30 sept 2008

La Bretxa de Roland

Diu la llegenda que Roland, nebot de Carlemany, havent estat vençut a Roncesvalles i fugint dels sarraïns cap a les muntanyes, va trobar-se el camí impossibilitat per una enorme barrera de pedra, just sota el Casco de Marboré. Per tal d’evitar que la seva espasa Durandal pogués quedar en mans infidels, la llençà amb tanta fúria contra la sòlida roca que l’impacte va crear l’enorme obertura que avui encara es coneix com a Bretxa de Roland.

Fa dos caps de setmana vaig tenir la possibilitat d’admirar-la d’aprop quan vaig anar a pujar el Taillón i el Casco de Marboré amb els companys del CEC. Són cims de poc més de tres mil metres d’alçada, però fàcils, sense gaire complicació, l’avantatge dels quals és que permeten gaudir d’una de les millors vistes dels Pirineus. Des d’aquí es poden veure diferents massissos de més de tres mil metres. Per una banda el del Monte Perdido, amb el seu cim culminant invisible darrera la Torre de Marboré, però la seva mola perfectament intuïble; per altra banda l’ampla glacera del Vignemale, el Balaïtous, la Munia, el Pic Long,... I si el temps és bo i el cel aclarit, s’intueixen les formes del Posets i el Perdiguero i fins i tot l'immens massís de la Maladeta.

Els més de quaranta metres d’amplada i prop d’un centenar de metres de la bretxa fan força difícil d’imaginar les dimensions de l’espasa que va crear la bretxa, i són una mostra més de la tendència hiperbòlica del folklore regional. Però tot i així encara hi ha vells a la vall de Gavarnie que expliquen que si un mira amb atenció, encara pot trobar alguns fragments de Durandal escampats pel terra de la bretxa. Amb la quantitat ingent de muntanyencs que passen per aquí cada cap de setmana (o cada dia d’estiu) durant tot l’any, en un dels paratges més freqüentats dels Pirineus, es fa difícil de creure que encara quedin fragments metàl·lics d’una espasa del segle VII d.C. que fins i tot encara que hagués existit mai ja haurien d’haver estat consumits per l’oxidació. Però això no treu que cadascú pugui evocar la llegenda de la bretxa de Roland com més li plagui. El mateix nom remunta a gestes heroiques quan la regió encara era la Marca Hispànica.

Ens podem imaginar grans exèrcits armats amb llances, espases i escuts, desfilant per la mateixa tartera que s’enfila cap al mateix centre de la bretxa, travessant les mateixes congestes gelades, enfilant-se pels mateixos angostos camins, per a passar de Gavarnie cap a Ordesa. Segons alguns entesos historiadors, Roland i el seu exèrcit sí que podrien haver passat per allà aprofitant el pas fronterer natural. El fet que Roland hagués mort a Roncesvalles no fa desistir aquests historiadors de la seva teoria, que proposen un ús del pas en el descens cap al Sud i no en la retirada.

Tot i aquests inicis tan primerencs a la història, la primera menció de la bretxa no apareix fins el 1572. Una mica tardana per a poder ser considerada un pas gaire freqüentat. La dificultat del terreny, abrupte i amb grans desnivells, va relegar el pas a uns usuaris força menys heroics: la ruta era perfecta per a passar inadvertits d’una banda a l’altra de la frontera, i quan el pas separava ja França i Espanya, ben aviat va començar a ser usat per contrabandistes sense escrúpols, que solien emmagatzemar les seves mercaderies prop d’on ara es troba el refugi de Serradets. D’aquí que segurament el millor nom per al pas de roca seria la Bretxa dels Contrabandistes. Però enmig d’un dels paratges més bells dels Pirineus, aquest nom no acabaria d’encaixar. Necessita alguna referència més romàntica, més evocativa de les forces de la natura, més representativa d’una època remota i salvatge plena de batalles, de cantars de gesta i de personatges sobrehumans.

Sincerament, encara que el famós guerrer no hagués passat mai per aquí, a mi, el nom de Bretxa de Roland, ja m’està bé.


(Podeu trobar el text sencer de la ressenya de l'excursió al blog de Confitura de Muntanya de la Secció de Muntanya del CEC).


24 sept 2008

Bizi

Acabo de tornar d'una visita llampec a Saragossa, on he anat a veure la fira Expo Power 2008 d'energies alternatives. S'ha parlat molt de Saragossa durant aquest any 2008, l'any de l'Expo i de la conscienciació ecològica, i la sisena edició de la Fira Internacional de l'Energia Eficient i Sostenible (àlies Power Expo) és una mostra més de la intenció de la capital aragonesa d'erigir-se com a ciutat model de l'eficiència energètica...
Segur que és amb aquest esperit de voler trobar solucions a  l'estalvi energètic que Saragossa ha introduït de fa poc un sistema de bicicletes públiques clavat al de Barcelona. 
En sortir de l'estació de l'AVE, m'he trobat de cop i volta amb un post de bicicletes idèntiques en tots sentits a les que circulen per Barcelona. La similitud era tanta que durant uns moments he arribat a pensar que a la meitat del camí el tren havia fet mitja volta i havia acabat sortint de nou al punt de sortida. No ha estat fins que les he mirat de més a prop que no he començat a notar alguna diferència. La primera i més evident és que enlloc d'anomenar-se Bicing, el servei de bicis aquí a Zaragoza es diu Bizi. No crec que hagin hagut de pensar gaire els qui van inventar-se aquest nom... La següent diferència més òbvia és que la coberta protectora de la roda del darrera porta publicitat (en aquest cas de l'aragonesa aigua de Veri, molt adient a la ciutat de l'Expo de l'Aigua).
Les altres diferències no es veuen a simple vista i les consulto al web. Acabat d'implantar fa pocs mesos, el sistema preveu donar servei d'aquí dos anys amb unes mil bicicletes. De moment ja disposen de 21 estacions, i durant les properes setmanes n'instal·laran 5 més. En comparació, Barcelona ja disposa de més de 100 estacions.
Em pregunto si encara hi ha més diferències. Em pregunto si al contrari del que passa amb el Bicing barceloní, el Bizi saragossà no tindrà problemes de bicicletes sense frens, amb rodes desinflades o manillars balders; em pregunto si el programa informàtic també es penjarà cada dos per tres; em pregunto si quan vulguin tornar una bicicleta, els pobres usuaris saragossans també hauran d'anar a deixar-la a quatre quilòmetres de la parada on volien parar originalment perquè totes les altres estacions estan plenes; em pregunto si el servei a l'usuari del Bizi tindrà tan poc respecte als seus abonats com el Bicing té als ciclistes barcelonins,... Espero que realment el Bizi sigui molt diferent del Bicing en aquests aspectes.
Per si de cas, però, vaig a la fira amb autobús. 

23 sept 2008

Els tresors de Djehuty

He sentit més d'una vegada aquella famosa exageració que diu que a Egipte si fas un forat al terra segur que trobes una mòmia, un tros de pergamí, uns quants ushebtis i amb una mica de sort alguna joia faraònica. És una exageració, evidentment, però des que vaig assistir a la conferència d'en José Manuel Galán la setmana passada al Museu Egipci de Barcelona, no tinc tan clar que sigui tan exagerat afirmar-ho.
El personal del Museu Egipci ja em va recomenar arribar d'hora a la conferència perquè la fama del Dr. Galán és tan gran que segur que ompliria el local, al soterrani del museu. I no es van equivocar. La sala es va omplir a vessar. Les cadires que havien col.locat per als assistents van quedar aviat plenes, i els qui van arribar últims van haver de seguir les explicacions del més prestigiós egiptòleg d'Espanya drets des del final de la sala, ambientada amb fotografies de la tomba de Tutankhamon i vitrines amb figuretes de l'antic Egipte.

El Dr. Galán, investigador de l'Instituto de Filología del CSIC a Madrid, és el director del Proyecto Djehuty, amb l'objectiu d'excavar, restaurar i publicar les tombes de Djehuty i Hery a Dra Abu el-Naga, una de les necròpolis de la ribera Oest de l'antiga Tebes, a la regió de Luxor.
Després d'una breu introducció per part de Jordi Clos, director de la Fundació Arqueològica Clos, van abaixar la intensitat dels llums i una a una el Dr. Galán va anar desgranant totes les meravelles que les excavacions han desenterrat i portat de nou a la llum des que van començar el 2002.
La tomba principal del recinte que estan descobrint pertanyia a un personatge anomenat Djehuty, que era el supervisor dels sacerdots d'Hermòpolis i supervisor del tresor, encarregat de controlar totes les pedres precioses del temple de Karnak i també de registrar tots els diferents productes que arribaven de les terres estrangeres com a tribut anual. Va viure durant l'època del regnat de la reina Hatshepsut i Tutmosis III, cap a l'any 1500 a.C. Amb l'accés fàcil que tenia Djehuty a les riqueses del tresor faraònic, no és d'estranyar que es fes construir una tomba ricament de
corada.

A diferència de moltes tombes localitzades en una zona superior de la muntanya, la de Djehuty està excavada en roca dura, que permet poder esculpir directament la roca a la pedra en la forma de magnífics relleus que han quedat magníficament conservats en bona part de la tomba gràcies a les muntanyes de terra i pedres que s'hi havien anat acumulant al llarg del temps des que es va començar a fer servir d'abocador.

La tomba està formada per una cambra interior connectada a l'exterior per un llarg passadís al qual s'hi accedeix entrant per una portalada també decorada amb gravats però que el pas del temps i la damnatio memoriae associada amb la reina Hatshepsut i tots els seus servents han deixat força malmesos.
La mateixa tomba va servir durant una època com a santuari dedicat a Toth i s'havia utilitzat com a cementiri per a emmagatzemar ibis momificats. El projecte ja ha excavat tot l'interior de la tomba fins a arribar al pou de la cambra secreta amb el sarcòfag. Hauran d'esperar a aquest hivern per a tornar i continuar l'excavació, esperant d'alguna manera que els saquejadors de tombes no haguessin estat gaire avariciosos i encara en quedi alguna cosa.
De moment no es poden pas queixar, perquè mentre netejaven tot el pati anterior buscant-ne els fonaments, l'equip va descobrir tota una sèrie de meravelles arqueològiques i peces úniques que permeten recular en el temps i conèixer millor la vida diària i els rituals d'enterrament de l'Egipte Antic.
Entre la muntanya de cinc metres de runa que cobria el pati, fruit de l'abandonament, de l'abocament de residus d'altres tombes properes o d'enterraments més senzills directament sota la sorra, el pati de la tomba de Djehuty ha acabat sent un registre arqueològic d'allò més ric i variat, rivalitzant amb importància amb el mateix interior de la tomba que s'estava estudiant.
El Dr. Galán, explica a un públic cada cop més fascinat com, a mesura que anaven obrint cates al terreny per a veure què contenien, descobrien primer un pou d'ofrenes, amb ceràmica que contenia al seu interior rams de flors encara reconeixibles, trossos de tela de lli, un taüt de fusta del 1000 a.C. que van batejar amb el nom de Dama Blanca, una mòmia, un altre taüt d'un guerrer amb fletxes que encara guarden part de les plomes directores i un llarguíssim etcètera, entre els quals s'ha de comptar com a una de les peces més valuoses, una tauleta de fusta estucada, trencada a fragments, on un mestre pintor havia dibuixat la figura d'un faraó perquè l'aprenent en fes una còpia al costat.
La importància de la peça, únic exemplar d'aquest estil que s'ha trobat fins ara, és encara més gran pel fet que per l'estilització de la figura faraònica, han pogut descobrir que es tracta de la reina Hatshepsut.
El que en un principi havia de ser només una neteja del pati exterior de la tomba ha acabat resultant una visita a un museu d'història que abarca des de la dinastia XII (cap al 2000 a.C.) fins a la dinastia XXVI (cap al 600 a.C.).
Però el que és més sorprenent de tot això és que totes aquestes meravelles les han trobades en una petita extensió de no més de 50 metres quadrats.
Ara de debò, continuo pensant que realment a Egipte, si tens una pala i comences a cavar a qualsevol lloc, segur que trobes alguna cosa.

22 sept 2008

Ascensió al Casco de Marboré i al Taillón

(Per a aquells que m'ho heu demanat, penjo aquí també el text integral de l'article que he publicat al blog de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya).

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L’endemà ens havíem d’aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.

Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l’estret camí inicial que travessa el pont romànic i s’enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d’una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il•luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.
Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d’aquí podíem ja gaudir d’una bona vista, d’una mica de solet i d’un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d’Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l’alçada del port, veient que els excursionistes d’aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d’arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d’un petit tram vora el riu en què hi ha instal•lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.

El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Bretxa de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d’un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop.
Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l’havia vista de lluny, de manera que al primer cop d’ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l’exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l’espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d’un centenar de metres d’alçada, que són les mides de la bretxa.

Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l’escletxa a la roca, vam girar a l’esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal•lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D’aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L’estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l’ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia i molts altres tres mils.

Vaig treure la senyera del fons de la motxilla, aquella on hi tinc escrits els diferents cims on he pujat, i ens vam fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d’una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d’una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).

La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren especialment magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.

L’endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d’hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l’havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l’últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d’alçada. L’últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m’estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.

Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l’anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d’un integrant del grup que ja l’havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d’on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit.

En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?

15 sept 2008

Despertaferro!

Semblarà que ara m’ha sortit la vena independentista, però és que avui he aprofitat que tenia set per a beure una de les llaunes de la beguda Despertaferro! que vaig comprar el dia 11 a les paradetes instal·lades a l’Arc de Triomf de Barcelona. Entre botiguetes d’estelades, boines i llibres reivindicatius, hi vaig trobar un petit bar on, a banda de cervesa Moritz i aigua, hi venien també un pack de tres llaunes de beguda Despertaferro!

Les llaunes són de la mida d’una de Red Bull, i l’etiqueta, tot i variar de color de fons i de text segons la composició de la beguda, sempre té com a protagonista la figura d’un almogàver de còmic.

Quan les vaig veure a la paradeta no vaig poder evitar de comprar-les. El còmic del qual està treta la imatge, de l’Oriol Garcia Quera, era un dels que de jove havia llegit més assíduament. Potser és per això que l’anomenen el “Refresc de la joventut catalana” o potser és pels colors vius de les etiquetes que les poden fer més atractives per a aquest sector de la societat: taronja, verd i marró.

La beguda que he tastat avui és de taronja, pastanaga, llimones i vitamines ACE, i evidentment, té l’etiqueta taronja. Amb aquesta composició no m'esperava gran cosa, i realment el seu gust no és extraordinari, però per a aplacar la set és força efectiva.

Tinc reservades les altres de te verd i una d'energètica a base de taurina per a un altre dia. Suposo que aquesta última tindrà un gust similar al Red Bull, que la veritat és que no m’entusiasma, però tot sigui per a fer país, tard o d’hora l’hauré de provar. També n'hi ha de cola amb guaranà, per a aquells que s'atreveixin amb gustos exòtics. La marca és produïda per la XECNA (Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional), i sent que etiqueta completament en català bé val la pena de provar-ne els productes, oi?
I sabent que en Dietrich Mateschitz, el propietari del Red Bull és l’home més ric d’Àustria gràcies a la seva empresa, potser resultarà que els de la XECNA acabaran fent-se milionaris. Si voleu ajudar a que ho aconsegueixin, el proper cop que veieu una llauna, si us plau, compreu-la.

L'Escola Yi, Trenta anys d'art abstracte xinès

Poques vegades es pot gaudir d'una exposició recopiladora tan extensa com la que fins el 21 de setembre es pot veure al Caixafòrum de Barcelona sobre l'art abstracte xinès. Amb més de 80 obres d'un total de més de 40 artistes, la mostra permet descobrir les diferents formes del que s'ha anomenat l'Escola Yi xinesa. El terme Yi és difícil de definir sota una mentalitat occidental, però alguns autors han volgut veure-hi la representació d'un estat de contemplació i meditació dels creadors, la manera en què els artistes o els poetes pensen sobre el seu entorn o l'observen. L'art abstracte xinès, però, no es pot equiparar a l'occidental pel que fa a les dicotomies entre objectivitat i subjectivitat, entre obra d'art i artista, entre forma i significat, sinó que s'ha d'entendre com una expressió directa de la realitat viscuda per l'artista, i una representació del que la memòria de la realitat significa per a ell.

Des de finals de la dècada del 1970 l'art abstracte xinès ha anat evolucionant des d'un inici d'art titllat de burgès purament contrari al govern, com una espècie d'art underground que anava en contra dels cànons estètics del maoisme, passant per una mena de creació metafísica oriental inspirada per la modernitat i la postmodernitat occidental fins a acabar en una activitat de meditació d'inspiració zen.

L'Escola Yi es divideix en diferents tendències segons les èpoques. Dues de les més importants són el Yi Xiang, o "imatge mental", en què els pintors, que podien passar hores senceres contemplant un paisatge, intentaven imbuir-se de la natura del que veien per tal de pintar més tard a casa el que en quedava a la memòria. La producció era de quadres indefinits, difosos, de traços grossos i borrosos.

El Yi Li, o "principi mental", utilitza les formes geomètriques per a definir la realitat i l'ús de l'esfera es fa omnipresent.

A finals dels 90 el maximalisme representat per la repetició constant i obsessiva va ser l'imperant dins l'abstracció xinesa, i hi ha algunes bones representacions en l'exposició. És de destacar l'obra Petges dactilars sobre paper d'arròs, una mostra clara d'una expressió de la confusió de l'artista i la societat que representa davant la globalització del món en què tot acaba sent com un paper d'arròs, on cada persona i cada acte no són més que petites petges dactilars, cadascuna igual a la del costat.

Si hi aneu no deixeu de mirar i contemplar el Vent mut de Qin Yufen, l'obra que hi ha just a l'entrada de l'exposició. D'unes estructures de bambú (el material de construcció per excel·lència fins i tot a la Xina actual) pengen una centena de ventalls de tela blanca, amb mànec de bambú. Com que es troben al costat de la porta, una suau brisa provinent de l'exterior fa moure lleugerament els ventalls, sense soroll, donant exactament l'efecte d'un Vent mut de canvi.

És de les poques obres abstractes el títol de la qual es pot entendre perfectament.

11 sept 2008

Homenatge a Josep Moragues

Avui és la Diada Nacional de Catalunya. Devem ser dels pocs països que celebrem la nostra diada no el dia de l'aniversari en què ens vam constituir com a país, sinó el dia en què vam perdre els nostres drets.
L'11 de setembre ja era un dia històric molt abans que els xilens o els americans se'l fessin seu, i suposo que ha estat justament per a permetre que la història no s'oblidi que el Museu d'Història de Catalunya, ha obert les seves portes al públic gratuïtament.
Amb ganes de viure la Diada d'una forma diferent m'hi he deixat caure per a veure què hi explicaven. Dins la sala destinada a explicar la Guerra de Successió, cada mitja hora un guia hi explicava les causes i les conseqüències de la guerra. En només 30 minuts, per tal que un altre guia el pogués rellevar i pogués explicar el mateix a una altra tanda de visitants curiosos, el guia que ha fet l'explicació per a mi i una quarantena més de persones, un noi barbut, eixut i vestit amb texans, samarreta blanca i sandàlies del Decathlon, ens ha descrit des de l'inici de la guerra amb la mort de Carles II (el Hechizado) fins a la caiguda de Mallorca el 1715 que va significar el final de la guerra.
En un veritable esforç per a resumir tot un extens període, ha aconseguit encapsular un episodi vital de la nostra història en mitja hora escassa, amb temps i tot per a incloure alguna anècdota i fet curiós (com per exemple que el regal de noces que Catalunya va fer al candidat Carles III d'Àustria va ser la primera òpera representada a la península Ibèrica, "Il più bel nome").
Però el que m'ha sorprès més de tota l'explicació ha estat la referència a una calavera que penjava a l'interior d'una caixa metàl.lica en un dels plafons de l'exposició.
"Tothom ha sentit a parlar de Rafel de Casanovas i el paper que va tenir durant el setge de Barcelona", explica el guia. "Però en l'imaginari col·lectiu de l'època, l'heroi del setge va ser un altre home. Al capdavall, Casanovas, ferit a la cama, va aconseguir falsificar els papers de defunció i escapar de l'hospital disfressat de capellà, per anar a passar els seus últims dies a Sant Boi fent d'advocat. No hi ha gaire heroïcitat en això, oi?".
El veritable heroi de l'11 de setembre, del setge de Barcelona i de la resistència final contra els felipistes, explica el guia, va ser Josep Moragues, l'home de la calavera.
Josep Moragues i Mas, nascut el 1669 a Sant Hilari Sacalm en una família de pagesos, va unir-se al grup de vigatans que s'oposaven a les contínues penetracions de l'exèrcit francès a les seves contrades. Amb un sentiment de profund odi contra els francesos, els vigatans van entusiasmar-se amb el candidat Carles III proposat pels aliats.
Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte de la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, compromís dels catalans d'aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona el 1705. D'aquesta manera, els vigatans prenien una posició contrària a la dels felipistes, coneguts com a botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà.
Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats. Fins el 1707 formà part del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, el regiment d'elit català de l'exèrcit, i ben aviat ascendí en l'escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d'Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos.
Quan Carles III esdevingués emperador d'Àustria el 1711, amb la mort del seu germanastre, els anglesos van tenir por a un poder massa gran en mans d'Àustria, i van apressar-se a signar la pau amb França. El Tractat d'Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l'aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Entre d'altres, Anglaterra va rebre Gibraltar i Menorca.
Els interessos de Catalunya, però, no es van tenir en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d'aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als borbons però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué després del Setge de Barcelona l'11 de setembre del 1714.
El 1715, evitant solucions fàcils, fuig a Mallorca per continuar lluitant i en tornar a Barcelona és fet presoner el 22 de març després de ser delatat.
Moragues fou jutjat i el 27 de març de 1715 se li van retirar públicament tots els honors militars, se'l descalçà i fou vestit amb una camisa de penitent, arrossegat posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, fou degollat, decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció en llatí que deia:
“Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”
Hi restà dotze anys fins que a petició de la seva vídua es va retirar.

Quan surto del museu, amb la història fresca en la meva ment, vaig a buscar la bicicleta a la Plaça de Pau Vila i passo pel costat d'un discret monument. De fet, és tan discret, que si no fos perquè algú hi havia deixat flors al terra no m'hi hauria ni fixat. Entre els arbres de la plaça, gairebé en sembla un més: un gran màstil de fusta, com si es tractés d'un vaixell ancorat al formigó de la plaça, coronat per una gran senyera. Al seu peu, en una placa amb relleu es llegeix:
A Josep Moragues
(Sant Hilari Sacalm 1669 – Barcelona 1715)
General partidari de l’arxiduc Carles III d’Àustria.
Es va distingir en la guerra de Successió i va col•laborar des de l’exterior, en la defensa de Barcelona en el setge de 1714.
Capturat per les tropes de Felip V fou executat i el seu cap va estar dotze anys tancat en una gàbia i penjat al Portal de Mar – molt a prop d’aquest lloc- per advertiment als vençuts. La seva figura és un símbol de la defensa de les llibertats dels catalans.

Lo cap d’en Josep Moragues:
Viatger, vingues d’on vingues,
si tens lo cor honrat,
Flecta els genolls i prega,
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragues,
lo nostre general.
Àngel Guimerà (1887)
Pujo a la bicicleta i torno cap a casa. Mentre pedalo, penso en el gran error que estem fent: portem flors al monument de Casanovas quan potser ho hauríem d'estar fent al monument a l'home que no va deixar de lluitar mai pels seus ideals, l'home que va acabar morint per Catalunya. Potser l'any vinent hauríem d'estar oferint flors al monument a l'autèntic heroi de l'11 de setembre: Josep Moragues.

7 sept 2008

Ukiyo-e. Imatges d'un món efímer

L'edifici de La Pedrera al Passeig de Gràcia barceloní serveix fins d'aquí a una setmana de marc incomparable per a l'exposició de gravats japonesos dels segles XVIII i XIX més excepcional que s'ha fet mai al nostre país.

Ukiyo-e es pot traduir com "imatges d'un món fugaç, efímer". En contraposició del món immutable i sagrat associat a les imatges religioses o escenes mitològiques, els gravats de l'ukiyo-e feien referència al món terrenal i de la vida quotidiana.

El món de l'espectacle va ser un dels primers en utilitzar aquesta tècnica de gravat per a poder fer publicitat dels seus actors i les seves obres, ja que al públic li agradava, després de veure una obra de kabuki, endur-se a casa una estampa de l'actor principal interpretant alguna escena especialment emotiva. Així, gran part de la col·lecció està dedicada a aquests gravats artístics que representen actors teatrals, però també n'hi ha de lluitadors de sumo i d'escenes quotidianes de les belleses que habitaven els barris de plaer. Quan aquestes sortien a passejar, ho feien amb les seves millors vestimentes, i aviat els comerciants i fabricants de teles es van adonar que aquestes podien ser les seves millors models. Els regalaven les robes i s'acuitaven a fer-ne fer gravats per tal de mostrar les últimes tendències de roba i fer-les servir de catàlegs promocionals.

L'exposició mostra, amb més de cent trenta obres, l'evolució de la tècnica des de mitjans del segle XVIII, amb l'aparició dels nishiki-e (estampes de brocat, amb luxosos gravats policroms) fins a l'aparició de les tècniques importades d'occident a partir de l'obertura del japó a mitjans segle XIX, com l'ús de la perspectiva o del blau de Prússia.

Amb obres de mestres indiscutibles com Kitagawa Utamaro, Suzuki Harunobu, Utagawa Toyokuni, Katsushika Hokusai i Ando Hiroshige entre d'altres, s'exploren totes les temàtiques associades a aquest tipus d'imatge, des del món de l'espectacle fins al món paisatjístic passant pel món de l'erotisme.

De les moltes obres impressionants que hi ha exposades, entre les quals hi ha la famosa "Mont Fuji sota la gran onada de Kanagawa" de Hokusai, sens dubte la més coneguda de totes les estampes d'Ukiyo-e a causa de la seva espectaularitat, m'ha cridat l'atenció una altra estampa molt més simple però no per això menys atractiva.

Es tracta de "Yokkaichi, la 43a etapa" de l'obra d'Ando Hiroshige "Les 53 etapes del Tokaido", i es classifica dins de la temàtica d'estampes de viatge. L'escena del riu Mie no pot ser més senzilla. En un petit pont de fusta, un camperol corre darrera el seu barret que s'escapa rodolant. Al mig del pont, el mateix vent que ha arrabassat el barret de l'home fa voleiar la capa groga d'un altre personatge. Al centre de la imatge, les fulles d'un salze es remouen amb la violència de l'oratge, mentre que al fons, els canyissos es vinclen per la força de la brisa. A l'esquerra i al fons s'intueixen les teulades d'un petit poble, i els màstils de les barques al port ens anuncien que es tracta d'un poble de pescadors.
La senzillesa de la composició no treu res de la complexitat de la seva elaboració. No només és de meravellar-se de la delicadesa del traç d'Hiroshige o del seu humor en l'escena del barret. Aquí el principal protagonista és el mateix estampador, el qui, seguint la imatge del dibuixant, ha creat la planxa de fusta per a poder-ne fer les còpies impreses.

La millor manera de gaudir de l'exposició és amb les explicacions de les magnífiques visites guiades que ofereix l'exposició i que permeten als visitants fixar-se en detalls que d'altra manera potser els passarien per alt. Si podeu, agafeu tanda, poseu-vos els auriculars que permeten a la guia poder fer-se entendre a tot el grup sense haver de cridar i deixeu que amb una gran capacitat de síntesi i descripció, la guia us endinsi al fantàstic món de l'Ukiyo-e. I si no esteu de sort i ja no podeu afegir-vos al grup guiat, com a mínim no us perdeu el vídeo que hi ha en una petita sala al mig de l'exposició. S'hi mostra com és l'art de crear una estampa segons la tècnica de l'Ukiyo-e, i veient-lo s'ha de reconèixer que més que del dibuixant, el mèrit en la creació de les estampes és del propi estampador. És aquest el qui imprimeix les obres, des del traç de tinta negra fins a les impressions dels colors. Però és també l'estampador el qui ha de crear el motlles per a imprimir. A base de ganivets i gúbies aconsegueix que cada un dels traços que el dibuixant havia deixat sobre paper, quedin en relleu sobre una fusta de cirerer. Després mullarà amb tinta aquest relleu, hi premerà el paper amb diverses pressions per a aconseguir diferents tonalitats de negre i sobre d'aquesta primera capa hi anirà imprimint els diferents colors de la policromia en estampes successives. Aquesta feina de tallar les estampes és immensament complicada. Cabell a cabell, tija a tija, fulla a fulla, cada petit traç que el dibuixant havia fet sobre el full, l'estampador l'ha de deixar en relleu sobre la fusta, una feina que, en el cas de "Yokkaichi, la 43a etapa", es complica encara més per la presència de les fulles del salze, el camp de canyissos i les herbes del centre de la imatge.

En definitiva, ser dibuixant era una feina que requeria talent, però ser estampador era una feina que a més de talent requeria una paciència extrema. Un veritable treball de "xinos", o més ben dit, de japonesos.

N'hi ha ben bé per a treure's el barret.


5 sept 2008

El Renaixement a Prato

Fins al 28 de setembre es podrà veure al Caixafòrum de Barcelona l’Exposició “Entre el Sagrat i el Profà, El Renaixement a Prato”. S’hi mostren 59 obres d’entre el segle XIV i XIX provinents del Museo Civico di Prato, a la Toscana italiana, que ha decidit donar a conèixer les seves obres fora de les seves instal•lacions mentre aquestes últimes s’estan renovant.

La importància de la ciutat de Prato com a centre mercader i mecènic des del Renaixement fa que es pugui gaudir d’una selecció d’obres de grans autors de diferents èpoques, començant per la predel•la de les Històries del Cíngol Sagrat, de Bernardo Daddi, del segle XIV. S’hi mostra l’arribada a la ciutat de Prato del cíngol de la Verge Maria, una de les relíquies més preuades de l’Edat Mitjana, que es guarda a la catedral de la ciutat i que només es mostra al públic cinc cops l’any, des d’un púlpit de marbre esculpit per Donatello.

La mostra és una exhibició de la potència del mecenatge de l’època, impulsat per grans mercaders enriquits, el principal dels quals va ser Francesco di Marco Datini i posteriorment va destacar la família Mèdici. Classificades pel segle a què pertanyen, cada secció mostra obres mestres del millors artistes que se seucceïren als tallers de Prato. Del Quattrocento destaquen Lorenzo Monaco, Francesco Botticini i el duo Fra Filippo Lippi i Fra Diamante, dels quals es presenta l’obra Nativitat entre Sant Jordi i Sant Vicent Ferrer, que il•lustra aquesta entrada del blog. Del Cinquecento s’ha de mencionar especialment Ludovico Buti, Maso de San Friano i Santi di Tito.

Del realisme del Seicento destaca especialment el Noli me tangere de Giovanni Battista Caracciolo. De les al•legories del Settecento he de destacar l’obra de Francesco Conti Santa Caterina d’Alexandria.

L’exposició acaba amb algunes obres de l’Ottocento, que retornen a les obres del passat per a fer-ne la seva pròpia versió i tancar així el cercle d’un art que va començar quatre-cents anys abans i durant el qual Prato va ser reconeguda com un dels centres culturals del moment.

Una exposició per a no perdre’s, i per a agafar ganes d’anar al Museo Civico quan l’obrin de nou.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...