21 jun 2009

Aquella perduda Arcàdia

Les coses escrites per un mateix sempre sonen millor llegides per un altre. És curiós però és així. Deu ser perquè mentre ho escoltem, ens adonem que aquell qui ho llegeix és el primer lector d'allò que hem escrit. I com que quan escrivim alguna cosa és perquè sigui llegida, sentir que algú ho està llegint davant nostre ens convenç que, com a mínim, tenim un lector.

Avui m'he trobat amb la possibilitat de sentir en pròpia carn aquest axioma de la narrativa. I per si fos poc, he estat conscient que mentre em llegien, a la vegada ho estaven escoltant força més persones. Resulta que al programa El Suplement de Catalunya Ràdio han escollit un text meu com a guanyador del concurs de relats de la setmana.
És un conte que vaig fer com a exercici per a un Curs de Narrativa. La professora ens va fer refer un relat de Llorenç Villalonga de títol 'Aquella perduda Arcàdia'. Mantenint el títol (tot i que és massa pompós, per al meu gust), he escrit la meva pròpia visió de com és la pèrdua del paradís.
La lectura en veu alta feta per Adolf Beltrán, afegeix molt més encant al relat. Per a aquells que ho vulgueu sentir enlloc de llegir: http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=353645 (minut 44:25)
AQUELLA PERDUDA ARCÀDIA
La vella, encorbada pels anys, avançà lentament pel polsegós camí de carro i s’assegué en aquella grossa pedra. Als seus peus, més avall del talús que s’iniciava al costat del camí, els cotxes avançaven sorollosos per la nova carretera.
El tacte de la pedra sota la faldilla de llana li féu venir records oblidats als plecs de la memòria. Aquella pedra havia estat el tro principesc dels seus jocs infantils, el testimoni de les corredisses descalces amb la canalla del poble, el vigilant de les becaines de les tardes d’estiu sota l’ombra d’aquell om esplendorós que ara havien tallat per a fer lloc a la carretera.
Enyorà l’herba alta, verda i tupida dels camps que havien omplert la fondalada, on ara corria el monstre d’asfalt. I recordà amb nostàlgia els aiguamolls encanyissats del fons de la plana, on l’aigua havia estat un mirall per al cel blau de les vacances estivals, on els espiadimonis de colors brillants solcaven l’aire amarat del concert de les granotes.
Els ulls de la vella s’humitejaren com la primera vegada que els camps van ser expropiats per a fer-ne la carretera. I tornà a plorar com quan assecaren els aiguamolls per a fer-ne el centre comercial. Amb les mans nuoses, tremolant d’impotència, palpà la pedra desgastada i s’aixecà amb dificultat. Sense mirar enrera, els ulls vessant encara amargues llàgrimes pels records esborrats a cops d’excavadora, s’allunyà pel camí de carro.
Demà començarien les obres per a aplanar el talús i fer-hi cases.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...