L’arqueologia experimental és tota aquella part de la investigació arqueològica destinada a l’estudi de les civilitzacions antigues a partir de la recreació de les tècniques emprades a l’època o de la observació dels referents actuals d’aquelles mateixes civilitzacions. Des de tallar unes pedres de sílex a utilitzar un torn de pedal, construir un sostre de palla o cuinar amb un forn de llenya, l’arqueologia experimental ens permet aprofundir en el coneixement de les cultures passades i entendre millor l’estat de la seva tecnologia.
Avui he estat un testimoni involuntari d’una sessió d’aquesta arqueologia experimental a Cerdanyola. Hi he anat per a sortir d’allà cap a Barcelona amb bicicleta de muntanya. Havia calculat que per a arribar a Barcelona passant pel Tibidabo en tindria prou amb dues hores, però me n’hi he passat més de quatre. En començar la ruta se m’ha acudit passar pel poblat ibèric de Ca n’Oliver, seguint un rètol que ja havia vist altres vegades i, en trobar-lo obert, m’hi he quedat fascinat unes bones dues hores.
Un cop al mes algun voluntari del CRAC (Col•lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola) atén als visitants del diumenge i els explica la vida en aquella època fent algun taller o activitat. Avui la coincidència ha volgut que fos un d’aquests dies. En Jordi Hernàndez, un arqueòleg que ha treballat a l’excavació, ens endinsa a mi i a una vintena més de turistes moderns en la història dels laietans. El jaciment encara s’està excavant, però ja es coneixen prou dades per a saber que aquesta tribu d’íbers va habitar al turó de Ca n’Oliver des del 550 al 50 a.C., i va deixar múltiples vestigis de la seva vida.
Un fossat i una muralla protegia el poblat, reservat a l’èlit guerrera i religiosa de la societat. Unes quantes cases de diferents formes i grandàries són testimoni de l’evolució del poblat durant els cinc segles d’existència. Un camp de sitges immenses davant del poble servia per a emmagatzemar el cereal que els camps de tota la plana del Besòs produïa. Aquest cereal era el que permetia el comerç amb cartaginesos, grecs i més tard romans, principalment a canvi de vaixella de poca qualitat que ens ha arribat en forma de trencadissa emmagatzemada en les sitges buides que s’utilitzaven d’abocadors de deixalles.
Una sèrie de poblats i fortaleses íbers s’aixecaven en turons al voltant d’aquesta plana rica, entre elles la de Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. La defensa de la zona s’activava ràpidament mitjançant senyals que permetien comunicar-se d’un poblat a l’altre, i la manera en què aquesta comunicació es duia a terme s’ha descobert gràcies a l’arqueologia experimental.
Primer els arqueòlegs ho van provar amb fum, però el vent era un gran impediment per a les bones comunicacions. Els íbers feien servir un estri molt més senzill i que no consumia res: el mirall. Amb un gran mirall fet amb bronze polit, com si es tractés d’un gran escut, reflectien la llum del sol com la rateta que de petits projectàvem amb el vidre del rellotge contra la calva d’un professor repel•lent.
La teoria és molt bona, però no ens en convencem fins que no la posem a la pràctica que és, justament, l’activitat d’avui. Quan arriba la una del migdia, l’hora convinguda, en Jordi treu uns mirallets d’una caixa de cartró i els reparteix entre tots els visitants. Ell se n’ha reservat un de paret, de més d’un metre d’alçada. Ens traslladem a un extrem del jaciment, completament encarats a Puig Castellar, que veiem a l’horitzó a més de sis quilòmetres de distància, i comencem a moure els miralls intentant captar la llum. Un núvol empipador es cola durant uns moments al cel i malda per frustrar l’experiment. Però la brisa que bufa del mar se l’enduu aviat i al cap de poc podem veure un reflex de llum que pampallugueja a la punta de Puig Castellar. Tots cridem entusiasmats. Fins i tot alguns dels nens crida Que ens ataquen! i corre a defensar el poblat.
L’arqueologia experimental funciona. Encara que un s’hagi d’esperar a que surti el sol perquè ens il•lumini.
No hay comentarios:
Publicar un comentario