Dido i Enees: un amor impossible

Per a mi el mite de Dido i Enees va començar a Islàndia. Hi vaig anar amb la família fa ja uns anys, i un dels últims dies, passejant per Reykjavík, vam trobar un anunci de l’òpera Dido i Enees, del músic barroc anglès Henry Purcell, que s’havia de celebrar a la Íslenska Óperan. Mentre parlàvem de Purcell i de la importància de la seva obra magna, va coincidir que en una botiga ens vam trobar amb l’escriptor Baltasar Porcel, que també era a Islàndia de vacances. Aquella curiosa i inusual coincidència de noms (Purcell i Porcel), va fer que el mite de Dido i Enees em comencés a interessar.
Però no va ser fins ahir que no vaig entrar de ple en el seu coneixement, a mans de possiblement la persona més experta en el tema a Espanya, el catedràtic de Filologia Llatina de la UB, Josep Lluís Vidal. Continuant el cicle de mites clàssics al Caixafòrum, la sessió d’ahir es va concentrar en el mite de Dido i Enees.
Tot i que en un origen ja havia estat tractat per a autors com Justí, el mite va ser explotat, modificat i adaptat per Virgili a l’Eneida, el llibre sisè de la qual explica la història i desencís de l’amor impossible de Dido i Enees.
Quan Enees va fugir de Troia poc abans que fos destruïda pels grecs, ho va fer amb uns quants dels seus homes amb la missió encomanada pels déus de cercar un lloc per a edificar-hi una nova Troia. Enees, fill de la deessa Venus i del mortal Anquises, fugí de la ciutat troiana duent el seu pare a coll-i-be i el seu fill Ascani de la mà, imatge que ha estat aprofitada per multitud de pintors i escultors en obres d’art.
La fugida en vaixell inspirà a Virgili tantes aventures com les que Odisseu i els seus homes patirien de retorn a Ítaca, i en una d’aquestes aventures, Enees i els seus homes naufraguen i van a parar a la costa de Líbia (l’actual Tunísia). Allà els acull Dido (també anomenada Elisa), que era germana de Pigmalió, rei de Tir, del qual havia fugit per a fundar la seva pròpia ciutat després que aquest matés el marit d’ella, Siqueu, per a quedar-se amb les seves riqueses. Dido fundà Cartago, a la qual arribà Enees.
Quan aquest li explicà els aconteixements de l’última nit a Troia, aquesta quedà bojament enamorada d’Enees. El llibre IV de l’Eneida comença així, amb la reina encara panteixant emocionada per les paraules escoltades:

at regina graui iamdudum saucia cura
uolnus alit uenis et caeco carpitur igni
multa uiri uirtus animo multusque recursat
gentis honos haerent infixi pectore uultus
uerbaque nec placidam membris dat cura quietem

[Mes la reina, d’immens neguit ja ferida, la nafra
amb ses venes nodreix i es consum en la flama secreta.
L’alt valor de l’heroi i el preu de la seva nissaga
l’obsedeixen. Clavats aquells trets i paraules li resten
dins el cor, i l’amor no li dóna el repòs ni la calma.]

La traducció és de Miquel Dolç, i tot i que l’edició del 1958 és una de les més acurades que existeixen en català, perd l’al·literació volguda de Virgili per la qual la repetició de les consonants inicials (caeco carpitur, uiri uirtus,...) intentava mostrar a la vegada el neguit de la reina de Cartago.

Dido enamorada follament d’Enees, no té en compte que aquest, tot i ser troià, ja té interioritzat l’ideal romà de la pietas, l’obediència al destí i a la pàtria. Quan Júpiter envia a Mercuri per a recordar-li a Enees que la seva missió és fundar una nova ciutat a Itàlia, el deure s’interposa a l’amor i acaba vencent-lo.
Dido, ferida en l’orgull i rebutjada, torna el seu amor en odi i maleeix els homes naufragats:

Vés, cerca Itàlia, els vents i els mars et portin al regne.
Ara, si poden quelcom els déus pietosos, jo espero
que entre esculls repeteixis el nom de Dido i esgotis
tots els suplicis. Jo et seguiré de lluny amb les torxes
negres i, en separar la mort freda de l’ànima els membres,
ombra pertot et seré. Pagaràs, malvat, el delicte.

Abans de cremar totes les pertinences d’Enees en una pira i matar-se clavant-se l’espasa del seu amor perdut al pit, Dido llença una última imprecació als seus súbdits cartaginesos:

Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancons, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
Tu, venjador, qui siguis, nat dels meus ossos, aixeca’t,
i amb el ferro i el folc els colons dardanis empaita,
ara, més tard i sempre que la coratgia no et manqui.
Ribes impreco enfront de riberes, armes contra armes,
mar contra mar: que lluitin els dos països per sempre!

Amb l’Eneida Virgili unia la història de Roma amb la de l’antiga Grècia i feia derivar la fundació de la capital de l’Imperi a un heroi mencionat a l’Ilíada, cosa que revestia a Roma del prestigi que qualsevol referència a l’obra homèrica atorgava. A més, aprofita per a mostrar en un sentit mític i poètic l’origen de l’enemistat entre Cartago i Roma, les dues ciutats que s’esbatussarien de valent en les guerres púniques. Fins i tot arriba a fer sortir (encara que només mencionat com a venjador), la imatge del temible Anníbal.
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i a la voluntat dels déus, és un més d’aquells amors impossibles que la literatura tan sovint ha relatat (Jàson i Medea, Romeu i Julieta, Tristany i Isolda,...), però és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art, des dels quadres renaixentistes a l’òpera de Purcell, versions cinematogràfiques i fins i tot el nom d’una cantant de prestigi: Florian Cloud de Bounevialle Armstrong, coneguda com a Dido.

Sirenes: d'Homer a Hans Christian Andersen

Continuant amb el cicle de mites grecs iniciat la setmana passada, ahir va tocar el torn a les sirenes i els mites marins en general, i molt particularment els que apareixen a l’Odissea que, tal com és d’esperar en un llibre de relats marins, n’està plena.

Per a desgranar-nos un a un els diferents mites relacionats amb el mar el cicle del Caixafòrum ha comptat per primer cop amb la presència de Paloma Cabrera, conservadora en cap del Departament d’Antiguitats Gregues i Romanes del Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Que la conferència versaria principalment sobre les sirenes ja va quedar clar des de la primera diapositiva del powerpoint, una cita de Las mocedades de Ulises, d’Álvaro Cunqueiro: “Yo quisiera escuchar sirenas más nobles, de las que solamente una palabra es la tempestad, dos la locura y tres la muerte”.

Qui eren aquests éssers mitològics que espantaven tant els mariners? Les sirenes gregues eren figures mitològiques, aus amb cap de dona, que vivien en una illa al mig del mar. Alades i amb urpes d’àliga, voletejaven sobre l’illa esperant avistar algun vaixell que passés a prop. Aleshores, quan els malaurats mariners s’hi acostaven, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa, contra les roques de la qual acabaven xocant i morint.

Com tots els mites, el de les sirenes també va tenir la seva evolució al llarg del temps. Homer explica al cant XII que eren dues, però no en dóna ni nom ni origen. Els autors posteriors van voler suplir aquest buit i a més de situar-les en illes tan diverses com Antemusa, Cap Pelorum, les illes Sirenusies o la mítica Sirenum scopuli, els van donar diferent nombre (entre dues i cinc) i una multitud de noms que permetria omplir un petit llibret per a les mares indecises: Peisinoe, Aglaope, Telxiepeia, Parthenope, Ligeia, Leucosia i un llarg etcètera.

On sí que es posen d’acord els autors antics és en descriure els seus cants com a irresistibles. Només dos mortals van poder enfrontar-se a elles. Orfeu en el seu viatge a bord de l’Argos salvà a Jason i els seus companys cantant amb la seva lira més fort que elles, de manera que els cants temptadors de les sirenes van quedar ofegats sota la mítica veu del primer dels poetes.
I només un home ha sentit el cant de les sirenes i ha sobreviscut. L’enginyós Ulisses va manar als seus homes que es tapessin les orelles amb taps de cera i que el lliguessin a ell al pal de la nau. Així, quan van passar prop de l’illa de les sirenes, per més que aquestes cantaven, els mariners seguien remant allunyant-se’n, mentre Ulisses es debatia endebades suplicant als seus companys que l’alliberessin per a poder nedar cap a les roques punxegudes que el cridaven. Alguns autors han suggerit que el destí de les sirenes era morir si se’ls escapava algun mortal, i hi ha algunes il·lustracions de l’escena de l’Odissea amb un suïcidi de sirena força eloqüent. No és estrany, doncs, que el mite encara hagi persistit fins a l’actualitat en forma de cant de sirena per a referir-se a un projecte temptador que al final acabarà malament.

En aquest sentit, les sirenes sempre han aparegut en representacions contextuades en un referent psicopòmpic, actuant de mitjanceres entre la vida i la mort, portant sovint els cadàvers cap a l’infern.

El mite continuà evolucionant i a partir del llatí tardà començà a aplicar-se el terme de sirena a les tritonesses (que formaven part del corteig nupcial de Posidó), confusió que es va accentuar a l’edat mitjana, on va quedar plasmat ja el canvi de referència de nom i a partir de la qual les sirenes es representen com a éssers amb bust de dona i cua de peix.

Què hauria passat si Hans Christian Andersen hagués ideat la seva protagonista com un gran ocell amb cara de dona? Segurament el príncep no s’hauria enamorat d’ella. I probablement no hi hauria hagut mai cap estàtua a la vora del mar a Copenhaguen amb un ocellot de cara femenina. Però això no hauria passat. Curiosament, la confusió només es va donar als països de parla romànica. En anglès i les llengües nòrdiques encara es manté la distinció entre siren (ocells amb cara de dona) i mermaid (dones amb cua de peix).

El que sí que han adoptat totes les llengües és el terme sirena per a anomenar l’aparell que produeix el so monòton, estrident i penetrant de les ambulàncies, bombers o policies que ens molesta força sovint a les ciutats. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en que passin de llarg. I és que les sirenes, en el passat o en el present, sempre han estat portadores de desgràcies.

Potser és per això que els gossos solen udolar al seu pas.

Miralls íbers

L’arqueologia experimental és tota aquella part de la investigació arqueològica destinada a l’estudi de les civilitzacions antigues a partir de la recreació de les tècniques emprades a l’època o de la observació dels referents actuals d’aquelles mateixes civilitzacions. Des de tallar unes pedres de sílex a utilitzar un torn de pedal, construir un sostre de palla o cuinar amb un forn de llenya, l’arqueologia experimental ens permet aprofundir en el coneixement de les cultures passades i entendre millor l’estat de la seva tecnologia.

Avui he estat un testimoni involuntari d’una sessió d’aquesta arqueologia experimental a Cerdanyola. Hi he anat per a sortir d’allà cap a Barcelona amb bicicleta de muntanya. Havia calculat que per a arribar a Barcelona passant pel Tibidabo en tindria prou amb dues hores, però me n’hi he passat més de quatre. En començar la ruta se m’ha acudit passar pel poblat ibèric de Ca n’Oliver, seguint un rètol que ja havia vist altres vegades i, en trobar-lo obert, m’hi he quedat fascinat unes bones dues hores.

Un cop al mes algun voluntari del CRAC (Col•lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola) atén als visitants del diumenge i els explica la vida en aquella època fent algun taller o activitat. Avui la coincidència ha volgut que fos un d’aquests dies. En Jordi Hernàndez, un arqueòleg que ha treballat a l’excavació, ens endinsa a mi i a una vintena més de turistes moderns en la història dels laietans. El jaciment encara s’està excavant, però ja es coneixen prou dades per a saber que aquesta tribu d’íbers va habitar al turó de Ca n’Oliver des del 550 al 50 a.C., i va deixar múltiples vestigis de la seva vida. 

Un fossat i una muralla protegia el poblat, reservat a l’èlit guerrera i religiosa de la societat. Unes quantes cases de diferents formes i grandàries són testimoni de l’evolució del poblat durant els cinc segles d’existència. Un camp de sitges immenses davant del poble servia per a emmagatzemar el cereal que els camps de tota la plana del Besòs produïa. Aquest cereal era el que permetia el comerç amb cartaginesos, grecs i més tard romans, principalment a canvi de vaixella de poca qualitat que ens ha arribat en forma de trencadissa emmagatzemada en les sitges buides que s’utilitzaven d’abocadors de deixalles.

Una sèrie de poblats i fortaleses íbers s’aixecaven en turons al voltant d’aquesta plana rica, entre elles la de Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. La defensa de la zona s’activava ràpidament mitjançant senyals que permetien comunicar-se d’un poblat a l’altre, i la manera en què aquesta comunicació es duia a terme s’ha descobert gràcies a l’arqueologia experimental. 

Primer els arqueòlegs ho van provar amb fum, però el vent era un gran impediment per a les bones comunicacions. Els íbers feien servir un estri molt més senzill i que no consumia res: el mirall. Amb un gran mirall fet amb bronze polit, com si es tractés d’un gran escut, reflectien la llum del sol com la rateta que de petits projectàvem amb el vidre del rellotge contra la calva d’un professor repel•lent. 

La teoria és molt bona, però no ens en convencem fins que no la posem a la pràctica que és, justament, l’activitat d’avui. Quan arriba la una del migdia, l’hora convinguda, en Jordi treu uns mirallets d’una caixa de cartró i els reparteix entre tots els visitants. Ell se n’ha reservat un de paret, de més d’un metre d’alçada. Ens traslladem a un extrem del jaciment, completament encarats a Puig Castellar, que veiem a l’horitzó a més de sis quilòmetres de distància, i comencem a moure els miralls intentant captar la llum. Un núvol empipador es cola durant uns moments al cel i malda per frustrar l’experiment. Però la brisa que bufa del mar se l’enduu aviat i al cap de poc podem veure un reflex de llum que pampallugueja a la punta de Puig Castellar. Tots cridem entusiasmats. Fins i tot alguns dels nens crida Que ens ataquen! i corre a defensar el poblat.

L’arqueologia experimental funciona. Encara que un s’hagi d’esperar a que surti el sol perquè ens il•lumini.

Orfeu, transformacions d'un personatge mític

Tota la sala d’actes del Caixafòrum de Barcelona és plena a vessar. L’acte no és un concert gratuït, ni una conferència d’algun polític o escriptor mediàtic. Ni tan sols és d’un tema actual. Amb el títol Orfeu, transformacions d’un personatge mític, és la primera conferència del nou cicle d’apropament a la literatura clàssica que organitza La Caixa. I ho fa amb un convidat d’excepció, el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, Alberto Bernabé.

Bernabé i el director del cicle, Francesc Casadesús són els autors de la recent apareguda obra monumental Orfeo y la tradición Órfica: un reencuentro. Amb dos volums i més de 2700 pàgines hi desgranen el mite d’Orfeu des dels seus orígens fins a l’actualitat, en la recopil•lació més important de tots els temps.

I és que el mite d’Orfeu, com tots els mites, ha estat fruit de l’evolució del pensament humà i com a tal, ha evolucionat.

Orfeu no té el prestigi d’haver estat citat per Homer o Hesíode, i la primera referència clàssica és a Ibic (530 a.C.) i a Píndar (522 a 442 a.C.). Tot i així, l’orígen es situaria a l’època micènica (segle XIII a.C.), amb algunes representacions gràfiques d’un músic amb una lira sobrevolat per ocells. La imatge més clara d’Orfeu, i la que ha persistit més en el temps és justament aquesta d’un músic que amb la seva poesia i música subjugava les bèsties i fins i tot aturava els cursos d’aigua i el propi vent deixava de bufar per a escoltar-lo quan cantava.

Amb el temps, els romans se’l van fer seu i el van acabar referenciant com a inventor de la lira, de la medicina, de l’escriptura i de l’agricultura, practicant de la màgia i iniciador dels ritus religiosos òrfics. Fins i tot a l’època cristiana va ser confòs de vegades amb el propi Jesucrist pel seu paper de bon pastor.

El que és més sorprenent de tot el mite d’Orfeu és que no era cap déu. Ni tan sols un semidéu. Era només un home. Fill de la musa Calíope i del rei de Tràcia, Eagre, Orfeu hauria estat simplement un home amb un domini absolut de la poesia i la música.

La seva figura es connecta amb un altre mite, el viatge de Jàson i els argonautes. Jàson, com el baró de Münchhausen faria més tard, es rodejà de companys de viatge especialitzats. Orfeu va ser el més vell dels argonautes, però gràcies a ell i el seu cant van poder passar per les sirenes sense perill. Anys més tard Ulisses seria l’únic humà que les podria sentir quan seria lligat al pal de la seva nau de retorn a Ítaca.

El mite d’Orfeu també fa que sigui dels pocs homes que hagi baixat a l’infern (Heracles, Teseu i Ulisses també hi van baixar segons els seus propis mites), però el cas d'Orfeu és el que queda més detallat. És gràcies als seus dots de cant que va poder convèncer Hades i Persèfone perquè deixessin tornar la seva esposa Eurídice amb ell, però malauradament el descens a l’infern no va servir de res quan Orfeu, contravenint les instruccions que li havien estat donades, es va girar mentre fugien per a mirar Eurídice, que aleshores va quedar per sempre més lligada als abismes infernals. Curiosament, quan Virgili fa baixar Enees a l’infern, hi troba Orfeu. I en un gir literari d’homenatge, Dante troba al mateix Virgili quan ell mateix hi baixa a La Divina Comèdia.

No és l’única mala experiència d’Orfeu amb les dones. Segons algunes variants del mite, va ser esquarterat per les dones gregues enfurismades contra ell per haver estat l’introductor de l’homosexualitat entre els seus homes.

Segons la continuació del mite, el seu cap va caure al mar i va anar flotant fins a l’illa de Lesbos, on va ser trobat encara parlant i va ser col•locat durant molts anys al temple on feia d’oracle.

El mite d’Orfeu s’ha mantingut variant durant molt de temps, afegint-hi mèrits o aspectes nous, utilitzant-lo, com tots els mites, per explicar les virtuts i debilitats humanes. Des de l’època micènica fins a l’actualitat, passant pel ressorgiment renaixentista, Orfeu no ha deixat d’inspirar la imaginació humana i encara avui genera un interès mític.

La sala plena de gom a gom ho demostra.

Hammer Museum, Haines, Alaska

Aquest text pertany al diari del viatge que vaig fer l'agost del 2005 a través d'Alaska:

Hi ha una casa petita a Haines, Alaska, tota ella de fusta pintada de blanc, amb els marcs de les finestres de color verd i un petit jardí cobert de flors. Podria passar per l’ordinària casa d’un apassionat de la jardineria, però en realitat acull al seu interior un dels museus més especialitzats del món. Un immens rètol davant de la porta dóna ja una pista del que es pot trobar al seu interior: té forma de martell, i amb lletres florides anuncia a tothom que passi pel davant que dins d’aquell bucòlic edifici el visitant hi podrà trobar el Hammer Museum (el Museu del Martell).

-Hello! -em saluda una veu escardalenca quan travesso el llindar de la porta.

Retorno la salutació instintivament, giro el cap i m’adono que he saludat un lloro gris que parla des d’una gàbia quadrada al mig del solàrium de l’entrada. Entro més endins i aquest cop em saluda una veu humana. Prové d’un home vestit amb camisa de quadres i texans de doble tela que per la fila que fa podria haver participat al Logging Show. L'home està abocat sobre una vitrina al mig d’una habitació, i quan es posa dret i es gira descobreixo que sota la tofa de cabells llargs i rossos entaforada a la gorra de beisbol s’hi amaga una cara somrient d’ulls vius i bigoti d’Astèrix.

-Hola! Benvingut al Hammer Museum! D’això... m’hauràs de dispensar un moment. Estic intentant reparar el vidre, que ha tornat a caure. De seguida estic per tu.

Quan acaba de fixar el vidre de la vitrina m’estén la mà i es presenta com a Dave Pahl, el propietari i creador del museu.

-Normalment és la meva dona qui atén les visites, però avui havia d’anar a la Fira Estatal, perquè ha guanyat uns premis a les millors verdures, i l’ha d’anar a recollir.

No em puc estar de preguntar-li de què li ve l’afició de col•leccionar un estri aparentment tan vulgar com un martell. M’explica que va començar a col•leccionar martells fa trenta-dos anys, quan va venir a Alaska, a la recerca d’un somni.

-Volia ser un pioner autosuficient -confessa-. Ja saps, construir una cabana als boscos, viure de la natura... tot això. Vaig començar fent de ferrer. Em feia les meves pròpies eines, i així va ser com vaig entrar en contacte amb els martells, perquè l’ofici de ferrer demana tenir moltes eines especialitzades, entre elles molts martells de diferents tipus. Aleshores ja en tenia més d’un centenar.

Després va conèixer la seva futura muller, va formar una família i un hivern, per a fugir de la neu i el fred, van anar de vacances a Florida.

-Allà va ser on vaig entrar per primera vegada en contacte amb els antiquaris i els mercats de brocanters. Va ser una revelació. I a partir d’aleshores ja va començar la dèria de col•leccionista. Actualment ja en tinc uns mil quatre-cents.

És difícil d’arribar a mostrar tanta quantitat de martells en tres habitacions petites, però en Dave Pahl ho ha aconseguit. Això sí, no hi ha ni una sola paret del museu que no estigui plena de martells. Es troben ordenats pel tipus d’ofici o treball que els utilitza (o principalment els utilitzava), amb cartellets que indiquen l’ús que se’n feia. Només mirant una col•lecció d’aquestes característiques un es pot fer a la idea de com el martell o la maça han ajudat a l’evolució de la tècnica humana. Moltes de les peces del museu són encara funcionals: martells de fuster, de sabater, de ferrer, de picapedrer,... Però d’altres han tingut ja el seu paper a la història i han quedat relegades a les sales dels museus. Pertanyen a oficis perduts o oficis en què alguna màquina fa ara la feina d’un home i una eina. Hi ha, per exemple, una col•lecció de sis martells de macadamiar, anomenats així per John Macadam, que va inventar el procés de barrejar grava i quitrà per a pavimentar carretera. Amb un cap en forma de bola, eren els martells més freqüents en les presons de treballs forçats per a convertir la roca en grava. Ara ja hi ha màquines encarregades de fer la mateixa feina molt més ràpidament. N’hi ha uns de petits amb el mànec gravat amb el nom de l’empresa que venia el carbó a les cases americanes fins a l’arribada de l’electricitat o el gas i que servien per a trencar el carbó de les estufes i de la cuina en trossets més petits que cremessin millor. Una col•lecció de grossos martells servia per a marcar els troncs que els llenyataires abatien, per a poder pagar després a la companyia reconeixent la seva marca.

La col•lecció és inigualable i forma un recull històric impressionant del martell com a eina i símbol que molts museus grans envegen. Els coneixements d’en Dave Pahl sobre la matèria són tant importants que ja han estat utilitzats per la prestigiosa Smithsonian Institution, que li va demanar el parer sobre uns artefactes que no tenia ben registrats. Com a compensació en Dave va aconseguir uns maniquins de guix d’artesans en posició de treball que ha disposat recentment entre la seva col•lecció.

Però sense cap mena de dubte la joia de la col•lecció és una gran fulla de pedra, en forma de destral més que de martell. Quan en Dave va començar a disposar els seus martells en aquesta casa, l’edifici estava tot ruïnós. No tenia fonaments i les parets estaven tortes. La casa havia pertangut als edificis del Fort de Haines, però la van traslladar sobre patins fins on és ara als anys quaranta per a estendre el poble. Quan fa tres anys en Dave va excavar el terra per a fonamentar la casa, entre la terra extreta hi va trobar aquesta peça.

-És una maça cerimonial Tlingit –m’explica orgullós-. De vuit-cents anys d’antiguitat. El mànec s’ha perdut, però probablement era de fusta i molt elaborat.

-I per a què servia? -li pregunto encuriosit.

-No se sap del tot. Potser com a arma per a les guerres, però segurament només servia per als sacrificis.

-Sacrificis? De quina mena?

-Abans de construir una nova casa, sacrificaven un o dos esclaus per a enterrar-los sota els pilars principals. Per a portar-los bona sort.

La col•lecció sembla tan completa que es fa difícil imaginar que pugui haver-hi algun altre tipus de martell al món que no sigui ja present al Museu.

-Oh, no! Segur que encara en queden molts. Mira, aquests mateixos que veus aquí -m’ensenya uns sis o set martells sobre una taula- no tinc ni idea de per a què serveixen. Els tinc aquí per a veure si algun dels visitants ho pot saber.

Me’ls miro però sense saber què podien fer. Si no ho sap ell, qui ho pot saber?

-I pel que fa a la quantitat, cada dia en descobreixo de nous. A més, ara amb internet encara és més fàcil. Sóc un gran usuari de l’ebay, i sempre hi trobo coses noves. Mira, avui acabo de posar aquesta altra peça que hi vaig comprar. Ets el primer visitant que la veu.

És un martell de fuster, amb el cap corbat per a poder extreure els claus. El que té d’original és que el mànec es bifurca i en realitat es converteix en dos mànecs en forma de V.

-No ho vaig poder resistir. L’havia de comprar.

Arronsa les espatlles:

-Ei! Si jo no el posés al meu museu, qui més ho faria? -afegeix, i riu sorollosament.