17 sept. 2011

L'himne català de Mèxic

Avui a Sant Joan de les Abadesses ha sonat el crit d’Independència… de Mèxic. Des de fa sis anys, el primer cap de setmana després del 16 de setembre (quan a Mèxic se celebra el Grito de Dolores en què el mossèn Miguel Hidalgo va incitar els parroquians de Dolores a rebel·lar-se contra el virreinat de Nova Espanya), centenars de mexicans de tot Catalunya s’apleguen a la Plaça Major d’aquesta vila gironina per a celebrar la seva festa nacional. I això que, entre els seus més de 3.500 habitants, no n’hi ha ni tan sols un de mexicà.
Se celebra aquí perquè Sant Joan està agermanada amb San Luis Potosí, i la raó d’aquesta connexió és la relació que tenen entre els dos pobles dos respectius fills il·lustres. Jaume Nunó i Roca (1824-1908), santjoaní, i Francisco González Bocanegra (1824-1861), de potosí, van ser el compositor i escriptor de l’himne nacional de Mèxic, respectivament.
Com un català acaba sent el compositor d’un himne nacional estranger només pot succeir després d’unes quantes circumstàncies fortuïtes, sort i coincidències. Es pot conèixer la vida d’aquest cèlebre personatge visitant la seva casa natal a Sant Joan, El Palmàs, reconstruïda com a Centre Cívic de la vila i inaugurada l’any passat. Al pis superior hi ha una petita exposició que repassa la trajectòria del compositor català i on es poden veure alguns objectes de Nunó, com una banqueta de piano, una batuta, una ploma, un portacigarretes i una medalla commemorativa.
A la família de Jaume Nunó eren teixidors, i comptava amb pocs antecedents familiars en el món de la música. Només el seu germà va ser organista al monestir, i un oncle-avi va ser compositor de cambra de Ferran VII. La família de Nunó es traslladà a Barcelona, i abans que el petit Jaume complís 9 anys, els dos pares moriren i quedà sota la tutela del seu oncle Bernat, un comerciant de seda que el va introduir al cor de la Catedral de Barcelona. Gràcies a les seves dots per a la música, als 17 anys va guanyar una beca per a anar a estudiar a Nàpols amb l’operista Saverio Mercadante.
En tornar d’Itàlia, Nunó va viure uns anys a Terrassa i Sabadell dirigint orquestres i bandes locals fin que, l’any 1851, va ser nomenat director de la Banda del regiment de la Reina i va viatjar amb aquesta formació a Cuba. Allà va conèixer i fer amistat amb el general Antonio López de Santa Anna, que es dirigia cap a Mèxic per a ocupar el càrrec de president. En vista de les bones aptituds de Nunó, Santa Anna li va oferir el càrrec de director general de les bandes militars mexicanes, amb el rang de capità i un sou excel·lent.
La seva arribada a Mèxic va coincidir amb la convocatòria al concurs per a musicalitzar les estrofes de Bocanegra per a compondre l’himne nacional. Nunó hi va participar anònimament i l’agost de 1854 en va ser declarat guanyador. Al setembre següent es va interpretar per primer cop al que després seria el Teatre Nacional de Mèxic. Un diari de l’època va descriure el concert amb les paraules:
«La noche del 15 de septiembre de 1854, en el Gran Teatro de Santa Anna el célebre tenor Salvi dejó oir por primera vez el vibrante himno. El delirio llegó a su máximo. Los autores fueron aplaudidos, hubo fiestas y expansiones de júbilo desbordante». Periódico El Ómnibus, Ciutat de Mèxic, 1854
A causa de la caiguda del president Santa Anna, Nunó va decidir exiliar-se als Estats Units, on va treballar fent gires com a concertista i director d’òperes. Els baixos salaris i els viatges extenuants van fer que, per recomanació de l’editor G. Schimer, decidís instal·lar-se a la ciutat de Buffalo, prop de les cascades del Niàgara, per a dedicar-se a la docència musical. Durant aquests anys, Jaume Nunó va convertir-se en un respectat membre de la comunitat musical, va fundar nombrosos cors i va dirigir vàries societats filharmòniques. Nunó s’havia casat amb una vídua a Itàlia, amb qui va tenir una filla. Posteriorment, a Buffalo es va tornar a casar amb una alumna seva el 1873 i en van néixer tres fills.
Durant l’Exposició Pan-Americana que es va celebrar a Buffalo el 1901, un periodista mexicà es va sorprendre en llegir en una placa “James Nunó Studio”. Com la majoria dels mexicans, el periodista suposava que Jaume Nunó, de qui no es tenien notícies des de 1864, era mort. Quan el president Porfirio Díaz va tenir coneixement del retrobament de Nunó, el va convidar a visitar Mèxic. La rebuda va ser colossal i, durant unes setmanes, Jaume Nunó va ser el personatge més important de Mèxic. Uns anys més tard, el 1904, amb motiu del cinquantenari de la composició de l’himne, Nunó va tornar a visitar Mèxic.
El 18 de juliol de 1908, Jaume Nunó moria a Bayside, Nova York, als 83 anys. La seva mort va ser notícia, tant a Mèxic com a Nova York, i va ser enterrat a Buffalo. L’any 1942 el Govern Mexicà va reconèixer la trascendència de la figura de Nunó i va fer exhumar les seves despulles per a dipositar-les a la Rotonda de las Personas Ilustres de la Ciutat de Mèxic, on actualment reposa al costat de Bocanegra. Nunó té el privilegi de ser l’únic estranger que està enterrat en aquest cementiri.
El 2010, coincidint amb el Bicentenari de la Independencia de Mèxic, els musicòlegs catalans Cristian Canton i Raquel Tovar van localitzar als Estats Units (a Pelham (NY)), a l'únic descendent directe de Jaume Nunó, el seu besnét. Aquesta troballa va permetre recuperar el fons personal de Jaume Nunó, que contenia prop de 5.000 documents inèdits (cartes personals, partitures, documents oficials, etc.), i va portar a Canton i Tovar a confeccionar la primera biografia completa de Nunó, de gran repercusió mediàtica i descrita com "un títol fonamental per a comprendre la història musical de Mèxic".
Curiosament, el cas de Nunó, un català composant un himne nacional d’un país llatinoamericà, no és únic. La música catalana es va estendre per aquestes terres fins als nivells més elevats. Albert Galimany (1899-1973), de Barcelona, va compondre un dels himnes de Panamà, no vigent actualment; Fèlix Astol (1813-1901), de Reus, va compondre l’himne nacional de Puerto Rico; Jaume Segalés (1891-1960), de Barcelona, va compondre un dels himnes nacionals de Paraguai, no vigent actualment; Blai Parera (1776-1840), de Mataró, va compondre l’himne nacional d’Argentina i Ramon Carnicer (1789-1855), de Tàrrega, va compondre l’himne nacional de Xile. Josep Campabadal (1846-1905), de Balaguer, va ser el creador de nombroses institucions musicals de Costa Rica; Josep Rodoreda (1851-1922), de Barcelona, a part de ser l’autor d’El Virolai, també va ser director del Conservatori de Buenos Aires; Josep Campderrós (1742-1812), de Barcelona, va ser mestre de capella de la Catedral de Santiago de Xile; Pau Rosquelles (1851-1922), de Madrid però d’origen català, va ser el creador de nombroses institucions musicals a Bolívia i al Brasil, i va ser el primer impresario musical en interpretar una òpera completa a l’Amèrica llatina, i Luis G. Jordà (1869-1951), de Masies de Roda, va ser el compositor de l’himne de l’exèrcit mexicà i autor de nombroses sarsueles (entre elles, la cèlebre Chin Chun Chan, considerada la sarsuela més representada de l’Amèrica llatina).  
És evident que, si bé els catalans no van participar gaire en la conquesta territorial d’Amèrica, en el camp musical, és ben bé una altra història...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...