31 jul. 2009

Manta Ray Heaven

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)
Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.
La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.
Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.
La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.
Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.
Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.

Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.

Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.
Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.

1 jul. 2009

La Gerra de Pandora

Tothom ha sentit a parlar de Pandora. O almenys de la seva caixa.
Per a aprofundir en aquest mite, ahir al vespre al Caixafòrum de Barcelona dins el
Cicle de Mites Grecs que actualment es duu a terme aquesta entitat, el professor Francesc Casadesús va desgranar l’origen i evolució de Pandora.
Tot el que sabem d’aquesta dona primigènia ve d’una sola font, el poeta grec
Hesíode (Beòcia, s.VIII-VII a.C.). Els dos llibres en què la menciona (la Teogonia i Els Treballs i els Dies) són clarament misògins, tal com era normal a l’època en que van ser compostos, per la qual cosa l’aspecte del mite té una subjectivitat misogínica inherent que fan que la lectura actual no sigui gaire recomenada per a modernes feministes.
En els dos casos, Hesíode introdueix Pandora de la mateixa manera. Durant l’
Edat d’Or, quan encara els homes i els déus convivien a la mateixa terra, Prometeu va enganyar a Zeus, el déu pare de l’Olimp. Primerament l’enganyà mentre es repartien el sacrifici d’un bou, va fer que a Zeus només li toquessin els ossos (per això després els sacrificis als déus consistirien en cremar els ossos, per cert, una manera molt educada dels homes per a quedar-se amb la carn sacrificada). I després, i més greu, Prometeu robà a Zeus el coneixement del foc, que donà a la humanitat. Prometeu mateix va patir un càstig terrible per la seva gosadia, i des d’aleshores està encadenat en una muntanya del Caucàs amb una àliga que constantment li està menjant el fetge.
Però la ira de Zeus no s’acabà en castigar Prometeu, i envià una plaga encara més terrible als homes: els envià la dona.

Per ordre de Zeus, Hefest agafà terra i en modelà una figura de dona, feta a semblança
de les deesses immortals, d’una bellesa suprema, que Atena s’encarregà d’augmentar a base de vestimentes i garlandes.
La Teogonia és prou explícita en els efectes que la introducció de la dona causà entre els homes:
Després de fabricar aquest bell mal [kalon kakon, per a qui els soni l’expressió], per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, adornada per la deessa d’ulls blancs, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible dels homes. D’ell prové la funesta gernació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a suportar la penúria funesta, sinó l’abundància.
Llegint les paraules d’Hesíode s’entén que a l’antiga Grècia el paper de la dona fos poc actiu. En realitat, la dona clàssica feia poc més que estar-se a casa teixint. De fet, tant ho feia en sentit literal, teixint roba, com sentit figurat, teixint i ordint trames per a poder-se defensar en un món d’homes misògins. Penèlope, Helena i tota la colla de grans dones de l'antiguitat grega que la seguiren foren unes grans artistes del teler i de la conxorxa.
Hesíode va més enllà en la Teogonia i en un dels passatges informa que la dona és un mal necessari. L’home que no es casa, explica, no pot tenir descendència que el cuidi quan sigui vell ni que continuï i heredi el seu llegat. Per contra ”a
quell a qui ha tocat per sort el matrimoni i posseeix una esposa fidel i dotada de prudència, veu que en tota la seva vida el mal és igualat pel bé”. O sigui, que si tens la sort de trobar-te amb una bona dona, com a mínim els inconvenients empaten amb els avantatges. Déu n’hi do amb l’Hesíode, aquest. En canvi, “aquell que constitueix una família dissortada, porta per sempre una pena que li destrueix l’ànima i el cor en el seu pit, i esdevé per a ell un mal inguarible”.
Els déus van crear la dona i la van regalar als homes (d’aquí vindria l’etimologia de la paraula Pandora:
Pan: tots, i Doron: regalar; és a dir, el regal de tots els déus). Que sigui un bon o un mal regal, això ja depèn de qui ho miri. Segons Hesíode, està clar que va ser un regal amb males intencions. Sobretot perquè, segons ell, va ser la dona qui va obrir la caixa dels trons. O més aviat la gerra.
Al cant XXIV de la Ilíada, Aquil•les menciona que Zeus posseeix dues gerres, una amb tots els béns del món i una altra amb tots els mals. I el déu els va distribuint a tort i a dret entre els homes. A la Teogonia d'Hesíode, la gerra dels mals apareix subreptíciament davant de Pandora, possiblement oblidada per Zeus mateix per a castigar els homes, sabent que la dona, el primer que farà en veure-la, serà obrir-la:
Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra al marge de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que porten els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapa de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà dins, en les seves estances indestructibles.
És curiós que l’esperança es trobés en la gerra dels mals, però és que en grec, esperança i expectativa són la mateixa paraula,
elpis, i en aquest sentit, és un mal quan els homes es generen falses expectatives que al final no es duen a terme i agreugen el mal.
El text original menciona una gerra, i no una caixa. La confusió ve molt
possiblement d’Erasme de Rotterdam, que en un escrit del 1608, possiblement recordant de memòria, confòn la gerra (Pithos) de Pandora amb la caixa (Pyxis) de Psique, protagonista d’un altre mite que cau en la mateixa temptació d’obrir el que els déus els havien prohibit.
És curiós que tant en la mitologia grega com en la judeocristiana (el cas fragrant d'Eva i la poma) siguin les dones les que originin els mals dels homes. L’origen del mite, però, podria haver estat molt diferent, com recullen les fàbules de
Babri, autor del segle III d.C., que escriu que en realitat, foren els homes els qui obriren la gerra. La diferència també es troba en que en comptes de ser la gerra dels mals, fou la gerra dels béns, la que obriren. Malauradament l’efecte va ser el mateix: els béns “volaren i fugiren de la terra al cel. Només romangué l’esperança, perquè quan es tornà a posar la tapa, l’esperança es quedà a dintre. Per això, només l’esperança es troba entre els homes, prometent que ella ens donarà cada un dels béns que han fugit”.
En fi, els homes sempre han estat una mica beneits. Ja quan vivien a l’Edat de l’Or, entre els déus, no eren més que nens despreocupats que jugaven al jardí del paradís. Una existència que devia ser d’allò més monòtona, per cert. Encara sort que Zeus ens envià a Pandora, sinó encara estaríem jugant a polis i cacos entre les palmeres de l'Edèn. Com a mínim l’arribada de la dona va servir com a efecte de gran humanitzador. L’home-nen va passar, gràcies a la dona, a home-gran.
Obrint la gerra, Pandora va aconseguir fàcilment treure l’home del seu infantilisme amb el missatge més clar possible que mai s'ha donat a la humanitat:
Nen posa’t les piles, que has de madurar!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...