7 mar. 2010

Iditarod: The Last Great Race on Earth

Avui a les dues de la tarda començarà la Iditarod, la cursa de trineus de gossos més important del món, l'anomenada The Last Great Race on Earth. Els més de cinquanta equips de gossos i mushers intentaran, un cop més, ser els primers en recórrer la distància d’Anchorage a Nome en el menor temps possible. Un any més, Nome es convertirà en la capital del món del mushing.
Nome és segurament la ciutat del món amb més tradició de curses de trineus de gossos. El 1907 s’hi va fundar el primer club de mushers del món, i l’any següent s’hi va celebrar la primera cursa de la història, l’All-Alaska Sweepstakes, que recorria un itinerari circular de 657 quilòmetres.
Però d’entre totes les curses que han posat Nome al punt de mira, la Iditarod és la més important. La cursa pren el nom del camí històric que unia Seward, a la Península de Kenai, amb Nome. L’Iditarod National Historic Trail era utilitzat des de principis del segle XX per a transportar el correu, provisions i passatgers, principalment a l’hivern, cap a les poblacions de l’interior. El camí pren el nom de la població d’Iditarod, un poble miner que els indis atapascans Ingalik havien anomenat Haiditarod, «El Lloc Remot», molt abans que els homes blancs descobrissin que el nom havia estat ben escollit.
L’arribada de l’aviació va deixar obsolet el camí, i l’ús de les motos de neu va fer abandonar les canilles i els trineus. No va ser fins al 1973, amb la primera cursa de trineus de gossos, que l’antic sistema de transport no va començar a agafar prestigi de nou. Però aquest cop no com a mitjà de càrrega, sinó com a esport.
La idea de promoure una cursa al llarg de l’Iditarod Trail la va tenir Dorothy Page quan el 1964 estava pensant en què es podia fer per a celebrar el centenari de la compra d’Alaska als russos que se celebraria al cap de tres anys. Se li va acudir que una manera de recordar els primers temps d’Alaska era rememorant el transport de mercaderies amb trineus de gossos, i es va posar en contacte amb Joe Redington, un musher que coneixia, per a començar l’aventura. Van convèncer a l’Aurora Dog Mushers Club i amb uns quants voluntaris van començar a desbrossar l’antic camí que feia temps que no s’utilitzava. El 1967 hi va haver la primera cursa i una segona va seguir el 1969. Aquestes dues curses, però només havien tingut una llargada de quaranta-sis quilòmetres a causa de les limitacions del camí. El 1972 l’Exèrcit va obrir tot el camí com a pista d’entrenament hivernal, i el 1973 els organitzadors de la cursa van decidir arribar fins a Nome.
Aquell any, vint-i-dos mushers dels trenta-quatre inicials van acabar la cursa. Des d’aleshores cada any se celebra la Iditarod, que ha estat allargada fins a unes simbòliques 1.049 milles (1000 milles més 49 per ser el 49è estat, un total de 1.688 quilòmetres) d’Anchorage fins a Nome, i cada cop atreu més atenció del públic i els premis són més quantiosos.
La cursa comença el primer dissabte de març a Anchorage. Surt de la cantonada entre la Quarta Avinguda i el Carrer D, al bell mig de la ciutat. És un inici simbòlic que no puntua i que s’aprofita per a portar als trineus durant uns metres els passatgers que paguen el privilegi en una subhasta. Els beneficis es reparteixen entre tots els mushers que acaben la cursa per a ajudar-los a pagar el retorn dels gossos a casa.

L’endemà és quan comença la cursa de debò i quan els participants comencen a enfrontar-se amb una de les competicions més dures del món, amb temperatures que poden arribar als -50ºC, tempestes de neu, desorientació i gruixos insuperables de neu. No n’hi ha prou amb tenir un equip de gossos magnífic sinó que hi compta moltíssim l’estratègia a l’hora d’escollir les parades i el trineu. El trineu tradicional de fusta, sense cap clau i lligat per tendons, està sent substituït últimament per trineus de plàstic i alumini, però aquests no tenen tanta maniobrabilitat. L’elecció dels gossos és encara més important. Els que solen córrer són els huskies d’Alaska, una raça amb sang de llop, de malamuts, de husky siberià i gos indi a les seves venes.
Per tal de recrear encara més l’època en què els primers trineus recorrien la ruta, cada corredor ha de dur un paquet de cartes, que han d’anar segellant als prop de vint-i-cinc controls que hi ha al llarg de tota la ruta. El guanyador és el primer musher que arriba a Nome, però això no passa normalment fins al cap de deu a quinze dies després d’haver sortit. El corredor més ràpid fins a l’actualitat va ser Doug Swinley al 1995, que va arribar a Nome al cap de 9 dies, 2 hores, 42 minuts i 19 segons. La cursa no es dóna per acabada fins que no arriba l’últim corredor, i mentre dura, un fanal queda encès a l’oficina de correus de Nome durant tota la nit.
Aquest 2010 està previst que més de mil gossos participin a la prova més exigent del món. Per tal que el fred no impedeixi que el públic vagi a animar els mushers en aquells trams que la cursa passi pels centres habitats, l’ex-governadora d’Alaska, la mediàtica Sarah Palin, protagonitza l’anunci d’aquest any.




Després de la flamant victòria de Lance Mackey l’any passat (el tercer any en què guanyava la cursa), els competidors d’aquest any es volen posar les piles. La cursa promet ser ajustada, i els equips intentaran donar el millor de sí. La intenció, com a totes les curses, és arribar amb el menor temps possible i, probablement, amb les condicions actuals de la neu aquest any sigui el millor per a aconseguir un nou record.


Més sobre Nome.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...