15 nov. 2009

Alaska Pacific Seafoods, Kodiak

Al St. Paul Harbor de Kodiak, Alaska, hi ha només vaixells de pesca o recreatius més petits, però alguns d’aquests arriben ben bé als quinze metres d’eslora. Uns quants rètols al llarg d’un balcó de fusta que domina tot el port informen sobre l’estat de la pesca a Kodiak. No trigo a descobrir que a part del port de St. Paul n’hi ha un altre a Near Island, accessible a través del pont per sota del qual hem creuat amb el ferri, on hi ha amarrats molts més vaixells. No m’estranya llegir-hi, doncs, que el port de Kodiak és el port de pesca comercial més gran d’Amèrica i que alberga més de mil vaixells de tots els tipus de pesca: arrossegament, cranquers, encerclament, etc.
Amb els nous vaixells amb ponts de comandament plens de pantalles per al sonar, el radar, el GPS i tota mena d’aparells que recorden més la sala de comandament de la nau d’Star Trek que no pas els d’una embarcació marina, semblaria que la pesca ha de ser molt més fàcil que en temps pretèrits, però no és així. Els mars que envolten l’arxipèlag de Kodiak continuen sent dels més moguts que existeixen, i la pesca s’hi realitza fins i tot a l’hivern, quan les baixes temperatures poden glaçar a la coberta l’aigua abocada per les ones, fins que el pes del gel és tan gran que pot arribar a fer trontollar el vaixell.
Però si a Kodiak hi ha tants pescadors és perquè la pesca hi és abundant. Els més de vuit-cents rius d’aigües cristal•lines de l’illa són remuntats per les cinc espècies de salmó del Pacífic, i les aigües profundes properes alberguen moltes altres espècies comercials que la flota pesquera de l’illa explota, com ara arengades, halibut, bacallà del pacífic, bacallà negre i el quasi omnipresent colí d’Alaska, el peix més comú del món.
Aquesta riquesa piscícola ja havia estat explotada pels antics habitants alutiiq que poblen aquest arxipèlag des de fa més de 7.500 anys. Els vint mil alutiiq que vivien a les illes abans de l’arribada de l’home blanc pescaven el salmó quan aquest remuntava els rius en la seva migració anual i l’assecaven per a l’hivern. Els homes més valents i destres es dedicaven a resseguir les costes de l’illa a bord de fràgils caiacs per a caçar balenes i foques, de les quals en menjaven la carn i n’utilitzaven el greix per a il•luminar-se.
Quan els primers russos van arribar a Kodiak a la dècada del 1760, aquests no van saber adonar-se del potencial pesquer de la regió. Únicament estaven interessats en les pells de llúdriga marina, i no va ser fins que els americans van comprar Alaska que el potencial pesquer de Kodiak va començar a ser considerat. Mica a mica la pesca del salmó va començar a desenvolupar-s’hi i a la dècada del 1890, al llarg de tota la costa del sud i sud-oest d’Alaska van anar sorgint fàbriques de conserves de salmó, i la flota de pesquers que les proveïen va incrementar exponencialment. Les llaunes de lliura de salmó, marcades amb acolorides i vistoses etiquetes que recordaven amb els seus dibuixos les immenses glaceres, els impressionants boscos o les miríades d’illes d’Alaska, van envair el mercat americà amb un menjar barat, sa i nutritiu. Des de San Francisco fins a Boston, cada llar americana podia complementar la seva dieta amb aliment nutritiu del Territori del Nord, i l’augment de les vendes va significar també un augment de la indústria pesquera d’Alaska.
Aquesta indústria continua sent, actualment, la més important de l’Estat, i dóna feina a més de setanta mil persones. Cada any s’extreuen de les aigües d’Alaska més de dos milions i quart de tones de productes del mar que tenen un valor de fins a tres mil milions de dòlars. Quasi el 60% del marisc de tots els EUA prové d’Alaska.
La major part de les dotze processadores de peix que hi ha a Kodiak són al port, arrenglerades vora l’aigua al llarg de Shelikof Street. Encara que no hagués sabut que era aquí on es concentrava la indústria del processament del peix de Kodiak ho hauria pogut endevinar fàcilment: l’aire és ple de la forta sentor de peix que omple qualsevol port atrafegat, i els sons que m’arriben a les orelles són els d’apilament de caixes, del xerricar metàl•lic d’una grua, dels xiulets de toros mecànics fent marxa enrera o col•locant el peix congelat dins de grossos contenidors refrigerats, i dels camions que traslladen els contenidors plens cap al port de mercaderies, on són embarcats en grans vaixells que els portaran a Seattle, Xina, Rússia o Japó.
En un descampat entre les nombroses empreses que hi ha al llarg del carrer, ple de cotxes, caixes de plàstic, trossos de tub i altres materials de pesca, uns quants filipins, enfundats en granotes desgastades, protegits amb cascos vermells de plàstic i caminant treballosament amb botes de plàstic, reordenen unes quantes gàbies de pesca del cranc, seleccionant aquelles que s’han de reparar i preparant les que són correctes per a ser embarcades de nou en un dels vaixells cranquers que esperen amarrats al moll del davant.
Uns quants corbs segueixen els moviments dels filipins des de la caixa d’una camioneta rovellada, esperant poder fer-se amb algun tros de peix. Quan un dels filipins s’hi apropa, els corbs emprenen el vol de seguida, però només per a situar-se altre cop, atents i vigilants, sobre uns posts de fusta embreada en un racó del descampat.
Al moll, unes quantes xarxes reparades, apilades en petites muntanyes, esperen ser transferides de nou als respectius vaixells que hi esperen amarrats. Les grues pugen i baixen material per a preparar els pesquers per a la seva propera sortida. Davant del moll d’una de les empreses, un dels treballadors se m’apropa intrigat per la meva pròpia curiositat. L’home, amb una granota de color marró que li protegeix tot el cos i una gorra de beisbol rosegada pel pas del temps que li protegeix la calba, em pregunta què vull. Quan li explico que només sentia curiositat per a saber com funcionava la indústria de la pesca a Kodiak, l’home s’estranya que a algú que no sigui pescador li pugui interessar:
–Pots pujar a les oficines i demanar que et deixin veure l’interior.
Les oficines són dalt d’unes estretes escales, darrera una petita porta metàl•lica que dóna a Shelikof Street i que té pintades amb lletres majúscules sobre el fons metàl•lic de xapa blava de la façana el nom de l’empresa: ALASKA PACIFIC SEAFOODS.
Al segon pis em trobo en una ampla sala amb unes quantes taules i cadires arrenglerades prop d’unes finestres. Uns quants treballadors, russos pel seu aspecte i la sonoritat de la llengua amb què parlen, hi estan esmorzant. Un d’ells parla en un telèfon de monedes en un racó. Els pregunto on són les oficines, i m’assenyalen una porta en un racó. Baixo encara un tram d’escales i en torno a pujar un altre fins que arribo finalment en un replà amb una porta i un rètol ben gran enganxat sobre aquesta que indica clarament que he arribat a les oficines. Davant d’unes finestres que donen directament sobre el moll de l’empresa amb uns quants pesquers esperant per a sortir, hi ha tres taules amb ordinadors i plenes de papers. Una de les tres dones que les ocupen s’aixeca de la cadira i em demana què vull. Li dic que un dels seus treballadors m’ha suggerit de pujar aquí i demanar de poder veure el funcionament intern de la fàbrica. Que ella sàpiga, això no es fa, però ho demana al seu superior, que és en un despatx annex. L’home, de front clar i gros bigoti sota un nas de ganxo, surt al cap de poca estona i em respon el mateix, que allò no és una cosa que facin normalment, però que si vull puc tornar més tard i preguntar-ho quan hi hagi feina:
–Vine a dos quarts de set –em recomana–.. Llavors segurament ja hauran tornat els vaixells de la seva pesca i hi haurà feina Demana per en Ben.
Quan torno a ser a la sala on els russos estan acabant d’esmorzar, m’adono que en una de les taules hi ha un termos amb cafè, gots de cartró, culleretes de plàstic i sucre, i autèntica crema de llet. No deixo passar l’ocasió, i quan surto de nou al carrer ho faig amb un cafè fumejant en un got de cartró a les mans i el ferm propòsit de tornar a ser aquí a dos quarts de set del vespre per a entrevistar-me amb en Ben.

Puntualment torno a l’Alaska Pacific Seafoods per a trobar-me amb en Ben. Aparco el cotxe a prop, pujo per les escales com qui ja es coneix casa seva i m’arribo fins a les oficines. La porta és tancada i quan hi pico no respon ningú. Baixo per les escales internes fins a l’interior de la fàbrica, on dos o tres toros feinegen traginant caixes d’un lloc a l’altre. Pregunto a un rus si sap per on para en Ben i m’assenyala unes escales metàl•liques que pugen cap a una sala que domina la planta de la fàbrica. Pujo les escales i entro a la sala que hi ha dalt de tot.
En Ben és un filipí d’uns cinquanta anys, amb grans ulleres i cos petit però cepat, vestit amb una jaqueta de caça de camuflatge que el protegeix del fred que impera dins la fàbrica. És assegut amb un vas de cartró ple de cafè a les mans, parlant amb dos altres filipins d’una edat similar, drets vora seu. Són els seus ajudants. La sala té uns quants finestrals que donen a la nau de la planta processadora. En una de les parets hi ha tot d’abrics penjats. Sembla que sigui una sala de descans, i aquest deu ser el seu moment de relaxació.
Mentre li explico a en Ben el que m’han dit a l’oficina al matí, aquest em mira per sobre les grosses ulleres, romanent assegut:
–Però si no hi ha feina, ara –contesta sorprès.
–Ah, no? I quan n’hi haurà?
–A les deu o més tard. Torna a les deu. A les deu –i m’avia cap a la porta. Diu quatre paraules a un dels seus companys, i aquest, que es diu Frido, m’acompanya a la porta. Recull una xarxa per als cabells d’una caixa d’un racó i me la dóna.
–Normes de l’empresa. Quan tornis, posa-te-la.
En Frido m’acompanya per les escales i aprofita que encara no hi ha gaire feina per a ensenyar-me les cambres frigorífiques de la fàbrica. Els toros entren dins d’una cambra freda, on hi guarden el material acabat d’envasar, i d’aquí uns altres aparells els entren a les cambres de congelació, darrera unes portes d’acer inoxidable. Aquí hi guarden la producció definitiva, en espera de passar als camions que portaran els contenidors al port, i d’aquest a qualsevol part del món. La temperatura a l’interior és de -20ºC. No m’estranya que els operaris vagin abrigats amb abrics de plomissol i gorres de llana.
–Quan tornis, vine directament a peu de fàbrica. Ja veuràs que tindrem molta més activitat –em diu en Frido abans d’acomiadar-se.

A dos quarts d’onze torno a ser a la processadora de peix. Ara sí que hi ha activitat, i molta. Els filipins dels toros treballen a una velocitat frenètica, apilant i separant grans caixes de plàstic que contenen els peixos ja processats. A la planta, al voltant de les cintes transportadores d’una gran màquina que ocupa la meitat de la processadora, hi treballen una setantena de persones. Reconec les grosses ulleres i la jaqueta de camuflatge d’en Ben. Gesticula enormement i apressa els treballadors perquè no perdin el ritme. En Frido és al seu costat, indicant-li algun treballador que no acaba d’anar prou ràpid. Els dos em reconeixen i se m’apropen. En Ben em mira el cap i veu que ja duc la xarxa pels cabells posada. Assenteix satisfet, però afegeix imperativament:
–Pots mirar, però no parlis amb ningú. I res de fotografies. Tenim feina.
I tant si en tenen. Mentre en Frido s’encarrega de vigilar el personal, en Ben m’ensenya molt per sobre la disposició de la maquinària. Els peixos capturats al mar es guarden encara vius en un gran dipòsit sota la coberta del vaixell. Quan el vaixell és a port, transfereix aquests peixos a un gran dipòsit d’acer inoxidable a la mateixa processadora. Una màquina extreu els peixos del dipòsit i els disposa un a un en una cinta transportadora. Els treballadors, tant homes com dones, s’encarreguen de processar-los en diferents passos. Els homes són filipins, russos o polonesos, i les dones són totes elles filipines.
El primer operari selecciona els peixos i treu de la cinta tots aquells que no són salmons rosa (que són els que estan processant) i els llença a una altra caixa. Un altre agafa els salmons correctes i els posa un al costat de l’altre en una altra cinta. Els clava l’ull esquerre en un clau per a posicionar-los i en passar per una màquina aquesta talla el cap exactament a la distància adequada.
El següent operari talla el ventre del peix i el passa a l’operari del costat, que s’encarrega de treure-li les vísceres. Si es tractava d’una femella, un altre operari li treu els ous i els envia a una altra cinta transportadora per al seu processament. La resta de vísceres van en un dipòsit al costat de la cinta. Un cop desventrats, un operari renta els salmons amb una dutxa d’aigua i un altre els posa ordenadament en caixes de plàstic que són després tancades i conduïdes directament a la cambra de congelació. En una hora ja estaran garratibats.
Aquí només empaqueten el peix sense cap ni vísceres, i l’envien a Seattle per a l’enllaunat i el processat, perquè allà la mà d’obra és més barata que a l’Estat d’Alaska. Les fàbriques de conserva des de sempre han buscat la manera de reduir costos i, si a finals del segle XIX es va aconseguir important mà d’obra barata directament des de la Xina o modernitzant les instal•lacions amb nova maquinària, actualment l’única opció rentable per a reduir les despeses és enviar el peix a acabar d’envasar allà on sigui més econòmic o, com passa amb la Xina i Rússia, exportant directament el peix congelat perquè se’l processin ells mateixos.
La feina dins de la planta processadora no és fàcil: s’ha de fer durant la nit, després que els vaixells hagin dut les càrregues pescades durant el dia, però a més s’ha de fer ràpidament perquè el peix no es faci malbé. La pressió i l’estrès són presents contínuament en la figura dels supervisors com en Ben i en Frido i, per si això no fos suficient, tot això s’ha de fer sota una dutxa constant d’aigua salada que neteja la sang i les restes de peix de les cintes transportadores. Tots els treballadors porten botes de goma i pantalons i davantals impermeables, però la pudor de peix que deu acompanyar-los a casa quan acaben la feina segur que no s’esborra amb simple aigua de mar.
La vida dels pescadors que proveeixen les processadores amb el peix que preparen tampoc no és gaire fàcil. Quan surto fora hi veig el vaixell que ha dut els salmons que estan esquarterant a l’interior. Una enorme màquina succiona els peixos que hi ha dins la bodega del vaixell. L’activitat dels peixos encara vius, la força succionadora de la màquina i l’aigua que aquesta hi torna a aplicar fan bullir la superfície i donen al líquid l’aspecte de cervesa amb molta escuma generada. Un pescador espera pacient que acabin de buidar tota la càrrega.
Deu tenir prop de trenta-cinc anys, i va vestit rigorosament amb l’uniforme del pescador: amples pantalons impermeables per sobre d’unes botes de goma el protegeixen de l’aigua freda de l’oceà, i un jersei de llana li dóna al cos l’escalfor que el vent de seguida roba. Una jaqueta groga impermeable penja d’una caixa propera.
Dos companys seus feinegen per coberta. Avorrit, em parla mentre li buiden la bodega. Li pregunto quant de temps han estat a la mar aquesta última sortida.
–El vaixell només torna a port un cop té la bodega plena –m’assegura–, però si en un màxim de tres dies no l’hem pogut omplir tornem cap aquí, perquè sinó el peix es fa malbé.
–I això que teniu ara és la pesca d’un sol dia?
–Sí. Un sol dia, però un bon dia.
A la bodega hi caben fins a trenta tones de peix, o sigui que realment sí que ha estat una bona jornada. En aquesta època la pesca és bona perquè el salmó arriba a la costa per a remuntar els rius, i només han de navegar fins a dues hores i mitja del port, llençar les xarxes i recuperar el botí. Però hi ha dies que han de viatjar fins a setze hores per a arribar al lloc de pesca. I sovint la quantitat que n’extreuen no és suficient per a tornar fins l’endemà o el dia següent, però en unes aigües tan riques difícilment tornen a port sense res.
La recompensa no és sense treball i perills, però. La hipotèrmia i les grans onades que poden escombrar una coberta són els principals factors a tenir en compte quan es navega per aquestes aigües, però a part de l’equip impermeable, tots els pescadors porten encara un ítem més, ben a l’abast de les seves mans.
–La Black Vickie –m’ensenya el pescador traient-se un ganivet d’una funda del cinturó–: la millor amiga del pescador.
El ganivet té un mànec de plàstic negre i una fulla flexible amb serra. És de la marca Victorinox, i d’aquí li ve el nom abreviat. «Cap de nosaltres», m’assegura, «no s’atreviria a sortir sense aquesta eina -m’explica-. ja sigui un tros de corda, una xarxa enganxada, o per obrir un peix, no hi ha res millor que una Black Vickie».
Els pescadors de Kodiak solen ser gent que ha nascut a Kodiak i que fa molts anys que naveguen per aquestes aigües. Al contrari de la feina que es fa a les processadores, que pot aprendre’s fàcilment, la vida del pescador demana tanta experiència que es fa difícil que s’ofereixin feines de temporada a gent inexperta. Els vaixells són propietat dels capitans o conjunts de la tripulació, normalment tres o quatre persones, però qui decideix què s’ha d’anar a pescar és la companyia processadora amb la qual han signat el contracte de treball. Simplement van a buscar el que la companyia els demana:
–Si ara ens diuen que toca pescar el salmó rosa, anem a buscar el rosa, perquè és el que la companyia està processant ara. Però preferiríem un peix més rentable:el rosa ens el paguen a catorze centaus la lliura, i el vermell en canvi a setanta centaus la lliura.
Encara que sigui una feina tan sacrificada, és una feina que realitzen uns 2.700 residents de l’àrea de Kodiak cada dia. I unes 1.200 persones més treballen en les plantes processadores. Tota aquesta quantitat de gent aconsegueix extreure del mar i posar a taula quantitats increïbles de peix. El 1995 es va arribar al rècord històric de més de quaranta-nou milions de salmons capturats.
Aquesta quantitat ingent de peix possiblement no podria ser mantinguda si no fos per la feina de la KRAA, la Kodiak Regional Aquaculture Association, una associació pagada pels propis pescadors que s’encarrega de mantenir un programa de millora de la pesca de Kodiak. Entre altres coses gestiona els criadors de Kitoi Bay i Pillar Creek, i omple fins a disset llacs de l’arxipèlag amb alevins per tal de mantenir la viabilitat de la pesca de Kodiak.
En unes modernes instal•lacions de Near Island la Fishery Industrial Technology Center i la Kodiak Fisheries Research Center s’encarreguen de tasques de més investigació sobre nous mètodes per a regular la pesca, el processament i la distribució dels productes del mar, i trobar noves aplicacions als productes derivats com per exemple la creació d’una pols de proteïna de peix per a ajudar a les poblacions tercermundistes que passen fam.
La pesca del salmó no és l’única que atrau l’atenció dels pescadors de Kodiak. Quan les tornades dels salmons van començar a declinar a les dècades del 1950 i 1960, els pescadors locals van reconstruir i adaptar les seves barques per a entrar en la lucrativa pesca del cranc. Més endavant es van construir vaixells més grans especialitzats que permetien endinsar-se en mars no protegits. Durant els anys 1960s i 1970s la pesca del cranc va anar en augment, fins que a partir del 1983 la població de cranc va començar a declinar. Canvis en la temperatura de l’aigua, un augment de la predació, malalties i la pesca comercial van conjuminar-se per a apropar el cranc vora l’extinció, i actualment els cranquers de Kodiak han d’anar a buscar la seva pesca al mar de Bering.
Hi ha quatre espècies comercials de cranc, però la més gran de totes és el Cranc Rei (Paralithoides camtschaticus), que normalment pesa prop de tres quilos i té unes potes llargues i espinoses. El més gran pescat mai, però, tenia una edat d’uns trenta anys, pesava onze quilos i mesurava quasi dos metres de llargada.
Podria semblar que tota aquesta pesca, aparentment sense control però totalment gestionada per l’administració, és un aprofitament dels recursos d’Alaska com pugui ser l’extracció del petroli, un espoli a gran escala. Però els pescadors es limiten a recollir els peixos que any rere any tornen, i tornaran, als seus llocs de cria. Tal com diu un dels representants de la Kodiak Regional Aquaculture Association, «els salmons retornen a l’oceà, s’alimenten d’arengades, anxoves, calamars i altres. Recullen els fruits de l’oceà, escampats per milers de quilòmetres quadrats d’aigua, i miraculosament tornen per a compartir aquestes riqueses amb les àligues, orques, óssos, guineus i, afortunadament, nosaltres».
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...