22 sept. 2008

Ascensió al Casco de Marboré i al Taillón

(Per a aquells que m'ho heu demanat, penjo aquí també el text integral de l'article que he publicat al blog de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya).

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L’endemà ens havíem d’aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.

Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l’estret camí inicial que travessa el pont romànic i s’enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d’una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il•luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.
Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d’aquí podíem ja gaudir d’una bona vista, d’una mica de solet i d’un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d’Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l’alçada del port, veient que els excursionistes d’aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d’arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d’un petit tram vora el riu en què hi ha instal•lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.

El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Bretxa de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d’un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop.
Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l’havia vista de lluny, de manera que al primer cop d’ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l’exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l’espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d’un centenar de metres d’alçada, que són les mides de la bretxa.

Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l’escletxa a la roca, vam girar a l’esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal•lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D’aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L’estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l’ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia i molts altres tres mils.

Vaig treure la senyera del fons de la motxilla, aquella on hi tinc escrits els diferents cims on he pujat, i ens vam fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d’una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d’una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).

La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren especialment magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.

L’endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d’hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l’havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l’últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d’alçada. L’últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m’estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.

Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l’anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d’un integrant del grup que ja l’havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d’on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit.

En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...