4 jul 2015
ADITUM Concurs fotogràfic
De vegades hi ha projectes que entusiasmen especialment. I aquest n'és un.
He estat convidat a fer de jurat per a un concurs fotogràfic de recent creació. L'entitat que l'ha creat ja és referent no només comarcal sinó també nacional. El Grup Fotogràfic Manlleu acaba de presentar les bases del seu nou concurs fotogràfic ADITUM, amb quatre premis diferents:
1r Premi Homenatge a Hannu Hautala: 500 Euros.
1r Premi categoria de Natura: 500 Euros.
1r Premi categoria Ciutat de Manlleu: 250 Euros.
1r Premi categoria Tema Lliure: 500 Euros.
Com a homenatge especial d'aquest any es rendeix tribut al fotògraf de natura finlandès Hannu Hautala, referent europeu de la fotografia de natura i de l'obra del qual s'inaugurarà una exposició al Museu del Ter el dia de l'entrega de premis.
Us passo aquí la resta de la informació de les bases del concurs. Espero que hi participeu!
1. Tramesa Les obres s’hauran de presentar en format digital enviant‐les a l’adreça de correu electrònic aditum@aditum.cat juntament amb les dades de la fotografia i de l’autor (títol, nom de l’autor, telèfon i categoria a la qual opten). Cadascuna de les imatges presentades ha de tenir com a màxim 2000 píxels del costat més llarg i pesar menys de 2MB. Cada participant pot presentar un màxim de 3 fotografies per categoria.
2. Termini Els participants podran presentar les fotografies fins el dia 27 de setembre de 2015 a les 23:59 hores (CET).
3. Jurat El jurat estarà format pels fotògrafs de reconeguda trajectòria Jep Flaqué, Joan Vendrell i Jordi Canal-Soler que aportaràn un criteri professional i independent. La categoria Homenatge a Hannu Hautala estarà jutjada pel mateix autor homenatjat o per una persona del seu entorn.
4. Guanyadors Els guanyadors seran avisats oportunament abans del lliurament dels premis mitjançant una trucada telefònica i/o un correu electrònic.
5. Responsabilitat Aditum no farà ús de les fotografies presentades sota cap circumstància a excepció de l’exhibició de les imatges presentades sota l’estricta finalitat d’il·lustrar la notícia de la present o futures edicions del concurs així com de la publicació d’un catàleg amb les fotografies finalistes. Cap dret de reproducció de les imatges serà transferit a Aditum ni al Grup Fotogràfic Manlleu. Els autors assumeixen la responsabilitat de l’autoria i l’originalitat de les imatges enviades. Els autors es fan també responsables del contingut de les imatges enviades.
6. Lliurament L’entrega de premis se celebrarà el dia 7 de novembre de 2015 a la Sala d’Exposicions del Museu del Ter (Passeig del Ter número 2, 08560 Manlleu, Barcelona).
7. Altres L’organització es reserva el dret de resoldre els casos no previstos en aquestes bases. La participació en aquest concurs pressuposa l’acceptació d’aquestes bases i de la resolució inapel·lable del jurat.
25 jun 2015
UNA VISITA A LA COLÒNIA GÜELL

Eusebi Güell havia comprat la finca Can Soler de la Torre
a Santa Coloma de Cervelló pensant en tenir-hi el lloc de descans, però quan
les tensions entre treballadors i empresaris van fer saltar guspires i unes
quantes coses més a Barcelona, l’industrial català va pensar en abandonar la
ciutat i traslladar tota la fàbrica al recinte de la finca. Com en altres regions
de Catalunya, va crear tota una colònia al voltant de la fàbrica, amb cases,
església, escoles, teatre i botiga per tal que els treballadors no haguessin d’abandonar
els terrenys per a viure còmodament.
Per tal de construir la Colònia, Güell va escollir el seu
arquitecte preferit, Antoni Gaudí, per tal que la dissenyés segons els
paràmetres i l’estil del modernisme. Gaudí es va fer acompanyar per uns quants
dels seus ajudants, que es van dedicar als edificis més banals, i Gaudí va
endinsar-se en la que seria la seva millor obra, una església que incorporaria
totes les genials novetats que caracteritzaren Gaudí.
Gràcies a TurismeBaix Llobregat i a l’associació bcnTB
vam poder realitzar recentment una visita guiada per la Colònia Güell.
El recorregut s’inicia al Centre d’Interpretació i anem
fins davant de l’antiga masia Can Soler de la Torre (ja que tenia una torre),
on tenia la residència l’amo. Aquí a prop hi ha la xemeneia de maons de 40
metres d’alçada, amb la fàbrica on treballaven prop de 800 persones (van
arribar a haver-n’hi fins a 1000). Feien jornades de 10 o 12 hores, però en
canvi tenien unes condicions que molts altres envejaven: menjar, feina, diners,
i unes cases més grans que a la ciutat de 60 a 140 metres quadrats i amb jardí.
Veiem una d’aquestes cases molt a prop. Un dels deixebles
de Gaudí, Joan Rubió i Bellver, va construir Ca l’Ordal (1894), una casa de maons per a tres famílies de pagesos
de l’Ordal, que Eusebi Güell va fer venir per tal que es cuidessin dels horts. Externament
sembla una sola casa, però hi ha un detall que permet distingir les tres
vivendes internes amb què s’ha dividit l’edifici: les persianes tenen un color
diferent per a cada família.
Rubió també va construir Ca l’Espinal (1900), on vivia l’administrador, i la Cooperativa (1900), on la colònia
comprava els seus queviures. També en va construir l’escola per a nens (1911),
d’estil neogòtic i que posteriorment va servir com a escola mixta fins fa deu
anys. Actualment es troba en obres.
El Centre
Parroquial Sant Lluís, molt a prop, és
obra de Francesc Berenguer i Bellvehí (1917). Aquí les nenes aprenien a llegir
i escriure i, sobretot, a cosir.
A la Plaça Major hi trobem el teatre a un racó i al
centre una font i una estàtua d’Eusebi Güell, el fundador de la Colònia. Les
inscripcions i la pròpia estàtua són testimoni de les diferents èpoques que va
viure la colònia. Durant la guerra civil va ser col·lectivitzada, època en la
qual l’estàtua va ser vandalitzada, raó per la qual es veu ara tota apedaçada
(i amb la falta del nas). Després de la guerra, la colònia i la fàbrica va ser
retornada a la família Güell, però el castellà imperava i el text inscrit a la
pedra es va modificar (burdament) per a castellanitzar-lo. El 1945 la colònia
va passar a mans de la família Bertrand i Serra, i no va ser fins als anys 60
que el poble de Santa Coloma de Cervelló no va començar a ser més gran que la
pròpia colònia.
Quan el 1973 la fàbrica va deixar de funcionar a causa de
la crisi tèxtil, la família va vendre les cases als veïns que les havien estat
ocupant des de feia generacions, els terrenys a institucions públiques i les
màquines a altres empreses.
Al 1990 es declarà la Colònia com a Bé d’Interès Cultural
i va poder començar a rehabilitar-se.
L’últim edifici és potser el més important: l’església principal o cripta. Segons
els plànols originals Gaudí volia que tingués un campanar tan alt com la
xemeneia de la fàbrica, i hi havia incorporat molts elements que després
reproduiria a la Sagrada Família: elements de ventilació, columnes inclinades,
decoracions amb trencadís,...
Gaudí la va començar a dissenyar el 1898, però va estar
més de deu anys fent dissenys i només va poder construir-la des de 1908 fins el
1914, quan sobtadament ja no es va seguir construint. Només va quedar coberta
la cripta, raó per la qual a l’edifici se l’anomena indistintament església o
cripta. Gaudí intentà assimilar-la a la natura exterior, per la qual cosa les
parets són rugoses (de pedra negra de fundició), i de formes arrodonides. A la
sagristia Gaudí hi tenia el seu laboratori, on experimentà amb les maquetes
polifuniculars per a estudiar les resistències de les catenàries que utilitzà
després en la seva arquitectura.
Uns grossos finestrals donen llum a tota hora del dia i
en permeten la ventilació amb un curiós sistema de cadenes per a l’obertura.
Fins i tot els bancs estaven dissenyats per Gaudí, tot i que durant la Guerra
Civil es van perdre i després va ser Jujol qui els va tornar a fabricar.
Les quatre columnes de basalt de Castellfollit de la Roca
que sostenen tota l’àrea central davant l’altar són potser l’epítom d’aquesta
arquitectura connectada amb la natura que Gaudí buscava: naturals, com si ens
trobéssim dins una cova, però a la vegada esveltes i enhaltidores d’un disseny simple
i gràcil.
El 2005 la cripta gaudí
es va declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, per la seva importància
no només estètica i històrica dins la vida de la colònia, sinó també per la
seva importància arquitectònica d’una obra que acaparà la vida de Gaudí fins el
final dels seus dies: la Sagrada Família.Per a visitar la Colònia Güell: www.gaudicoloniaguell.org
19 jun 2015
Una visita al Born de 1714
Quan Felip V va voler sotmetre
la recent conquerida Barcelona a
partir de l’11 de setembre del 1714, ho va fer construint una enorme fortalesa,
La Ciutadella, que controlés la part
sud de la ciutat. Per a fer-ho, va escollir la zona de l’antic Born, va donar
molt poc temps per a que els veïns abandonessin casa seva i després les va
arrasar per a deixar prou espai per a la construcció del recinte i una plaça
ben gran i buida davant seu per a poder controlar la població.
El 1868 les muralles de La
Ciutadella també caurien sota l’expansió de la ciutat, i aquella plaça
finalment acabaria també essent derruïda per a construir-s’hi tot un barri i un
gran mercat, el del Born, el 1876.
Quan el 2001 es va decidir
arreglar l’envellit mercat per a construir-hi una biblioteca, s’hi van trobar
les restes d’aquelles cases i carrers que havien estat derrocats poc després
del 1714. Pel fet que tota aquella zona es trobava en una espècie de depressió
i no va ser necessària la destrucció total fins a anivellar-la amb la resta de
Barcelona, aquelles ruïnes presentaven encara els fonaments, terres i les
parets fins a una alçada d’un metre a dos metres, i permetien fer-se una idea molt bona de
la distribució urbana d’aquella època.
A mesura que els arqueòlegs van
anar examinant aquells 8.000 metres quadrats inscrits pel recinte del mercat,
veien que prenia més i més importància per a entendre la vida a la Barcelona de
finals del segle XVII i principis del XVIII. Durant les excavacions s’hi van
trobar fins a 10.000 objectes, tant casolans com fins i tot bombes i trossos de
metralla, però a la vegada es va anar identificant gràcies als documents de
l’època, qui vivia o quins negocis hi havia a les prop de 55 cases que
conformen el jaciment. És per això que se l’anomena jaciment viu i que té una
importància històrica tan gran.
La visita es realitza sempre
acompanyat d’un guia que condueix el petit grup pels carrers empedrats i
identifica algunes de les cases del recinte tot explicant-ne la història.
Al costat del tram de Rec Comtal
que travessa d’una banda a l’altra tot el jaciment, i que en aquella època duia
aigua potable a la ciutat des de Montcada, hi havia el Carrer dels Ventres (on
els carnissers rentaven els intestins amb la mateixa aigua). No ha d’estranyar,
doncs, que el carrer transversal a aquest fos el dels Corders de Viola, que feien
servir aquells productes per a produir els seus manufacturats, o que a la casa
que hi fa cantonada, Casa Corrales,
hi fessin les celebrades cordes musicals. Curiosament aquest local també era a
la mateixa època un dels quaranta triquets (petits casinos) que funcionaven a
la ciutat.
A la Plaça del Bornet, cada dia
s'hi feia mercat de fruita i verdura i s’hi poden veure encara alguns dels
forats que servien per a fixar-hi els tendals. Aquí va caure ferit el general Villarroel
l’11 de setembre de 1714, en una càrrega de cavalleria. Per sort la marea no
havia pujat ni les pluges havien fet pujar el nivell de les aigües, perquè per
aquí passava la Claveguera del Merdençà, que s'embussava sempre que hi havia
reflux del mar i ho embrutia tot de manera poc higiènica. Difícilment el
general s’hauria recuperat si hagués caigut sobre tota la merda del
clavegueram...
Per sort molt a prop hi havia
una adrogueria de la qual en sortien flaires més embriagadors: la botiga de
Josep Duran i Mora del Carrer Gensana venia més de 1.200 productes, des
d’espècies i útils domèstics fins a xocolata en pols (que la gent prenia amb
aigua barrejada amb tota mena de condiments), tabac (que es fumava amb unes
pipes de caolí tan fràgils que era necessari comprar-ne una mitjana de quatre a
la setmana si eres bon fumador) o fins i tot 42 tipus de sucre de diferents
parts del món. Fins i tot hi havia un forn de melindros!
Més enllà, a la casa del
cirurgià Mateu Barber s’hi pot trobar un dels luxes de l’època, un vàter de
ceràmica.
A la Casa Boixadors, una espècie de palauet que hi havia a la Plaça del
Joc de la Pilota, de terra batuda, s’hi podia veure encara un altre luxe: una
llar de foc amb paret de granit. En realitat és possible que aquí hi hagués
instal·lat un alambí per a la producció d’aiguardent, ja que aquí hi vivia de
lloguer el cònsol d’Holanda, que des que França ja no els proporcionava el
licor, van trobar que a Catalunya (especialment Vilaseca) es podia fabricar tot
el que podien necessitar als Països Baixos.
A tocar de l’edifici hi havia la
Casa de la Neu, una de les
distribuïdores de gel del Montseny a Barcelona. Cada dia havien d’assegurar que
el gel arribaria als negocis imprescindibles de Barcelona, i si no ho feien
l’Ajuntament els posava una bona multa. Per això s’asseguraven sempre de
tenir-ne una bona quantitat al recinte que encara es pot veure, de parets
gruixudes, entre l’excavació. Del trànsit continu de mercaderies per aquests
carrers en queda el testimoni de les trilles dels carros, que han marcat unes
profundes roderes a les lloses dels carrers.
De l’horror del setge de 1714, i
les 90.000 bombes que van caure a Barcelona (tres per cada habitant) en queda
el testimoni d’algunes d’aquelles metralles enclastades al terra o la
col·lecció de bales que acomiada al visitant en el seu recorregut per
l’exposició. Aquelles restes d’una ciutat destruïda primer per les bombes i
després per les tropes i els constructors de la Ciutadella ara, recuperades
pels arqueòlegs, tornen a recuperar la vida i testimonien una història pròspera
d’artesans i mercaders en un dels barris més actius de la Barcelona de
principis del segle XVIII.
Horaris: de dimarts a diumenge de 10 a 20h
Preus: 6 €
Per a més informació: http://elborncentrecultural.barcelona.cat/
18 jun 2015
10 PERSONAJES A VER EN LA PLAZA JAMAA EL FNA DE MARRAKECH
Si hay una ciudad que
represente Marruecos, ésta es sin duda Marrakech. Por algo será que el mismo
nombre del país deriva del de ésta vieja ciudad imperial. La etimología de su
nombre original bereber (Tamurt n Akkuc)
nos indica ya que estamos delante de algo especial: la Tierra de Dios. Los
propios marroquíes se refieren a su ciudad más conocida como la Ciudad Rosa,
por el color de sus murallas y gran parte de sus edificios, construidos con
ladrillo.
El zoco (suq) de Marrakech es el más grande de
todo Marruecos y uno de los más grandes de África. A lo largo de centenares de
callejones se suceden los puestos y tenderetes con multitud de mercancías. Aquí
se palpa el genio negociador de los marroquíes a la hora de vender.
Pero si hay un sitio en
Marrakech donde se pueda distinguir mejor la vida de sus habitantes es sin duda
alguna el corazón mismo de la ciudad, la plaza Jamaa El Fna. Aquí se reúne gran
parte de la población local y los turistas durante buena parte del día, y una
serie de personajes y negocios que viven de éstos curiosos se vuelcan a la vida
de la plaza diariamente.
Descubrimos aquí aquéllos
que no puedes dejar de ver en tu próxima visita:
1) EL AGUADOR
Familiar en todas las
ciudades de Marruecos, el aguador ancestral marroquí (guerrab), que
subministraba agua a los sedientos tenderos del zoco o a los transeúntes de las
plazas, ha dejado ya de tener la función social que tenía anteriormente. En un
mundo abundante en agua embotellada los aguadores de Marruecos hace tiempo ya que
viven más de las propinas de sus fotografías que del agua que venden. Con sus
atuendos folclóricos, su gran sombrero de flequillos, su cinta llena de tazas
de latón y el gran odre de piel de cabra con agua fresca, son tan fotogénicos
que casi se ganan mejor la vida ahora que antes.
2) LOS GNAUAS
Ataviados con largas
túnicas de colores brillantes y tocados con un sombrero tubular decorado con
conchas y una borla al extremo de un largo cordel, los gnauas bailan al son de
la música danzas frenéticas que recuerdan sus orígenes sudsaharianos. Su nombre
deriva de Guinea, ya que los primeros miembros de esta cofradía musical fueron
esclavos procedentes de las regiones del sur. Con sus músicas de tambores y
crótalos metálicos (qraqebs) son una de las atracciones más interesantes de la
plaza cuando empiezan a tocar a partir de las cuatro de la tarde. Hay que estar
preparado para pagar una buena propina, ya que de su grupo de ocho o diez
integrantes siempre hay un par que persigue por unas monedas al osado turista
que les saque una foto.
3) EL DENTISTA
Sin ningún tipo de
formación médica, el dentista se ofrece, con un par de tenazas, para arrancar
muelas y dientes a aquél que lo necesite. En una pequeña mesa de un rincón de
la plaza los dentistas exhiben sus últimos logros: varios dientes arrancados
cuyos propietarios se fueron con un vacío entre sus muelas. Advertimos que no se
aplica anestesia, por lo que se recomienda al turista con dolor de muelas que
espere a regresar a su país para tratarlo.
4) EL VENDEDOR DE ZUMO
NATURAL
Durante todo el día se
ofrece en medio de la plaza, en una serie de carros bien surtidos, jugos de frutas
recién exprimidas. El más común es el jugo de naranja (a sólo 4 dírhams el
vaso), pero hay otras opciones más amargas como el pomelo o más ácidas como el
limón.
5) EL VENDEDOR DE
CARACOLES
Cuando se acerca la
tarde y el estómago empieza a pedir un aperitivo para aguantar hasta la hora de
la cena, lo mejor que se puede hacer es sentarse un momento delante de uno de
los carros que ofrecen una delicia local: caracoles en su caldo. Sin más
aderezo que unas cuantas hierbas, los caracoles están deliciosos para
prepararnos para la cena, y tenemos dos modalidades para escoger (un bol de
caracoles con caldo por 10 Dh o solo el caldo por 5).
6) EL VENDEDOR DE PASTEL
Y TE
Si lo que nos apetece es
algo más dulce, unos metros más allá encontraremos unas paraditas con grandes
pasteles densos y compactos hechos con multitud de especies. Más de veinte
ingredientes conforman también las infusiones que se ofrecen conjuntamente y
que, tomadas con abundante azúcar, tienen la propiedad de calentarnos si tenemos
frío o refrescarnos si tenemos calor.
7) LAS TATUADORAS DE HENNA
Varias mujeres ofrecen
por la plaza tapadas con pañuelos y velos bajo grandes parasoles, su arte
tatuador. Ofrecen su oficio sobre todo a las mujeres: filigranas y complicadas
decoraciones manuales realizadas con henna, un colorante extraído de las hojas
y pecíolos de una planta. Hay que dejar durante un tiempo el producto aplicado
y después el “tatuaje” durará unas dos semanas antes de irse borrando poco a
poco. Su uso es más frecuente en las grandes celebraciones, como por ejemplo
las bodas, en las que tanto las manos como los pies de la novia son
profusamente decoradas.
8) LOS ESCRIBIENTES
Para aquéllos marroquíes
que no sabe escribir pero que desean mandar una carta a unos familiares lejanos
o responder algún requerimiento oficial por escrito, en un rincón de la plaza
se suceden varios puestecitos en los que sencillos amanuenses sentados en el
suelo y con una madera a modo de escritorio, se encargan de transcribir en
caracteres árabes lo que dicte el cliente. Cuando la noche se apodera de la
plaza los escribas pueden seguir redactando sus notas, puesto que muchos de
ellos se traen luces de gas a la plaza.
9) LOS HERBOLARIOS
Especias como canela y
cardamomo, productos como mirra e incienso, objetos como cepillos de dientes
naturales y pulseras para la suerte o curiosidades como el tinte de kohl para
pintarse los ojos o incluso algún camaleón son las mercancías que ofrecen
varios herbolarios y chamanes tuareg a ras de suelo. Uno casi puede perderse
entre tanta variedad y es difícil imaginarse para qué ritos o curas puedan
servir algunas de las cosas que aquí se venden. En caso de duda, mejor no
ingerir…
10) LOS COCINEROS
Casi cien paradas de
comida se levantan a partir de las cuatro de la tarde cada día en la plaza de
Jamaa El Fna. Las estructuras metálicas y telas de sus carpas llenan en pocos
minutos una considerable extensión de la plaza, y cuando el sol empieza a
ponerse los bancos y mesas ya están servidos y de los fogones de carbón de cada
puesto empieza a salir un denso humo que se eleva más alto que la punta de los
minaretes próximos. Los pequeños restaurantes de la plaza son el verdadero
corazón que palpita hasta pasada la medianoche.
Aún hay más personajes y
curiosidades que hacen de una visita a la plaza Jamaa El Fna de Marrakech una
ocasión única para observar la vida marroquí. Pero éstos y éstas, deberás
descubrirlos tú.
Si estás pensando en viajar a Marruecos, ¡no te olvides de pasar por Marrakech!
Si estás interesado en
conocer un poco más sobre Marruecos, quizá también te interesen estos otros
posts de mi blog:
Si te gusta la radio quizá quieras escuchar este programa especial sobre Marrakech que grabamos en el programa LA BUENA TARDE de RPA: LA_MALETA_LA_BUENA_TARDE_-_RTPA_-_MARRAKECH.mp3
14 jun 2015
Art Mochica de l'antic Perú
Fa tot just una setmana s’acabava una de les últimes exposicions més
interessants al Caixafòrum de Barcelona, L’ART
MOCHICA DE L’ANTIC PERÚ. Or, Mites i Rituals.
L’exposició feia un viatge per la cultura Mochica, una de les més
importants que habitaren en l’àrea actual de Perú i que, com moltes d’altres,
han estat desbancades pel que fa a la rellevància històrica, pels més coneguts
Inques. La singularitat de la cultura Mochica, però, fa que sigui convenient
una exposició com l’actul, centrada únicament en aquest poble que va viure a la
costa nord de Perú entre el segle I i VIII d.C.
L’exposició la conformen unes dues-centes obres provinents del Museu Larco de Lima, a Perú.
Atuells de ceràmica, joies d’or sòlid, decoracions de cloïssa, tèxtils
encara acolorits, tocats i capes de plomes i altres objectes rituals de fusta,
pedra o ossos mostren la facilitat tècnica amb què els mochica treballaven tots
aquests materials i la sorprenent capacitat artesanal per a convertir aquests
objectes en art.
Les peces s’agrupen en diverses temàtiques que van des de la concepció cosmogònica del seu món, els ritus cerimonials, el conreu de la terra i fins i tot la seva vida sexual. A través dels objectes de l’exposició, o ara que s’ha acabat a través de la pàgina web del Museu Larco, podem conèixer molt millor la varietat de pobles que habitaren els andes precolombins i que ajudaren, finalment, a generar la cultura inca.
![]() |
Huaco mochica, cap de personatge masculí. Eren membres de l'elit governant. La lligadura amb ocell mostra la seva posició social. |
![]() |
Ampolla de ceràmica que representa un home felí transformat en jaguar |
![]() |
Recipient cerimonial que representa un puma assegut (Salinar, 500 a.C. - 300 d.C.) |
![]() |
Copa escultòrica tallada en forma de felí i carbassa vinera (Lagenaria siceraria) pirogravada amb escena mitològica. Chimú, 1100 -1470 d.C. |
![]() |
Aríbal per a guardar la chicha, la beguda de blat de moro fermentat amb la que celebraven la fertilitat de la terra i la possibilitat de regeneració de la vida en aquest món. |
![]() |
Heroi Ai Apaec després d'haver vençut el cranc marí i haver-ne pres la forma. |
![]() |
Pectoral de closca d'Spondylus, que duia l'elit mochica als enterraments. |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)