13 nov 2008

Boadicea, reina dels Icenis

Hi ha una estàtua al costat del Parlament britànic que mira cap al Big Ben. Dalt d’un carro tirat per dos cavalls encabritats, una dona amb túnica branda una llança aixecant els dos braços enlaire, el cap emmarcat amb una corona. Al seu costat, dues noies joves de tors nu l’acompanyen.
L’estàtua, esculpida el 1905 per Thomas Thornycroft, havia estat un encàrrec del Príncep Albert per a la reina Victòria, i representa la reina dels icenis Budicca, que els seus contemporanis romans van anomenar Boadicea.

Tot i haver vist l’estàtua força cops, mai no m’havia parat a pensar en qui era aquella dona fins que avui no he assistit a la conferència sobre la reina que ha fet Jordi Garcés, diplomat en Egiptologia i director del Philae Teatrum, al Museu Egipci de Barcelona, en una de les divulgacions històriques que fa la Fundació Clos.

En Jordi Garcés, que ha estat estudiant la figura de Boadicea des de fa uns anys, explica que els historiadors romans Tàcit als seus Anals i a Agrícola i Cassi Dió a la seva Història de Roma, descriuen la vida d’aquesta reina, nascuda probablement cap al 30 d.C. en una família noble dels icenis, que habitaven el que ara és la regió de Norfolk. Cap al 48 d.C. es casà amb el rei Prasutag, amb qui tingué dues filles. El rei es va aliar amb els romans, que sota l’emperador Claudi havien conquerit Britània el 43 d.C.

Quan el rei Prasutag morí el 61 d.C., totes les terres del rei havien de passar a Roma, però al seu testament reservà una petita quantitat per a la reina i les seves filles. Els romans, per qui les dones no podien heretar com ho feia la societat celta, es van apoderar de tot el regne de Prasutag, i com a càstig van assotar públicament Boadicea i els seus legionaris van violar les seves filles.

Vexada per aquesta injustícia, Boadicea va aconseguir aglutinar les diferents tribus britones que fins aleshores havien estat en guerra, no només per les simpaties que despertava una mare i reina així ultratjada, sinó també pel gran sacrilegi que representà la destrucció que Gaius Suetonius Paulinus, el governador romà de Britània, va fer de l’illa de Mona (l’actual Anglesey), que en aquella època era el centre de la religió druídica.

Boadicea va aconseguir reunir un exèrcit de 230.000 persones, entre ells dones i nens que els acompanyaven a la guerra com era tradició entre els celtes. Van destruir Camulodunum, l’actual Colchester, que en aquella època era la capital romana de Britània, i van arrasar Londinium, creada 20 anys abans pels romans. La venjança de la reina va dirigir-se contra els romans i els britons pro-romans, però finalment va acabar retrobant-se amb l’exèrcit de Suetonius.

Tot i ser menys nombrosos (eren només quatre legions, uns 20.000 homes), els romans eren soldats professionals amb moltíssima disciplina i experiència. Amb una estratègia brillant que encara s’estudia a les escoles militars, els romans van penetrar el mur de l’exèrcit britó amb una cunya de llancers i arquers que encerclaven la cavalleria. Un cop penetrada darrera les línies enemigues, la cavalleria romana va acarnissar-se contra les dones, els nens, els cavalls i els gossos que seguien darrera l’exèrcit dels britons, acompanyant els soldats. Aquests, en veure que estaven massacrant les seves famílies, van tornar enrera per a intentar defensar-les, però deixant els seus llocs de combat i desestructurant la seva columna, van acabar sent presa fàcil dels romans. Segons Tàcit, en aquella batalla, coneguda més tard com la Batalla de Watling Street, van morir 80.000 britons, i només 400 romans. Entre els britons caiguts hi va haver la mateixa reina Boadicea, que va preferir suïcidar-se amb verí abans de rendir-se. Molt sovint és per aquest últim gest i per haver estat capaç de reunir i guiar un poderós exèrcit que Boadicea és contemplada per molts com la primera feminista de la història.

I no per aquesta raó sinó per la seva història com a britona heroica, va ser presa com a referent durant l’època victoriana, en especial perquè segons l’etimologia del seu nom, Boadicea o Budicca, provénen del nom de Budiga, la deessa celta de la victòria, i per tant compartia nom amb la reina Victòria.

A la base de l’estàtua del costat del Parlament, a la vora del Tàmesi, s’hi poden llegir dos versos d’un poema de William Cowper que es refereix a l’Imperi Britànic:

Regions Caesar never knew
Thy posterity shall sway.


[Regions que el Cèsar mai no va conèixer,
Els descendents [de Budicca] dominaran]

És irònic pensar que la gran rebel antiimperialista que va ser Boadicea s’identifiqués posteriorment amb la reina de l’Imperi Britànic, i que la seva estàtua domini l’entrada de la ciutat que va destruir.

Però la història, molt sovint, ja té aquestes contradiccions.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...