Altar de Muertos mexicà a BCN

Durant aquests dies en què la celebració de Tots Sants tradicional catalana està cedint davant la pressió d’una alternativa molt més comercial com és el Halloween americà, és bo de veure que sorgeixen noves iniciatives per a apropar-nos a les festes de l’1 de novembre d’altres cultures. En aquest sentit, i per segon any consecutiu, el Museu Barbier-Mueller de Barcelona ha organitzat un Altar de Muertos típic de les celebracions de Tots Sants mexicanes.

Beba Pecanins, escenògrafa i directora d’art mexicano-catalana, ha vingut expressament des de Mèxic per a decorar un cop més l’altar, dedicat aquest any a l’artista dibuixant, pintor i gravador Josep Guinovart, mort el desembre passat a Barcelona als 80 anys. Amb esquelets de paper-maché penjats a les parets, siluetes penjades del sostre, calaveres de sucre amb senefes de colors, penjolls de flors, multitud d’espelmes i una gran creu al terra creada amb testos de flors taronges, i recoberta dels pètals de les flors, l’altar serveix com a recordatori dels difunts que ens han deixat durant l’any anterior. Sota una gran fotografia de Guinovart amb les mans pintades esteses, n’hi ha també d’altres persones anònimes, enviades pels seus familiars per a compartir també el record. En un racó, hi ha les urnes amb les cendres de l’artista i les de la seva esposa, Maria Antònia Pelauzy, portades per la seva filla Maria.

La tradició de l’altar de morts està arrelada en la cultura mexicana des d’èpoques pre-colombines, i a partir de l’arribada de Colom i el catolicisme, les tradicions maies i asteques van acabar fusionant-se amb el simbolisme cristià per acabar generant el que avui en dia és una de les representacions folclòriques més importants de Mèxic. Segons la tradició, l’esperit del difunt retorna del món dels morts per a conviure amb els familiars durant un dia, per a poder estar amb ells, consolar-los i confortar-los de la seva pèrdua. Per tal de facilitar l’arribada de l’ànima del difunt es col•loca una foto o una imatge a l’altar, així com llums per a guiar-lo i fins i tot aliments per a satisfer-lo.

Amb la presència de la pròpia filla de Guinovart, del president de l’Espai Guinovart d’Agramunt, de l’artista Beba Pecanins, del cònsul de Mèxic a Barcelona i de María José Isla, la propietària de la botiga del museu i iniciadora de la celebració, avui s’ha inaugurat l’Altar de Muertos a l’entrada del Palau Nadal, la seu del Museu Barbier-Mueller a Barcelona.

Els amics del Museu i els qui hem estat especialment convidats a l’ocasió hem pogut escoltar el president de l'Espai Guinovart presentar la relació de l’artista català amb Mèxic, iniciada el 1972 amb la visita de l’artista a terres americanes i la posterior exposició a la galeria Pecanins (de les ties de la Beba Pecanins) de pintures influïdes pel que Guinovart va destacar amb les següents paraules:

Nunca he visto un pueblo con ese color, pero es un color extraño. Es como si las cosas estuviesen llegadas. No es un color puesto por si mismo, sino que parece más bien un rojo, un amarillo… No es colorista; es un sentido primario. Son los colores primarios. El rojo tiene una dimensión distinta, extraña. México me ha dado mucho que pensar. Ha sido para mi fundamental.

Algunes de les obres de Guinovart poden veure’s a una de les petites sales del Museu, en l’exposició titulada “Guinovart: Caps i Creus”, una exposició d’allò més adient per a aquests dies i pel simbolisme que la creu i els caps cadavèrics tenen en la connotació de la presència de l’altar. Són només deu obres però totes elles relacionades d’alguna manera o altra amb aquest dia de difunts, ja sigui a través de les dues escultures Creu Guitarra o de les pintures de cranis blancs, deformats i en certa mesura aterridors per la seva cruesa.

Una de les que m’ha cridat més l’atenció ha estat Crani, del 1954, una pintura d’una calavera capgirada, tatuada amb abecedaris repetits, amb grossos cercles oculars i terrossos de sucre per dents. El significat, com en totes aquestes obres, depèn del qui l’observa, i fins i tot de l’estat d’ànim del moment en què s’observa.

Deixo que hi penseu vosaltres mateixos, o si voleu, encara millor, aneu-ho a descobrir mirant l’obra original...

Els tresors del São José

El 1622, el galeó São José va sortir de Lisboa capitanejant una flota que transportava un tresor del rei Felip III fins a Goa, a l’Oest de l’Índia, la capital de l’Imperi Portuguès d’ultramar. A bord hi anava Francisco da Gama, el besnét del llegendari explorador Vasco da Gama, que havia estat nomenat nou Virrei de l’Índia portuguesa.

Mentre donava la volta a Àfrica, lluny de la protecció de la mare pàtria, la flota es va veure atacada per vaixells de corsaris anglo-holandesos. Els atacs van durar uns quants dies, fins que finalment, el vaixell insígnia de l’expedició, el São José, va ser enfonsat davant la costa de Moçambic.

383 anys més tard, el galeó va ser descobert per l’empresa Arqueonautas Worldwide, una empresa amb base a Madeira especialitzada en la recuperació de jaciments arqueològics marins. En aquest aspecte, Alejandro Mirabal, el Director d'Operacions i arqueòleg principal d’Arqueonautas, deixa clara la posició de l’empresa respecte la sempiterna disputa de què és arqueologia i què és pillatge quan l’excavació és realitzada per la indústria privada: “L’arqueologia és una activitat de recerca un estat mental, una investigació per a entendre millor el nostre passat de manera que puguem planejar millor el futur ”, diu Mirabal. “Mentre aquests principis estiguin entesos, no hi ha cap diferència important si una expedició és finançada pels contribuents públics o per capital privat. El que és important és que el coneixement recollit durant la recerca sigui fet públic per al més gran número possible de gent interessada possible. La resta és política, i jo no sóc un polític”.
Política o no, el cert és que les empreses privades caça-tresors acostumen a ampliar els seus beneficis reduint les activitats que justament no els n’aporta cap, i solen deixar les investigacions arqueològiques de banda per a concentrar-se en l’excavació més ràpida possible dels tresors que estiguin rescatant.

Des que l’any 2007 l’empresa Odyssey Marine Exploration va excavar el vaixell amb nom clau Black Swan en algun punt de l’Atlàntic i en va extreure més de 500.000 monedes antigues (prop de 17 tones), el públic s’ha conscienciat més de la necessitat de regular més aquestes activitats. En especial el públic espanyol, ja que se sospita que el Black Swan d’on provenia totes aquestes riqueses és el Nuestra Señora de las Mercedes, una fragata enfonsada pels britànics prop de Portugal el 1804.

Potser en aquest cas Arqueonautas Worldwide sí que va fer una recerca arqueològica esmerçada, però no deixa de ser una empresa que busca beneficis, i a partir d’aquest Octubre, ha signat un acord amb Odyssey (que té molta més experiència en la distribució final) per a vendre fins a 7.200 monedes trobades al derelicte del São José. Dels més de 24.000 Reales que es van trobar, les que es posen a la venda representen menys que una tercera part del total. La resta, anirà una part al govern de Moçambic i una altra possiblement s’utilitzi per a pagar la fortuna que ha costat rescatar-les o, més probablement, no vulguin vendre-les totes de cop per a poder pujar el preu per cada moneda.

La venda ha de permetre seguir amb les excavacions (es pensa que hi ha més de 39 vaixells enfonsats interessants prop de la costa moçambiquenya), millorar les instal•lacions del museu de Moçambic on s’exposaran part de les troballes i, segons les autoritats del país, fer rendible així un patrimoni que d’altra banda quedaria oblidat per sempre.

Un pot estar d’acord o no amb aquest tipus d’activitat o no. Però el cert és que aproximadament un milió de vaixells reposen al fons del mar, alguns d’ells amb enormes tresors per descobrir. La major part mai no seran descoberts i, o bé quedaran submergits per tones de fang i detritus, o quedaran incrustats en el corall dels esculls on van naufragar. El fet de poder recuperar aquestes riqueses no ha de ser perjudicial si es duen a terme els estudis arqueològics paral•lels adequats. Aconseguir-ho és només possible si els governs i les empreses privades es posen d’acord amb noves legislacions. La investigació pública no pot donar l’abast amb la quantitat de derelictes que hi ha als oceans, i les empreses privades no hi intervindran si no en poden obtenir un benefici econòmic. Al capdavall, amb una estreta col•laboració hi podria guanyar tothom.

De moment, els qui ja hi han guanyat són els col•leccionistes de numismàtica, que podran comprar les monedes amb què sempre havien somiat i que fins ara havien estat reposant al fons del mar.

És hora de te

Ara que els dies s’escurcen i que han arribat per fi els gèlids vents del nord; ara que a les tardes el sol no escalfa; ara que hem de començar a desenterrar els jerseis de llana del fons de l’armari… Ara ha arribat l’hora de començar a retirar-se d’hora a l’acollidora llar i descobrir la tardor assegut en un comfortable sofà vora una finestra, contemplant la pluja que espetega contra la superfície transparent, gaudint de les curses ràpides dels reguerons d’aigua que s’escolen vidre avall, observant a fora el volar de les grogues fulles caigudes dels arbres, voletejant com papallones endutes pels remolins de vent tardorenc.

I la millor manera de gaudir de la tardor és amb una tassa de te calent entre les mans, sigui a l’hora que sigui, sigui del tipus que sigui. Proveu-ho i ja em direu el què...

Els xinesos ja ho van descobrir fa milers d’anys, però de tota la quantitat de tractats, novel·les i poesies que el te ha inspirat, una de les descripcions que per a mi defineix millor les sensacions obtingudes amb una bona tassa de te, prové d’un curt poema de William Gladstone (1809-1898), Primer Ministre britànic en quatre ocasions:

If you are cold, tea will warm you;

if you are too heated; it will cool you;

if you are depresses, it will cheer you;

if you are exhausted, it will calm you.

[Si tens fred, el te t’escalfarà,

Si tens calor, el te et refrescarà,

Si estàs deprimit, el te et revifarà,

Si estàs esgotat, el te et calmarà.]

Desenterreu les tasses, baixeu al súper, compreu te, escalfeu aigua, llenceu-la sobre el te (en sobre o en fulles), deixeu reposar, treieu el te, afegiu sucre, llet o llimona al gust i deixeu-vos transportar...

Als Pirineus ja no hi ha lloc per als óssos

Des que el 1996 els primers óssos van ser reintroduïts al Pirineu francès, els aranesos s’han anat queixant d’una imposició que els va venir sense consulta. A través d’un programa de reintroducció totalment francès, els primers óssos van ser alliberats a Mèlles, prop de la frontera amb la Vall d’Aran. Des d’aleshores, els óssos sempre han preferit les landes herbades i els boscos tupits de la Vall d’Aran, i ha estat aquí on han tingut també més mala fama.

En un ambient on no disposen de gaires recursos naturals, és evident que els óssos s'han de buscar la vida de la manera més fàcil que saben: matant bestiar (ovelles i vaques) i destruint de tant en tant alguns ruscos d’abelles. Les indemnitzacions als ramaders i apicultors aranesos han estat més minses i més lentes que per als seus homòlegs francesos, i no ha d’estranyar que els óssos, a la Vall d’Aran no estiguin gaire ben vistos.

La gota que ha fet vessar el vas de la paciència, ha estat l’atac, ahir, de l’óssa Hvala a un caçador de Lés. L’agressió es va produir ahir a la zona de El Portet, a pocs quilòmetres del poble de Lés, gairebé a tocar de la frontera francesa. Lluís Turmo, de 73 anys, hi estava caçant amb uns amics quan va trobar-se al mig del bosc amb Hvala, una de les ósses eslovenes que el govern francès va reintroduir fa dos anys. L’óssa va encarar-se al caçador sense espantar-se dels crits que aquest feia per a esporuguir-la. Va alçar-se sobre les dues potes del darrera i va tirar a terra d’un cop d’urpa el caçador. Quan li estava ja mossegant la cama, el caçador va llençar un tret a l’aire i l’óssa va sortir corrents. El tret i els crits van alertar els companys del caçador malferit, que van portar-lo fins a l’Hospital de Vielha, on va rebre les cures necessàries i del qual va poder sortir a la mateixa tarda.

Només poques hores després de l’atac, el Síndic d’Aran, Francesc Boya, ja demanava al Govern Català la retirada total dels set exemplars d’ós que es creu que hi ha actualment a la Vall d’Aran. “Aquest atac d’un ós a un dels nostres veïns ha posat de manifest la perillositat d’aquests animals”, va dir el síndic.

La vintena d’óssos que viuen actualment als Pirineus no ho tenen gens fàcil. Han de viure en un medi totalment humanitzat, on han de competir amb els caçadors, amb els boletaires i els recol·lectors de fruits silvestres; han de travessar prats creuats per línies d’alta tensió o instal·lacions d’esquí, han de creuar carreteres i han d’evitar els cada cop més nombrosos excursionistes; i tots els ramaders i apicultors del Pirineu voldrien que fessin tot això sense que ataquessin els seus ramats d’ovelles o vaques o els seus ruscos.

En unes condicions així, el futur dels óssos al Pirineu és molt negre. Seria molt bonic que poguéssim dir que les nostres muntanyes són tan verges, tan salvatges i tan ben conservades que fins i tot hi poden viure els óssos sense problemes. Però la veritat és que no és així. Les nostres muntanyes no poden allotjar a la seva cadena tròfica uns animals tan grossos sense que arribin a interactuar amb els humans.

Hem estat massa temps sense els óssos al Pirineu com perquè ara la gent s’hi pugui tornar a acostumar. Els nostres boscos i les nostres muntanyes no estan preparades per a rebre a l’ós, com tampoc no ho estan les nostres poblacions. Hem de fixar-nos en què passa a altres terres amb óssos. Per exemple a Alaska, terra d’óssos per excel·lència, que vaig poder visitar fa tres anys, tots els pobles tenen contenidors d’escombraries preparats per a no poder ser vandalitzats per óssos. Fins i tot n'hi havia als carrers cèntrics de la capital Juneau. Aquí als Pirineus però, els óssos podrien campar lliurement remenant les escombraries si volguessin, i tard o d'hora ho començaran a fer si la seva densitat augmenta prou com perquè no trobin menjar a la natura o si els ramats són cada vegada més escassos. Allà a Alaska, qualsevol ós conflictiu que hagi atacat un humà, bestiar o una propietat, és relocalitzat o eliminat. A Haines mateix, a l'extrem nord del Canal de Lynn, vaig poder veure l’atac d’un ós a un galliner. Era un ós reincident, i el biòleg del parc que li estava fent el seguiment em va ensenyar com havia protegit el tancat de les gallines amb una tela electrificada. L’ós va atacar la tanca per a esbotzar-la, però va saltar de seguida enrera electrocutat. Quan després d’un segon intent va tornar a rebre la picada elèctrica, va desistir i se’n va anar al riu a pescar salmons.

Si fins i tot a Alaska hi ha problemes amb els óssos, no és normal que els aranesos es queixin dels que els hi han reintroduït? Pel Garona no remunten els salmons, i les truites que hi ha són minúscules, de manera que als óssos no els queda gaire més alternativa que buscar-se la vida amb menjar humà. I als Pirineus, a diferència d’Alaska, no es pot relocalitzar un ós problemàtic, perquè les àrees despoblades són molt escasses, i acabarien tard o d'hora entrant en conflicte amb algun altre humà.

No és estrany, doncs, que els aranesos hagin començat a entonar un lema: “Óssos go home”.

Le Rayon Vert

Feia temps que ho tenia pendent, però avui finalment he acabat de veure la tercera part de Pirates del Carib. Ara no m'extendré sobre la seva dubtosa qualitat, o sobre la teoria que mai segones parts van ser bones (i encara menys les terceres), però en tenia ganes de parlar perquè ha coincidit que aquests dies estic ordenant les fotos del viatge que aquest estiu vaig fer a Hawaii.

Ja sé que no tenen gaire cosa a veure la tercera part de Pirates del Carib i Hawaii, però el fet és que per a mi hi ha una relació entre les dues coses: mentre hi era, vaig aconseguir de veure el famós raig verd que té un paper important a la pel·lícula de Disney.

La feina de revisió de les fotos és complicada, perquè sóc de dit fàcil i en vaig fer més de 13.000, però he trobat les que vaig fer el dia que vaig veure el raig. Va ser a la platja de Spencer Beach Park, al costat del Pu'ukohola Heiau, on l'endemà voliar anar a veure un festival de tradicions hawaianes. He recopilat les fotos que vaig fer en seqüència per tal que es pugui veure bé. El granulat és força pronunciat per l'ISO que vaig utilitzar amb la Canon, però permet veure l'efecte força bé. A l'horitzó prop del lloc on es va pondre el sol hi flotava una boia, que permet prendre-la de referència.

Quan he comparat el raig de la pel·lícula amb les fotografies que vaig fer, però, no he pogut evitar de pensar que o jo no vaig veure un raig verd com a tal o que els creadors d'efectes especials de la Disney en van fer un gra massa. No desvelaré aquí la trama de la pel·lícula, però és suficient dir que segons la tradició pirata de la història, el raig verd té una essència llegendària que permet el retorn de les ànimes del més enllà i els protagonistes el fan servir per a retornar de la terra dels esperits on havien estat condemnats. El raig verd de la Disney, però, és una espècie d'explosió maragda que omple tot el cel al moment que es pon el sol. I això sí que és una exageració del departament d'efectes especials. He trobat per internet una foto on es veu millor un autèntic raig verd, i és més semblant al que jo vaig veure que no pas al que surt a la pel·lícula.

En realitat, el raig verd no és més que un fenòmen òptic. És difícil de veure i infreqüent, però més aviat perquè és complicat que es donin les condicions meteorològiques adequades que no pas perquè tingui un contingut místic o fantàstic que el facin escàs.

El rerefons científic del raig verd rau en la refracció de la llum a l'atmosfera: la llum es mou més lentament en les parts més denses de l'aire a les capes inferiors, de manera que els rajos segueixen traces lleugerament corbades, seguint la mateixa corbatura de la Terra. La llum de freqüència més alta (verda i blava) es corba més que la de freqüència més baixa (vermella i taronja), de manera que els rajos verds (i blaus) de la zona superior del disc solar quan el sol es pon, són visibles fins i tot quan els rajos vermells ja han quedat amagats per la corbatura de la Terra. Els rajos blaus, però, queden de seguida més difuminats i són encara més difícils de veure.

Hi ha determinades condicions que faciliten la visió del fenomen del raig verd, com per exemple una inversió atmosfèrica, que augmenta el gradient de densitat a l'atmosfera, i per tant augmenta la refracció. També són més fàcils de veure en aires clars, quan la llum no es difòn tant a l'atmosfera. Per això Hawaii, amb dies clars, aires purs, mar per totes bandes i molta llum és un dels millors llocs del món per a veure el raig verd. Però tot i així és escàs. Vaig poder parlar amb residents que potser amb tota la seva vida només l'havien vist dos o tres cops. D'altres, mai.

Fa uns anys, quan era a l'època en què devorava els llibres de Jules Verne, vaig llegir Le Rayon Vert, escrita el 1882 per l'autor francès, en què descriu els viatges que una jove de Glasgow, Helena Campbell, fa per les illes escoceses per a intentar veure el famós raig verd. Al final l'acaben veient a l'illa d'Staffa, però ni Helena ni l'home del qui finalment s'enamora, Olivier Sinclair, no el veuen, perduts com estaven en la contemplació l'un de l'altre:

En arrière, les falaises de Mull et la cime du Ben More s’empourprèrent d’une touche de feu. Enfin, il n’y eut plus qu’un mince segment de l’arc supérieur à l’affleurement de la mer.

« Le Rayon-Vert ! le Rayon-Vert ! » s’écrièrent d’une commune voix les frères Melvill, Bess et Partridge, dont les regards, pendant un quart de seconde, s’étaient imprégnés de cette incomparable teinte de jade liquide.

Seuls, Olivier et Helena n’avaient rien vu du phénomène, qui venait enfin d’apparaître après tant d’infructueuses observations ! Au moment où le soleil dardait son dernier rayon à travers l’espace, leurs regards se croisaient, ils s’oubliaient tous deux dans la même contemplation ! … Mais Helena avait vu le rayon noir que lançaient les yeux du jeune homme ; Olivier, le rayon bleu échappé des yeux de la jeune fille ! Le soleil avait entièrement disparu : ni Olivier ni Helena n’avaient vu le Rayon-Vert.

Deixant a banda el romanticisme inherent a la visió del raig verd, fins la publicació de la novel·la el fenomen del raig verd era gairebé ignorat per la majoria del públic, i va ser gràcies a l'èxit del llibre de Verne que la ciència no va començar a interessar-se per donar una raó per a l'estrany succés.

Veient les fotos ara realment no sembla gran cosa. Suposo que és d'aquelles coses que s'han de veure en directe per a poder valorar de debò. De fet, més que un raig, a mi em va semblar una espècie de flaix: una lluïssor sobre el mar que va durar poc més d'un segon. Els anglesos l'han definit millor. Li diuen Green Flash.

Ara bé, sigui un raig o un flaix, d'una cosa n'estic segur: era de color verd. D'un potent i definit verd maragda que el van fer completament inconfusible.