26 ago. 2009

Tànger

Vella, moderna, africana, europea, caòtica Tànger. Com totes les ciutats d’Àfrica, Tànger es lleva molt abans que el sol. Molt abans que les primeres llums del nou dia colpegessin amb contundència la costa del Nord d’Àfrica, els vells vaixells de pesca ja retornaven amb les captures de la nit. El dia em va sorprendre al port, quan els pescadors estaven acabant de descarregar el peix i el cobrien amb gel en caixes de plàstic. Les barques estaven amarrades unes al costat de les altres en un amuntegament que amb prou feines deixava espai per a passar a les que acabaven d’entrar. Les boies de plàstic ataronjat, els perfils blavosos, verds i blancs de les barques de fusta i metall, les caixes de plàstic apilades sobre coberta i els impermeables grocs embrutits de sal i restes de peix dels pescadors que feinejaven creaven una simfonia de colors que hauria inspirat sens dubte a Henri Matisse si l’hagués vista durant el viatge que va fer a Tànger el 1912. Les tripulacions que ja havien descarregat tota la càrrega arreglaven les grans xarxes al costat mateix de la barca. Alguns, els més joves, es recuperaven de la nit de treball dormitejant sobre les xarxes ja esmenades, apilades sobre el moll en grans monticles que servien de coixí rígid, matalàs incòmode i flassada escassa.
A l’extrem del port, les caixes plenes de peix havien passat a la llotja, i aquí eren escampades pel terra o apilades en altes columnes classificades pel contingut. Els marxants revenien el producte, regatejant sobre el preu final amb els clients que esperaven endur-se el peix cap a les seves botigues. Les caixes venudes eren arrossegades pel terra i a força de braços pujades als tricicles motoritzats amb què els transportistes podien moure’s pels carrerons estrets i tortuosos de la medina. Una de les motocicletes, de marca xinesa, amb prou feines podia avançar carregada amb sis caixes d’arengades, dues caixes vessants de gambes i un enorme marlí amb la punta de la llarga espasa enfundada en un precari tros de porexpan. En un extrem del carrer davant de la llotja, un home llençava les restes invendibles del peix fragmentat en dos grossos contenidors d’escombraries i les apilava sobre les restes dels dies anteriors. Sota el sol africà, la fortor del peix podrit atreia bandades de gats famèlics que rondaven els voltants.
L’activitat del port contrastava amb la tranquil·litat que, uns metres més enllà, hi havia vora el mar. Caminant sobre la fina sorra de la llarga i ampla platja que voreja tota la badia de Tànger, allò em va semblar un desert. L’activitat, aquí, començaria unes hores més tard. Només podia veure un vagabund que dormia sobre la sorra al costat d’una paperera trencada i una parella que s’enjogassava en la intimitat de la immensa platja. Vora l’aigua, allà on la humitat compactava la sorra, una quinzena de joves jugaven a futbol descalços.
Davant la platja, resseguint-la en tota l’extensió com si es tractés d’una avinguda a la Côte d’Azur, l’Avenue d’Espagne era un agradable passeig ombrejat per palmeres. A la banda de la platja, restaurants i discoteques que s’omplirien al vespre. A l’altra banda, grans edificis desangelats de vàries plantes que s’eleven orgullosos cap al cel sense núvols com fars que miren cap al futur. Els anomenats gratacels de haixix, construïts en bona part gràcies als diners del comerç il·legal d’aquesta droga cultivada a la zona propera del Rif, s’extenen cap al Sud on la ciutat de Tànger ha trobat el seu possible creixement.
Tornant per l’avinguda, vaig entrar a la medina, la ciutat antiga, per la porta de Bab el Bahar, al costat d’una torreta de la muralla encara conservada. Sobre la dovella de maons plans de la porta, un rètol en francès i àrab indicava el nom d’una farmàcia. La modernitat sobre l’antiguitat. Occident i orient vivint en harmonia. Al costat mateix de l’entrada, una botigueta amb un gran anunci de Coca-Cola venia panets kesra, llegums i refrescos enllaunats.
Tortuosa, caòtica, sorollosa, viva i sorprenent, la medina de Tànger m’oferia totes les sensacions que una ciutat marroquina pot aportar. El nas se m’omplí de múltiples olors exòtiques que em revitalitzaven els sentits: la taronja amb canyella dels venedors ambulants, les espècies de l’aire asfixiants de les cuines dels petits restaurants populars que començaven a preparar el dinar, l’acre olor d’aixelles brutes de les concentracions humanes al mercat, el resclosit de les parets humides de les entrades als hammams, l’aire amarat d’oli i de gust de sèsam de les petites cuines on preparen xebàquies amb mel, els orins de gos que marquen el territori a gairebé cada cantonada i la fortor de peix podrit d’alguns racons oblidats.
Mentre vagabundejava sense rumb pel laberint de la medina, assaborint amb set cada imatge i cada nova impressió, la vista se m’omplia de la mateixa riquesa que ja m’havia entrat pel nas: la varietat de colors del cuir tractat de les sandàlies i babutxes penjades en cordills a la porta d’una botiga, l’amuntegament caòtic de quincalla sense valor dins els basars per a turistes, l’alegria de les parets i portes pintades amb colors clars, la folclòrica vistositat de l’aiguador del soc, amb el cap entaforat sota un barret que semblava una mampara de làmpada folrada de borles acolorides, els melons, plàtans, pomes, raïm i préssecs de les parades de fruita del mercat cobert, els contenidors d’olives de la parada del costat, el vermell de la carn penjada en ganxos a la parada del davant i la diversitat acolorida dels vestits i mocadors de les dones que anaven a comprar.
I amb la mateixa diversitat amb què se m’omplien les narius i els ulls, van començar-se a omplir les meves orelles dins la tumultuositat de la medina amb una cacofonia de cants de gall, de gossos bordant, ecos llunyans de botzines del trànsit de la ciutat extramurs, el carburador espatllat d’algun tricicle motoritzat, les converses animades del regateig d’una compra o les passes que ressonaven en les parets laberíntiques.
Aclaparat per la riquesa olfactiva, visual i auditiva de la medina, vaig decidir descansar al cafè Tingis del Petit Soc. El cafè rep el nom de l’antiga ciutat romana, i probablement el Petit Soc ocupa actualment el que havia estat el fòrum romà de la ciutat. Però els romans no foren els primers ni els últims en venir aquí. Situada a cavall entre el Mediterrani i l’Atlàntic, la influència del mar va definir la vida de la ciutat des de la seva creació. Quan els fenicis van superar els Pilars d’Hèrcules que definien els límits coneguts de la civilització, van decidir que ja havien anat prou lluny i van fundar-hi Tangis el 1450 a.C. Després els romans van convertir-la en capital de la província Mauritania Tingitana i van canviar-li el nom a Tingis. Al segle V d.C. els vàndals la van ocupar i a partir d’ella es van extendre pel Nord d’Àfrica. Un segle més tard, la ciutat va passar a mans bizantines, fins que el 702 d.C., els àrabs omeies la van conquerir i la van utilitzar de base per a saltar nou anys més tard a la conquesta d’Hispània.
Un tendal abaixat protegia del sol, ja alt al cel, als parroquians del cafè. Assegut en una de les fresques cadires de vímet de la terrassa vaig demanar un te amb menta. Al cap de pocs minuts, podia assaborir la beguda nacional marroquina servida ben calenta en got de vidre. A les taules del costat, una parella de vells desdentegats, vestits amb gruixudes gel·labes de llana, discutien animadament amb un cafè entre les mans. Un noi amb vestit llarg de cotó blanc encadenava marlboros mentre xarrupava de tant en tant amb parsimònia estudiada un got de te que li duraria tot el matí. A la meva dreta, un home amb bigoti llegia amb atenció l’edició del dia de l’Assabah. Dins el cafè, a la fresca sala de parets enrajolades, espargits a les diferents taules de fòrmica, alguns homes restaven encarats davant la tele mirant l’Al Jazeera. Darrera la barra amb la màquina per als cafès, en una fotografia emmarcada l’anterior rei Hassan II abrigat amb una gel·laba sostenia un got de te.
Vaig davallar per la Rue Es Siaghine, l’antiga Decumanus Maximus romana, poblada ara per nombroses joieries, cafès i basars, fins a sortir per la porta de Bab Fahs i desembocar a la gran Place 9 d’Avril 1947. L’ampla i ajardinada plaça, té al centre aïllat per la calçada un monument de tres blocs de pedra que contenen gravat en àrab el discurs que el rei Mohammed V hi va fer aquell dia a favor de la independència. Un conjunt de banderes marroquines flanquejaven el monument per totes bandes acolorint la blanca pedra amb el vermell i verd de la bandera nacional. El que havia estat la Place du Grand Souk fins que el govern va decidir canviar-li el nom pel més reivindicatiu de la data del discurs, estava molt animada. Multitud de petits taxis, pintats de blau cel amb una franja groga, afegien color al tràfic ja difícil. Els cotxes avançaven a base de botzinades. Les venedores ambulants de figues de moro, dones cobertes per un vel i el barret de palla tradicional del rif, exposaven les millors peces de la fruita recol·lectada en grossos pots de pintura reciclats. Un parell d’homes vells i desdentegats, esnifaven rapè asseguts en un dels cafès de la plaça. Un dels tricicles motoritzats descarregava peix per a una de les botigues del mercat proper, i mentrestant dels altaveus de l’alta torre vermella i emmosaïcada de la mesquita de Sidi Bou Abib que domina la plaça, el muetzí entonava un càntic per a la segona pregària del dia.
Vaig pujar per la costeruda Rue de la Kasbah que ressegueix la muralla de la Medina fins arribar a la porta de la casba. Diferents dinasties i grups musulmans van governar la ciutat durant set segles, fins que els portuguesos, el 1471, van conquerir la ciutat en les seves incursions expansionistes i la van fortificar. Les restes encara eren ben visibles en un queixal de la muralla que sobresortia al costat de la porta. Un parell de canons encara muntaven guàrdia, solitaris i oxidats entre els merlets. Travessant l’ampla porta fortificada, de grans batents de fusta i amb forma de ferradura punxeguda, vaig entrar a la zona alta de la medina, d’on la ciutat baixava sinuosa fins al mar. Davant la treballada porta de la Gran Mesquita, dues dones de cara trista demanaven almoina assegudes a l'ombra. Dalt de tot de la medina, ornamentant-la com la pedra preciosa al centre d’una corona, Dar El Makhzen, l’antic palau del soldà construït al segle XVII, oferia una atmosfera de repòs i calma difícil de trobar enlloc més de Tànger. Situat en un edifici poc atractiu des de fora, d’altes parets llises i encalades, el palau alberga actualment el Museu d’Artesania Marroquina i d’Antiguitats de la ciutat. Per una mòdica entrada de deu dirhams, vaig poder passejar-me per les seves sales, petites però plenes de col·leccions que descrivien el registre arqueològic des del neolític fins a l’època àrab passant pels fenicis, romans i portuguesos. El nucli central, un pati rectangular envoltat per un claustre encolumnat i un terra enrajolat de ceràmica vitrificada zellij, contenia una font octogonal que refrescava l’ambient davant les habitacions ricament decorades que s’hi abocaven.


En un racó sota l’ombra del porxo, en una taula amb potes de cavallet, una noia delicada com una nina de porcellana, amb la cara emmarcada per un mocador de seda negra, netejava i classificava fragments de llànties romanes d’una excavació de Larache. Una porta en un racó em va conduir al jardí, un paradís vegetal dins la medina estèril. A l’estil dels jardins andalusos, dos passadissos enrajolats es creuaven al centre, amb una font d’aigua juganera sota una ampla pèrgola emparrada de vinya. Magraners, palmeres, baladres, acantàcies i altres arbustos i flors omplien el jardí com si es tractés de concentrar-hi la major quantitat d’espècies en el mínim espai. Una cadernera cantava entre el fullam llustrós. Dos tudons van sobrevolar els arbres en una corba gràcil i van aturar-se a reposar sobre el mur. L’aire espès de la xafogor mediterrània quedava esmorteït aquí per la brisa que bufava del fons de la badia. Vaig asseure’m en un banc de pedra davant un parterre folrat de flors. Un jardiner regava uns testos a l'altra banda del jardí. Entre els seus murs vaig sentir-me tranquil. Lluny de l’estrès de la medina, lluny dels sorolls estridents de la vida de la ciutat, aïllat de la insistència molesta dels nens del carrer que em volien fer de guia i dels adults que volien vendre'm qualsevol cosa.
Quan vaig sortir a fora, a la plaça de la Casba un encantador de serps espantava a turistes americans jubilats, tots ells amb una etiqueta al pit per a que no els confonguessin de tour. Amb poques ganes de sentir-me part del ramat, vaig deixar la medina enrera i vaig seguir la línea de la costa per sobre els penya-segats del barri de Marshan que dominen l’Atlàntic. Des d’aquí, podia veure la badia i el port. I més enllà, sorgint entre la boirina del migdia que cobria l’horitzó marí del Nord, distingia l’ombra negra de la costa espanyola i el cim gris de Gibraltar. Tànger hauria pogut ser la seva ciutat germana. El domini portuguès va durar fins el 1661 (amb una curta fase de seixanta anys de govern espanyol) quan la ciutat va ser entregada a Carles II d’Anglaterra com a dot pel casament amb Caterina de Bragança. En un discurs al Parlament Britànic, el rei Carles va declarar: “L'adquisició de Tànger s'ha de contemplar com una joia d'incalculable valor per la Corona Britànica”. Els anglesos ho van intentar. Van construir un espigó de gairebé un quilòmetre i mig de llargada i van millorar les muralles realitzades pels portuguesos. Amb el temps, la ciutat hauria pogut esdevenir un port tan estratègic com Gibraltar ho seria en un futur, però el 1684 aquest futur brillant es va veure estroncat pel setge del soldà Mulai Ismail, el segon rei de la dinastia alauita marroquina. Quan les coses van començar a anar maldades, els britànics van abandonar la ciutat, no sense destruir abans gran part de la ciutat i el port i l’espigó que tant els havia costat. Ismail va rebre així una ciutat desolada, en ruïnes i amb necessitats de reconstrucció. Tot i que es va reparar gran part de la seva infraestructura, Tànger va començar una llarga davallada que no pararia fins ben entrat el segle XIX.
Va ser aleshores, a finals del XIX, quan Tánger es va obrir al món, amb el desig de fer-se amb les noves potències europees i americanes, i van començar a arribar diplomàtics, empresaris i homes de negocis. Tànger
va començar a guanyar altre cop l’estatus de capital econòmica i comercial que havia tingut. El primer consulat dels nous Estats Units d’Amèrica es va crear a Tànger el 1821, i el primer edifici que el govern americà va adquirir a l’estranger va ser l’edifici de la legació americana, regal del soldà Mulai Suliman. Port important del mediterrani, la propietat de Tànger a l’època en què Europa es repartia Àfrica en colònies, va quedar fixada el 1925 a la Conferència d’Algecires, per la que Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, la Unió Soviètica i poc després Itàlia establien un condomini d’aquests països sobre Tànger. Tànger passava a ser així una zona internacional i port franc. La ciutat es va omplir d’espies, refugiats, contrabandistes i tota mena de personatges de novel·la negra. Molts d’aquells occidentals van construir les seves mansions al barri de Marshan, a l’Oest de la Medina, on l’aire era fresc i les vistes sobre el mar i sobre la ciutat magnífiques. El representant del soldà a la ciutat entre tots els estrangers era el Mendoub, que va construir-se una mansió sobre el penya-segat. L’edifici, ricament ornamentat, es va fer famós quan el multimilionari Malcolm Forbes, l’editor de Fortune, el va comprar i hi va celebrar els seus 70 anys convidant-hi més de 800 persones. Davant de la mansió de Forbes, ara propietat de l’estat, en un jardí protegit per l’exèrcit i la policia, un altre palau, més modest, acull al rei Mohammed VI quan ve a Tànger.
Entre els qui van sentir-se atrets pels encants de Tànger, a més dels diplomàtics i els empresaris, hi va haver els artistes: pintors com Matisse o Delacroix i escriptors com William Burroughs (que hi va escriure The Naked Lunch) o Truman Capote. Però d’entre els autors relacionats amb la ciutat, cap no n’hi ha que hi estigui tan lligat com l’americà Paul Bowles. Escriptor de la generació beat, Bowles va viure 52 anys a Tànger, fins a la seva mort el 1999, i va fer aparèixer racons i caràcters de la ciutat entre les seves novel·les. La més famosa, El Cel Protector, en convertir-se en pel·lícula per Bernardo Bertolucci va ser filmada en part a la pròpia Tànger.
La major part de la intel·lectualitat expatriada o de visita a Tànger solia passar llargues estones al cafè Hafa, a prop de l’Antic Palau del Mendoub. La brisa pujava del mar i resseguia tots els contorns de les estretes terrasses del cafè, abocat a l’Atlàntic, abans d’enfilar-se cap al cel. A les taules de fusta pintada de verd, potacurtes i inestables, colles de jovent o famílies senceres seien davant de gots de te fumejant o cocacoles gotejant suor condensada. Miraven la vista al mar o xafardejaven guaitant la gent de les terrasses inferiors. Vaig demanar al cambrer que em dugués una mica de menjar i beure. El veia pul·lulant de taula en taula, recollint gots i ampolles i posant-los cap per avall en un cistell metàl·lic, saludant clients assidus i fent-se amic dels nous. A una parella que fumava haixix al meu costat els va demanar-ne una mica. Mentre es posava la boleta a la butxaca dels pantalons, va passar pel meu costat i va xiuxiuejar-me és que sense un bon porro no hi ha qui pugi contínuament les escales. No és estrany que també hi haguessin vingut a fumar els Rolling Stones.
Al cap d’una estona el cambrer em va dur un bol amb sopa baysara, de faves i comí regada amb oli, mig panet kesra, un plat d’olives picants i un got de te. Vaig assaborir l'àpat sota l’ombra d’un dels pocs tendals que cobrien les terrasses. La resta de comensals havien de confiar en l’ombra de la dotzena d’arbres repartits per les diferents terrasses, amb l’escorça pintada de blanc i les fulles escabellades per la brisa. Sota meu, arran de mar, uns quants pescadors provaven sort amb les canyes asseguts a les roques de la costa. Més enllà, s’intuïen les formes del port. Darrera meu, la ciutat creixia imparable cap al Sud. Vaig recordar les paraules que Paul Bowles va escriure el 1958 parlant del primer Tànger que va conèixer el 1931. Es meravellava que aleshores encara fos una “ciutat atractiva i tranquil·la d’uns 60.000 habitants. La medina era vella, però els passatges i carrers eren plens de gent amb vestits exòtics i acolorits i al llarg de cada camí que duia a les afores hi creixien murs de canya de sucre, peres i geranis”.
Actualment Tànger ja ha superat els més de 700.000 habitants i la població encara continua creixent en un país en què cada any més de 460.000 persones abandonen el camp i van a provar fortuna a les ciutats. La creació del nou port de contenidors de Tanger Med atreu la gent del camp com mosques a la mel i a la vegada que el port creixerà en volum de moviment de contenidors i serà ja el port més gran del mediterrani i d’Àfrica, Tànger també creixerà convertint-se en una de les ciutats més grans del Marroc. I és possible que amb aquest creixement desmesurat acabi perdent el poc encant que encara li queda.Gran part de la població de la ciutat es concentrava a la medina quan hi vaig tornar a entrar venint del Cafè Hafa. Fosquejava, però l’activitat seguia encara amb més energia. Lluny d’estar cansats, els venedors ambulants cridaven amb més força per a vendre les mercaderies. Els venedors de moresc a la brasa havien encès ja els seus fogons de carbó i el fum acre de fullaraca de panotxa cremada omplia els carrerons estrets. Les terrasses dels cafès de l’Avenue d’Espagne estaven plenes de gom a gom. Vaig prendre-hi un te abans d’anar a dormir. Famílies senceres, grups d’amics, fumadors solitaris, nens del carrer intentant vendre’t qualsevol cosa o reclamant una almoina. Era ja tard quan vaig pujar cap a la pensió on m’allotjava, just davant del Petit Soc. Els cafès eren plens d’homes que fumaven o prenien te. O feien les dues coses. Un noi se’m va acostar i em va oferir haixix. Muy bueno señor, primera calidad. Vaig pujar a la senzilla habitació de la Pensió Becerra, en un dels antics edificis d’estil europeu. Un llit amb capçal de metall, una porta que xerricava, un armari esbotzat, una pica amb l’aixeta desencaixada. Vaig abocar-me al balcó. Tres pisos sota meu, la plaça encara bullia. Davant meu, el balcó del cafè Fuentes era ple d’homes que jugaven al backgammon i al parxís. Als terrats de la medina, les formes circulars de les antenes parabòliques es retallaven contra el cel estrellat. A baix, a peu de carrer, vaig sentir com una multitud apilada aplaudia i vitorejava. El Chelsea acabava de marcar un gol al Sunderland a través de l’Al Jazeera. Més enllà, sentia una ràdio sintonitzant música del Rif. D’una altra direcció, sentia rap en àrab. Del carrer m’arribaven les veus sorolloses de riures, discussions, xiuxiuejos i converses. De tant en tant, alguna sirena d’un gros ferri que arribava a port. Tota la vida de Tànger concentrada en una minúscula plaça. Des del balcó distingia la silueta negra del minaret de la mesquita de l’alcassaba, el campanar d’una església i la punta d’una sinagoga. Tànger multicultural. Vaig deixar la finestra oberta amb la vana intenció que l’aire espès de la nit refresqués l’habitació. Eren les dues de la nit i a través dels porticons tancats encara sentia com la vida bategava a Tànger.
Com totes les ciutats africanes, Tànger també se’n va a dormir molt més tard que el sol.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...