La Gerra de Pandora

Tothom ha sentit a parlar de Pandora. O almenys de la seva caixa.
Per a aprofundir en aquest mite, ahir al vespre al Caixafòrum de Barcelona dins el Cicle de Mites Grecs que actualment es duu a terme aquesta entitat, el professor Francesc Casadesús va desgranar l’origen i evolució de Pandora.
Tot el que sabem d’aquesta dona primigènia ve d’una sola font, el poeta grec Hesíode (Beòcia, s.VIII-VII a.C.). Els dos llibres en què la menciona (la Teogonia i Els Treballs i els Dies) són clarament misògins, tal com era normal a l’època en que van ser compostos, per la qual cosa l’aspecte del mite té una subjectivitat misogínica inherent que fan que la lectura actual no sigui gaire recomenada per a modernes feministes.
En els dos casos, Hesíode introdueix Pandora de la mateixa manera. Durant l’Edat d’Or, quan encara els homes i els déus convivien a la mateixa terra, Prometeu va enganyar a Zeus, el déu pare de l’Olimp. Primerament l’enganyà mentre es repartien el sacrifici d’un bou, va fer que a Zeus només li toquessin els ossos (per això després els sacrificis als déus consistirien en cremar els ossos, per cert, una manera molt educada dels homes per a quedar-se amb la carn sacrificada). I després, i més greu, Prometeu robà a Zeus el coneixement del foc, que donà a la humanitat. Prometeu mateix va patir un càstig terrible per la seva gosadia, i des d’aleshores està encadenat en una muntanya del Caucàs amb una àliga que constantment li està menjant el fetge.
Però la ira de Zeus no s’acabà en castigar Prometeu, i envià una plaga encara més terrible als homes: els envià la dona.
Per ordre de Zeus, Hefest agafà terra i en modelà una figura de dona, feta a semblança de les deesses immortals, d’una bellesa suprema, que Atena s’encarregà d’augmentar a base de vestimentes i garlandes.
La Teogonia és prou explícita en els efectes que la introducció de la dona causà entre els homes:
Després de fabricar aquest bell mal [kalon kakon, per a qui els soni l’expressió], per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, adornada per la deessa d’ulls blancs, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible dels homes. D’ell prové la funesta gernació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a suportar la penúria funesta, sinó l’abundància.
Llegint les paraules d’Hesíode s’entén que a l’antiga Grècia el paper de la dona fos poc actiu. En realitat, la dona clàssica feia poc més que estar-se a casa teixint. De fet, tant ho feia en sentit literal, teixint roba, com sentit figurat, teixint i ordint trames per a poder-se defensar en un món d’homes misògins. Penèlope, Helena i tota la colla de grans dones de l'antiguitat grega que la seguiren foren unes grans artistes del teler i de la conxorxa.
Hesíode va més enllà en la Teogonia i en un dels passatges informa que la dona és un mal necessari. L’home que no es casa, explica, no pot tenir descendència que el cuidi quan sigui vell ni que continuï i heredi el seu llegat. Per contra ”aquell a qui ha tocat per sort el matrimoni i posseeix una esposa fidel i dotada de prudència, veu que en tota la seva vida el mal és igualat pel bé”. O sigui, que si tens la sort de trobar-te amb una bona dona, com a mínim els inconvenients empaten amb els avantatges. Déu n’hi do amb l’Hesíode, aquest. En canvi, “aquell que constitueix una família dissortada, porta per sempre una pena que li destrueix l’ànima i el cor en el seu pit, i esdevé per a ell un mal inguarible”.
Els déus van crear la dona i la van regalar als homes (d’aquí vindria l’etimologia de la paraula Pandora: Pan: tots, i Doron: regalar; és a dir, el regal de tots els déus). Que sigui un bon o un mal regal, això ja depèn de qui ho miri. Segons Hesíode, està clar que va ser un regal amb males intencions. Sobretot perquè, segons ell, va ser la dona qui va obrir la caixa dels trons. O més aviat la gerra.
Al cant XXIV de la Ilíada, Aquil•les menciona que Zeus posseeix dues gerres, una amb tots els béns del món i una altra amb tots els mals. I el déu els va distribuint a tort i a dret entre els homes. A la Teogonia d'Hesíode, la gerra dels mals apareix subreptíciament davant de Pandora, possiblement oblidada per Zeus mateix per a castigar els homes, sabent que la dona, el primer que farà en veure-la, serà obrir-la:Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra al marge de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que porten els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapa de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà dins, en les seves estances indestructibles.
És curiós que l’esperança es trobés en la gerra dels mals, però és que en grec, esperança i expectativa són la mateixa paraula, elpis, i en aquest sentit, és un mal quan els homes es generen falses expectatives que al final no es duen a terme i agreugen el mal.
El text original menciona una gerra, i no una caixa. La confusió ve molt

possiblement d’Erasme de Rotterdam, que en un escrit del 1608, possiblement recordant de memòria, confòn la gerra (Pithos) de Pandora amb la caixa (Pyxis) de Psique, protagonista d’un altre mite que cau en la mateixa temptació d’obrir el que els déus els havien prohibit.
És curiós que tant en la mitologia grega com en la judeocristiana (el cas fragrant d'Eva i la poma) siguin les dones les que originin els mals dels homes. L’origen del mite, però, podria haver estat molt diferent, com recullen les fàbules de Babri, autor del segle III d.C., que escriu que en realitat, foren els homes els qui obriren la gerra. La diferència també es troba en que en comptes de ser la gerra dels mals, fou la gerra dels béns, la que obriren. Malauradament l’efecte va ser el mateix: els béns “volaren i fugiren de la terra al cel. Només romangué l’esperança, perquè quan es tornà a posar la tapa, l’esperança es quedà a dintre. Per això, només l’esperança es troba entre els homes, prometent que ella ens donarà cada un dels béns que han fugit”.
En fi, els homes sempre han estat una mica beneits. Ja quan vivien a l’Edat de l’Or, entre els déus, no eren més que nens despreocupats que jugaven al jardí del paradís. Una existència que devia ser d’allò més monòtona, per cert. Encara sort que Zeus ens envià a Pandora, sinó encara estaríem jugant a polis i cacos entre les palmeres de l'Edèn. Com a mínim l’arribada de la dona va servir com a efecte de gran humanitzador. L’home-nen va passar, gràcies a la dona, a home-gran.
Obrint la gerra, Pandora va aconseguir fàcilment treure l’home del seu infantilisme amb el missatge més clar possible que mai s'ha donat a la humanitat: Nen posa’t les piles, que has de madurar!

Dido i Enees: un amor impossible

Per a mi el mite de Dido i Enees va començar a Islàndia. Hi vaig anar amb la família fa ja uns anys, i un dels últims dies, passejant per Reykjavík, vam trobar un anunci de l’òpera Dido i Enees, del músic barroc anglès Henry Purcell, que s’havia de celebrar a la Íslenska Óperan. Mentre parlàvem de Purcell i de la importància de la seva obra magna, va coincidir que en una botiga ens vam trobar amb l’escriptor Baltasar Porcel, que també era a Islàndia de vacances. Aquella curiosa i inusual coincidència de noms (Purcell i Porcel), va fer que el mite de Dido i Enees em comencés a interessar.
Però no va ser fins ahir que no vaig entrar de ple en el seu coneixement, a mans de possiblement la persona més experta en el tema a Espanya, el catedràtic de Filologia Llatina de la UB, Josep Lluís Vidal. Continuant el cicle de mites clàssics al Caixafòrum, la sessió d’ahir es va concentrar en el mite de Dido i Enees.
Tot i que en un origen ja havia estat tractat per a autors com Justí, el mite va ser explotat, modificat i adaptat per Virgili a l’Eneida, el llibre sisè de la qual explica la història i desencís de l’amor impossible de Dido i Enees.
Quan Enees va fugir de Troia poc abans que fos destruïda pels grecs, ho va fer amb uns quants dels seus homes amb la missió encomanada pels déus de cercar un lloc per a edificar-hi una nova Troia. Enees, fill de la deessa Venus i del mortal Anquises, fugí de la ciutat troiana duent el seu pare a coll-i-be i el seu fill Ascani de la mà, imatge que ha estat aprofitada per multitud de pintors i escultors en obres d’art.
La fugida en vaixell inspirà a Virgili tantes aventures com les que Odisseu i els seus homes patirien de retorn a Ítaca, i en una d’aquestes aventures, Enees i els seus homes naufraguen i van a parar a la costa de Líbia (l’actual Tunísia). Allà els acull Dido (també anomenada Elisa), que era germana de Pigmalió, rei de Tir, del qual havia fugit per a fundar la seva pròpia ciutat després que aquest matés el marit d’ella, Siqueu, per a quedar-se amb les seves riqueses. Dido fundà Cartago, a la qual arribà Enees.
Quan aquest li explicà els aconteixements de l’última nit a Troia, aquesta quedà bojament enamorada d’Enees. El llibre IV de l’Eneida comença així, amb la reina encara panteixant emocionada per les paraules escoltades:

at regina graui iamdudum saucia cura
uolnus alit uenis et caeco carpitur igni
multa uiri uirtus animo multusque recursat
gentis honos haerent infixi pectore uultus
uerbaque nec placidam membris dat cura quietem

[Mes la reina, d’immens neguit ja ferida, la nafra
amb ses venes nodreix i es consum en la flama secreta.
L’alt valor de l’heroi i el preu de la seva nissaga
l’obsedeixen. Clavats aquells trets i paraules li resten
dins el cor, i l’amor no li dóna el repòs ni la calma.]

La traducció és de Miquel Dolç, i tot i que l’edició del 1958 és una de les més acurades que existeixen en català, perd l’al·literació volguda de Virgili per la qual la repetició de les consonants inicials (caeco carpitur, uiri uirtus,...) intentava mostrar a la vegada el neguit de la reina de Cartago.

Dido enamorada follament d’Enees, no té en compte que aquest, tot i ser troià, ja té interioritzat l’ideal romà de la pietas, l’obediència al destí i a la pàtria. Quan Júpiter envia a Mercuri per a recordar-li a Enees que la seva missió és fundar una nova ciutat a Itàlia, el deure s’interposa a l’amor i acaba vencent-lo.
Dido, ferida en l’orgull i rebutjada, torna el seu amor en odi i maleeix els homes naufragats:

Vés, cerca Itàlia, els vents i els mars et portin al regne.
Ara, si poden quelcom els déus pietosos, jo espero
que entre esculls repeteixis el nom de Dido i esgotis
tots els suplicis. Jo et seguiré de lluny amb les torxes
negres i, en separar la mort freda de l’ànima els membres,
ombra pertot et seré. Pagaràs, malvat, el delicte.

Abans de cremar totes les pertinences d’Enees en una pira i matar-se clavant-se l’espasa del seu amor perdut al pit, Dido llença una última imprecació als seus súbdits cartaginesos:

Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancons, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
Tu, venjador, qui siguis, nat dels meus ossos, aixeca’t,
i amb el ferro i el folc els colons dardanis empaita,
ara, més tard i sempre que la coratgia no et manqui.
Ribes impreco enfront de riberes, armes contra armes,
mar contra mar: que lluitin els dos països per sempre!

Amb l’Eneida Virgili unia la història de Roma amb la de l’antiga Grècia i feia derivar la fundació de la capital de l’Imperi a un heroi mencionat a l’Ilíada, cosa que revestia a Roma del prestigi que qualsevol referència a l’obra homèrica atorgava. A més, aprofita per a mostrar en un sentit mític i poètic l’origen de l’enemistat entre Cartago i Roma, les dues ciutats que s’esbatussarien de valent en les guerres púniques. Fins i tot arriba a fer sortir (encara que només mencionat com a venjador), la imatge del temible Anníbal.
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i a la voluntat dels déus, és un més d’aquells amors impossibles que la literatura tan sovint ha relatat (Jàson i Medea, Romeu i Julieta, Tristany i Isolda,...), però és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art, des dels quadres renaixentistes a l’òpera de Purcell, versions cinematogràfiques i fins i tot el nom d’una cantant de prestigi: Florian Cloud de Bounevialle Armstrong, coneguda com a Dido.

Sirenes: d'Homer a Hans Christian Andersen

Continuant amb el cicle de mites grecs iniciat la setmana passada, ahir va tocar el torn a les sirenes i els mites marins en general, i molt particularment els que apareixen a l’Odissea que, tal com és d’esperar en un llibre de relats marins, n’està plena.

Per a desgranar-nos un a un els diferents mites relacionats amb el mar el cicle del Caixafòrum ha comptat per primer cop amb la presència de Paloma Cabrera, conservadora en cap del Departament d’Antiguitats Gregues i Romanes del Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Que la conferència versaria principalment sobre les sirenes ja va quedar clar des de la primera diapositiva del powerpoint, una cita de Las mocedades de Ulises, d’Álvaro Cunqueiro: “Yo quisiera escuchar sirenas más nobles, de las que solamente una palabra es la tempestad, dos la locura y tres la muerte”.

Qui eren aquests éssers mitològics que espantaven tant els mariners? Les sirenes gregues eren figures mitològiques, aus amb cap de dona, que vivien en una illa al mig del mar. Alades i amb urpes d’àliga, voletejaven sobre l’illa esperant avistar algun vaixell que passés a prop. Aleshores, quan els malaurats mariners s’hi acostaven, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa, contra les roques de la qual acabaven xocant i morint.

Com tots els mites, el de les sirenes també va tenir la seva evolució al llarg del temps. Homer explica al cant XII que eren dues, però no en dóna ni nom ni origen. Els autors posteriors van voler suplir aquest buit i a més de situar-les en illes tan diverses com Antemusa, Cap Pelorum, les illes Sirenusies o la mítica Sirenum scopuli, els van donar diferent nombre (entre dues i cinc) i una multitud de noms que permetria omplir un petit llibret per a les mares indecises: Peisinoe, Aglaope, Telxiepeia, Parthenope, Ligeia, Leucosia i un llarg etcètera.

On sí que es posen d’acord els autors antics és en descriure els seus cants com a irresistibles. Només dos mortals van poder enfrontar-se a elles. Orfeu en el seu viatge a bord de l’Argos salvà a Jason i els seus companys cantant amb la seva lira més fort que elles, de manera que els cants temptadors de les sirenes van quedar ofegats sota la mítica veu del primer dels poetes.
I només un home ha sentit el cant de les sirenes i ha sobreviscut. L’enginyós Ulisses va manar als seus homes que es tapessin les orelles amb taps de cera i que el lliguessin a ell al pal de la nau. Així, quan van passar prop de l’illa de les sirenes, per més que aquestes cantaven, els mariners seguien remant allunyant-se’n, mentre Ulisses es debatia endebades suplicant als seus companys que l’alliberessin per a poder nedar cap a les roques punxegudes que el cridaven. Alguns autors han suggerit que el destí de les sirenes era morir si se’ls escapava algun mortal, i hi ha algunes il·lustracions de l’escena de l’Odissea amb un suïcidi de sirena força eloqüent. No és estrany, doncs, que el mite encara hagi persistit fins a l’actualitat en forma de cant de sirena per a referir-se a un projecte temptador que al final acabarà malament.

En aquest sentit, les sirenes sempre han aparegut en representacions contextuades en un referent psicopòmpic, actuant de mitjanceres entre la vida i la mort, portant sovint els cadàvers cap a l’infern.

El mite continuà evolucionant i a partir del llatí tardà començà a aplicar-se el terme de sirena a les tritonesses (que formaven part del corteig nupcial de Posidó), confusió que es va accentuar a l’edat mitjana, on va quedar plasmat ja el canvi de referència de nom i a partir de la qual les sirenes es representen com a éssers amb bust de dona i cua de peix.

Què hauria passat si Hans Christian Andersen hagués ideat la seva protagonista com un gran ocell amb cara de dona? Segurament el príncep no s’hauria enamorat d’ella. I probablement no hi hauria hagut mai cap estàtua a la vora del mar a Copenhaguen amb un ocellot de cara femenina. Però això no hauria passat. Curiosament, la confusió només es va donar als països de parla romànica. En anglès i les llengües nòrdiques encara es manté la distinció entre siren (ocells amb cara de dona) i mermaid (dones amb cua de peix).

El que sí que han adoptat totes les llengües és el terme sirena per a anomenar l’aparell que produeix el so monòton, estrident i penetrant de les ambulàncies, bombers o policies que ens molesta força sovint a les ciutats. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en que passin de llarg. I és que les sirenes, en el passat o en el present, sempre han estat portadores de desgràcies.

Potser és per això que els gossos solen udolar al seu pas.

Orfeu, transformacions d'un personatge mític

Tota la sala d’actes del Caixafòrum de Barcelona és plena a vessar. L’acte no és un concert gratuït, ni una conferència d’algun polític o escriptor mediàtic. Ni tan sols és d’un tema actual. Amb el títol Orfeu, transformacions d’un personatge mític, és la primera conferència del nou cicle d’apropament a la literatura clàssica que organitza La Caixa. I ho fa amb un convidat d’excepció, el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, Alberto Bernabé.

Bernabé i el director del cicle, Francesc Casadesús són els autors de la recent apareguda obra monumental Orfeo y la tradición Órfica: un reencuentro. Amb dos volums i més de 2700 pàgines hi desgranen el mite d’Orfeu des dels seus orígens fins a l’actualitat, en la recopil•lació més important de tots els temps.

I és que el mite d’Orfeu, com tots els mites, ha estat fruit de l’evolució del pensament humà i com a tal, ha evolucionat.

Orfeu no té el prestigi d’haver estat citat per Homer o Hesíode, i la primera referència clàssica és a Ibic (530 a.C.) i a Píndar (522 a 442 a.C.). Tot i així, l’orígen es situaria a l’època micènica (segle XIII a.C.), amb algunes representacions gràfiques d’un músic amb una lira sobrevolat per ocells. La imatge més clara d’Orfeu, i la que ha persistit més en el temps és justament aquesta d’un músic que amb la seva poesia i música subjugava les bèsties i fins i tot aturava els cursos d’aigua i el propi vent deixava de bufar per a escoltar-lo quan cantava.

Amb el temps, els romans se’l van fer seu i el van acabar referenciant com a inventor de la lira, de la medicina, de l’escriptura i de l’agricultura, practicant de la màgia i iniciador dels ritus religiosos òrfics. Fins i tot a l’època cristiana va ser confòs de vegades amb el propi Jesucrist pel seu paper de bon pastor.

El que és més sorprenent de tot el mite d’Orfeu és que no era cap déu. Ni tan sols un semidéu. Era només un home. Fill de la musa Calíope i del rei de Tràcia, Eagre, Orfeu hauria estat simplement un home amb un domini absolut de la poesia i la música.

La seva figura es connecta amb un altre mite, el viatge de Jàson i els argonautes. Jàson, com el baró de Münchhausen faria més tard, es rodejà de companys de viatge especialitzats. Orfeu va ser el més vell dels argonautes, però gràcies a ell i el seu cant van poder passar per les sirenes sense perill. Anys més tard Ulisses seria l’únic humà que les podria sentir quan seria lligat al pal de la seva nau de retorn a Ítaca.

El mite d’Orfeu també fa que sigui dels pocs homes que hagi baixat a l’infern (Heracles, Teseu i Ulisses també hi van baixar segons els seus propis mites), però el cas d'Orfeu és el que queda més detallat. És gràcies als seus dots de cant que va poder convèncer Hades i Persèfone perquè deixessin tornar la seva esposa Eurídice amb ell, però malauradament el descens a l’infern no va servir de res quan Orfeu, contravenint les instruccions que li havien estat donades, es va girar mentre fugien per a mirar Eurídice, que aleshores va quedar per sempre més lligada als abismes infernals. Curiosament, quan Virgili fa baixar Enees a l’infern, hi troba Orfeu. I en un gir literari d’homenatge, Dante troba al mateix Virgili quan ell mateix hi baixa a La Divina Comèdia.

No és l’única mala experiència d’Orfeu amb les dones. Segons algunes variants del mite, va ser esquarterat per les dones gregues enfurismades contra ell per haver estat l’introductor de l’homosexualitat entre els seus homes.

Segons la continuació del mite, el seu cap va caure al mar i va anar flotant fins a l’illa de Lesbos, on va ser trobat encara parlant i va ser col•locat durant molts anys al temple on feia d’oracle.

El mite d’Orfeu s’ha mantingut variant durant molt de temps, afegint-hi mèrits o aspectes nous, utilitzant-lo, com tots els mites, per explicar les virtuts i debilitats humanes. Des de l’època micènica fins a l’actualitat, passant pel ressorgiment renaixentista, Orfeu no ha deixat d’inspirar la imaginació humana i encara avui genera un interès mític.

La sala plena de gom a gom ho demostra.