Alaska Chilkat Bald Eagle Preserve

Ja he caminat molta estona pel costat de la carretera que va cap a la Chilkat Bald Eagle Preserve, però cap dels cotxes que passa no s’atura davant del meu polze dret alçat. La majoria dels vehicles que passen són autocaravanes de vells carques que es dirigeixen cap al Canadà, però també hi ha algun turisme que va força carregat de gent i fins i tot alguna camioneta que té lloc de sobres però no vol parar. Però tinc ganes de veure alguna àliga de cap blanc, el majestuós símbol alat dels Estats Units, i la reserva és el millor lloc del món per a veure-les. Agost no és un mes tan bo com octubre o novembre, però vull intentar-ho.
Per més que aixeco ben clarament el dit i intento somriure confiadament, no hi ha cap cotxe que s’aturi. Mentre camino per la banda dreta em fixo amb les cases que queden a peu de carretera. La majoria tenen el seu jardinet d’herba espessa ben cuidada. Algunes l’han substituït per petits horts on, aprofitant les llargues hores contínues de llum, s’arriben a fer unes verdures de mides increïbles.
Quan ja fa una hora i mitja que camino i començo a maleir tots els cotxes que segueixen endavant sense parar, n’hi ha un que afluixa la marxa i s’atura una mica més enllà. És una ranxera Toyota Tacoma negra, la meva única oportunitat. Corro cap al cotxe abans que el conductor no canviï de parer. La caixa descoberta del darrera és plena de troncs serrats, un bidó de plàstic de vint litres i uns cartrons.
Quan arribo esbufegant a nivell del conductor, el primer que en veig són els braços, tatuats amb dibuixos policroms com els d’un yakuza japonès. Una barbeta roja abandonada, un cabell ros i llarg entaforat sota una gorra de beisbol amb la visera girada protegint el clatell i una samarreta blava amb dibuixos d’unes deesses hindús psicodèliques em saluden des del volant i em pregunten cap on vaig. La fila del conductor no és gaire tranquil•litzadora, però després d’esperar tant de temps que algú parés, ara no és hora de ser primmirat.
–Cap a la reserva de Chilkat –responc esperant que ell també hi vagi. Només faltaria ara que l’únic cotxe que ha parat no anés cap aquella direcció.
–Quina part de la reserva?
Bé, en allò sí que no hi havia pensat. Havia cregut que qualsevol lloc de la reserva seria bo per a veure àligues, però la reserva s’allarga des de la milla 9 fins a la milla 32, i per força hi ha d’haver uns llocs més bons que d’altres per a l’observació de les aus. El conductor reconeix el dubte a la meva cara i soluciona el problema.
–Cap problema! Et portaré fins als Council Grounds. Allà és un dels llocs més bons per a observar les aus. I et serà més fàcil trobar un cotxe que et pugui dur de nou cap al poble. Puja per l’altra banda.
Quan obro la porta del copilot, em trobo que l’individu està traient el material del seient de l’acompanyant i l’apila desordenadament al darrera. Entro quan està movent un enformador, amb mànec de fusta i una punta d’acer molt i molt afilada.
–Tranquil, no és una arma –s’afanya a dir.
M’asseguro el cinturó i tirem endavant. La carretera segueix el riu Chilkat durant la major part del trajecte. En alguns punts del riu, ancorades a la ribera, hi ha rodes de pales que giren sense parar. Estan construïdes amb el mateix disseny que les tradicionals usades pels indis, amb grosses pales de malla que es mouen amb el moviment de l’aigua i capturen els salmons que pugen riu amunt. Formen part d’un estudi de l’Alaska Department of Fish and Game, els biòlegs del qual capturen els peixos amb aquest mètode tradicional i altament eficient, els mesuren, els marquen i de vegades els posen un petit radiotransmissor i tot per a seguir-los abans de tornar-los a l’aigua. D’aquesta manera els estudis per ràdio poden abocar alguna llum, per minsa que sigui, sobre la ruta i el temps de la migració, i les etiquetes que els marcaven i que queden a terra un cop morts després de fresar, poden servir per a estimar-ne la població.
En contra del que he pogut pensar en una primera impressió, el conductor és dels millors guies que hauria pogut tenir. En Robert Livingood (Bob per als amics) és biòleg especialitzat en óssos. Dels trenta cinc anys que té, n’ha passat quinze estudiant el comportament dels plantígrads i es guanya la vida escrivint-ne articles en revistes de natura i fauna. Com molts dels habitants d’Alaska, és de fora de l’Estat, o com diuen aquí, del downsouth o dels Lower 48. Tal com diu ell, després de treballar un temps a Glacier Park, venir a Alaska per a estudiar els óssos era inevitable.
–Alaska té la major població d’óssos grizzly de tot Amèrica del Nord, i la natura encara s’hi pot considerar verge. Això significa que les probabilitats de trobar un ós i trobar-lo amb un comportament no afectat per la presència de l’home són molt més altes que en qualsevol altre lloc.
En Bob va venir a Haines de vacances amb la seva dona, també biòloga interessada en óssos. Durant una excursió per a observar-ne van trobar-se un home que ja n’estava seguint un parell amb binocles. Aquell home resultà ser un professor que estudiava el comportament dels óssos i que justament necessitava un parell de biòlegs per a ajudar-lo a començar una investigació més àmplia.
–Va ser dit i fet. Ens va acceptar i en una setmana ja havíem trobat un terreny. Construir la cabana va dur més temps, però ara no ho canviaria per res del món. Tu saps la felicitat que dóna aixecar-te al matí i trobar-te al davant d’un llac immaculat, envoltat de natura per totes bandes? Ah! Espera, he de parar aquí!
En Bob disminueix la marxa i s’atura al costat d’una font a peu de carretera, un rierol que cau del vessant de la muntanya. Baixa del cotxe i agafa el el bidó buit de la caixa de la ranxera i l’omple amb l’aigua.
–La millor aigua de Haines –em diu mentre es dirigeix cap al rierol amb el bidó buit.

No gaires quilòmetres després arribem per fi al pàrquing dels Council Grounds. En Bob baixa un moment per a ensenyar-me els voltants, que coneix perfectament. La vista des de l’aparcament mateix ja és magnífica. A l’altra banda de quatre tanques d’informació que hi ha sota un cobert de fusta, darrera uns salzes estilitzats, hi ha el riu Chilkat, i a l’altra riba les altes muntanyes nevades de Thakin. I just sota d’aquestes hi ha una cresta de cims més baixos, coberts de vegetació.
–A l’altra banda d’aquelles muntanyes de primer terme hi ha el llac Chilkat, que és el més gran de la regió. Diu una llegenda Tlingit que els cignes que hi havia al riu Chilkat estaven cansats de passar tant de fred a l’hivern. Van posar-se tots d’acord, van volar fins darrera les muntanyes, on només hi havia un camp de neu, i es van posar a bategar les ales. La calor va fer que la neu es fongués i va aparèixer el llac.
En Bob m’assenyala un altre punt:
–I si et fixes en aquell punt a l’altra banda del riu, darrera d’aquelles altes muntanyes, allà comença la reserva natural més gran del món. Hi ha els parcs de Glacier Bay, Kluane, i Wrangell-St. Elias, una extensió verge de valls desconegudes. I allà hi ha la cresta de Chilkat, allà on hi ha aquelles cims més baixos coberts de pícees. En aquell bosc els Tlingit enterraven els seus xamans. Ningú no talla aquells arbres. Alguns tenen milers d’anys, i és un dels millors llocs per a observar óssos. De vegades hi vaig amb un company per a seguir-los, i com que no hi va mai ningú, els óssos no tenen por dels homes, i es comporten tal com ho fan els óssos que no estan habituats a l’home.
Quan li dic que no me’n vull anar d’Alaska sense haver vist óssos, em respon somrient:
–Aleshores has d’anar a Chilkoot Lake.
–No és perillós?
–No. Gens ni mica. Només és perillós si no saps com comportar-te i no saps interpretar les intencions de l’animal. Només hi ha accidents quan la gent s’hi apropa massa. Creu-me, he vist fer coses a la gent que ni jo amb tots els meus anys d’experiència m’atreviria a fer.

És només quan en Bob marxa amb la ranxera cap a casa seva que observo que l’aparcament és buit. Ni tan sols ha passat cap cotxe per la carretera del costat mentre hem estat parlant. Camino cap a l’observatori d’àligues amb l’esperança que amb el temps que hi passi arribi algú que em pugui tornar a Haines. Per les passarel•les de fusta que hi ha instal•lades arribo a tocar del riu.
La reserva existeix perquè és l’últim lloc on les àligues poden alimentar-se de salmons a finals de la tardor. I si ho poden fer, les àligues ho deuen al riu. Cap a l’octubre, a Haines ja hi neva, i el riu Chilkat, com molts altres de la regió s’hauria de gelar. Però just en aquest punt, on conflueixen els seus afluents Kleheni i Tsirku, el riu Chilkat no es gela.
Aquests dos afluents tenen uns ventalls al•luvials que acumulen l’aigua fosa de les glaceres durant la primavera i l’estiu sota terra, on queda protegida del fred exterior uns cinc graus per sobre del punt de congelació. A la tardor, aquest aigua més calenta s’escola avall i evita que l’aigua del riu Chilkat es glaci en aquest tram. Els salmons chum (Onchorynchus keta), anomenats també dog salmon perquè s’utilitzaven per a alimentar els gossos de trineu, aprofiten aquesta obertura del riu per a fer la migració més tardana que es coneix, a finals de la tardor. És aleshores que els arbres de la vora del riu Chilkat s’omplen de milers d’àligues de cap blanc arribades de tot Alaska i part del Canadà per a poder alimentar-se amb l’última migració de salmó que els ofereix la natura abans de ser sorpreses per l’hivern.
Tot i que es tracta del símbol dels Estats Units d’Amèrica, no es pot dir que els americans hagin tractat gaire bé les àligues de cap blanc. A Alaska se’n van arribar a matar 128.000 per a protegir els salmons, pensant que elles eren les culpables de les pesques pobres. Als Lower 48, les grans quantitats de DDT utilitzades als conreus van anar pujant per la cadena tròfica fins a quedar-se al punt més alt, als cossos de les àligues. Quan una parella d’aquestes ponia un ou, la seva closca era tan prima per efectes de l’insecticida que es trencava quan els adults s’hi posaven a sobre per a donar escalfor. A partir de la prohibició de l’ús de DDT, el nombre d’àligues va anar en augment, però sobretot gràcies al trasllat d’unes quantes àligues d’Alaska fins als Estats meridionals.
A diferència de l’home blanc, els Tlingit Klukwan, els antics habitants de la zona, sempre han reverenciat les àligues. Ells van ser els primers en veure l’espectacle de la reunió anual d’àligues als Council Grounds. Van ser les àligues qui els van guiar fins a aquesta terra abundant en salmons, i l’àliga segueix sent un símbol fonamental en la seva cosmogonia. Van ser aquests indis Tlingit els que van batejar el lloc amb el nom de Terres del Consell, perquè s’imaginaven que les àligues es reunien aquí un cop l’any per a celebrar un consell on decidien el futur de tots els éssers vius.
Les àligues són considerades pels Tlingits la meitat de tot el que existeix, sent l’altra meitat els corbs. Com una espècie de Yin-Yang americà, els Tlingit ho classifiquen tot en un dels dos grups, fins i tot a ells mateixos. La població Tlingit està estructurada en una forta societat matrilineal. Tothom pertany a la meitat corb o a la meitat àliga, la mateixa de què forma part la mare. I per tal d’evitar l’endogàmia, cadascú s’ha de casar amb algú de l’altra meitat que no sigui parent. Segons una llegenda Tlingit el corb, l’organitzador del món, va dir a l’àliga, el seu contrari: «Ara et faré amb el cap i la cua blanques, però el cos negre. Així, quan volis, tothom veurà que s’han de casar amb un altre color».
No puc dir que vegi la varietat de colors de les àligues. Des de la plataforma d’observació sí que veig algun corb ocasional, deixant ressonar el seu crit llastimós per sobre el riu, però no apareix cap àliga. A la tardor se n’hi poden arribar a acumular fins a cinc mil a la vegada, totes disposades sobre els àlbers sense fulles, com ornaments de nadal en un arbre al•lopècic. I això que a la vall de Chilkat hi viuen tot l’any només unes tres-centes parelles. Però a través de l’ullera de llarga vista que hi ha instal•lada a l’observatori no en veig ni una, encara que hi estic mitja hora resseguint la línia dels arbres i mirant el cel de tant en tant.