Un jardí japonès a Barcelona

Heu tingut mai la necessitat de buscar un lloc arrecerat, tranquil, ordenat, harmoniós, bell i calmat? Si és així i necessiteu relaxar la vista i l'esperit en un jardí japonès a Barcelona, ho podreu fer des de l'1 d'octubre fins al gener del 2009 a l'exposició Jardí Japonès. Azusa Kito, fundadora de l'empresa de decoració floral Hanamisuki i professora d’ikebana a Casa Àsia, ha inaugurat a la Sala TransÀsia de l'entitat una instal•lació efímera inspirada en l’ikebana que evoca el jardí tradicional japonès.

La professora Kito ha afegit tots els elements per a crear un espai de meditació per a entrar en comunió amb la pròpia naturalesa. Amb la combinació encertada de diferents elements vius i morts, com molsa, suro, bambú, pedres i terra, l'artista ha creat un jardí modèlic japonès, on es pregunta a la naturalesa com vol presentar la seva bellesa. "Així és com podem arribar a conèixer com som", segons Kito.

Kito s’inspira en els més típics jardins japonesos, el primer dels quals va sorgir durant l'era Heian (784-1185 d.C.), segons un art importat de la Xina. Hi ha parts del karesansui, el jardí zen sec i compost per pedres i sorra que simulen el moviment de l’aigua, i parts del rôji, espai natural que condueix al soan, l’espai tradicional on se celebren les cerimònies del te japonès.

L’exposició també recull un tros d’engawa, el típic passadís de les cases japoneses tradicionals. A través d’una porta corredissa japonesa, el visitant pot veure un televisor que passa contínuament imatges de jardins japonesos reals i es combina la sensació visual amb una d'auditiva en la forma de so de vent, aigua i ocells.

Unes sandàlies creades amb un adhesiu enganxat al terra suggereixen on és el millor lloc per al visitant per a contemplar la visió dels jardins més representatius del Japó, com el Ryôanji o el Kokedera a Kyoto.

Un cop sigueu allà, tanqueu els ulls i respireu fons. Les aromes de les plantes se us ficaran per les narius i, molt possiblement, us ajudaran a buscar la tranquil·litat que busqueu.

La Bretxa de Roland

Diu la llegenda que Roland, nebot de Carlemany, havent estat vençut a Roncesvalles i fugint dels sarraïns cap a les muntanyes, va trobar-se el camí impossibilitat per una enorme barrera de pedra, just sota el Casco de Marboré. Per tal d’evitar que la seva espasa Durandal pogués quedar en mans infidels, la llençà amb tanta fúria contra la sòlida roca que l’impacte va crear l’enorme obertura que avui encara es coneix com a Bretxa de Roland.

Fa dos caps de setmana vaig tenir la possibilitat d’admirar-la d’aprop quan vaig anar a pujar el Taillón i el Casco de Marboré amb els companys del CEC. Són cims de poc més de tres mil metres d’alçada, però fàcils, sense gaire complicació, l’avantatge dels quals és que permeten gaudir d’una de les millors vistes dels Pirineus. Des d’aquí es poden veure diferents massissos de més de tres mil metres. Per una banda el del Monte Perdido, amb el seu cim culminant invisible darrera la Torre de Marboré, però la seva mola perfectament intuïble; per altra banda l’ampla glacera del Vignemale, el Balaïtous, la Munia, el Pic Long,... I si el temps és bo i el cel aclarit, s’intueixen les formes del Posets i el Perdiguero i fins i tot l'immens massís de la Maladeta.

Els més de quaranta metres d’amplada i prop d’un centenar de metres de la bretxa fan força difícil d’imaginar les dimensions de l’espasa que va crear la bretxa, i són una mostra més de la tendència hiperbòlica del folklore regional. Però tot i així encara hi ha vells a la vall de Gavarnie que expliquen que si un mira amb atenció, encara pot trobar alguns fragments de Durandal escampats pel terra de la bretxa. Amb la quantitat ingent de muntanyencs que passen per aquí cada cap de setmana (o cada dia d’estiu) durant tot l’any, en un dels paratges més freqüentats dels Pirineus, es fa difícil de creure que encara quedin fragments metàl·lics d’una espasa del segle VII d.C. que fins i tot encara que hagués existit mai ja haurien d’haver estat consumits per l’oxidació. Però això no treu que cadascú pugui evocar la llegenda de la bretxa de Roland com més li plagui. El mateix nom remunta a gestes heroiques quan la regió encara era la Marca Hispànica.

Ens podem imaginar grans exèrcits armats amb llances, espases i escuts, desfilant per la mateixa tartera que s’enfila cap al mateix centre de la bretxa, travessant les mateixes congestes gelades, enfilant-se pels mateixos angostos camins, per a passar de Gavarnie cap a Ordesa. Segons alguns entesos historiadors, Roland i el seu exèrcit sí que podrien haver passat per allà aprofitant el pas fronterer natural. El fet que Roland hagués mort a Roncesvalles no fa desistir aquests historiadors de la seva teoria, que proposen un ús del pas en el descens cap al Sud i no en la retirada.

Tot i aquests inicis tan primerencs a la història, la primera menció de la bretxa no apareix fins el 1572. Una mica tardana per a poder ser considerada un pas gaire freqüentat. La dificultat del terreny, abrupte i amb grans desnivells, va relegar el pas a uns usuaris força menys heroics: la ruta era perfecta per a passar inadvertits d’una banda a l’altra de la frontera, i quan el pas separava ja França i Espanya, ben aviat va començar a ser usat per contrabandistes sense escrúpols, que solien emmagatzemar les seves mercaderies prop d’on ara es troba el refugi de Serradets. D’aquí que segurament el millor nom per al pas de roca seria la Bretxa dels Contrabandistes. Però enmig d’un dels paratges més bells dels Pirineus, aquest nom no acabaria d’encaixar. Necessita alguna referència més romàntica, més evocativa de les forces de la natura, més representativa d’una època remota i salvatge plena de batalles, de cantars de gesta i de personatges sobrehumans.

Sincerament, encara que el famós guerrer no hagués passat mai per aquí, a mi, el nom de Bretxa de Roland, ja m’està bé.

(Podeu trobar el text sencer de la ressenya de l'excursió al blog de Confitura de Muntanya de la Secció de Muntanya del CEC).

Bizi

Acabo de tornar d'una visita llampec a Saragossa, on he anat a veure la fira Expo Power 2008 d'energies alternatives. S'ha parlat molt de Saragossa durant aquest any 2008, l'any de l'Expo i de la conscienciació ecològica, i la sisena edició de la Fira Internacional de l'Energia Eficient i Sostenible (àlies Power Expo) és una mostra més de la intenció de la capital aragonesa d'erigir-se com a ciutat model de l'eficiència energètica...

Segur que és amb aquest esperit de voler trobar solucions a  l'estalvi energètic que Saragossa ha introduït de fa poc un sistema de bicicletes públiques clavat al de Barcelona. 

En sortir de l'estació de l'AVE, m'he trobat de cop i volta amb un post de bicicletes idèntiques en tots sentits a les que circulen per Barcelona. La similitud era tanta que durant uns moments he arribat a pensar que a la meitat del camí el tren havia fet mitja volta i havia acabat sortint de nou al punt de sortida. No ha estat fins que les he mirat de més a prop que no he començat a notar alguna diferència. La primera i més evident és que enlloc d'anomenar-se Bicing, el servei de bicis aquí a Zaragoza es diu Bizi. No crec que hagin hagut de pensar gaire els qui van inventar-se aquest nom... La següent diferència més òbvia és que la coberta protectora de la roda del darrera porta publicitat (en aquest cas de l'aragonesa aigua de Veri, molt adient a la ciutat de l'Expo de l'Aigua).

Les altres diferències no es veuen a simple vista i les consulto al web. Acabat d'implantar fa pocs mesos, el sistema preveu donar servei d'aquí dos anys amb unes mil bicicletes. De moment ja disposen de 21 estacions, i durant les properes setmanes n'instal·laran 5 més. En comparació, Barcelona ja disposa de més de 100 estacions.

Em pregunto si encara hi ha més diferències. Em pregunto si al contrari del que passa amb el Bicing barceloní, el Bizi saragossà no tindrà problemes de bicicletes sense frens, amb rodes desinflades o manillars balders; em pregunto si el programa informàtic també es penjarà cada dos per tres; em pregunto si quan vulguin tornar una bicicleta, els pobres usuaris saragossans també hauran d'anar a deixar-la a quatre quilòmetres de la parada on volien parar originalment perquè totes les altres estacions estan plenes; em pregunto si el servei a l'usuari del Bizi tindrà tan poc respecte als seus abonats com el Bicing té als ciclistes barcelonins,... Espero que realment el Bizi sigui molt diferent del Bicing en aquests aspectes.

Per si de cas, però, vaig a la fira amb autobús. 

Els tresors de Djehuty

He sentit més d'una vegada aquella famosa exageració que diu que a Egipte si fas un forat al terra segur que trobes una mòmia, un tros de pergamí, uns quants ushebtis i amb una mica de sort alguna joia faraònica. És una exageració, evidentment, però des que vaig assistir a la conferència d'en José Manuel Galán la setmana passada al Museu Egipci de Barcelona, no tinc tan clar que sigui tan exagerat afirmar-ho.

El personal del Museu Egipci ja em va recomenar arribar d'hora a la conferència perquè la fama del Dr. Galán és tan gran que segur que ompliria el local, al soterrani del museu. I no es van equivocar. La sala es va omplir a vessar. Les cadires que havien col.locat per als assistents van quedar aviat plenes, i els qui van arribar últims van haver de seguir les explicacions del més prestigiós egiptòleg d'Espanya drets des del final de la sala, ambientada amb fotografies de la tomba de Tutankhamon i vitrines amb figuretes de l'antic Egipte.

El Dr. Galán, investigador de l'Instituto de Filología del CSIC a Madrid, és el director del Proyecto Djehuty, amb l'objectiu d'excavar, restaurar i publicar les tombes de Djehuty i Hery a Dra Abu el-Naga, una de les necròpolis de la ribera Oest de l'antiga Tebes, a la regió de Luxor.

Després d'una breu introducció per part de Jordi Clos, director de la Fundació Arqueològica Clos, van abaixar la intensitat dels llums i una a una el Dr. Galán va anar desgranant totes les meravelles que les excavacions han desenterrat i portat de nou a la llum des que van començar el 2002.

La tomba principal del recinte que estan descobrint pertanyia a un personatge anomenat Djehuty, que era el supervisor dels sacerdots d'Hermòpolis i supervisor del tresor, encarregat de controlar totes les pedres precioses del temple de Karnak i també de registrar tots els diferents productes que arribaven de les terres estrangeres com a tribut anual. Va viure durant l'època del regnat de la reina Hatshepsut i Tutmosis III, cap a l'any 1500 a.C. Amb l'accés fàcil que tenia Djehuty a les riqueses del tresor faraònic, no és d'estranyar que es fes construir una tomba ricament de

corada.

A diferència de moltes tombes localitzades en una zona superior de la muntanya, la de Djehuty està excavada en roca dura, que permet poder esculpir directament la roca a la pedra en la forma de magnífics relleus que han quedat magníficament conservats en bona part de la tomba gràcies a les muntanyes de terra i pedres que s'hi havien anat acumulant al llarg del temps des que es va començar a fer servir d'abocador.

La tomba està formada per una cambra interior connectada a l'exterior per un llarg passadís al qual s'hi accedeix entrant per una portalada també decorada amb gravats però que el pas del temps i la damnatio memoriae associada amb la reina Hatshepsut i tots els seus servents han deixat força malmesos.

La mateixa tomba va servir durant una època com a santuari dedicat a Toth i s'havia utilitzat com a cementiri per a emmagatzemar ibis momificats. El projecte ja ha excavat tot l'interior de la tomba fins a arribar al pou de la cambra secreta amb el sarcòfag. Hauran d'esperar a aquest hivern per a tornar i continuar l'excavació, esperant d'alguna manera que els saquejadors de tombes no haguessin estat gaire avariciosos i encara en quedi alguna cosa.

De moment no es poden pas queixar, perquè mentre netejaven tot el pati anterior buscant-ne els fonaments, l'equip va descobrir tota una sèrie de meravelles arqueològiques i peces úniques que permeten recular en el temps i conèixer millor la vida diària i els rituals d'enterrament de l'Egipte Antic.

Entre la muntanya de cinc metres de runa que cobria el pati, fruit de l'abandonament, de l'abocament de residus d'altres tombes properes o d'enterraments més senzills directament sota la sorra, el pati de la tomba de Djehuty ha acabat sent un registre arqueològic d'allò més ric i variat, rivalitzant amb importància amb el mateix interior de la tomba que s'estava estudiant.

El Dr. Galán, explica a un públic cada cop més fascinat com, a mesura que anaven obrint cates al terreny per a veure què contenien, descobrien primer un pou d'ofrenes, amb ceràmica que contenia al seu interior rams de flors encara reconeixibles, trossos de tela de lli, un taüt de fusta del 1000 a.C. que van batejar amb el nom de Dama Blanca, una mòmia, un altre taüt d'un guerrer amb fletxes que encara guarden part de les plomes directores i un llarguíssim etcètera, entre els quals s'ha de comptar com a una de les peces més valuoses, una tauleta de fusta estucada, trencada a fragments, on un mestre pintor havia dibuixat la figura d'un faraó perquè l'aprenent en fes una còpia al costat.

La importància de la peça, únic exemplar d'aquest estil que s'ha trobat fins ara, és encara més gran pel fet que per l'estilització de la figura faraònica, han pogut descobrir que es tracta de la reina Hatshepsut.

El que en un principi havia de ser només una neteja del pati exterior de la tomba ha acabat resultant una visita a un museu d'història que abarca des de la dinastia XII (cap al 2000 a.C.) fins a la dinastia XXVI (cap al 600 a.C.).

Però el que és més sorprenent de tot això és que totes aquestes meravelles les han trobades en una petita extensió de no més de 50 metres quadrats.

Ara de debò, continuo pensant que realment a Egipte, si tens una pala i comences a cavar a qualsevol lloc, segur que trobes alguna cosa.

Ascensió al Casco de Marboré i al Taillón

(Per a aquells que m'ho heu demanat, penjo aquí també el text integral de l'article que he publicat al blog de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya).

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L’endemà ens havíem d’aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.

Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l’estret camí inicial que travessa el pont romànic i s’enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d’una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il•luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.
Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d’aquí podíem ja gaudir d’una bona vista, d’una mica de solet i d’un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d’Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l’alçada del port, veient que els excursionistes d’aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d’arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d’un petit tram vora el riu en què hi ha instal•lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.

El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Bretxa de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d’un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop.
Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l’havia vista de lluny, de manera que al primer cop d’ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l’exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l’espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d’un centenar de metres d’alçada, que són les mides de la bretxa.

Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l’escletxa a la roca, vam girar a l’esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal•lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D’aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L’estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l’ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia i molts altres tres mils.

Vaig treure la senyera del fons de la motxilla, aquella on hi tinc escrits els diferents cims on he pujat, i ens vam fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d’una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d’una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).

La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren especialment magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.

L’endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d’hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l’havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l’últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d’alçada. L’últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m’estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.

Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l’anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d’un integrant del grup que ja l’havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d’on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit.

En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?