Aquest 2016 comença amb bon peu. A partir de la propera setmana començaré a fer de reporter de viatges per al Canal YouTube NewsCat TV, una televisió que explica Catalunya al món i el món a Catalunya.
Cada setmana durant els propers mesos podreu anar seguint les meves passes a través de diferents països, regions i ciutats del món explicades en curtes càpsules de no més de cinc minuts que ens permetran conèixer una mica més la diversitat del nostre Planeta. Espero que us agradin!
Fins el maig passat, Jumping the Shark era l’expressió que s’utilitzava a Amèrica per a designar el moment en una sèrie de televisió en què la situació és tan ridículament impossible que la credibilitat dels subsegüents episodis queda disminuïda, i marca així un punt d’inflexió en el seguiment per part del públic. La frase fa referència a l’episodi de la sèrie Happy Days, on un dels protagonistes, Fonzie, literalment salta amb esquís aquàtics un tancat amb un tauró a dins. La frase s’havia anat utilitzant indistintament per a sèries de televisió i pel•lícules, però des d’aquest mes de maig, amb l’aparició de l’última entrega de la tetralogia d’Indiana Jones, la nova expressió és Nuking the Fridge. La frase es podria traduir com Nuclearitzant la Nevera (si nuclearitzar ho entenem com destruir amb una bomba nuclear), i defineix el moment en què Indiana Jones es troba en un poble de cases plenes de maniquins preparat per a ser destruït amb una bomba atòmica en un desert on l’exèrcit dels Estats Units està provant els efectes de la bomba nuclear. Sense temps per a poder-se escapar, no se li acut res més que treure tot el contingut d’una nevera (amb un recobriment interior de plom), i ficar-s’hi a dins. L’escena és tan increïblement ridícula, una fantasmada tan immensa, que fins i tot l’audiència americana se’n van adonar. No només era increïble que Harrison Ford sortís de la nevera amb només quatre contusions després que aquesta volés per sobre el cel del desert durant uns quants quilòmetres, sinó encara més increïble que el plom del recobriment de la nevera no se li hagués fos a sobre (el plom fon a 327ºC).
El moment marca el punt de finalització de qualsevol posterior credibilitat del film. A partir d’aquí la pel•lícula passa a ser de ciència-ficció, amb salts de fins a tres cascades que arribarien a matar fins i tot un peix, i alienígenes sortits directament d’Encontres a la Tercera Fase.
En fi, que com que la resta de la pel•lícula també és força fantasma, fins i tot per als fans de la sèrie que no ens havíem sorprès encara de les maneres que té Indiana Jones d’escapar-se dels moments difícils a les altres entregues, Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall es mereix ben bé figurar als anals de la història del cinema com la pel•lícula que va originar l’ara ben coneguda frase: Nuking the Fridge.
Encara que no se sintonitzi la ITV anglesa a Catalunya, ha estat fàcil seguir l'edició d'aquest any del programa Britain's Got Talent a través dels vídeos de YouTube. A la recerca d'un espectacle per a poder afegir al Royal Variety Performances que es representa anualment davant de membres de la Família Reial britànica, el programa britànic mostra cantants, gimnastes, ballarins, humoristes i tota mena de gent amb ganes d'actuar davant del públic i davant la monarquia fent allò que saben fer milllor.
L'any passat va ser la primera edició del programa i va guanyar l'ara famós Paul Potts, un venedor de mòbils aficionat a l'òpera que va deixar tothom meravellat en posar-se a cantar Nessum Dorma a l'escenari amb la perfecció d'un professional i la humilitat d'un aprenent. El programa va canviar la vida de Paul Potts, que no només va endur-se un premi de 100.000 £ i va poder actuar davant la reina Elisabet, sinó que va gravar un disc d'òpera que ha estat un èxit de vendes a gran part d'Europa i Estats Units. Un programa com aquest et pot canviar la vida, i per això en l'edició actual és preocupant que l'hagi guanyat un nen de 14 anys. La final d'aquest any va ser el passat 31 de Maig i la va guanyar George Sampson, un ballarí de carrer que va entusiasmar al públic i als jutges, un Simon Cowell impressionat, una Amanda Holden ploranera i un Piers Morgan bocabadat.
Provinent d'una família humil de Warrington, Cheshire, George Sampson ja havia provat sort a l'edició de l'any passat, però no havia aconseguit arribar a les semifinals. En aquesta ocasió, gràcies a dues magnífiques coreografies, ha arribat fins a la final i ha guanyat.
Falta veure què farà una persona tan jove amb l'enorme quantitat de diners en què consisteix el premi (100.000 £). De moment ja ha dit que serviran per a pagar la hipoteca de la casa de la seva mare, i més endavant potser realitzar el somni d'anar de viatge a Los Angeles amb els seus amics. La vida de George Sampson pot estar resolta si gestiona bé el seu patrimoni i si sap treure profit de la seva fama. Per a això últim compta amb l'inestimable ajuda de Simon Cowell, el totpoderós mògul de l'especatcle i creador de Pop Idol, America's Got Talent i The X Factor. La companyia de música de Cowell, Syco, ja va ser l'encarregada de publicar el disc de Paul Potts l'any passat, i és d'esperar que passi a convertir-se en una cosa similar a un mànager per al jove Sampson. Ja es parla de contractar-lo com a ballarí de fons d'algun espectacle de Justin Timberlake o fins i tot de fer-ne una pel·lícula com la de Billy Elliott.
El futur de George Sampson sembla prometedor. Esperem que no ho espatlli la fama.
Per a aquells que estigueu interessats, aquí teniu la primera actuació de George Sampson, ballant "Rock this party":
I l'actuació que li va fer valdre la victòria a l'edició 2008 de Britain's Got Talent, ballant una versió moderna de "Singing in the Rain", amb pluja artificial i tot:
I per aquells que no ho vau veure l'any passat, el vídeo de la primera actuació de Paul Potts. És per a quedar-se amb la cara d'escepticisme d'en Piers Morgan i la cara de bocabadat d'en Simon Cowell, un especialista en la matèria d'òpera per ser el mànager i creador del grup "Il Divo". La reacció del públic és d'aquelles que emociona i posa la pell de gallina:
Fins el maig passat, Jumping the Shark era l’expressió que s’utilitzava a Amèrica per a designar el moment en una sèrie de televisió en què la situació és tan ridículament impossible que la credibilitat dels subsegüents episodis queda disminuïda, i marca així un punt d’inflexió en el seguiment per part del públic. La frase fa referència a l’episodi de la sèrie Happy Days, on un dels protagonistes, Fonzie, literalment salta amb esquís aquàtics un tancat amb un tauró a dins.
El moment marca el punt de finalització de qualsevol posterior credibilitat del film. A partir d’aquí la pel•lícula passa a ser de ciència-ficció, amb salts de fins a tres cascades que arribarien a matar fins i tot un peix, i alienígenes sortits directament d’Encontres a la Tercera Fase.
Encara que no se sintonitzi la ITV anglesa a Catalunya, ha estat fàcil seguir l'edició d'aquest any del programa Britain's Got Talent a través dels vídeos de YouTube. A la recerca d'un espectacle per a poder afegir al Royal Variety Performances que es representa anualment davant de membres de la Família Reial britànica, el programa britànic mostra cantants, gimnastes, ballarins, humoristes i tota mena de gent amb ganes d'actuar davant del públic i davant la monarquia fent allò que saben fer milllor.
