7 jun. 2008

Turistes al Pol Nord

Ahir al vespre van emetre per la Cuatro l’últim dels dos episodis de la sèrie Desafío Extremo, protagonitzada per l’aventurer i muntanyenc Jesús Calleja i que relata l’expedició de la cadena de televisió fins el Pol Nord. El que no queda clar al reportatge és que en realitat no es tractava d’una expedició de la Cuatro, sinó una expedició comercial de l’empresa Tierras Polares, dirigida i guiada per l’explorador polar espanyol més important de tota la història, Ramón Larramendi.

Els reportatges, si bé mostren amb força claredat com és la vida d’una expedició al punt geogràfic més al Nord de la Terra, no deixen de ser centrats quasi únicament en la figura de l’ubicu Jesús Calleja, que acapara la càmara en tot moment, gairebé com si es considerés el guia de l’expedició, i que arriba a fer-se pesat.

En realitat el protagonista del reportatge hauria d’haver estat el guia, en Ramón Larramendi. Fa poc el Thalassa li va dedicar un programa sencer, i és que no n’hi ha per menys. Des del 1985 que explora les terres polars. Va participar en les primeres expedicions espanyoles a través de Groenlàndia amb esquís el 1986, el Pol Nord geogràfic i magnètic amb esquís el 1998 i 1999 i va ser el líder de l’Expedición Circumpolar que del 1990 al 1993 va recórrer 14.000 quilòmetres en trineu de gossos i caiac des de Groenlàndia fins a Alaska. Aquesta expedició va ser considerada el viatge d’exploració geogràfica espanyola més important del segle XX. Les seves aportacions a l’exploració polar no es limiten a l’hemisferi Nord, i ha estat l’inventor del Catamarán Polar, un ample trineu impulsat per una espècie de paracaigudes que li serveix de vela i que va permetre al seu equip travessar tota l’antàrtida a l’Expedición Transantártica 2005-06.

Des del 1997 en què va fundar Tierras Polares, és guia de viatges polars per a turistes, i en aquesta categoria hem d’emplaçar els altres tres integrants de l’expedició: María March, l’altra turista, i els dos homes de l’equip de Cuatro, en Jesús Calleja i el càmara Emilio Valdés. Tots tres van pagar la mòdica suma d’uns 18.000 € per a poder participar a l’expedició de l’últim grau al Pol. No és una expedició com les d’abans, en què se sortia de Groenlàndia o el Canadà per a arribar a peu fins al Pol després de recórrer entre 900 i 1.200 quilòmetres d’extensions trencadisses de gel. L’expedició turista, més tranquil·la i menys agosarada, només ha de recórrer l’últim grau fins el Pol, del 89º al 90º, aproximadament uns 100 quilòmetres a fer en uns vuit dies. Poc més de dotze quilòmetres diaris, arrossegant trineus molt menys pesats que els de les expedicions integrals.

Difícilment podríem dir que es tracta d’un “Desafío Extremo”, però tot i així, una expedició al Pol Nord, ja sigui integral, d’últim grau o d’últim mig grau, és complicada i no exempta de perills. S’ha de fer sempre entre març i abril, quan el mar encara està molt glaçat, abans que la calor del sol que comença a elevar-se a l’horitzó no creï massa esquerdes al gel que dificulten l’avanç. En l’expedició d’aquest any, les temperatures eren especialment fredes, no pujant gaire més dels -35ºC, i el grup va trobar poques esquerdes amb aigua. Anaven preparats amb trineus especialment dissenyats pel Ramón, llargs i flotants que permetien posar-se un al costat de l’altre, fixar-se i utilitzar-se com a catamarà per a creuar aquestes amples esquerdes del gel, però només van haver de recórrer a aquesta estratagema en comptades ocasions. I això que segons les previsions més optimistes, d’aquí a quinze anys al Pol Nord ja no s’hi formarà gel a l’estiu. El desglaç del gel del mar àrtic, contràriament a la creença popular, no afectaria al nivell del mar, ja que és un gel format únicament per la pròpia solidificació de l’aigua de mar, però sí que impediria futures expedicions... O potser no. Actualment, als estius àrtics el gel ja té un gruix menor de dos metres, gruix que pot esclafar fàcilment un trencagels nuclear rus que s’encarrega de dur turistes directament fins al mateix Pol Nord. Si les previsions són correctes, d’aquí a quinze anys no caldrà que el vaixell sigui un trencagels, i és possible que els creuers fins al Pol Nord es generalitzin. Les agències de viatges s’hauran d’empescar algun sistema però, per a indicar als turistes on és el Pol. Avui en dia es fa amb una simple bandera que han d’anar traslladant a mesura que el gel on està clavada es mou en la deriva, però en el futur potser haurà de ser una boia...

Per aquells turistes rics que s’ho poden permetre, hi ha altres maneres d’arribar al Pol Nord. Un helicòpter que recorri els últims cent quilòmetres des de la base rusa Borneo és suficient per a portar una vintena d’aquests turistes fins a l’eix del món. Sense cansar-se, abrigats per a unes horetes a -35ºC i equipats amb ampolles de Vodka, llaunes de caviar i una pell d’ós polar per a fer-s’hi fotos, la jet set russa s’està aficionant últimament a aquesta activitat que els permet poder dir més tard que han estat a la cúspide del món.
Segur que un cop a casa, treuen l’àlbum orgullosos i ensenyen les fotos als amics:
-Mireu, aquest sóc jo al Pol Nord!
En el fons, tots els turistes acaben fent el mateix...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...