4 dic 2008

Ródtxenko, la construcció del futur

Des del passat 14 d’Octubre es pot veure a La Pedrera de Barcelona l’exposició restrospectiva Ródtxenko, la construcció del futur, que ve a ser una continuació de la mostra d’avantguarda russa que va començar a La Pedrera el 2003 amb una exposició sobre Kandinski i va continuar el 2006 amb l’exposició sobre Malèvitx.

Nascut el 1891 a Sant Petersburg en el si d’una família ja connectada amb el món de l’art (el seu pare era utiller de teatre), Alexander Ródtxenko aviat va passar a viure a Kazan on va acabar estudiant art. L’exposició mostra obres de tots els períodes artístics pels que va passar, començant pel fauvisme primerenc i el cubofuturisme propis de l’art rus de l’època, i per les primeres mostres del despuntament inicial amb les seves pròpies creacions. El 1916 presentà a l’exposició Magazín, organitzada per Vladímir Tatlin a Moscou, uns dibuixos fets amb regle, compàs i tinta xinesa d’estil cubofuturista sense objecte que marquen ja l’inici d’una carrera artística en què Ródtxenko no abandonaria mai la recerca del canvi, fent-se propi el lema “El nostre deure és experimentar”.

Influït pels ideals revolucionaris soviètics, va ingressar al grup d’artistes d’esquerra, afavorits per una política permissiva de Lenin que promovia l’artista com a heroi de la revolució. S’inspirà en el suprematisme de Malèvitx i pintà unes quantes teles on el fons blanc, la geometria dels objectes i una distribució racional del color creava l’espai en el que seria un inici del constructivisme posterior. Però aviat abandonà els ideals de Malèvitx i s’hi oposà frontalment amb la sèrie de teles Negre sobre negre, amb què ridiculitzava el Blanc sobre blanc de Malèvitx i amb el qual explorà les diferents factures per a crear l’espai, independentment del color.

Buscant la senzillesa de les formes, s’oposà també a la concepció kandinskiana de la línia com a element primitiu recuperant-la i fent-ne un ús conceptual per a crear espais i estructures, inventant un lineisme que l’acompanyaria en altres aspectes com la fotografia durant la resta de la seva vida.

Del 1919 al 1920 Ródtxenko formà part del Jivskulptari, un grup experimental que cercava la plasmació dels nous ideals constructivistes en projectes arquitectònics reals, a la recerca d’una aplicació directa i útil de l’art per al benefici del poble. Ródtxenko ja havia dissenyat unes làmpares per al cafè Pittoresque, iniciant així una voluntat de servir al poble a través de l’art, i portant les seves experimentacions als objectes reals.

El 1921, arrel dels treballs, debats i exposicions de l’Institut de Cultura Artística, sorgí el terme constructivisme que promovia la substitució de la pintura de cavallet (la composició, en 2D), per l’obra aplicada (la construcció, en 3D). Ródtxenko és considerat el pare i el principal impulsor d’aquest constructivisme, i ho demostra amb l’execució de les noves i impressionants Construccions espacials, escultures en 3D fetes amb fulloles tallades en forma de cercles o triangles concèntrics que han estat estratègicament emmetxats formant un volum sòlid d’esferes i piràmides etèries que pengen del sostre, en unes construccions que s’avancen uns quants anys als mòbils d’Alexander Calder. Només se’n conserva una al MOMA de Nova York, però hi ha dues reproduccions construïdes pel nét de Ródtxenko a l’exposició. Uns llums molt ben situats projecten ombres que reprodueixen en 2D la forma de l’escultura al terra i a la paret.


Ródtxenko anà encara més enllà i a l’exposició 5x5=25 on cinc artistes russos presentaren cinc obres (d’aquí l’original nom), Ródtxenko declarà morta la pintura de cavallet amb el seu Tríptic Monocrom, tres teles quadrades pintades amb un sol color pur cadascuna: groc, vermell i blau. La senzillesa dels quadres és impactant per la seva síntesi. Els colors s’han enfosquit amb el pas del temps i el blau sembla gairebé negre, però els tres quadres no deixen de tenir la presència que al seu moment tingueren i no és d’estranyar que a l’època creessin una certa commoció. Aquesta obra segons Ródtxenko sublima la pintura i fa innecessària de continuar-la tractant. Posa punt i final a una etapa i n’obre una altra de molt fructífera en col•laboració amb el poeta Vladímir Maiakovski i la seva amant, Lília Brik. Ródtxenko havia estat des de jove un admirador de Maiakovski, considerat en vida un dels més grans poetes vius, i utilitzà fotografies de l’amant de Maiakovski per a il•lustrar les portades dels seus poemaris, introduint a Rússia el fotomuntatge provinent dels dadaistes alemanys. D’aquesta època és la impressionant portada de PRO ETO (Sobre això), amb la cara de Lília Brik amb uns ulls hipnotitzadors.

Ródtxenko també il•lustrà totes les portades de la revista avantguardista LEF (del Front Esquerrà per a les Arts), que editava Maiakovski, i de la revista NOVI LEF, que la substituí després de l’arribada al poder d’Stalin, quan els artistes van començar a ser vistos com burgesos subversius. Maiakovski i Ródtxenko també col•laboraren al teatre (on l’últim va dissenyar el vestuari i el decorat de la segona part de KLOP, La Xinxa, escrita per Maiakovski).

Però sobretot mantingueren un treball prolífic en el camp de la publicitat i disseny industrial per a les empreses estatals. Maiakovski escrivia eslògans i frases ocurrents, i Ródtxenko en feia composicions vistoses, plenes de signes, fletxes, lletres grosses i fotografies dels productes que en feien cartells geomètricament funcionals, molt decoratius i fàcilment intel•ligibles fins i tot per a analfabets. Un dels cartells més famosos és un que anuncia llibres per a la Gosizdat, l’Editorial Literària Estatal, amb una fotografia de Lília Brik com a obrera amplificant amb la mà les lletres KNIGI, que prenen la forma d’un megàfon. Ródtxenko també va ser el dissenyador per al cartell publicitari de la pel•lícula El Cuirassat Potemkin d’Eisenstein. Dues finestres circulars, simulant ulls de bou o lents d’uns binocles confereixen al cartell l’estil típic de Ródtxenko i evoquen a la vegada el contingut mariner del film. Ródtxenko també recuperarà en part l’esperit de la pel•lícula en alguna de les seves fotografies d’escales lineals, en una composició que no s’allunya gaire de la famosa escena de l’escala d’Odessa.

Ródtxenko també dissenyà un funcional club social obrer, decorat amb els colors vermell i negre de la revolució, que figurà al pavelló soviètic dins l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes de París del 1925. Tot i que no es va construir mai més enllà d’aquella exposició, hi ha una reconstrucció de l’espai a l’exposició de La Pedrera, amb una taula d’escacs molt enginyosa que val la pena contemplar amb detall. No us hi assegueu, si us plau.

Per últim, l’exposició també recorre la trajectòria fotogràfica de Ródtxenko, que en va ser un dels introductors a Rússia, i finalitza amb les obres dels darrers anys de la vida de l’artista, quan després de ser titllat de burgès, acomodat i contrarevolucionari pel propi Estat, va acabar retornant a la pintura de cavallet, amb composicions abstractes, conscient que l’estil ja no aportava res de nou, però segur també que, com a artista, necessitava continuar pintant i creant fins a la fi dels seus dies.

Ródtxenko morí el 1956 a Moscou, en part oblidat pels seus propis conciutadans. Mostres com les de La Pedrera ens permeten recuperar el valor històric de les obres de l’artista creador paradigmàtic i polifacètic que va ser Ródtxenko, un experimentador que s’interessà per gairebé tots els aspectes de l’art.

Podeu visitar l’exposició fins al proper 5 de gener i comprovar-ho vosaltres mateixos. Les excel•lents visites guiades, a les 18h en català de dilluns a divendres, us permetran aprendre molt més sobre l’artista i aprofundir en les seves creacions.

No us la perdeu.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...