31 jul. 2009

Manta Ray Heaven

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)
Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.
La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.
Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.
La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.
Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.
Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.

Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.

Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.
Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...