12 dic. 2012

APUNTS DE VIATGE: El penyó de GIBRALTAR



A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a visitar el penyó més conegut del món: GIBRALTAREns hi acompanyes?
Gibraltar
L'actual GIBRALTAR s'alça al penyó que històricament els grecs van descriure com una de les dues columnes d'Hèrcules que marcaven el final de la navegació segura: Non Terrae Plus Ultra. L’altra columna no se sap si és el Monte Hacho (antigament Mons Abila) a Ceuta o el Djebel Musa al MarrocEl nom de GIBRALTAR ve de Djebel Tariq (muntanya de Tariq) en honor del general islàmic Tariq ibn Ziyad, que hi va desembarcar el 711 per a començar la conquesta d'Espanya. Els musulmans hi van construir una ciutat el 1159. Durant l’edat mitjana els castellans la van intentar conquerir el 1309 i finalment ho van aconseguir el 1462. El 1540, però, va ser saquejada pel pirata turc Barbarossa.
GibraltarEl 1704 la península va ser conquerida pels anglesos durant la Guerra de Successió Espanyola en nom de l’Arxiduc Carles d’Àustria.  Entre els expedicionaris s'hi trobava un batalló de catalans que va desembarcar a Catalan Bay, que encara avui dia duu aquest nom en reconeixement a aquell batalló. El 1713 pel Tractat d’Utrecht Espanya cedia el penyal al Regne Unit, i des d'aleshores que Espanya ha anat reclamant insistentment la devolució d'aquest punt tan estratègic (infructuosament, ja que el 2002 un referèndum local va donar que el 99% de la població rebutjava un co-govern amb Espanya).  

De les activitats a realitzar en una visita a GIBRALTAR, cal destacar-ne:
-Les mones de Gibraltar (Macaca sylvanus): macacs de barbaria. És l’únic mico d’Europa, i hi ha una colònia d'uns 300 animals. Diuen que Churchill el 1942 va fer portar micos del Marroc i Argèlia per a reforçar la població (que s’havia quedat en set exemplars) perquè segons una llegenda, mentre quedessin micos, Gibraltar continuaria sent britànic.
-Coves: Gibraltar és ple de coves naturals (més de 150) i túnels excavats per a protegir el penyó, com si fos un immens búnquer. La Cova de St. Michael, la més gran, es va preparar per a servir com a hospital durant la Segona Guerra Mundial, tot i que no es va acabar utilitzant, i ara serveix com a sala de concerts.
-Great Siege Tunnels: Es van construir durant el catorzè i final setge a Gibraltar, del 1179 a 1783. Va servir per a col·locar un canó en un punt estratègic, i durant la Segona Guerra Mundial es van ampliar els túnels per a poder encabir 16.000 homes amb armes, menjar i aigua per un any de setge.
-El castell moro: se'n veu encara la torre de l’homenatge, i és l’antiga kasbah de la ciutat. Data del segle XIV, construït pels musulmans.
Actualment, GIBRALTAR té encara més atractius que el fan un destí turístic clau al mediterrani.


Per a més informació: www.jordicanal.com 
Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM o prement sobre el link d'àudio: INCOOLTURA_GIBRALTAR.mp3  

5 dic. 2012

APUNTS DE VIATGE: L'oceanogràfic de MÒNACO




A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a visitar el Museu Oceanogràfic de MÒNACO, un dels més importants del món. Ens hi acompanyes?
Museu Oceanogràfic Mònaco
Diuen que el nom de MÒNACO ve del grec monoicos (casa sola o aïllada), perquè els grecs del segle VI AC van veure que els liguris de la regió vivien en petites casetes. Sigui com sigui, Mònaco ha estat un país independent des del 1297, quan Francesco Grimaldi va capturar-la als genovesos, i des d’aleshores, els Grimaldi han estat els amos de MÒNACO, convertint-se en una de les cases reials més antigues del món. MÒNACO té també altres rècords:

-És el segon país més petit del món, després de la ciutat del vaticà.
-És el país amb més densitat de població del món (36.400 persones en només 2 quilòmetres quadrats).
-És el país amb l’esperança de vida més elevada del món (90 anys).
-Té l’índex de pobresa més reduït del món i el número de milionaris i bilionaris més alt per càpita del món.
-El 2011 va ser el lloc del món amb terrenys més cars: allà el metre val 51.500 euros.
Museu Oceanogràfic MònacoPerò fora d'aquests números, el més interessant de MÒNACO (si obviem el Casino i el gran premi de Fórmula 1) és el MUSEU OCEANOGRÀFIC
El museu va ser inaugurat el 1910 per Albert I de Mònaco, conegut com el Príncep Navegant, que havia estudiat a l’Academia Naval Española durant quatre anys i s'havia aficionat a l'estudi de la mar.
El 1900 havia participat en l’exploració i cartografia de Svalbard .i a París havia fundat l’Institut per a la Paleontologia Humana. Va promoure la creació de l’Institut Oceanogràfic de París i el 1889 fundà l’Institut Oceanographique de Monaco, per al qual féu construir el Museu Oceanogràfic, completament dedicat a la mar, amb laboratoris, aules, col·leccions i aquaris. Jacques-Yves Cousteau en va ser el director des del 1957 fins al 1988, i les seves expedicions a bord del Calypso solien sortir de Mònaco.
Museu Oceanogràfic Mònaco
El museu disposa d'un interior tot decorat amb temes marítims, amb llums i fanals en forma d’eriçó de mar, de pop,... Hi ha mosaics de peixos, escales de cargol i unes vistes magnífiques des de la seva terrassa, perquè és al costat del mar. 
A l'interior, unes vitrines mostren els diferents usos de la mar, moltes amb aparells científics (alguns dissenyats pel propi príncep Albert I) per a estudiar el mar. Fins i tot la recreació d’un laboratori flotant a bord de l’Hirondelle II, que va ser un dels iots del príncep utilitzats en els seus estudis. A la base de l'edifici hi ha uns grans aquaris, amb un total d'uns 4000 peixos i 200 invertebrats. Un d’ells és anomenat La LLACUNA DELS TAURONS: 34 cm de gruix d’un vidre de 19 tonelades.
Sens dubte un museu per als aficionats a la mar.

Per a més informació: www.jordicanal.com 
Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM o prement sobre el link d'àudio: INCOOLTURA_MONACO.mp3 





2 dic. 2012

Nous perfums de viatge

Ara que s'apropa Nadal i que sembla que és obligatori haver de comprar regals, en una visita a un dels centres comercials de Barcelona he vist que hi ha dues novetats en el món dels perfums de vessant viatgera. Ara fa uns quatre anys ja vaig escriure una entrada al blog fent referència a una eau de toilette per a homes d'ambientació viatger i aventurera de Davidoff Adventure, i sembla que el mercat per a aquest tipus de colònies deu ser força gran, perquè en poc temps n'han sortit dues més.
Per una banda el molt recent Viaje a Ceylan, d'Adolfo Domínguez, llençat al mercat amb un spot publicitari que sembla una pel·lícula de viatges entre Diarios de motocicleta i Memorias de África. El protagonitza Eduardo Noriega, seguint l'última tendència de promoure les marques de perfum a través de cares conegudes del cinema. L'eau de toilette té notes exòtiques de fulles de patxuli i molsa de cedre,  fusta, ambre i fava tonca a més d'espècies que ens transporten directament a l'illa de l'Índic i a altres terres mítiques.
El vídeo inclou fins i tot el "Making off". 


I el segon perfum d'ambient viatger és de Prada, la patrocinadora de la Luna Rossa Challenge, un catamarà de competició que dóna nom a la nova eau de toilette de la marca de moda i que vol participar a l'America's Cup entre d'altres. Com pertoca a una colònia d'ambient nàutic, les olors que la formen són fresques, amb un cor de lavanda. El protagonista de l'spot, en aquest cas és Nick Hutton, tripulant de l'embarcació, i no han hagut de recórrer a un actor de fora.
Per a l'spot publicitari també es van gastar una bona quantitat a jutjar per la complexitat de la filmació que es veu al "Making off".
Aquesta tendència dels fabricants de moda de fer les seves colònies i perfums, productes aparentment desconnectats del seu negoci de roba, ens aporta de tant en tant alguna sorpresa agradable com aquestes dues marques, amb dos perfums de tema aventurer que vénen a poder complementar la maleta dels viatgers.

 

1 dic. 2012

Premi Dardos per a l'Apunts de Viatge

Fa uns dies l'Apunts de Viatge rebia un reconeixement en forma del Premi Dardos. Aquest és un premi entregat pels mateixos bloggers que vol dinamitzar i potenciar el coneixement dins la blogosfera. Per a tots aquells que, dia a dia, escrivim entrades als nostres blogs, veure'ns reconeguts per un premi d'aquestes característiques és un plaer i un honor. Així que, Eduard, gràcies per la proposta a través de El Bloc de Viatges.

Per a acceptar aquest premi hi ha tres normes a seguir:
-La primera és incloure una imatge del premi al blog
-La segona és fer esment i enllaçar el blog que ens ha atorgat el premi
-I la tercera, i la més difícil, és atorgar el premi a 15 bloggers.
I dic difícil perquè, amb la qualitat de blogs de viatge que hi ha a internet, es fa molt complicat de triar-ne només quinze. El premi hauria de permetre fer-ne una llista molte més llarga, però veient que només en poden ser 15, al final he triat, per a rebre el premi a:

Enhorabona pels vostres blogs!

28 nov. 2012

APUNTS DE VIATGE: El Raffles de SINGAPUR



A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a prendre'ns un Singapore Sling al Long Bar del Raffles Hotel de SINGAPUR. Ens hi acompanyes?
Singapur era una illa quasi despoblada, amb pocs pobles de pescadors, quan hi va arribar el 1819 Sir Stamford Raffles. Aquest soldat i mercader anglès va signar un acord amb un soltà local i va fundar la ciutat de Singapur per a controlar l'estret de Malacca. Així naixia una ciutat-estat que es convertiria en un dels països més rics del món. Illa, ciutat i estat, tota en un mateix espai de 710 quilòmetres quadrats.
Singapur és avui en dia una amalgama de cultures que es veu en els diferents barris de la ciutat: els tàmils de Little India, els britànics de la Zona Colonial, els malais musulmans de Kampong Glam o els xinesos del barri xinès. La seva cuina és una de les més diverses del món. 
Però si hi ha algun nom associat al món gastronòmic és sens dubte el Singapore Sling. És la beguda més famosa de la ciutat, i es va inventar al RAFFLES HOTEL, un dels referents hotelers de luxe asiàtic, a l'estil del MAJESTIC de Kuala Lumpur o el CONTINENTAL de Hong Kong. L'hotel el van fundar el 1887 els germans Sarkies, quatre armenis amb experiència hotelera. Van començar amb un petit bungalow i el 1915 ja era un edifici immens que ocupava tota una illa de cases, amb jardins, pòrtics i arcades. Representa el luxe oriental per excel·lència. Un sikh turbantat obre la porta de les limusines que hi arriben, i a les arcades al voltant de l'hotel hi ha botigues de luxe de Louis Vuitton, Tiffany,... Al seu moment, es considerava l’hotel més ric a l’Est de Suez, i és ple de llegendes, com aquella que assegura que un dia un tigre va entrar a l'hotel. Es va refugiar sota la taula de billar fins que un dels cambrers va agafar una escopeta i el va matar allà mateix. Diuen que va ser l'últim tigre de Singapur. 
Meet you at the Raffles era una expressió freqüent entre els viatgers dels creuers de la zona, i de fet, grans noms han passat per aquí: Jospeh Conrad, Rudyard Kipling, Noel Coward, Somerset Maugham, Charlie Chaplin i fins i tot Michael Jackson.
Al Long bar, al pis de dalt, serveixen els Singapore Slings, en una copa alta. És un còctel inventat el 1915 per Ngiam Tong Boon, un cambrer local, i porta ginebra, licor de cirera, Bénedictine, Cointreau, grenadina, suc de pinya i de llimona i unes gotes d’angostura. Amb un color rosa-vermell i un gust dolcet, és una beguda refinada (i cara) que va ser ideada al principi per a les dones. Ara el pren tothom. I tothom l'acompanya amb cacauets dels que serveixen al bar, d'aquells amb closca que s'han de pelar.
Hi ha una altra tradició al Raffles: menjar cacauets i llençar les pallofes al terra. 
No queda gaire bé, però si és tradició...

Per a més informació: www.jordicanal.com 



Podeu escoltar el programa de ràdio a
COOLTURAFM o prement sobre el link d'àudio: INCOOLTURA_RAFFLES_(SINGAPUR).mp3 


21 nov. 2012

APUNTS DE VIATGE: Illes Frioul a FRANÇA



A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a  passejar per les Illes Frioul davant de Marsella a FRANÇA. Ens hi acompanyes?
L'arxipèlag de les Illes Frioul està compost per 4 illes a uns 4 quilòmetres davant de Marsella, al sud de França. Les dues illes principals, Pomègues i Ratonneau, estan unides per un pont de terra. Actualment formen part d'una reserva natural i tot i que hi ha unes cent persones que hi viuen, són un punt de trobada entre l'home, el mar i la natura. Els seus penya-segats de roca calcària són habitats per colònies de gavines que hi crien. Un camí recorre les cales retallades i porta fins als diferents forts i castells que s'hi van construir des de l'Edat Mitjana fins a la Segona Guerra Mundial per a defensar la ciutat de Marsella. 
Les altres dues illes de l'arxipèlag són més petites: a Tiboulain només hi ha un far, però l'illa d'If és quasi tota ella coberta per l'extensió d'un enorme castell del segle XVI. Alexandre Dumas hi va condemnar a presó al Conde de Montecristo en la seva famosa novel·la i, tot i que la fortalesa sí que va servir de presó, mai no va residir-hi el personatge fictici. Un servei de ferris connecta el Port Vieux de Marsella amb les illes en diferents horaris cada dia. 
Anar-hi és traslladar-se no només a un espai salvatge totalment diferent de la ciutat, sinó també conèixer una mica més un tros d'història curiosa. Com és el cas del rinoceront de Dürer
Es tracta d'un rinoceront indi que va rebre el rei Manuel I de Portugal de les seves possessions índies i que va decidir regalar al Papa Lleó X. El pintor alemany Albert Dürer en va fer una representació segons un relat que va llegir, i aquell retrat ha quedat com un dels retrats animals més evocadors de la història. Durant el transport des de Portugal fins a Itàlia, el vaixell on portaven el rinoceront va fer escala a les illes Frioul. El rei de França Francesc I va tenir tant d'interès que hi va anar per a veure'l. Després de la visita reial, el rinoceront va tornar a pujar al vaixell i aquest va marxar cap a Roma. No hi va arribar viu. El vaixell va enfonsar-se en una tempesta a Liguria. Van recuperar-ne el cos, li van treure la pell i el van omplir de palla. Però quan va arribar finalment a Roma, no va causar la mateixa impressió. 
És normal. Sense moure's, els animals solen perdre la gràcia. 

Per a més informació: www.jordicanal.com


Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM o prement sobre el link d'àudio: INCOOLTURA_MARSELLA_(FRANCE).mp3

14 nov. 2012

APUNTS DE VIATGE: Dracs de Komodo a INDONÈSIA


Torna l'APUNTS DE VIATGE, segona temporada!

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a veure els dragons de Komodo a INDONÈSIA. Ens hi acompanyes?  


L'illa de Komodo és una de les més de 17.500 illes que conformen l'arxipèlag d'INDONÈSIA. Juntament amb l'illa de Rinca i una vintena d'illes més petites, des del 1980 formen part del Parc Nacional de Komodo, situat entre les illes de Sumbawa i Flores.
Són illes molt seques, de poca vegetació i terreny agreste, d'alts cims i penya-segats i profundes valls, on viuen poc més de 4.000 persones juntament amb búfals, cérvols i macacs. Però l'habitant més il·lustre d'aquest Parc és, sens subte, el Drac de Komodo.
En realitat el Varanus komodoensis no és un drac, sinó un varà, i com a tal té un cap estret al final d'un llarg coll, unes urpes afilades, llengua bífida i potes robustes. Pot enlairar-se sobre les dues potes posteriors per a atacar a les seves preses. Perquè el drac de Komodo és l'únic carnívor de l'illa i s'alimenta dels cérvols i búfals que hi viuen. Les seves dents són afilades, però l'arma de què disposen és la seva pròpia saliva, plena de bacteris capaços d'infectar la mossegada, de manera que les víctimes del drac de Komodo acaben sucumbint a una septicèmia general uns dies després de ser atacades.
Fins el 1910 no es van estudiar els primers exemplars de Komodo. Fins aleshores, havien alimentat les llegendes amb fàbules de monstres irreals. Però encara que ja no siguin llegenda, sinó reals, els dracs de Komodo atrauen ara més que mai, l'atracció turística. Rinca i Komodo són els principals punts de visita, amb rutes pel bosc per a veure els dracs. Solen estar descansant al sol, escalfant la seva sang per a poder-se moure. Poden visitar-se els punts de posta de les femelles, que segueixen vigilant durant uns mesos els seus ous un cop postos. Sempre cal anar acompanyat d'un guia local que, amb l'ajuda d'un bastó, pot fer fora els varans més curiosos. 
I és que no són cosa de riure. poden arribar a fer fins a 3 metres de llargada i pesar més de 70 quilos. I el seu olfacte és tan bo que poden distingir fins i tot les dones amb menstruació.
Cal anar amb compte doncs. Semblen lents i inofensius, però són animals perillosos...

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.jordicanal.com

30 sept. 2012

Com fer una maleta segons Louis Vuitton

Possiblement el patró estampat de Louis Vuitton sigui dels més coneguts de les marques de luxe entre el públic. No necessàriament perquè disposin d’una de les caríssimes bosses d’aquesta empresa, sinó segurament perquè les hauran vist com a còpies barates en un dels topmanta de les principals ciutats del món.
Louis Vuitton va començar el 1854 com a fabricant maletes i des d'aleshores ha mantingut aquesta línea de productes com a prioritari. Recentment ha fet un salt i ha estrenat a la seva web un tutorial (TheArt of packing) destinat a facilitar als seus clients la organització d’ítems a l’interior de les seves maletes. Potser no hi posarem totes les corbates i vestits de festa que suggereix, però com a mínim ens donarà un parell d’idees per a les camises i sabates.
Amb aquesta aplicació, Louis Vuitton reforça la seva publicitat, que fins fa poc havia vingut de la mà d'anuncis protagonitzats per gent de l'espectacle, des de Sean Connery a Bono, passant per Madonna i Francis Ford Coppola.
Atenció! No cal que sigui una maleta Louis Vuitton! Els consells serveixen per a qualsevol marca. De fet, millor que sigui una altra marca. Al capdavall, sembla un contrasentit anar de viatge amb una maleta que val més de 5.000 euros i que tot el contingut en valgui menys! 

27 sept. 2012

Com preparar un gran viatge?


La improvisació només és bona per al teatre. I fins i tot en aquest cas només és bona quan els actors són professionals i han practicat molt.
Per a preparar un viatge tampoc no es pot deixar res a la improvisació si el que volem és gaudir-lo, i això és encara més cert quan es tracta d’un gran viatge. I justament acaba de sortir un llibre al mercat que el que fa és dir-nos, exactament, què és el que hem de tenir en compte quan hem de preparar un gran viatge.
¿Cómo preparar un gran viaje?, de Pablo Strubell i Itziar Marcotegui combina consells i anècdotes per a que tant els viatgers principiants com els experts puguin aprendre alguna cosa que faci dels seus viatges una experiència més plena i sense tants imprevistos.
Escollir la ruta, les maletes, el sistema de transport... què fer en cas de malaltia, robatori, suborn,... Totes aquestes i altres qüestions són abordades en un llibre de 270 pàgines i un mòdic preu de 15 euros.
Els autors tenen l’experiència per a poder-la compartir. En Pablo Strubell va viatjar el 2005 durant 8 mesos per la Ruta de la Seda, publicant-ne després un llibre: ¡Te odio, Marco Polo!. Amb la Itziar van recórrer Àfrica de Sud a Nord per la costa occidental durant dotze mesos en transport públic, viatge que relaten al blog www.africadecaboarabo.es

El llibre ¿Cómo preparar un gran viaje? té el seu complement digital a la pàgina web www.ungranviaje.org, que recull els enllaços a les pàgines suggerides al llibre i vincles a altres viatgers per a facilitar el compartir les experiències.

¿Cómo preparar un gran viaje? resulta així el millor manual de referència per als trotamons, grans o petits.
Te la perdràs?

26 sept. 2012

El rellotge de viatge 'ideal'


Sovint, a l’hora de viatjar, ens cal deixar de banda l’estètica i buscar una major funcionalitat en aquells elements que ens acompanyaran durant el viatge. 
El rellotge no n’és una excepció.
Tot i que hi hagi viatgers que prefereixin deixar-lo a casa cercant desconnectar d’una manera més clara de tot l’estrés que acumula al país d’origen, al viatger que vol ser puntual a l’estació o aeroport li cal un rellotge. I si és fiable millor.
Després de tenir-ne uns quants de diferents tipus, he arribat a la conclusió que el millor és un dels senzills models de Casio. Els seus avantatges són clars:
-són digitals: permeten veure bé els números, no cal donar-los corda i ni es retarden ni s’avancen
-tenen calendari automàtic: així no ens despistem del dia de la setmana on som
-són duradors: algunes bateries poden durar fins a 10 anys
-són resistents: suporten rigors de tota mena (fins i tot els he vist resistir una expedició al Pol Nord)
-són senzills i no atreuen l’atenció de la gent amb qui el viatger interactua (passen desaparcebuts). Sovint en països on el regateig és la base de la compra, el botiguer ens avaluarà el potencial per a exprimir-nos depenent del que portem a sobre.
-són prims i petits (21 g) i no molesten sobre el canell.
-són àgils per a canviar-ne l’hora, útil en el cas d’un viatge amb diferents fusos horaris.
-són de plàstic, que ni provoquen al·lèrgies, ni transmeten calor ni la corretja s’enganxa amb els pèls del braç (en els homes).
-i sobretot, són barats (entre 10 i 20 euros), cosa que significa que si el perdem (o l’hem de regalar a algun oficial de duanes que ens demani suborn...), no hi perdem tant.

Els desavantatges? El primer de tots és l'evident i que salta a la vista: és “cutre” i “old-fashioned”. Però la practicitat ben bé supera els inconvenients. 
Que no té brúixola? Cap problema, li comprem una d’aquelles petitones que es fixen a la corretja i ja el tenim ben encarat. 
Que no es pot submergir? Doncs en comprem un de més caret, que també n’hi ha de la mateixa marca.
I sinó, sempre es pot confiar en el sol...

24 sept. 2012

Travel Cards

De viatge, de vegades ens toca comunicar-nos amb algú que no parla el nostre idioma ni cap dels que coneixem. La incomunicació pot arribar a ser molt frustrant, i jugar al Pictionary o a fer signes a les mans demana una capacitat artística que no tothom té. 
I molt sovint en les estacions de transport públic o en algunes vetllades d'insomni els viatgers solen trobar-se amb temps morts que necessiten omplir amb llibres, música o jocs de cartes.
En Jordi Llonch ha reunit les dues necessitats viatgeres i les ha fusionat en les Travel Cards, unes cartes de pòquer normals i corrents si no fos que al centre de la carta en comptes dels trèvols, cors, piques i diamants hi tenen una icona que representa alguna de les necessitats bàsiques d'un viatger. Estan agrupades en quatre grans grups: alimentació, activitats, transport i ajuda, un per a cada pal. 
Així, el viatger pot comptar amb un joc de cartes per a passar l'estona i una espècie de diccionari visual que li permet sortir del pas en les comunicacions més difícils.
Les Travel Cards estan en un procés de disseny i elaboració que necessita fons per a poder acabar-se. Hi ha una pàgina de crowdfunding amb ofertes molt especials per a aquells que vulgueu ajudar al projecte: goteo.org/project/travel-cards
Ara teniu l'excusa perfecte per a parlar amb qui sigui. 
I si no us entenen, jugueu a cartes!


23 sept. 2012

Més enllà del Mont Nimba


Ja ha sortit publicat el número de juliol del 2012 de la revista de la Sociedad Geográfica Española, en el qual apareix el meu article "Más allá del Monte Nimba", un relat amb fotografies exclusives del viatge que vaig fer el 2010 a Guinea Conakry
El destí final era pujar al Mont Nimba, a la regió més de la Guinée Forestière, la més remota del país. Vam poder pujar al cim després de superar gairebé una vintena de controls policials, vam inaugurar una discoteca de passada i vam poder observar de prop els ximpanzès de Bossou, una de les últimes poblacions de ximpanzès de l'Àfrica Occidental en l'amenaçada falda del Mont Nimba. 
Tot això ho podeu llegir accedint al pdf de l'article prement aquí.

La revista també inclou reportatges de María Jesús Cañellas, Ángeles Aledo, Javier Gozálbez, Andrés Pascual, Carmen Blánquez Pérez, Emma Lira, Miguel Gutiérrez, Lola Escudero, Jordi Esteva, Paco Po Egea i J. A. Rodríguez, a més de comptar amb fotografies de José Manuel Navia i una entrevista a Christina Dodwell feta per Pablo Strubell. 

25 jul. 2012

APUNTS DE VIATGE: Chilkoot Pass a ALASKA

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a fer un trekking pel CHILKOOT TRAIL des d'ALASKA fins al CANADÀ. Ens hi acompanyes?  


El 16 d’agost de 1896 un grup de prospectors van descobrir or al riu Klondike, un afluent del Yukon, a l'interior del Canadà.
Del 1897 al 1899 més de 100.000 persones van abandonar-ho tot per a dirigir-se cap al Nord esperant trobar l'or del Klondike. El Chilkoot Trail va ser la forma més fàcil d’accedir a l’interior del Yukon a peu: és un camí de senderisme que va d’Alaska fins a Canadà, amb 53 quilòmetres de llargada que va passant per diferents refugis. El seu punt més alt és el Chilkoot Pass, que separa Canadà d'Alaska. Aquí era on, a l'hivern, es creava un pendent de neu i glaç que havien de superar els miners carregats amb tot el que necessitarien per a resistir l’hivern al Canadà. La llarga fila de portejadors que traginaven el material amunt i avall es va fer famosa per la pel·lícula La Quimera de l’Or, de Charles Chaplin.
Actualment la ruta forma part del Klondike Gold Rush National Historical Park, considerat com el museu més llarg del món, ja que al llarg del camí hi anem trobant totes aquelles deixalles i objectes descartats pels miners: politges, estufes trencades, sabates, claus, caixes destruïdes, trossos  de cable,...
El camí acaba a Lake Bennett, on arribava el tren de la White Pass and Yukon Railroad provinent d'Skagway. Aquí era on els miners construïen una barca i es deixaven arrossegar per les aigües del riu Yukon, que neix en aquest llac, fins a arribar a Dawson City, la destinació dels cercadors d'or, la ciutat que va néixer amb l'arribada de tots aquells aventurers. 

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.jordicanal.com

18 jul. 2012

APUNTS DE VIATGE: Óssos blancs a SVALBARD

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a fer un passeig per les illes SVALBARD, entre Groenlàndia i el Pol Nord. Ens hi acompanyes?  
Svalbard és el nom de l'arxipèlag que comprèn l'illa d'Spitsbergen i algunes altres. Les illes depenen políticament de Noruega, encara que de les 3000 persones que hi viuen una part molt important són miners russos que excaven les mines de carbó de la qual les illes són riques.   

Les va descobrir el 1596 Willem Barents, capità holandès, que les va anomenar Spitsbergen, que significa “Pics punxeguts”. Els més alts fan més de 1700 metres d’alçada. 
A partir de 1920, el govern de Noruega va reservar el nom d’Spitsberg per a l’illa més gran i va anomenar a l’arxipèlag: Svalbard (costa freda).

És l’únic lloc a Europa amb una senyal de trànsit per a óssos polars: un triangle de perill, amb fons negre i la silueta de l’ós blanc retallada. I és que aquestes són illes d'óssos. Les mares surten a passejar els carros amb els seus bebès abrigats en sacs de dormir i armades amb rifles. Aquí la gent es mou principalment amb moto de neu, i hi ha una de les taxes de moto per  persona més elevades del món.
Hi ha rutes organitzades per a anar a buscar óssos polars en moto de neu. El viatge porta fins a una badia a uns cent quilòmetres de la capital, Longyearbyen, on fàcilment es poden veure els óssos mentre busquen foques per a caçar. 
Hi fa fred. Fàcilment a l'hivern s'arriba als 30 graus sota zero. Però els seus habitants hi estan acostumats. Quan comença a sortir el sol a la primavera, molts dels que freqüenten els bars surten a fora a prendre'l, encara que sigui prenent una cervesa i la temperatura exterior sigui de -18ºC. Amb aquest fred, no n'hi ha prou en mirar per la finestra per a saber quanta roba posar-se. Cal mirar el termòmetre i calcular les capes necessàries!
Però hi ha qui ho ha aprofitat. A les faldes d'una muntanya, exacavada en la roca, hi ha la Svalbard global seed vault, un banc de llavors de tot el món que les emmagatzema per a salvaguardar la diversitat mundial.
No tot és tan mediambiental, però. En alguns restaurants, per unes quantes corones noruegues es pot tastar un plat de carn de ren, de foca o fins i tot de balena. Qui sigui vegetarià, sempre pot anar al restaurant brasileny de la capital, el més septentrional del món. 

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.jordicanal.com


11 jul. 2012

APUNTS DE VIATGE: Ólavsøka a les Illes FÈROE

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a fer un passeig per les illes FÈROE, al mig de l'Atlàntic Nord. Ens hi acompanyes?  
Tórshavn, Faroe Islands, © Jordi Canal-Soler
L'arxipèlag de les Fèroe són un conjunt de 18 illes pertanyents al regne de Dinamarca però que disposen d'una autonomia molt elevada, amb una bandera, llengua i cultura diferents a les de la mare pàtria. El seu nom en feroès, Føroyar, significa "Illes d'ovelles", un nom molt encertat per a unes illes que viuen, per una banda, de la llana de les seves ovelles i, per altra, de la pesca.
El poble originari és descendent dels antics víkings que a l'edat mitjana van poblar aquestes illes a mig camí entre Noruega, Islàndia i el nord d'Escòcia, i encara en mantenen la llengua, molt similar a l'islandès i amb la qual encara poden entendre les antigues sagues nòrdiques del segle XI.
Mykines, Faroe Islands, © Jordi Canal-Soler
Les tradicions encara es mantenen fortament arrelades a la societat feroesa, i en concret es traslladen a la vestimenta, que exhibeixen tots els feroesos durant la festa nacional, l'Ólavsøka, el 29 de juliol, quan es rememora la mort de Sant Olaf. Durant uns dies, els habitants de les Fèroe passegen amb els seus vestits tradicionals: una jaqueta oberta amb botons metàl·lics, camisa i armilla, uns pantalons de mig camal amb mitges, sabates de sivella i tocats amb una espècie de barretina. Per a les dones: llargues faldilles i xals de colors. Serveis religiosos, visites al parlament, cants corals, regates de barques de rems i curses de cavalls amenitzen el dia.
Faroe Islands, © Jordi Canal-Soler
A les paradetes de menjar del carrer, es pot degustar la cervesa feroesa (Bjór) i provar l'skerpikjøt (ovella assecada al vent, com si fos un pernil salat) i el grind og spik (carn de balena pilot). 
Viatjant per les illes, travessant els ponts que uneixen i travessen fiords, o els túnels d'un sol carril que travessen les muntanyes, podrem admirar paisatges d'una força increïble, on la terra resisteix l'embat de les grans ones del mar del Nord. 

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.jordicanal.com www.visitfaroeislands.com

4 jul. 2012

APUNTS DE VIATGE: Bruges medieval a BÈLGICA

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a fer un passeig per la ciutat medieval de Bruges, a BÈLGICA. Ens hi acompanyes? 


Bruges, Belgium, Jordi Canal-Soler
Viatjar a Bruges és com retrocedir al passat. Durant l'edat mitjana, Bruges va ser una de les ciutats de la Lliga Hanseàtica que va créixer gràcies al teixit de la llana d'orígen anglès. La relació amb Anglaterra era tan gran que fins i tot hi van viure un parell de reis anglesos a l'exili, i s'hi va imprimir el primer llibre en llengua anglesa. 
Al 1309, els comerciants rics de la ciutat van crear la borsa de Bruges, considerada la més antiga del món. Amb el temps, la ciutat va caure en decadència a causa de la relació amb Anglaterra, mal vista pel govern francès posterior, i també per l’obstrucció del canal que conduïa les barques fins al mar. 
Pintor a Bruges, Belgium, Jordi Canal-Soler
A partir del segle XIX, però, la ciutat va ser descoberta com a un tresor amagat d'arquitectura medieval i la indústria del turisme la va convertir en una de les visites obligades quan es viatja a Bèlgica. No és estrany, doncs, que el centre històric sigui Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 2000.

Se li diu la Venècia del Nord, pels molts canals, però a diferència de la italiana, en aquesta en els canals únicament hi van barques de turistes, llargues i a motor, no altres tipus. 

Algunes coses que s'hi poden fer: passejar en barca pels canals; visitar el Museu Groeninge, amb una extensíssima col·lecció d'obres medievals, especialment de Hyeronimus Bosch i dels pintors flamencs del segle XV, entre ells Jan van Eyck, que va viure a la ciutat; entrar al Beateri i conèixer com vivien les beates que ajudaven a la gent necessitada; pujar a un molí de vent del segle XVIII i escoltar el carrilló de 47 campanes a la torre de Belfort, de 83 metres d’alçada. A més, si visitem la ciutat durant el maig, potser tenim l'ocasió de veure la Processó de la relíquia de la Santa Sang de Jesucrist, o podem veure-la a la basílica de la plaça de Burg
Amb bici, Bruges, Belgium, Jordi Canal-SolerSigui com sigui, no podríem tornar de Bruges sense haver tastat una de les seves cerveses més característiques, la Brugse Zot, o acompanyar-la amb un plat de moules frites (el plat més típic de tot Bèlgica). De postre és recomenable un un gofre. Segur que així marxarem de Bruges encara més entusiasmats...

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.jordicanal.com, www.visitbelgium.com



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...