8 nov. 2009

Fortalesa íber dels Vilars a Arbeca

La plana de Lleida, ampla, extensa i fèrtil, s’estén fins l’horitzó. Al fons es veuen alguns turons alçats, petits tossals que es perfilen contra la mitja boirina que cobreix el cel. El vent de l’oest, sense cap impediment físic que l’aturi, ens arriba amb força i colpeja amb ràfegues furioses la pedra dels murs baixos. Sóc davant de les ruïnes de la fortalesa dels Vilars, a Arbeca, i aquí sembla que el temps s’hagi aturat.
Envoltada per un fossat, rodejada d’una ampla muralla, flanquejada per dotze torres imponents, les ruïnes de la fortalesa deixen entreveure encara la poderosa influència que durant prop de quatre-cents anys va tenir sobre la regió. Habitada ininterrompudament entre el 750 i el 325 a.C., la fortalesa ilergeta és una mostra única dins el registre arqueològic català i ibèric de la primera edat del ferro i inicis de la segona.
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites. El príncep que construí aquella fortalesa posseïa una de les terres més riques de tota Ilergècia. I per a demostrar aquell poder va erigir una construcció que intimidaria a qualsevol visitant estranger. Amb una extensió de 4000 metres quadrats a l’interior, una muralla de 50 metres de diàmetre, cinc d’amplada i cinc d’alçada, rodejada per dotze torres de defensa, amb un camp frisi que les envoltava i les defensava dels atacs de les tribus veïnes, i amb un fossat de 17 metres d’amplada i uns sis de profunditat, la fortalesa dels Vilars era literalment inexpugnable. Si a l’actualitat ja és impressionant i està en ruïnes, a l’època de major esplendor devia ser simplement magnífica. Una mostra de poder i riquesa inigualable que comprèn encara grans meravelles. El camp frisi, per exemple, un conjunt de pedres alçades clavades al terra per a dificultar l’avenç dels atacants, és el més gran i ben conservat d’Europa.
Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.
Només el 20% de la superfície del recinte ha estat estudiada, però els arqueòlegs ja comencen a trobar respostes. Una de les incògnites que hi ha encara per a explicar és l’abandonament que va patir la fortalesa a mitjans del segle IV a.C. Aparentment per causes no bèl·liques, els habitants van marxar i la fortalesa va quedar a expenses dels elements. Quan els romans van arribar més tard, van aprofitar les pedres per a construir les seves cases, i amb el temps el fossat es va cobrir i els murs enderrocar per a fer lloc als cultius. La hipòtesi més plausible té a veure amb la mateixa naturalesa de la fortalesa. Les muralles, que l’havien defensat fins aleshores, eren a la vegada la presó que impedia expandir-se. Quan la comunitat va créixer, simplement va haver de deixar el poble i buscar-ne un de més gran.
Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...