10 nov. 2008

Ródtxenko i la fotografia

Paral•lelament a l’exposició Ródtxenko, la construcció del futur que s’exhibeix a La Pedrera de Barcelona, hi ha tota una sèrie de conferències relacionades amb la vida i l’art d’aquest artista rus. Per casualitat m’assabento que se’n fa una el mateix dia que decideixo anar a veure l’exposició, i així és com abans d’haver-la acabat de veure del tot, deixo el pis Principal on hi ha l’exposició i em dirigeixo al soterrani, on hi ha un ample auditori ja gairebé del tot ple.

La conferència d’avui tracta una de les vessants artístiques amb què Alexander Ródtxenko va ser més innovador, la fotografia. Nascut el 1891, quan el 1924 va agafar la primera cambra fotogràfica, Ródtxenko tenia només 33 anys, i ja no la va deixar fins el final de la seva vida, el 1956.

Pepe Baeza, Doctor en comunicació, professor de fotoperiodisme a la UAB i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia és l’encarregat de transportar-nos al món fotogràfic de Ródtxenko per a fer-nos notar la importància d’aquest artista en la història de la fotografia.

Quan va fer la primera foto, Alexander Ródtxenko ja era un artista consagrat a la seva Rússia natal, però es va prendre la fotografia com una manera ideal per a experimentar amb la imatge, amb un aparell modern perfecte per a l’home que el 1921 havia declarat com a morta la pintura de cavallet amb els seus tres famosos quadres monocroms. Segons Baeza, la principal aportació de Ródtxenko al camp de la fotografia va ser la consciència que va tenir de trencar amb el convencionalisme del punt de vista del fotògraf, abandonant el que ell definia com el punt de vista del melic. A partir del moment en què Ródtxenko va disposar d’una Leica, compacta, lleugera, maniobrable i precisa, va poder experimentar amb tota mena d’angles, contrapicats, picats, diagonals, primers plans i visions des de punts de vista insòlits, en el que encara avui es coneixen com a angles Ródtxenko. Va jugar amb les formes estilitzades o engraellades d’estructures o edificis com una continuació del seu constructivisme pictòric, però sobretot, va buscar d’aconseguir que la cambra fos un instrument per a educar la mirada, permetent que la fotografia li pogués donar un fort calvot a l’art de cavallet burgès i només accessible a les famílies opulents. La fotografia, amb la seva facilitat de reproducció fins a l’infinit, el feien l’art perfecte per a poder accedir al poble, i Ródtxenko, implicat des del principi en els ideals de la Revolució, va començar a experimentar amb aquest nou món artístic amb encara més dedicació de la que havia dedicat als altres projectes de la seva vida, conscient que era un dels primerencs en un art que calia donar a conèixer. En paraules del propi Ródtxenko: "La fotografia creix amb celeritat i venç totes les disciplines. La fotografia creix i demostra el dret de merèixer el mateix respecte que la pintura.[...] Tècnicament, la fotografia és tan simple i ràpida, tan imprescindible per aplicar-la a la ciència, la vida i a la tècnica que, pel fet de ser així, tan propera i accessible, no es considera digna d’un profeta. Imprescindible i accessible, està mancada de la possibilitat que s’hi reconeguin mestres genials".

El temps ha contradit aquesta última afirmació, ja que Ródtxenko ha acabat sent reconegut gairebé més per la seva fotografia genial que per la seva pintura. Segons Baeza, el veritable geni de Ródtxenko es troba en l’aplicació de la fotografia al disseny gràfic, especialment per a les cobertes de la revista constructivista LEF i NOVI LEF que dirigia el seu amic Vladímir Maiakovski. “Escala d’incendis” del 1925 o “Pioner amb trompeta” del 1930 són algunes de les seves obres més famoses, amb trets distintius de l’art de Ródtxenko.

A finals de la dècada dels anys 20, Ródtxenko va ser titllat injustament de formalista i burgès. Amb la posterior prohibició general de fer fotografies lliures, Ródtxenko es va veure obligat a agafar encàrrecs del govern, sobretot d’esdeveniments esportius, però el més important dels encàrrecs va ser el de fotografiar la construcció del Belomorkanal, el canal que unia la mar Blanca amb el Bàltic, per a la revista URSS en construcció. Excavat per presoners polítics en una mena de gulag on van morir més de 100.000 persones, les fotografies que va fer Ródtxenko de la construcció del canal resulten ser, segons Baeza, properes a la mediocritat. Segons ell, quan a un artista se li treuen les eines per a poder desenvolupar-se, la desgana s’apodera del seu esperit innovador i simplement es limita a prémer el disparador, sense gairebé parar esment en l’enquadrament. Ródtxenko era per sobre de tot un artista, no un periodista, i en aquest cas un artista consagrat desaprofitat resulta ser més dolent que un periodista modest.

Això, però, no li treu mèrit, i quan es concentrava al seu terreny, l’art com a tal, despuntava magistralment de tal manera que ben bé pot perdonar-se-li que no fos bo com a fotoperiodista.

Al capdavall, no es pot ser perfecte.

Ara cal tornar a l’exposició per a acabar de veure-la i gaudir amb el seu art i “la construcció del futur”. Fins al gener vosaltres també teniu temps de descobrir-lo.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...