Sirenes: d'Homer a Hans Christian Andersen

Continuant amb el cicle de mites grecs iniciat la setmana passada, ahir va tocar el torn a les sirenes i els mites marins en general, i molt particularment els que apareixen a l’Odissea que, tal com és d’esperar en un llibre de relats marins, n’està plena.

Per a desgranar-nos un a un els diferents mites relacionats amb el mar el cicle del Caixafòrum ha comptat per primer cop amb la presència de Paloma Cabrera, conservadora en cap del Departament d’Antiguitats Gregues i Romanes del Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Que la conferència versaria principalment sobre les sirenes ja va quedar clar des de la primera diapositiva del powerpoint, una cita de Las mocedades de Ulises, d’Álvaro Cunqueiro: “Yo quisiera escuchar sirenas más nobles, de las que solamente una palabra es la tempestad, dos la locura y tres la muerte”.

Qui eren aquests éssers mitològics que espantaven tant els mariners? Les sirenes gregues eren figures mitològiques, aus amb cap de dona, que vivien en una illa al mig del mar. Alades i amb urpes d’àliga, voletejaven sobre l’illa esperant avistar algun vaixell que passés a prop. Aleshores, quan els malaurats mariners s’hi acostaven, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa, contra les roques de la qual acabaven xocant i morint.

Com tots els mites, el de les sirenes també va tenir la seva evolució al llarg del temps. Homer explica al cant XII que eren dues, però no en dóna ni nom ni origen. Els autors posteriors van voler suplir aquest buit i a més de situar-les en illes tan diverses com Antemusa, Cap Pelorum, les illes Sirenusies o la mítica Sirenum scopuli, els van donar diferent nombre (entre dues i cinc) i una multitud de noms que permetria omplir un petit llibret per a les mares indecises: Peisinoe, Aglaope, Telxiepeia, Parthenope, Ligeia, Leucosia i un llarg etcètera.

On sí que es posen d’acord els autors antics és en descriure els seus cants com a irresistibles. Només dos mortals van poder enfrontar-se a elles. Orfeu en el seu viatge a bord de l’Argos salvà a Jason i els seus companys cantant amb la seva lira més fort que elles, de manera que els cants temptadors de les sirenes van quedar ofegats sota la mítica veu del primer dels poetes.
I només un home ha sentit el cant de les sirenes i ha sobreviscut. L’enginyós Ulisses va manar als seus homes que es tapessin les orelles amb taps de cera i que el lliguessin a ell al pal de la nau. Així, quan van passar prop de l’illa de les sirenes, per més que aquestes cantaven, els mariners seguien remant allunyant-se’n, mentre Ulisses es debatia endebades suplicant als seus companys que l’alliberessin per a poder nedar cap a les roques punxegudes que el cridaven. Alguns autors han suggerit que el destí de les sirenes era morir si se’ls escapava algun mortal, i hi ha algunes il·lustracions de l’escena de l’Odissea amb un suïcidi de sirena força eloqüent. No és estrany, doncs, que el mite encara hagi persistit fins a l’actualitat en forma de cant de sirena per a referir-se a un projecte temptador que al final acabarà malament.

En aquest sentit, les sirenes sempre han aparegut en representacions contextuades en un referent psicopòmpic, actuant de mitjanceres entre la vida i la mort, portant sovint els cadàvers cap a l’infern.

El mite continuà evolucionant i a partir del llatí tardà començà a aplicar-se el terme de sirena a les tritonesses (que formaven part del corteig nupcial de Posidó), confusió que es va accentuar a l’edat mitjana, on va quedar plasmat ja el canvi de referència de nom i a partir de la qual les sirenes es representen com a éssers amb bust de dona i cua de peix.

Què hauria passat si Hans Christian Andersen hagués ideat la seva protagonista com un gran ocell amb cara de dona? Segurament el príncep no s’hauria enamorat d’ella. I probablement no hi hauria hagut mai cap estàtua a la vora del mar a Copenhaguen amb un ocellot de cara femenina. Però això no hauria passat. Curiosament, la confusió només es va donar als països de parla romànica. En anglès i les llengües nòrdiques encara es manté la distinció entre siren (ocells amb cara de dona) i mermaid (dones amb cua de peix).

El que sí que han adoptat totes les llengües és el terme sirena per a anomenar l’aparell que produeix el so monòton, estrident i penetrant de les ambulàncies, bombers o policies que ens molesta força sovint a les ciutats. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en que passin de llarg. I és que les sirenes, en el passat o en el present, sempre han estat portadores de desgràcies.

Potser és per això que els gossos solen udolar al seu pas.