27 may. 2009

Dido i Enees: un amor impossible

Per a mi el mite de Dido i Enees va començar a Islàndia. Hi vaig anar amb la família fa ja uns anys, i un dels últims dies, passejant per Reykjavík, vam trobar un anunci de l’òpera Dido i Enees, del músic barroc anglès Henry Purcell, que s’havia de celebrar a la Íslenska Óperan. Mentre parlàvem de Purcell i de la importància de la seva obra magna, va coincidir que en una botiga ens vam trobar amb l’escriptor Baltasar Porcel, que també era a Islàndia de vacances. Aquella curiosa i inusual coincidència de noms (Purcell i Porcel), va fer que el mite de Dido i Enees em comencés a interessar.
Però no va ser fins ahir que no vaig entrar de ple en el seu coneixement, a mans de possiblement la persona més experta en el tema a Espanya, el catedràtic de Filologia Llatina de la UB, Josep Lluís Vidal. Continuant el cicle de mites clàssics al Caixafòrum, la sessió d’ahir es va concentrar en el mite de Dido i Enees.
Tot i que en un origen ja havia estat tractat per a autors com Justí, el mite va ser explotat, modificat i adaptat per Virgili a l’Eneida, el llibre sisè de la qual explica la història i desencís de l’amor impossible de Dido i Enees.
Quan Enees va fugir de Troia poc abans que fos destruïda pels grecs, ho va fer amb uns quants dels seus homes amb la missió encomanada pels déus de cercar un lloc per a edificar-hi una nova Troia. Enees, fill de la deessa Venus i del mortal Anquises, fugí de la ciutat troiana duent el seu pare a coll-i-be i el seu fill Ascani de la mà, imatge que ha estat aprofitada per multitud de pintors i escultors en obres d’art.
La fugida en vaixell inspirà a Virgili tantes aventures com les que Odisseu i els seus homes patirien de retorn a Ítaca, i en una d’aquestes aventures, Enees i els seus homes naufraguen i van a parar a la costa de Líbia (l’actual Tunísia). Allà els acull Dido (també anomenada Elisa), que era germana de Pigmalió, rei de Tir, del qual havia fugit per a fundar la seva pròpia ciutat després que aquest matés el marit d’ella, Siqueu, per a quedar-se amb les seves riqueses. Dido fundà Cartago, a la qual arribà Enees.
Quan aquest li explicà els aconteixements de l’última nit a Troia, aquesta quedà bojament enamorada d’Enees. El llibre IV de l’Eneida comença així, amb la reina encara panteixant emocionada per les paraules escoltades:

at regina graui iamdudum saucia cura
uolnus alit uenis et caeco carpitur igni
multa uiri uirtus animo multusque recursat
gentis honos haerent infixi pectore uultus
uerbaque nec placidam membris dat cura quietem


[Mes la reina, d’immens neguit ja ferida, la nafra
amb ses venes nodreix i es consum en la flama secreta.
L’alt valor de l’heroi i el preu de la seva nissaga
l’obsedeixen. Clavats aquells trets i paraules li resten
dins el cor, i l’amor no li dóna el repòs ni la calma.]

La traducció és de Miquel Dolç, i tot i que l’edició del 1958 és una de les més acurades que existeixen en català, perd l’al·literació volguda de Virgili per la qual la repetició de les consonants inicials (caeco carpitur, uiri uirtus,...) intentava mostrar a la vegada el neguit de la reina de Cartago.

Dido enamorada follament d’Enees, no té en compte que aquest, tot i ser troià, ja té interioritzat l’ideal romà de la pietas, l’obediència al destí i a la pàtria. Quan Júpiter envia a Mercuri per a recordar-li a Enees que la seva missió és fundar una nova ciutat a Itàlia, el deure s’interposa a l’amor i acaba vencent-lo.
Dido, ferida en l’orgull i rebutjada, torna el seu amor en odi i maleeix els homes naufragats:

Vés, cerca Itàlia, els vents i els mars et portin al regne.
Ara, si poden quelcom els déus pietosos, jo espero
que entre esculls repeteixis el nom de Dido i esgotis
tots els suplicis. Jo et seguiré de lluny amb les torxes
negres i, en separar la mort freda de l’ànima els membres,
ombra pertot et seré. Pagaràs, malvat, el delicte.

Abans de cremar totes les pertinences d’Enees en una pira i matar-se clavant-se l’espasa del seu amor perdut al pit, Dido llença una última imprecació als seus súbdits cartaginesos:

Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancons, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
Tu, venjador, qui siguis, nat dels meus ossos, aixeca’t,
i amb el ferro i el folc els colons dardanis empaita,
ara, més tard i sempre que la coratgia no et manqui.
Ribes impreco enfront de riberes, armes contra armes,
mar contra mar: que lluitin els dos països per sempre!

Amb l’Eneida Virgili unia la història de Roma amb la de l’antiga Grècia i feia derivar la fundació de la capital de l’Imperi a un heroi mencionat a l’Ilíada, cosa que revestia a Roma del prestigi que qualsevol referència a l’obra homèrica atorgava. A més, aprofita per a mostrar en un sentit mític i poètic l’origen de l’enemistat entre Cartago i Roma, les dues ciutats que s’esbatussarien de valent en les guerres púniques. Fins i tot arriba a fer sortir (encara que només mencionat com a venjador), la imatge del temible Anníbal.
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i a la voluntat dels déus, és un més d’aquells amors impossibles que la literatura tan sovint ha relatat (Jàson i Medea, Romeu i Julieta, Tristany i Isolda,...), però és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art, des dels quadres renaixentistes a l’òpera de Purcell, versions cinematogràfiques i fins i tot el nom d’una cantant de prestigi: Florian Cloud de Bounevialle Armstrong, coneguda com a Dido.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...