aquelles gestes.

Després de més de cent anys patint els embats de la pitjor i més severa climatologia del planeta, aquestes cabanes necessiten reparacions immediates per a mantenir la seva integritat. Sinó, corren el risc imminent de col•lapsar, desapareixent per sempre juntament amb tot el seu contingut. S’ha calculat que dins la cabana d’Scott, Discovery Hut, hi ha ja més de 8000 artefactes de l’època, entre ells els ous de pingüí emperador que l’expedició va recollir als voltants i que relata Apsley Cherry-Garrard al seu llibre El pitjor viatge del món. Entre tota la munió de queviures, combustible, roba, materials d’expedició i altres que omplen la cabana d’Scott, també hi ha encara les caixes de fusta que contenien el te Strong Blend que va proveir l’expedició. Ara aquest mateix te ha de servir per a aportar els diners necessaris per a mantenir i restaurar la cabana d’Scott.

Considerada un dels 100 llocs històrics més amenaçats del món, la seva restauració té un cost estimat de 3,2 milions de lliures esterlines (3,8 milions d’euros). La localització remota, el fred intens i la cura especial que s’ha de tenir per a la seva restauració preveuen una durada de cinc anys per als treballs de manteniment, i tot aquest temps i les dificultats de la logística fan que els costos es disparin. La conservació és a cura de la New Zealand Antarctic Heritage Trust, que té la responsabilitat operacional de les cabanes en aquesta àrea de l’Antàrtida.

El març del 2007, després que personatges cèlebres com Edmund Hillary, David Attenborough, Kenneth Brannagh i Ranulph Fiennes reclamessin un compromís més ferm del govern britànic, aquest va contribuir-hi amb 250.000 ₤ per a la reparació i conservació de la cabana, però aquesta xifra no és suficient, i la resta s’ha hagut de recaptar a base d’ajudes de fundacions (com la Getty Foundation americana) o de campanyes de recaptació d’empreses o individuals.

Una de les més importants ha estat la campanya iniciada per TESCO. La companyia de supermercats, ha posat a la venda la mateixa barreja de te que Scott es va endur a l’Antàrtida el 1910. Amb el nom de Captain Scott’s Strong Blend, les caixes de te recorden l’expedició, i per cadascuna d’elles que Tesco vengui, l’empresa donarà 5 penics a la United Kingdom Antarctica Heritage Trust (http://www.ukaht.org/) per a la preservació de Discovery Hut.

A nivell individual, Gavin Booth i Adam Wilton, dos britànics amants de l’aventura van marxar el mes passat de Londres per a intentar arribar al Pol Sud des d’Hercules Inlet, sense ajuda exterior, arrossegant pulques de 120 kg durant més de 1.130 km. Esperen poder arribar-hi a principis de l’any 2009. Per a seguir la seva expedició i col•laborar-hi, visiteu http://www.britishsouthpole.com/. Els beneficis que obtinguin de la publicitat de l’expedició esperen poder contribuir al manteniment de la cabana del seu predecessor.

Encara fan falta un milió de lliures per a poder acabar els treballs de consolidació i reparació, o sigui que la feina per als qui recapten fons serà més dura que per a la parella d’aventurers.
Des de casa, el que podem fer és fer una donació o, si us agrada el te, prendre una bona tassa de l’Strong Blend a la salut d’Scott i la seva cabana antàrtica.

1 dic. 2008

Sabates de famosos per a una bona causa

Heu volgut mai tenir les sabates d’un famós? Si sou d’aquells mitòmans que sí que ho han desitjat alguna vegada, teniu encara tot un dia per a entrar a la subhasta de calçat que tota una sèrie de famosos britànics ha cedit gratuïtament a l’oenegé MAG (Mines Advisory Group). L’organització està dedicada a reduir l’impacte que les mines i altres explosius provinents de les guerres causen en les poblacions civils, ja sigui formant personal per a desactivar-les o promovent accions de prohibició de l’ús d’aquestes armes. Com que el principal dany que provoquen aquestes armes són a les extremitats, sobretot les inferiors, la millor manera que ha entès l’ONG per a recaptar fons d’una manera simbòlica és, justament, subhastar el calçat que fem servir per a caminar. I com que subhastar sabates de gent ordinària no tindria gaire més èxit que vendre-les a uns encants vells, ho han decidit fer, per segon any consecutiu, amb les sabates, sabatilles, bótes i xancletes d’una seixantena de famosos britànics dels mons de la música, el cinema, la política, l’art i l’esport.

Personalitats com Shirley Bassey, Tony Blair, Judi Dench, Geri Haliwell, Ian McKellen, Take That i molts altres han cedit una parella de calçat, cadascú dins del seu estil, per a ser subhastades per a recaptar fons.

La subhasta va ser llençada per la guapíssima model Kelly Knox, guanyadora del concurs de la BBC3 per a trobar la millor model discapacitada del Regne Unit. Knox, que va néixer sense el braç esquerre, és un gran estímul per a altres persones amb discapacitats físiques que la tenen com a referent de l’assoliment d’un èxit i és una prova evident que una discapacitat no és un impediment per a assolir una carrera excel•lent, a més de servir d’estímul a aquelles persones que malauradament han perdut extremitats a causa de les mines o bombes.

La subhasta es realitza per internet a ebay i acaba el proper dia 4. Així que connecteu-vos-hi i comenceu a llençar ofertes. Amb una mica de sort us podeu endur un parell de sabates signades per algun famós.

Això sí, tingueu preparat un bon desodorant per quan les rebeu a casa.

26 nov. 2008

86 anys del descobriment de Tutankhamon

-Veieu res?

-Sí, coses meravelloses.

Aquest és el curt diàleg entre Lord Carnarvon i Howard Carter que van intercanviar-se davant un petit forat de la part esquerra i alta del mur que separava l’arqueòleg i el seu patrocinador de la descoberta del segle. Avui fa tot just 86 anys que Howard Carter mirà a l’interior d’aquell forat amb l’ajuda d’una espelma i el que hi va descobrir va ser el tresor més fabulós de l’egiptologia i arqueologia moderna, la tomba del faraó Tutankhamon.

Carter havia descobert l’existència del faraó des de feia temps, però no va ser fins que no va gaudir del patrocini de Lord Carnarvon, un àvid col•leccionista anglès, que no va poder dedicar-se a buscar la tomba del rei egipci a la Vall dels Reis de Luxor.

Després de moltes campanyes infructuoses, finalment Carter va trobar els primers graons de l’escala que conduïa cap al passadís de la tomba el 4 de Novembre de 1922. Mentre Lord Carnarvon i la seva filla feien cap a Egipte, l’arqueòleg es va encarregar de netejar l’accés de runa, i quan el Lord va ser a la tomba van procedir a obrir-la. El que hi van trobar va ser el tresor quasi intacte d’un faraó, distribuït en un total de quatre sales excavades a la roca. Tots els objectes estaven tan encavalcats uns amb els altres en les reduïdes dimensions de les cambres que la feina d’extracció, restauració i catalogació va portar mesos de feina.

S’ha parlat molt de la Maledicció del Faraó que posteriorment va semblar afectar aquells que havien obert la seva tomba, però el fet que Carter (el líder de l’expedició) no morís fins 17 anys més tard, és prou evidència que les morts de Lord Carnarvon i d’altres membres de l’expedició va ser simplement coincidència. De fet, un estudi posterior va demostrar que de les 58 persones que van ser presents quan es va obrir la tomba i el sarcòfag, només vuit van morir durant els dotze anys següents. La maledicció de la tomba del Faraó, doncs, va ser més fruit del sensacionalisme dels diaris de l’època que no pas d’una intencionalitat dels antics egipcis.

Per a aquells que vulgueu reviure els moments del descobriment de la tomba de Tutankhamon ho podeu fer encara al Museu Egipci de Barcelona, on s’hi exposen fotografies de l’època amb la descripció de tots els passos de la descoberta d’un dels tresors més importants de tots els temps.

19 nov. 2008

Canvi climàtic i Desenvolupament Sostenible

El sistema econòmic global actual té l’enorme contradicció de permetre viure en un mateix planeta una pobresa i una riquesa extremes. En un món cada cop més globalitzat, però, és innegable que els països rics tenen la responsabilitat de disminuir aquestes diferències o, si més no, intentar-ne pal•liar els efectes i reduir-ne les causes.

Una de les preocupacions més grans en aquest sentit és la lluita contra el canvi climàtic. És un fenomen d’escala mundial, però en el que les causes les trobem únicament en les accions dels països desenvolupats del Nord. Com disminuir-ne les causes i evitar que els països en desenvolupament en pateixin excessivament les conseqüències ha estat el tema central del seminari Canvi climàtic i desenvolupament sostenible: reptes per als drets humans, que s’ha dut a terme avui a la seu de Casa Àsia a Barcelona, organitzat per l’ANUE, l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya.

En una sala plena de gom a gom, diferents conferenciants de diverses disciplines acadèmiques ens han explicat les causes del canvi climàtic, les conseqüències a nivell global i sobretot a nivell dels països en desenvolupament i han apuntat a possibles mecanismes per a reduir-ne els efectes sobre les poblacions més afectades.

En aquest sentit, Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la UB ha començat introduint les causes del canvi climàtic. Des que l’any passat es va presentar a València el quart document de l’IPCC (Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic), es tenen proves més que evidents de la innegabilitat del canvi climàtic. En aquest sentit, Martín Vide afirma que el canvi és inequívoc, inusual i antròpic. I encara afegeix un adjectiu més: preocupant i inevitable. Fins i tot si ara deixéssim d’abocar gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, l’escalfament global incrementaria encara fins el 2050 a causa de la inèrcia. Des del 1993 hi ha hagut un augment per any del nivell del mar de 3,1 mm, a causa de l’expansió tèrmica de l'aigua i la fusió del gel. No sembla gaire cosa, però significa 30 cm en un any, i això és molt sabent que la major part de la població del món viu a la costa dels oceans.

El canvi climàtic augmentarà les dificultats per a la subsistència de molts pobles. Sense anar gaire lluny, a les regions de l’àrea del mediterrani augmentaran les onades de calor i els incendis forestals, baixarà la producció agrícola i, sobretot, disminuiran els recursos hídrics. Els efectes d’aquest canvi ja s’estan notant actualment segons Margarita Astrágala, directora del Centre de Cooperació del Mediterrani. Segons Astrágala, l’escassetat d’aigua és la principal limitació per a la vida a la regió del Mediterrani, a causa d’un clima molt contrastat amb escasses precipitacions i un important dèficit hídric durant el període de sequera estival. Tot i així, els països de la seva àrea no dediquen esforços a estalviar aigua sinó a millorar maneres d’extreure’n més, amb el risc d’assecar els aqüífers a major profunditat o produint molts més gasos hivernacles en l’energèticament costosa dessalinització.

Els últims 50 anys hem duplicat la demanda d’aigua als països mediterranis, i aproximadament un 65% d’aquesta aigua es fa servir al sector agropecuari. Segons Astrágala, per a garantir la seguretat futura al Mediterrani és indispensable que s’adoptin polítiques modernes de gestió integral de l’aigua que promoguin, entre altres coses, l’estalvi i la reutilització, la protecció dels aqüífers i zones humides, el control de la contaminació i el pagament del cost real del recurs que permeti inversions en la seva conservació i gestió racional.

L’aigua i l’accés als seus recursos es converteix així en una prioritat tant per als països mediterranis com per als països en desenvolupament. A la Cimera del Mil•leni de les Nacions Unides del 2000, els caps d’estat i de govern van crear una sèrie d’objectius per a superar la pobresa extrema i augmentar la llibertat humana. El setè dels vuit reptes que es van posar per a l’Horitzó 2015 va ser: garantir la sostenibilitat del medi ambient i reduir a la meitat el percentatge de persones que no tenen accés a l’aigua potable sana i serveis de sanejament bàsics.

Quan mirem i analitzem les xifres podem arribar a espantar-nos: almenys 1100 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable i 2600 milions no el tenen a sanejament bàsic. La reducció de la diarrea, per si sola, podria fer que es guanyessin 272 milions de dies d’assistència a escola, i es guanyarien 3200 milions de dies laborables a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia meridional. Cada any es gasten 1700 milions de dòlars en el tractament de malalties infeccioses transmeses per l’aigua, i si s’aconseguís un accés universal a l’aigua i a serveis de sanejament en deu anys es podrien estalviar 2 milions de morts. La diarrea mata un nen cada 3 minuts, i a la major part del món en desenvolupament, l’aigua contaminada és una amenaça més gran per la vida humana que un conflicte violent. En aquest moment, quasi la meitat de la població del món en desenvolupament pateix malalties causades per aigua bruta o sanejament bàsic inadequat.

L’IPCC estima que la disponibilitat d’aigua podria reduir-se entre un 20 i un 30% a regions com el Sahel, el Corn d’Àfrica i Orient Mitjà, regions que ja pateixen una pressió hídrica considerable. L’escassetat d’aigua elevarà la tensió i la possibilitat de conflictes. Les guerres que s’havien lluitat fins ara pels recursos energètics com el petroli començaran a tenir, cada cop més la necessitat d’aigua com a causants. Aquesta escassetat d’aigua provocarà la desertització d’àmplies zones del món i n’augmentarà la migració induïda per factors climàtics, augmentant les tensions en les zones de trànsit.

Segons Antxon Olabe, analista ambiental, el canvi climàtic augmentarà la temperatura mitja del planeta en 2ºC per sobre la temperatura mitja que hi havia hagut abans de la revolució industrial. Si no es volen superar aquests 2ºC, de cara al 2050 s’han de reduir a la meitat les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Amb països emergents com la Xina i la Índia i d’altres com els EUA que no sembla que vulguin complir amb el protocol de Kyoto, aquest objectiu sembla força utòpic. Però la futura creació d’un Òrgan per al Canvi Climàtic per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides podria afavorir-ne si més no l’intent d’assolir-lo.

A nivell individual, podem aportar el nostre granet de sorra. Apagueu els llums que no feu servir, tanqueu les aixetes quan no necessiteu l’aigua i utilitzeu el transport públic.

El planeta us ho agrairà.

18 nov. 2008

A Boy Named Sue

Ja he rebut un parell de correus dient-me que al vídeo de Johnny Cash de l'anterior entrada no s'entén gaire bé la lletra. Teniu raó. La qualitat del vídeo no és molt bona, però, és clar, té anys, i devia estar gravat originalment en cinta. Això de la digitilalització no és sempre perfecte.

Per tant, i com que aquest blog també està dedicat a la música, per al benefici de tothom, penjo aquí la lletra d'una de les cançons més famoses de Johnny Cash:




A Boy Named Sue


My daddy left home when I was three
And he didn't leave much to ma and me
Just this old guitar and an empty bottle of booze.
Now, I don't blame him cause he run and hid
But the meanest thing that he ever did
Was before he left, he went and named me "Sue."

Well, he must o' thought that is quite a joke
And it got a lot of laughs from a' lots of folk,
It seems I had to fight my whole life through.
Some gal would giggle and I'd get red
And some guy'd laugh and I'd bust his head,
I tell ya, life ain't easy for a boy named "Sue."

Well, I grew up quick and I grew up mean,
My fist got hard and my wits got keen,
I'd roam from town to town to hide my shame.
But I made a vow to the moon and stars
That I'd search the honky-tonks and bars
And kill that man who gave me that awful name.

Well, it was Gatlinburg in mid-July
And I just hit town and my throat was dry,
I thought I'd stop and have myself a brew.
At an old saloon on a street of mud,
There at a table, dealing stud,
Sat the dirty, mangy dog that named me "Sue."

Well, I knew that snake was my own sweet dad
From a worn-out picture that my mother'd had,
And I knew that scar on his cheek and his evil eye.
He was big and bent and gray and old,
And I looked at him and my blood ran cold
And I said: "My name is 'Sue!' How do you do!
Now your gonna die!!"

Well, I hit him hard right between the eyes
And he went down, but to my surprise,
He come up with a knife and cut off a piece of my ear.
But I busted a chair right across his teeth
And we crashed through the wall and into the street
Kicking and a' gouging in the mud and the blood and the beer.

I tell ya, I've fought tougher men
But I really can't remember when,
He kicked like a mule and he bit like a crocodile.
I heard him laugh and then I heard him cuss,
He went for his gun and I pulled mine first,
He stood there lookin' at me and I saw him smile.

And he said: "Son, this world is rough
And if a man's gonna make it, he's gotta be tough
And I knew I wouldn't be there to help ya along.
So I give ya that name and I said goodbye
I knew you'd have to get tough or die
And it's the name that helped to make you strong."

He said: "Now you just fought one hell of a fight
And I know you hate me, and you got the right
To kill me now, and I wouldn't blame you if you do.
But ya ought to thank me, before I die,
For the gravel in ya guts and the spit in ya eye
Cause I'm the son-of-a-bitch that named you "Sue.'"

I got all choked up and I threw down my gun
And I called him my pa, and he called me his son,
And I came away with a different point of view.
And I think about him, now and then,
Every time I try and every time I win,
And if I ever have a son, I think I'm gonna name him
Bill or George! Anything but Sue! I still hate that name!

16 nov. 2008

Sobre els noms

Conec una noia que es diu Evelyn. Això no tindria res d’especial si no fos que també conec l’obra de l’escriptor Evelyn Waugh, que era un home.

Si hi pensem, però, això tampoc no té res de sorprenent. Moltes cultures tenen noms unisex. En particular l’anglosaxona en té una bona proporció. Per exemple, Lynn i Robin poden ser noms d’home o de dona. Hilary és nom d’home al Regne Unit, però Hillary és nom de dona als EUA.

Fins i tot el català també ha tingut els seus noms unisex. A principis del segle XVI, el bandoler Montserrat Poch assaltava els vianants dels camins de l’Anoia i el Penedès, abans que les dones comencessin a utilitzar aquest nom originalment masculí.

Quan un s’hi para a pensar, utilitzem els noms de la manera més variada possible. Una pau és femenina quan significa que no hi ha guerra, però en canvi Pau no és nom de dona sinó d’home. Miquel és un nom de noi, però en català un miquel és un retret que humilia algú. I quan volem que tothom surti somrient a les fotos diem Lluís. Després del 1714, per a anar a les letrines, les famílies catalanes van començar a utilitzar la frase anar a can Felip, en referència al lloc on esperaven que es podrís el rei Felip V. Ara ho hem canviat per anar de visita al Sr. Roca, tot i que això només demostra la gran presència al mercat de la marca d'inodors. Hi ha un ocell que es diu oriol, i un altre que es diu bernat pescaire. Rosa és un nom de flor i de dona, però Narcís també és un nom de flor i en canvi s’utilitza per a homes.

A les zones de parla anglesa, la majoria de lloros que es tenen com a mascotes es diuen Polly, mentre que a França solen dur el nom de Robert (possiblement pel nom de Nicolas Robert, un pintor del segle XVII especialitzat en gravats i aquarel•les d’història natural). Un dels noms més utilitzats per a gossos és el de Bobby, un diminutiu de Robert, i per als gats solem utilitzar mixa o mixeta en genèric i tot i que no tingui cap connexió ni implicació, Misha en rus és una abreviació del nom Mikhail.

La varietat dels noms de pila dóna per molt. Per exemple per a llibres com Pilar Prim de Narcís Oller, on el nom de la protagonista ja ens dóna pistes del seu caràcter i de la lluita que ha de sostenir l'individu que vol ser lliure i, alhora, vol mantenir els vincles afectius i socials. O també dóna per cançons, com la del genial Johnny Cash, A boy named Sue, on relata tota la vergonya que passa un nen a qui el seu pare ha batejat Sue. Molt divertida d’escoltar:



I parlant de noms, no podria acabar sense analitzar el meu propi nom. Jordi prové del nom grec Γεώργιος que té el seu origen en la unió de les paraules γε (terra) i εργον (treballar) i ve a significar aquell que treballa la terra. És a dir, pagès. La història ha donat uns quants Jordis cèlebres. Sant Jordi, George Washington, el rei Jordi I d’Anglaterra, Georges Bizet, Georges Braque, George Orwell, George Clooney i Jordi Pujol. Hi ha un país que es diu Geòrgia i un estat dels Estats Units que té el mateix nom. I curiosament, el pilot automàtic dels avions és anomenat George pels pilots de parla anglesa.

Malauradament també hi ha hagut els dos George Bush, però a tot arreu hi ha d’haver ovelles negres, oi?

Foto denúncia

És una sort que sempre dugui una cambra fotogràfica a sobre...
La foto és de la Platja de Sa Tuna, a Begur.
No comment






14 nov. 2008

Belugues protegides a Cook Inlet

Fa pocs dies escrivia sobre les gestes del Capità Cook a prop d’Anchorage, Alaska, i mencionava Beluga Point com un dels llocs per on va passar.

El nom d’aquest petit promontori sobre Cook Inlet s’anomena així perquè sovint des d’aquí s’hi poden veure belugues (Delphinapterus leucas) que es desplacen per a anar-se alimentar dels salmons que remunten els rius del final de Turnagain Arm.

No gaire lluny de l’inici de la carretera que ressegueix la badia hi ha un petit aparcament des d’on molt sovint amb la pujada de la marea es poden observar les blanques esquenes de grups de belugues en formació. Quan hi vaig ser el 2005 no vaig veure’n cap, de beluga. No passen a totes hores, i ja no són tan comunes. De tant en tant les belugues no calculen bé el temps de durada de la marea i queden encallades al fang. Fa uns anys n’hi van embarrancar una vintena. Les pobres balenes van mobilitzar centenars de voluntaris d’Anchorage i els pobles del voltant, i després de moltes hores i esforços en van aconseguir salvar una dotzena.

Amb aquests accidents i els problemes que la falta de peix està causant a les poblacions de belugues, finalment l’agència americana NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha declarat el passat 17 d’Octubre les belugues del Cook Inlet com a espècie amenaçada.

Segons un comunicat de premsa de l’agència, "Tot i les proteccions que ja es comencen a dur a terme, les belugues del Cook Inlet no es recuperen. Posar-la a la llista d’espècies amenaçades significa que qualsevol agència federal que subvencioni, autoritzi o dugui a terme nous projectes o activitats que puguin afectar les balenes de l’àrea han de consultar primer el Servei de Pesca de la NOAA per a determinar el potencial efecte sobre les balenes. Una acció federal no ha de posar en perill l’existència continuada d’una espècie de la llista".

És una molt bona notícia per als conservacionistes i els amants de la natura. Si mai torno a Alaska, m’arribaré a Beluga Point, portaré uns bons prismàtics i m’asseuré a esperar. I espero que tard o d’hora les esquenes blanques tornaran a aparèixer.

Expominer 2008







Com a amant de la geologia i en especial de la minerologia i els fòssils, cada any tinc cita obligada a l’exposició Expominer. Aquest any se celebra la trentena edició des d'avui fins a diumenge, i tot i tenir una agenda molt plena, m’he pogut passejar durant una horeta pels cinc passadissos i més de 145 stands, en el que ha estat un èxit tan gran d’expositors que s’ha hagut de realitzar en un altre pavelló del recinte de Montjuïc del que s’havia utilitzat fins ara.

Com cada any, la majoria dels stands són de penjolls, pedres polides i joieria aplicada, destinats més a guarnir les extremitats femenines que les vitrines de col•leccionistes. Abunden els d'ambre del bàltic i de la República Dominicana, amb insectes a dins que recorden els experiments de Parc Juràssic. Però també s’hi ha pogut veure força minerals de col•lecció.

Passejar-se pels passadissos de l’exposició és com viatjar a les entranyes de la terra i visitar països exòtics: cornetita del Zaire, blenda de Kosovo, rodocrosita de Romania, espat d’Islàndia (tot i que sigui de Hunan, Xina), malaquita del Congo, granet de Sichuan, sofre de Bolívia,... Els mateixos rics colors de cada minerals transporten directament als paisatges dels països on s’han trobat. Però tampoc no cal anar gaire lluny per a trobar minerals bonics: una veta verda de variscita prové de la cantera d’Asland de Montcada; hi ha jaspi de Montjuïc i čejkaita de la mina Eureka de la Torre de Cabdella, a la Conca de Bellmunt del Priorat.

També hi ha les inevitables paradetes de pedres curatives, amb pedres sanatòries i llibres pseudo-científics engalipa-babaus. Però per sort són poques.

Com sortosament també són poques les que venen un producte que hauria d’estar totalment prohibit: corall vermell del mediterrani. Com a bussejador m’indigna, i com a biòleg m’encén, que es posi a la venda un animal que es va haver de matar trencant-lo per a poder vendre’l. El corall vermell del mediterrani és una espècie en perill d’extinció, i aquí a l’exposició el posaven a la venda com qui hi ven un fòssil d’un animal ja extingit.

Cada un dels trossos que hi venien (alguns de prop de 10 cm d’alçada) va haver de ser arrencat de la roca on vivia. El corall vermell triga moltíssim a créixer, i la gran recol•lecció que es va dur a terme en altres temps ha fet que a les nostres costes sigui molt difícil de veure’l. Hi ha prou bones fotos com per què el públic pugui contemplar la fascinant vida d’aquest corall sense necessitat d’arrencar-lo i vendre’l, i als bussejadors que ens agrada contemplar la vida intacta sota l’aigua ens costaria menys de poder-lo veure in situ si no s’anessin expoliant les últimes poblacions que en queden. He tingut la sort de poder-ne veure alguns en viu i en directe sota l’aigua, i el fet de veure’ls en una caixeta a la venda en una de les paradetes m’ha indignat tant que he hagut de sortir abans.

Expominer hauria de ser per a minerals i fòssils i prou. No per a espècies amenaçades, provinguin d’on provinguin.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...