22 oct. 2009

Óssos a Chilkoot River, Alaska

Trenta minuts. Aquest és el temps que em dono com a màxim per a esperar que algú em porti fins a Chilkoot River. M’estic a la sortida del poble, a la carretera que va cap al port. Són les set del vespre, però encara queden tres hores ben bones de llum. De la mitja dotzena de cotxes que passen, cap d’ells no s’atura. Sóc a punt de desistir, quan ja m’he estat esperant vint-i-nou minuts, que para una camioneta vella i atrotinada, conduïda per un parell de hippies de tercera edat. Viuen a la badia de Lutak, o sigui que Chilkoot River els queda de passada, i accedeixen a portar-m’hi. Pujo al seient del darrera, entre les compres de la setmana i un bulldog de cara aixafada que insisteix en posar la seva boca bavosa damunt la meva falda. La conversa es limita a poc més d’un intercanvi de salutacions i la indicació de quina és la meva destinació. La resta del temps el silenci l’omple una cassette amb música de Joan Baez.
Em deixen on el Chilkoot River, desemboca al mar. La carretera de la costa travessa el riu a través d’un ample pont, des de dalt del qual puc veure un parell de foques que s’alimenten dels salmons que aprofiten la marea per a remuntar més fàcilment el riu. La carretera que duu al llac ressegueix el riu pel marge esquerre, i quan la segueixo descobreixo on anaven els cotxes que han passat pel meu davant mentre m’esperava al poble. Molts d’ells són aparcats al costat de la carretera, i molts dels seus propietaris estan enfonsats fins a la cintura en les aigües remogudes del riu. Estan pescant els salmons rosa o geperuts (Onchorynchus gorbuscha) que remunten les aigües a milers. El riu té uns trenta metres d’amplada, però tots els pescadors es concentren a pocs metres de la ribera, o prop de les grans roques que marquen el riu com les clapes d’una serp. El lloc és idíl•lic, amb aigües netes lliscant sinuosament pels meandres del riu, emmarcat en un bosc d’altes pícees a la falda de muntanyes escarpades. Per als pescadors, el lloc no és només idíl•lic sinó que és el paradís: n’hi ha tants de salmons, que no cal ser un expert per què piquin. «Simplement llences la canya i esperes que un dels peixos piqui. I no triguen a fer-ho», m’assegura un d’ells.
No és estrany que hi hagi tants salmons. Riu amunt hi trobo una presa de recompte, feta amb barres de ferro clavades al riu. Durant el dia, biòlegs del Servei de Caça i Pesca aixequen uns quants barrots que permetin el pas dels peixos, i compten tots els que hi passen. La tanquen a la tarda i la nit, i els salmons l’únic que poden fer és esperar-se fins a l’endemà al matí, cosa que aprofiten tant els pescadors com els óssos. Avui els biòlegs han comptat prop de tres mil peixos, però comparat amb finals d’agost, quan les aigües bullen literalment d’activitat, aquesta quantitat és molt petita.
El capvespre avança ràpidament i la llum disminueix a cada minut quan sóc de nou prop del pont. La poca llum que encara hi ha queda filtrada pels núvols que amenacen pluja i donen a l’ambient una tonalitat blavosa que inunda el bosc proper. A l’altra banda del riu, on s’aboca al mar, caminant tranquil•lament per la platja, hi puc distingir un animal. En un principi sembla un gos, però un cop d’ull amb els prismàtics em permeten distingir la gepa característica d’un ós bru. Una visió fugissera, perquè no triga a quedar amagat per uns arbustos que m’impedeixen la visió. Ha estat tan ràpid que no li he pogut fer ni una foto.
Intento apropar-m’hi. El bosc és en fosc silenci. Només sento la distant remor de les ones del mar. De sobte, però, a la meva esquerra sento un moviment entre la bardissa. En girar-me, només veig unes branques baixes que tornen a la seva posició. L’ós és un poderós mobilitzador, que dóna força als escarransits, anima les cames dels cansats i aguditza l’enginy dels babaus. En el meu cas, em fa apressar el pas per a allunyar-me’n, sense deixar de mirar cap enrera. M’agradaria veure un ós, però només si ho faig des de lluny. El qui ha remogut les bardisses havia de ser un animal gros, i estic segur que era un ós quan uns metres més enllà veig una mostra evident del seu pas recent. A la pel•lícula de Jean-Jacques Annaud, un dels dos caçadors que persegueixen al poderós plantígrad protagonista de la pel•lícula és capaç de determinar l’hora en què ha passat l’ós simplement comprovant la temperatura d’una deposició amb la part interna del canell. A mi no em cal fer-ho. Sé perfectament que aquell excrement no té més de cinc minuts pels fils de vapor que s’hi aixequen en l’aire fresc del capvespre. A més, sense ser especialista en la matèria puc dir fàcilment que la dieta d’aquell ós. El color de les baies mal digerides i unes restes d’espines de salmó són prou reveladors.
Prop del pont trobo un ciclista que està mirant l’altra riba amb prismàtics. Només quan em fixo en l’esprai antióssos que penja del seu cinturó veig que no es tracta d’un ciclista qualsevol. Es diu Anthony Crupy i és biòleg d’óssos com en Robert Livingood. M’explica que treballa per al Servei de Caça i Pesca en la reeducació dels óssos problemàtics, i està resseguint amb els binocles les evolucions de l’ós caminant per la platja. M’explica que coneix la història específica d’aquell ós particular. Té dos anys i mig i fa unes setmanes va entrar al galliner de la granja que tenim davant nostra a l’altra banda del riu, i en va matar totes les gallines. El granger volia matar l’animal, és clar, però l’Anthony el va convèncer per què li deixés provar un experiment. Va decidir instal•lar una tanca electrificada al voltant del galliner. El granger ha comprat noves gallines, i les ha col•locat al galliner, i aquesta nit és la que provaran si la tanca funciona.
–S’hi està apropant –em xiuxiueja l’Anthony.
L’ós ha anat resseguint la platja i al final s’ha trobat davant la granja i va directe cap al galliner. L’Anthony està nerviós, no del tot segur que el seu invent funcioni. L’ós sembla que dubta a l’hora de recórrer els últims metres, rodeja el galliner, aixeca el musell i ensuma l’aire. S’hi aproxima subreptíciament, com una guineu a mitjanit, i intenta entrar-hi. Aleshores es veu una llum en la foscor creixent, com un flaix sobtat. L’ós salta enrera amb un crit de dolor, i l’Anthony al meu costat també salta. «Ha funcionat! Ha funcionat!», crida. L’ós torna de nou a escometre la tanca, i altre cop rep una descàrrega. No en desitja una tercera i abandona el galliner sense entendre encara què ha passat, però convençut que no hi tornarà.
–Aquest ós acaba de salvar la seva vida –em confessa l’Anthony–. Si la tanca elèctrica no hagués funcionat, el granger hauria acabat matant-lo.
–Jo em pensava que a Alaska els óssos estaven protegits.
–Només als Parcs Nacionals o Reserves de Caça. Aquí a Haines encara es poden caçar. Cada habitant de la regió pot matar un ós cada dos anys. I molts caçadors aprofiten aquesta oportunitat.
Hi ha una dita a Amèrica que diu que «Un ós alimentat és un ós mort». Pel que sembla, és totalment certa. Dels trenta-dos óssos que l’Anthony ha estudiat, només en queden deu. La resta els han matat o bé han hagut de marxar forçats per la pressió humana.
–Oh, no! Ara creua la carretera! –exclama l’Anthony assenyalant l’ós.
Uns cotxes que passaven en aquell moment per la carretera ja l’han vist il•luminat pels seus focus. En veure’s sorprès, l’ós ha entrat al bosc. Normalment, s’esperaria allà fins que haguessin passat els cotxes, per a tornar a baixar i dirigir-se cap al riu, però els cotxes s’estan allà esperant que torni a baixar per a veure’l.
–No, no! Ara es quedaran aquí i no deixaran marxar l’ós! –es queixa l’Anthony. No li interessa que gaires cotxes vegin aquest ós. Si vol arribar a reformar-lo, l’ós ha de tenir la mínima interacció possible amb l’home.
Decidit a demanar als conductors que se’n vagin, l’Anthony travessa el pont. L’acompanyo, i quan hi arribem, davant del bosc on ha entrat l’ós ja no hi ha cap cotxe. S’han cansat d’esperar que sortís.
–Tu queda’t aquí i vigila que no surti. Jo aniré al pont a veure si ha creuat el riu –em diu mentre munta de nou a la bicicleta.
Em quedo allà palplantat al mig de la carretera, en la foscor cada cop més profunda, mirant cap al bosc i esperant veure un ós que acaba de rebre dues sessions d’electroteràpia. Passats uns minuts, vaig cap al pont per a trobar-me amb l’Anthony. L’ós ha sortit per una altra banda, i l’Anthony ja l’està observant sota el pont. Al costat de l’aigua, el plantígrad comença a alimentar-se de salmons.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...