El passat dijous es va inaugurar l’exposició CÀMERES SUBMARINES al Museu Marítim de Barcelona, que
planteja un recorregut per l’evolució tècnica de les càmeres de fotografia
usades per a les immersions.
S’hi exposen prop de 160 càmeres i altres objectes
procedents de les col·leccions particulars de dos grans especialistes en la
matèria: Andreu Clarós i Enrique Dauner. També hi ha càmeres i
objectes procedents d’altres institucions europees, com el Musée International
de la Plongée Frédéric Dumas (Sanary-sur-mer, França) Aquazoo/Löbbecke-Museum
de Düsseldorf (Alemanya), el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala i
Casanova Foto.
Dividida en sis àmbits ben definits per cortinetes que
els separen, l’avenç al llarg de l’exposició permet passar de la foscor dels
inicis de la fotografia, iniciada amb el color sèpia característic de les
fotografies antigues, passant pel blanc i negre fins a la descoberta del color
i culminant amb l’explosió de llum i color de les càmeres digitals actuals.
Situades en una vuitantena de vitrines molt ben
senyalitzades i amb explicacions concises, les càmeres mostrades ens permeten
seguir tant l’evolució del submarinisme com l’evolució de la fotografia.
Aprenem, per exemple, que la primera foto submarina de la
història la ve fer el 1856 l’anglès William
Thompson, un advocat amant del fons marí que es va submergir a 5,5 metres al
Sud d’Anglaterra amb una caixa estanca de producció artesanal i la va fixar en
un trípode. Després de 10 minuts d’exposició, la caixa es va inundar, però la
primera fotografia submarina va sobreviure.
Hi ha una reproducció de la primera càmera de fotografia
submarina de Louis Boutan (1893),
considerat el primer fotògraf submarí. Va construir la caixa estanca amb la
col·laboració del seu germà Auguste. La fotografia submarina comença a fer-se
un lloc en les publicacions. La caixa tenia un mecanisme enginyós per a poder
canviar fins a sis plaques de vidre en una mateixa immersió.
El següent pas en la captació d’imatges submarines va ser
el 1913, quan l’anglès John Ernest
Williamson va capbussar-se sota una cabina semiesfèrica a 10 metres de
profunditat on va poder realitzar diverses filmacions. La tècnica serviria per
a filmar imatges per a Vint mil llegües de viatge submarí, la primera
pel·lícula submarina comercial, del 1916.
El color submarí va aparèixer per primer cop el 1927 a la
revista National Geographic, i a l’exposició
se’n mostra un exemplar.
També s’hi mostren unes quantes de les càmeres
Rolleimarin de Hans Hass, un biòleg
austríac que popularitzà les imatges dels esculls de coralls, mantes i taurons
que realitzà pel Carib i Austràlia gràcies a les càmeres que ajudava a
inventar. En una de les vitrines s’hi exposa l’equip de respiració de circuït
tancat de Hass, de 1947, i en les del costat càmeres i carcasses com una petita
caixa per a Leica del 1950, que utilitzava la seva dona i que ara és plena d’oxidació,
o una caixa estanca de Kurt Schaefer per a una càmera M16/1 de cinema. Però una
de les que crida més l’atenció és una de les primeres Rolleimarin produïdes, el
model 504.
S’hi parla també de Jacques
Yves Cousteau, el gran divulgador del fons marí i de les filmacions
submarines i s’hi mostren algunes de les càmeres que va ajudar a popularitzar,
com la Spiro Etanche. A partir d’aquest prototip, el 1961 la marca
Spirotechnique crea una càmera revolucionària, pensada per a l’ús subaquàtic
continu: la Calypso Shot. El preu
competitiu i la facilitat de maneig fa que el gran públic pugui accedir a la
fotografia submarina. La presència en pel·lícules com les de James Bond van fer
que la fotografia submarina fos encara més popular.
El 1963 Nikon va comprar la patent de la Calypso Shot i
va començar una producció a escala mundial de la càmera sota el nom de Nikonos. N’hi ha uns quants models a l’exposició.
També s’hi pot veure el vestit de bus d’Eduard Admetlla, un dels pioners del
submarinisme a Catalunya, amb el que va batre el rècord mundial d’immersió amb
100 metres el 1957.
Com a peça gran de la col·lecció també hi ha la càmera
que Christian Pétron va utilitzar
per a filmar Le grand bleu (1988),
considerada com la pel·lícula on l’alta definició de la imatge va donar al gran
públic la veritable sensació d’estar-se passejant pel fons marí.
Al final de l’exposició hi ha unes quantes fotografies
formant un mural. Són d’aficionats al món submarí que, amb les seves càmeres no
professionals han aconseguit imatges que, com les dels pioners de la fotografia
submarina, ens acosten a la vida marina i al coneixement dels oceans des d’una
òptica diferent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario