Un vrai mariage africain

El seu nom era Omar. Omar Meiga. I era un bergant.
Cada matí, sense res a fer, s'aixecava del cau on vivia entre els passadissos estrets del laberint de cases de totxanes de fang del barri de Bagadadji, a Bamako, la capital de Mali, i dropejava pels carrers.
Solia arribar-se fins al riu Níger, passava pel costat del Pont dels Màrtirs que el creuava i finalment s'asseia prop de l'entrada a la Maison des Jeunes. I allà simplement s'esperava i deixava que passés el temps. Era l'únic que posseïa, el temps. Tenia tot el temps del món.
Als matins, el seu estómac era buit. Havia desaparegut tota traça de la poca cervesa de mill que havia pogut consumir la nit anterior, d'esquitllentes de la dona, que era la qui la fabricava per als clients de la cerveseria. Molts matins els passava en dejú, esperant poder vendre algun dels quatre o cinc collarets que duia a la jaqueta de pell de butxaques ratades. Normalment l'Omar tornava a casa amb les mans buides i la pell negra una mica més torrada pel sol. Feia calor, però mai no es treia aquella jaqueta. Era el seu vestit elegant. El que li donava distinció. El que compensava els pantalons arremangats i les sandàlies hawaianes.
Passava les hores observant l'anar i venir dels taxistes, de les motocicletes xineses o de les furgonetes verdes atrotinades que servien d'autobús. Matava les hores esguardant la punta eriçada del gratacels del banc de la BCEAO o la porta del luxós Hotel El Farouk, els dos símbols d'un món opulent que li estava vedat.
No feia cas de les entrades i sortides del jovent que traspassava la porta del recinte de la Maison des Jeunes. La immensa majoria eren joves de Mali que anaven a jugar a la pista de bàsquet en algun dels partits d'entrenament, o assidus del karate que venien a aprendre a les lliçons que s'organitzaven a la placeta empedrada davant les habitacions de l'alberg. O bé eren estudiants que venien a consultar internet o fer treballs per a l'escola a l'aula informàtica de la planta baixa, davant per davant del restaurant. A tots aquests, l'Omar no els feia cas, i seguia en l'estat d'expectació somnolenta amb què acostumava a passar les hores sota el sol tropical.
Però de tant en tant, algun turista distret s'allotjava a l'alberg. I per als turistes distrets l'Omar tenia un instint especial. N'era un pescador nat, i tenia una gran habilitat en llençar-los la canya. Aleshores s'aixecava i els anava a trobar.

Nosaltres ens hi allotjàvem, a la Maison des Jeunes. Era un lloc cèntric, barat i diàfan. No tenia comoditats, ni higiene. Ni tan sols una bona ventilació. Però l'oferta hotelera mai no ha estat el fort de Bamako, i no ens hi pensàvem estar massa dies. A més, el menjar del petit restaurant era molt bo. No hi feien esmorzars, però, i és per això que vam sortir a l'exterior, just davant de l'entrada al recinte, on hi havia un petit cafè cobert. Vam asseure'ns a la taula folrada d'escai i plena de pots buits de llet condensada. La majoria de comensals del cafè s'havia refugiat del sol sota cobert, rere la tela de ràfia foradada que amagava l'ampla taula envoltada de bancs de fusta i armaris. La gastronomia no era gaire variada. Fetge de vedella trossejat amb salsa. Amb una mica de pa. No hi estàvem acostumats, per a esmorzar, i vam preferir alguna cosa no tan elaborada. Vam decidir-nos per l'altra alternativa: entrepà de truita a la francesa amb ceba. En un país on el francès és la llengua franca, tothom ho coneixia simplement com a omelette. Ens les van fer al davant, trencant els ous i sacsejant-los dins un pot de vidre fins que van ser prou batuts. Les van fregir en una paella sobre el foc de carbó vegetal que tenien en un racó, amb oli de cacahuet, i ens les van entregar dins el pa embolicat amb paper de fotocòpies reciclades.
Mentre les menjàvem i bevíem el cafè de llet condensada l'Omar se'ns va asseure davant. Sense preguntar. Simplement va alçar les cames per a superar el banc i s'hi va deixar caure.
No tenia una fesomia agradable. Amb un nas massa ample, uns ulls mig clucs i una cara triangular i angulada als pòmuls, semblava estar sempre de mala llet. A l'ample front, distingible només de la calba pels curts pèls blancs que hi havia a la mal afaitada closca, s'hi perfilaven les arrugues de més de cinquanta anys de tensió. Però quan somreia era capaç de desarmar fins al turista més previngut. I en aquells moments ens somreia. Amb un somriure d'orella a orella que mostrava unes dents engroguides per la poca higiene i separades per la falta d'una bona ortodòncia.
–Bonjour, mes amis... Acabeu d'arribar, oi?
Parlava un francès après al carrer, gutural, arrossegant la llengua mandrosament, i mentre ho feia ens mirava als ulls directament, passant-los d'un a l'altre, escanejant les preses.
–Soyez les bienvenus à Bamako –afegí somrient.
No sabíem encara què ens volia vendre, però ningú a Bamako no s'asseu a parlar amb tres turistes si no és per a vendre-li algun souvenir o els seus serveis com a guia. Vam decidir seguir-li el joc. Mentre devoràvem famolencs els entrepans, el vam deixar parlar. De tant en tant, li responíem alguna cosa i això li donava peu a continuar. Sovint parava i es passava la llengua pels llavis, assedegat o afamat, no ho teníem clar. I després seguia parlant.
No recordo com va sorgir la idea. Només recordo com va sorgir la proposta. Ens queixàvem de l'escàndol de la nit anterior. Una de les famílies opulentes de Bamako havia organitzat un casament occidentalitzat al Coco Dance, el local de festes davant la Maison des Jeunes, i fins ben entrada la nit ens havia mantingut en vetlla amb música estrident sorgida d'uns amplificadors amb necessitat de reparació.
–Oh! Això no és un casament tradicional. Res de música tubab. Avui al vespre justament se'n celebra un prop de casa meva. Un vrai mariage africain –afegí l'Omar en francès–. Amb autèntica cervesa de mill i música tradicional de tambors i balafon.
L'Omar havia sabut tocar perfectament la corda sensible dels turistes àvids d'experiències autèntiques. No havíem vingut a Mali a escoltar música moderna sorgida d'altaveus. Volíem experimentar l'autèntica essència africana, i només un autèntic casament, un vrai mariage africain, ens permetria conèixer-la.
Veient el nostre interès, l'Omar es remullà els llavis amb la llengua i tornà a somriure.
Vam trobar-lo de nou a les cinc, davant de la Maison, a l'hora que havíem convingut per telèfon. L'Omar era pobre, però com la majoria de maliencs, tenia un telèfon mòbil. No sabia llegir, però podia escriure el número de telèfon memoritzat com si es tractés d'un dibuix. I sabia interpretar els números manuscrits a les portes o a les parets dels locals.
El vam trobar més seriós que no pas al matí. No somreia tant. Estava intranquil. No tenia rellotge, però si n'hagués tingut segurament l'hauria estat llambregant constantment.
Vam marxar de seguida, l'Omar marcant el pas, tranquil, quasi arrossegant els peus. Aparentment no hi havia pressa per a arribar al casament. En un silenci trencat només per algunes frases inconnexes, l'Omar ens va guiar pel sector Est de Bamako. Vam deixar el Pont dels Màrtirs enrere i vam seguir el transitat Boulevard 22 d'Octubre un petit tros. Al costat d'un hotel de luxe en construcció vam trobar de seguida el barri de barraques dels pescadors del Níger. Cabanes de fusta reutilitzada, teulats de xapa de bidó d'oli i portes fetes amb somiers. Les piragües eren amarrades a la riba herbada del riu. El peix, fresc, l'exhibien ja al petit mercat improvisat. Núvols de mosques sobrevolaven la pesca i augmentaven encara més amb el seu brunzit la cacofonia de les veus de les venedores baladreres i els infants corretejant excitats per la nostra presència. Un ase famèlic lligat a un arbre buscava entre un munt de brutícia algun tros de fruita o verdura comestible.
Vam deixar enrere la muntanya d'escombraries del barri de Bozola, al costat de la qual una pista de terra batuda servia com a camp de futbol, on una colla de joves jugaven amb una pilota desgastada. Una colla de nets de samarretes esfilagarsades remenaven la brutícia per a treure'n un darrer mos.
Vam passar per sobre un rierol, brut, grisenc, ple de plàstics, que abocava les aigües residuals al Níger. Era la mateixa aigua que uns pagesos aprofitaven per a fer créixer espinacs, albergínies i nyams als horts que acabaven vora el Níger. Al marge del camí, la mateixa aigua era utilitzada pel jovent per a rentar les motos i els taxis grocs.
Vam passar pel costat d'un amuntegament de bidons metàl•lics buits, i un altre de pneumàtics trencats. A dreta i esquerra s'acumulaven les escombraries. Sobretot els plàstics. Bosses estripades i ampolles de plàstic esbotzades escampades o agrupades, mig cremades o enterrades, compactades al fang assecat del camí.
L'Omar ens conduïa pels estrets carrers del barri de cabanes, canviant ara sí i ara també de direcció, passejant-nos pel barri laberíntic. De tant en tant li preguntàvem si faltava gaire per a arribar, i la resposta era sempre la mateixa. No, ja gairebé hi som.
Vam caminar més d'una hora, seguint les passes de l'Omar, imaginant que ja no faltava tant per a arribar al lloc del casament. L'Omar va aprofitar el temps per a posar-nos en antecedents. Seria un casament humil. Sense parafernàlies. En un recinte privat. I com a convidats, era de bon gust que poguéssim fer un regal a la parella. El company amb més experiència africana, en Jordi P., li va preguntar quina mena de regal se'ls havia d'oferir.
–La tradició és comprar una garrafa de cervesa de mill, però també poden acceptar un regal en metàl•lic. Si voleu jo me'n puc encarregar...
Els nens ens seguien un bon tros del camí, fins que canviàvem de barri i una nova colla de mainada, desacostumats a la presència de blancs passejant prop de casa seva, els substituïen. Alguns ens pidolaven xavalla. La majoria s'acontentava en somriure, assenyalar-nos i cridar: Tubabu, Tubabu.
Finalment, quan els últims rajos de sol pintaven l'horitzó d'un roig fulgurant, vam arribar al local on se celebrava el casament. En un pati interior on s'hi abocaven quatre o cinc cases hi vam trobar un sostre de tela. No plovia, ni tan sols hi feia fred, però a sota seu hi vam trobar assegudes una trentena de persones, la majoria vells desdentegats que consumien, amb avidesa, el contingut de les carbasses de cervesa de mill. Al centre del pati, un bidó de plàstic contenia més de cent litres de cervesa, que anava buidant-se a les carbasses i omplint-se de la provinent d'una gran olla que hi havia sobre un foc en un racó del pati. Al terra, una pila de mill sec esperava ser trossejat en un dels pilers amb què les dones trencaven la grana, abans de posar-la en remull a l'olla.
L'Omar ens hi va fer entrar. Ja no vèiem gaire cosa en la foscor immediata que segueix la posta del sol tropical, i amb prou feines podíem distingir la fesomia dels vells a qui donàvem la mà, que se sentien satisfets de poder allargar-la a un tubab.
Aquí i allà, anàvem saludant i agraint la invitació, desitjant bons auguris per a la jove parella, satisfets de poder viure durant uns instants un vrai mariage africain.
L'Omar va desaparèixer al cap de poc d'arribar. Vam asseure'ns a un racó, esperant esdeveniments, i vam distreure'ns amb uns nens que jugaven a prop. Un d'ells es posà a plorar. Érem els primers blancs que veia. Unes dones cuinaven salsa per a l'arròs en uns fogons de carbó vegetal que abocaven una lleugera llum vermella a la penombra del pati.Hi havia silenci, al pati. Lleugeres converses embriagades, senzills murmuris ofegats en la cervesa. No sentíem cap djembé ni cap balafon. Els instruments tradicionals no sonaven enlloc.
L'Omar va aparèixer al cap d'una estona, amb una carbassa de cervesa de mill que ja era buida excepte per un cul de líquid marró que brillava al fons del recipient. L'Omar ja se l'havia pres gairebé tota, i ens havia deixat només una ínfima part per a tastar. En Jordi P. va ser el primer. No va vomitar, i jo la vaig provar després. Tenia gust de vi ranci i textura de suc de fruita.
Vam notar l'Omar més inquiet encara, i ens va recomanar que era hora de fer el regal a la família. Ell se'n podia encarregar, va repetir-nos. En Jordi P., com a expert en el protocol africà, va preferir encarregar-se'n ell mateix. Se'ns va apropar i ens va preguntar si li fèiem confiança per a poder solucionar el tema del regal.
–Tens tota la confiança del món, i molta més experiència que nosaltres –li vam dir.
Va seguir l'Omar fins a la zona obscura del pati. Van trigar una estona, i quan va tornar amb l'Omar, aquest tenia un gran somriure que li feia refulgir les dents a la foscor.
–Ja està solucionat –ens va comunicar en Jordi–. He donat dues mil cefes a l'Omar per haver-nos dut aquí i ha quedat la mar de content. Després li he preguntat on era la parella per a poder-los fer el regal, i m'ha dit que ja eren a l'habitació consumant el matrimoni. No sé, m'ha semblat una mica estrany i he cregut que l'Omar aquest ens volia prendre el pèl. Per això li he dit que em portés a veure algú de la família. No me'n fiava d'aquest Omar. Aquestes coses les veus amb l'experiència. T'ensenya a ser previngut. M'ha portat davant d'una dona vella asseguda a un portal. M'ha dit que era la mare de la núvia, i he aprofitat per a donar-li a ella un altre bitllet de dues mil cefes. "Ça c'est pour le mariage, avec toutes nos félicitations". La dona ha quedat astorada al principi, però de seguida hi ha posat molt bona cara.
Ens vam estar una bona estona a la foscor, en silenci, observant la colla de nens i veient com el bidó de cervesa s'anava buidant a cada carbassada, gaudint de l'experiència africana.

Dinjima dinji, hansi wané biri. Tard o d'hora, l'os acabarà a la gola del gos. És un antic proverbi bambara que ve a dir que tard o d'hora la veritat acaba prevalent sobre la mentida. El proverbi no va trigar a complir-se. Ho vam saber després, quan vam visitar una altra cerveseria. Al lloc on ens havia dut l'Omar no s'hi celebrava cap casament. No hi havia cap parella de nuvis. Ni tan sols no s'hi feia cap festa. Era una cerveseria normal i corrent, més aviat tirant a deixada. Un cabaret, com li deien aquí. I a diferència dels més bons, aquest no tenia ni música en directe.
L'Omar, el gran Omar, ens havia ben engalipat.
Tot i sentir-nos estafats, no podíem deixar d'admirar la gosadia de l'Omar, la insultant confiança amb què ens havia fet creure que érem en un casament real, els recursos amb què havia respost cadascuna de les nostres qüestions, l'atreviment amb què havia proposat d'encarregar-se del regal, la perspicàcia amb què ens havia despistat pel laberint de Bamako per a que no poguéssim retrobar el lloc i la sagacitat amb què havia anat fent temps per a arribar just a l'hora en què es feia fosc. L'Omar era un murri, però no es podia negar que era un murri de mena, d'alta categoria. Un brivall per a treure's el barret.
No podíem queixar-nos. La broma no ens havia costat gaire cara, i ens havia permès descobrir una part de Bamako vedada als blancs, on no hauríem pogut accedir si no haguéssim estat guiats pel voluntariós Omar. Vam posar-nos a riure en saber que havíem estat estafats. Era l'únic que podíem fer. Hi havíem caigut de quatre grapes, però n'estàvem satisfets.

Aquella nit, no em vaig poder treure una imatge del cap. En algun lloc de Bamako, una dona vella es feia creus de per què aquell tubab foll li havia donat un bitllet de dues mil cefes. Se'l miraria a la llum de la pàl•lida bombeta, i restaria bona part de la nit preguntant-se a què carai venia aquell bitllet.

Això si l'Omar, el gran Omar, no li havia tret ja de les mans.

La Différence, de Salif Keita

De vegades has d'anar molt lluny per a conèixer altres cultures, altres artistes i altres músiques. M'ha calgut anar a Mali per a conèixer a Salif Keita, el més internacional dels seus artistes.
Albí, un negre amb pell blanca en un país de negres de pell negra, al seu últim treball advoca pel coneixement i l'acceptació de les diferències. La manca d'educació en un país com Mali, on més de tres quartes parts de la població és analfabeta, explica la persistència de creences funestes pel que fa a l'albinisme. Els albins són portadors de mala sort, diu la tradició, i encara moren assassinats a països com Tanzània i Burundi en rituals clandestins.
No només han de combatre el sol implacable de l'Àfrica que els fa aparèixer problemes de melanomes i cegueres, sinó que han de lluitar, principalment contra la indiferència dels seus compatriotes, que els veuen com deformacions de la natura.
Des del 2001, la fundació Salif Keïta pour les albinos intenta sensibilitzar a la població.

La cançó La Différence no parava de sonar als bars, cibers i les ràdios de tot Mali. L'artista més internacional i estimat de Mali estava aconseguint el seu propòsit...
"Sóc un negre, la meva pell és blanca i m'agrada. És la diferència, que és bonica...". Així comença la cançó que dóna títol a l'últim treball de l'artista, que ha estat elogiat per tota la crítica internacional. En malinké, bambara i francès, Keita defensa l'acceptació de les diferències...

La Différence és l'entrega final d'una trilogia iniciada el 2002 amb Moffou i continuada el 2005 amb M’Bemba, i ha estat realitzat en bona part a París, algunes sessions a Los Angeles, a Beirut, a Bamako i fins i tot a Djoliba, el poble natal de Salif Keita.
Descendent de l'emperador Soundjata Keita del segle XIII, Salif Keita és un defensor de les seves arrels i de la seva història, i a través de la Salif Keita Global Foundation ha aconseguit recentment que l'emigrant malí Abdulaye Coulibaly es converteixi en el primer albí africà en obtenir l'estatut de refugiat a Espanya per descriminació.


Clips originals:
http://www.youtube.com/watch?v=sZ53rtam4QQ
http://www.youtube.com/watch?v=Apf3DXpuiwY

Morabits, grigrís i altres misteris màgics de l’Àfrica

Diuen que el president de Mali no pot passar per Mopti sense anar a visitar el morabit de Segubongo. Seria una descortesia, un afront tan greu, que el santó podria llençar una maledicció al president. I és que mentre que a la resta de països musulmans el morabit és només el mestre corànic o un home piadós que coneix les escriptures, a l’Àfrica negra el morabit ha vingut a substituir el fetiller ancestral i combina el coneixement del corà amb la pràctica de l’endevinament, la imposició de benediccions o malediccions, la curació de malalties i la creació d’amulets protectors anomenats grigrís.
L’antiga creença dels africans en les arts ocultes no ha pogut ser apaivagada pels ensenyaments mahometans o cristians, i encara segueix tan arrelada dins la mentalitat africana que la majoria de desgràcies o misteris s’atribueixen finalment a la màgia. L’exemple més recent és la desaparició d’Abubakar Toumba Diakité el passat 3 de desembre a Guinea. No li va agradar que el president colpista, Moussa Dadis Camara, el fes servir de cap de turc per a desviar la responsabilitat de la matança de civils en una manifestació el setembre, i en una discussió acalorada va acabar disparant uns quants trets al president i la seva garde de corps. Des d’aleshores, el pròfug magnicida ha fugit de la justícia i el president Dadis Camara es recupera al Marroc. L’opinió més estesa entre els habitants de Guinea és que, a banda de les pròpies habilitats de Toumba, que és cinturó negre de karate i compta amb amics fidels per tot el país, si no ha estat capturat encara és perquè té un grigrí fet per un morabit molt poderós que li confereix el do de la invisibilitat. En Toumba tenia prou diners per a permetre’s comprar els grigrís més bons als millors morabits. Els controls militars continus a les carreteres són inútils perquè encara que en Toumba viatgés en un dels atrotinats Renaults 18 que solen circular per les abonyegades carreteres guineanes, el grigrí que duu a sobre el farien invisible als ulls dels militars.
A Guinea també corria una altra història. Des de feia temps un violador s’introduïa dins les cases i sorprenia a les noies dins les seves habitacions. Víctima rere víctima, anava assetjant els pobles de Guinea amb total impunitat. La manera d’aconseguir-ho: un grigrí molt bo que li permetia travessar les parets de maons de fang. Només el van poder atrapar quan una de les dones que va intentar forçar li va fer saltar el grigrí del braç amb un cop de paella, el va reduir amb un altre cop al cap i va avisar la policia. El delinqüent encara és a la presó, esperant ser jutjat, i la policia busca ara el morabit que li va vendre el grigrí.
Coneixent tot aquest historial de les capacitats d’alguns morabits, tenia els meus respectes quan en Sidiki, el nostre guia pel riu Níger, ens va proposar d’aturar-nos a Segubongo per a visitar-ne el més respectat dels morabits de Mali. Era la persona més important del poble, ens va dir, i era qui distribuïa les riqueses que li entregaven com a regal entre tots els habitants. De fet, era una de les persones més importants de tot Mali, i la seva fama superava les fronteres i arribava fins al Senegal, Burkina Faso i Guinea. Les seves habilitats màgiques eren tan grans que cada any teixia una samarreta de cotó que mitjançant conjurs i encanteris convertia en una armilla antibales capaç de protegir no només al qui la duia sinó també a les cent persones que l'envoltessin. De moment n'havia teixit dotze, i el president i els ministres en tenien cadascun una. Era clar que aquell morabit era un prodigi d'home, i la curiositat per conèixe'l em rosegava mentre travessàvem el poble i ens feien entrar al recinte on vivia. En un àrid pati de terra batuda, envoltat de parets de totxana assecada al sol, s’aixecava un edifici de dos pisos, cúbic, de façana foradada per alguna petita finestra i una porta baixa que donava a un estret rebedor de parets brutes. Un parell de cabres descansava a l’ombra d’un racó del pati polsegós.
Vam descalçar-nos a l’entrada de la porta, vam acotar el cap per a poder entrar i vam pujar per una estreta escala de graons desgastats. Dins la saleta amb prou feines hi cabíem tots sis. A un racó, prop d’una petita finestra que deixava entrar un raig de sol i una mica d’aire, s’hi asseia el morabit. Amb una setantena d’anys mal portats, vell i emmagrit, amb les galtes xuclades i recobertes de les traces d’una barba blanca mal afaitada, vestit amb un caftà de seda morada, el morabit ens va rebre assegut al terra sobre una manta. Ens vam asseure al terra davant seu. No parlava francès, només bambara, que ens anava traduint el nostre guia o la seva filla, una grossa dona asseguda al costat del morabit. Ratllava la cinquantena i anava vestida amb amples robes brodades i sumptuosament ornamentada amb unes immenses arracades d’or que li deformaven les orelles.
El vell ens va donar la benvinguda i ens va desitjar una bona estada al seu país. A un dels companys de viatge, en Jordi P., li va preguntar si estava casat i si tenia fills. Sí que en tenia de fills, però ja no estava casat. Li va demanar la mà i el company li va allargar. Va estar resseguint les línies del palmell durant una estona i la va deixar anar. Sense poder estar amb les mans quietes, va agafar una pipa de fusta que tenia al costat i en va fer una xuclada escassa. Un petit núvol de fum blau va sortir de la boca del morabit en exhalar-lo. Feia olor de tabac de mala qualitat. Va deixar la pipa a un costat i agafà del terra un rosari de granes de metall.
–Doncs jo predic que en un any tornaràs a estar casat –va sentenciar el savi després de comptar unes quantes boles. Els dits, ossuts com branques d'un vell baobab, recorrien el rosari amb agilitat–. Un home no pot estar solter. Ha de casar-se. Sinó què farien les dones?
El company va alçar una cella amb incredulitat. El morabit no en va fer cas i es va girar cap al nostre guia.
–I doncs, què necessiteu?
En Sidiki va dir-li que estàvem a punt d’emprendre un viatge pel país Dogon i necessitàvem assegurar-ne l’èxit amb la seva benedicció. El morabit ho va entendre perfectament. Hi estava acostumat a aquestes demandes. Ens va fer estendre els dos palmells de les mans cap a ell i al cap d’un moment ens el vam trobar inclinat, escanejant amb ulls ràpids cinc parells de mans esteses, mentre murmurava unes pregàries que ressonaven a les parets folrades amb pòsters de mul•làs i peregrinacions a la Meca.
Desdentegat, escopí finalment quatre capellans a cada mà. Seguint els moviments d’en Sidiki i la filla del morabit, ens vam portar les mans a la cara i al cor, i vam agrair la benedicció del morabit amb un bitllet de mil cefes i ens vam enretirar respectuosament.
La filla ens va acompanyar fins a la barca, a la vora del riu. El sol començava a enrogir-se a l'oest i la pinassa provinent de Tombuctú retornava a Mopti plena de passatgers i es perdia ja a la llunyania del riu. Els pescadors començaven a preparar les piragües per a sortir a parar els hams. Vora l’aigua unes dones rentaven atuells i pots de plàstic. Els nens del poble ens envoltaven i insistien en què els féssim fotografies. La filla se’ns va acostar amb un dit assenyalant l’orella dreta. Li feia mal. S’hi havia posat cotó fluix però el mal no desapareixia. Ens va demanar si teníem alguna cosa per a curar-la.
Nosaltres vam tornar cap a Mopti amb la benedicció del morabit. La seva filla es va quedar al poble amb un parell d’ibuprofenos per a alleugerir un mal que el seu pare, el morabit més poderós de Mali, no havia pogut curar.

En Sidiki hi creia, en els poders del morabit. Com també creia que si es barrejaven les aigües del Bani i del Níger hi havia risc d’explosió, o que si al país Dogon els morts s’enterressin sota terra també acabarien saltant pels aires. Per què sinó inhumaven els cadàvers en lleixes de roca al penya-segat? A l'Àfrica és fàcil creure en aquestes coses, perquè gran part de tot el que succeeix és un signe susceptible d’interpretació. L’únic que fa falta és saber-ne el significat. I en Sidiki havia après a entendre'n el significat. Un estel fugaç indica que al poble morirà algú important. Si en sacrificar una gallina tallant-li el cap corre una estona aletejant les ales però després cau enrere, hi haurà bones notícies. Si caminant per un camí trobem un conill, això ens portarà sort. En Sidiki ens explicava aquesta i altres realitats africanes mentre caminàvem sota el penya-segat de Bandiagara, resseguint la formació rocosa que delimita el país Dogon.
Encara que va ser criat com a musulmà, als dotze anys en Sidiki va decidir que volia ser animista. El seu avi havia estat un dels fetillers animistes més importants de la regió i li va traspassar tots els coneixements a la manera antiga: l’últim vòmit del fetiller, l’últim alè de vida i d’erudició que va deixar anar l’avi d’en Sidiki van ser ingerits pel seu nét ambiciós de saber. Així, la saviesa del vell va passar al jove, i aquest al seu torn, la passarà a algú altre. En un món de tradició oral, si no es fes així, quan un vell mor seria com si una biblioteca es cremés.
Amb els coneixements perbocats per l’avi, en Sidiki va aprendre a endevinar el futur. Ens en va fer una demostració amb la forma més senzilla, el llançament de nous de cola. Morades o blanques, sempre d’un gust amargantíssim, les nous de cola (Cola acuminata) són un dels regals més preuats que es poden fer al cap d’un poblat i entregar-li una bona quantitat de nous assegura un bon tracte d’hospitalitat durant l’estada. Els vells les masteguen, i en un país on la religió predominant és l’islamisme que prohibeix l’alcohol, l’efecte estimulant de la cola és més que benvingut. Però a banda de la utilitat gastronòmica de la cola, per tot Àfrica es fan servir per a interpretar el missatge dels déus. Com si es tractés d’una espècie de símbol del Ying-Yang, la nou de cola es pot dividir en dos lòbuls semiesfèrics, i depenent de la posició en que queden les dues parts, la interpretació és una o altra.
En Sidiki li va demanar una nou de cola a un vell del poble i la va partir. Els dos lòbuls morats brillaven vellutats al sol del migdia. Estàvem dinant en una terrassa ombrejada a Kanicombolé. Als nostres peus, a l'ombra de les ceibes i baobabs de la plaça del poble, bullia el mercat acolorit pels vestits de les dones i les mercaderies esteses als seus peus.
En Sidiki agafà les dues parts de la nou de cola i les llençà sobre la taula.
–Quina ha estat la pregunta que els has fet?– li vam preguntar.
–He preguntat si en Jordi P. es casaria de nou.
Els dos lòbuls amb la part convexa cap a baix, indicaven que no hi havia dubte. El morabit no s'havia equivocat. Hi hauria boda abans d'un any.

En l’art de la futurologia, en Sidiki és capaç d’anar un grau més enllà. És capaç de llençar els cauris i entendre el seu significat. Ens ho va demostrar una nit a Teli, en un dels campaments que al país Dogon serveixen per a dormir els tubabs, els homes blancs. L’aire fresc de la nit saheliana bufava lleugerament per sobre les parets de fang del pati on ens trobàvem. En una petita taula de fusta, il•luminada per les nostres llanternes frontals, en Sidiki va demanar a un amic seu que també coneixia l’art d’endevinar amb cauris, que hi dugués les conquilles. L’home, sec com un arbre mort, va dur una bossa de plàstic plena de les petxines de Cypraea moneta, el mol•lusc que des de temps immemorial va servir com a moneda de canvi a l’Àfrica. Blanques, petites i totes diferents, n’agafà un bon grapat amb la mà, i amb un moviment ràpid les deixà caure sobre la taula. Una sobre l’altra, a grups o separades, girades o del dret, apuntant cap a una direcció o cap a l’altra, les conquilles van quedar en una conformació que els dos experts van començar a estudiar amb gran interès.
No s’hi pot fer broma, amb la lectura dels cauris. S’explica la història d’un vell que va llençar els cauris i va preveure un accident de trànsit al poble. Ningú no el va creure, però encara no havia marxat que un gran camió va relliscar al fang de la carretera i va estampar-se contra l’arbre més gran del poble. També corre la història d’una vella que en llençar els cauris va predir la seva pròpia mort. En qüestió de tres dies era morta, sense cap malaltia aparent.
–Clarament aquesta petxina és una dona –va dir-li en Sidiki al Jordi P.–. Veus com és més ampla que les altres? I aquest ets tu, mirant-la fixament. Això vol dir que parleu. A veure què passa ara?
En Sidiki va arreplegar les petxines i les va llençar de nou. L’escampall ara tenia una altra forma.
–Ah! Mira ara! Ets tu mateix i la dona darrera. Això és clarament un signe de matrimoni.
En Jordi P. va alçar les celles de nou.
–I veus aquesta petxina que està muntada sobre l’altra? Fa clarament referència a l’acte sexual... Ui! Però això que la petxina home tingui aquesta esquerda aquí no m’agrada gens. Hi ha algú de vosaltres que pateixi de les parts de baix?

Havíem après tant sobre l’art de l'endevinatòria durant els últims dies que ho vam voler provar nosaltres mateixos. Al menjador de l’Hotel Nelson Mandela de Kissidougou, a la Guinea, sobre unes estovalles de tela rosada, a la pàl•lida llum d'una bombeta. A la tele del costat, un periodista encorbatat explicava que el General Sekouba Konaté havia pres el comandament interí del govern mentre s’esperava que el president Moussa Dadis Camara tornés aviat del Marroc. En Toumba continuava desaparegut, segurament gràcies al seu grigrí d'invisibilitat. Vam agafar un grapat de bolígrafs. Tots de materials i característiques diferents, dels que jo havia anat arreplegant de casa per a regalar-los durant el viatge.
La nostra víctima va ser la Fatoumata Mara, una jove perruquera que ens havia presentat un amic comú. Vam actuar com els autèntics endevinadors. Calia conèixer la persona, i com qui no li dóna importància, li vam anar preguntant sobre la feina (treballava en un petit saló), el futur (estava estudiant un curs triple d’alfabetització, perruqueria i informàtica teòrica) i la família (tenia una filla de 4 anys i vivia amb la mare i uns quants germans). A partir d’aquí, només calia tenir prou imaginació...
La Fatoumata portava al canell dret un grigrí. No era massa poderós, perquè se l’havia fet ella mateixa, deia. Però no deixava d’indicar que creia en aquestes coses. Segur que un grigrí casolà no és tan poderós com el fet per un bon morabit, però per a qui no té diners per a pagar-ne un de bo, la solució artesanal és suficient. Davant la gran mesquita de Bamako hi havíem vist unes quantes paradetes amb articles per a poder-se fabricar fins als grigrís més sofisticats: caps de mico, pell de civeta i de cocodril, closca de tortuga, potes de falcó, camaleons secs, dents d’animals, herbes de tot tipus i multitud de despulles vegetals o animals omplien la plaça per a tot aquell interessat en fabricar-se un grigrí. M’imaginava la Fatoumata, anant a comprar en un mercat similar, seleccionant aquí i allà algun tros de pell, alguna pedra protectora i algunes herbes i barrejant-ho després amb sorra i uns quants dels seus cabells per a embolicar-los després en un paquetet de cuiro que es fixaria al canell.
Era la persona idònia per a posar en pràctica les nostres capacitats endevinatòries.
Li vam fer aguantar els bolígrafs aixecats sobre la taula amb les mans, i els va haver de deixar caure, com si fos el joc del Mikado. Tota la resta va ser inventiva.
–Aquesta d’aquí ets tu sens dubte. Veus com aquest bolígraf està fet de fusta? Com un arbre de la Guinée Forestière, com un arbre de Gbakoré, d’on ets tu.
El bolígraf de fusta l’estava apuntant directament. Ella va assentir.
–I aquests dos que s’aguanten inestables sobre teu representen un canvi. Veus que les dues puntes divergeixen? Això és perquè et trobes en un moment de canvi. Arribarà un moment que hauràs de triar. Hauràs de decidir si vols seguir amb la perruqueria o si vols iniciar-te amb la informàtica. Veus que en aquest bolígraf d’aquí s’hi veu la molla? És com si fos el rull d’una perruca o la forma d’una trena. Indica que encara et queda un temps de treball aquí a la perruqueria... Però fixa’t que l’altra alternativa tampoc no és fàcil. Fixa’t que aquest bolígraf pesa més que l’altre. Això significa que hauràs de treballar fort per a aconseguir-ho. I fins i tot potser hauràs de viatjar. Veus com apunta cap a Conakry?
La Fatoumata, amb ulls esbatanats, seguia cadascun dels nostres moviments. Sospesava els bolígrafs i assentia quan li fèiem les preguntes de les quals ja coneixíem la resposta.
–Veus que aquí hi ha un bolígraf decaigut? A prop de tu? Ha de ser un germà teu. Tens un germà gran, oi? Té problemes de salut?
No, el seu germà no tenia problemes de salut, ens va dir.
Però estàvem segurs que si en el futur li sortia un refredat, la Fatoumata li diria que allò feia temps que sabia que passaria.
Li diria que allò ja ho havien predit un parell de tubabs folls amb un grapat de bolis.

Alaska Pacific Seafoods, Kodiak

Al St. Paul Harbor de Kodiak, Alaska, hi ha només vaixells de pesca o recreatius més petits, però alguns d’aquests arriben ben bé als quinze metres d’eslora. Uns quants rètols al llarg d’un balcó de fusta que domina tot el port informen sobre l’estat de la pesca a Kodiak. No trigo a descobrir que a part del port de St. Paul n’hi ha un altre a Near Island, accessible a través del pont per sota del qual hem creuat amb el ferri, on hi ha amarrats molts més vaixells. No m’estranya llegir-hi, doncs, que el port de Kodiak és el port de pesca comercial més gran d’Amèrica i que alberga més de mil vaixells de tots els tipus de pesca: arrossegament, cranquers, encerclament, etc.
Amb els nous vaixells amb ponts de comandament plens de pantalles per al sonar, el radar, el GPS i tota mena d’aparells que recorden més la sala de comandament de la nau d’Star Trek que no pas els d’una embarcació marina, semblaria que la pesca ha de ser molt més fàcil que en temps pretèrits, però no és així. Els mars que envolten l’arxipèlag de Kodiak continuen sent dels més moguts que existeixen, i la pesca s’hi realitza fins i tot a l’hivern, quan les baixes temperatures poden glaçar a la coberta l’aigua abocada per les ones, fins que el pes del gel és tan gran que pot arribar a fer trontollar el vaixell.
Però si a Kodiak hi ha tants pescadors és perquè la pesca hi és abundant. Els més de vuit-cents rius d’aigües cristal•lines de l’illa són remuntats per les cinc espècies de salmó del Pacífic, i les aigües profundes properes alberguen moltes altres espècies comercials que la flota pesquera de l’illa explota, com ara arengades, halibut, bacallà del pacífic, bacallà negre i el quasi omnipresent colí d’Alaska, el peix més comú del món.
Aquesta riquesa piscícola ja havia estat explotada pels antics habitants alutiiq que poblen aquest arxipèlag des de fa més de 7.500 anys. Els vint mil alutiiq que vivien a les illes abans de l’arribada de l’home blanc pescaven el salmó quan aquest remuntava els rius en la seva migració anual i l’assecaven per a l’hivern. Els homes més valents i destres es dedicaven a resseguir les costes de l’illa a bord de fràgils caiacs per a caçar balenes i foques, de les quals en menjaven la carn i n’utilitzaven el greix per a il•luminar-se.
Quan els primers russos van arribar a Kodiak a la dècada del 1760, aquests no van saber adonar-se del potencial pesquer de la regió. Únicament estaven interessats en les pells de llúdriga marina, i no va ser fins que els americans van comprar Alaska que el potencial pesquer de Kodiak va començar a ser considerat. Mica a mica la pesca del salmó va començar a desenvolupar-s’hi i a la dècada del 1890, al llarg de tota la costa del sud i sud-oest d’Alaska van anar sorgint fàbriques de conserves de salmó, i la flota de pesquers que les proveïen va incrementar exponencialment. Les llaunes de lliura de salmó, marcades amb acolorides i vistoses etiquetes que recordaven amb els seus dibuixos les immenses glaceres, els impressionants boscos o les miríades d’illes d’Alaska, van envair el mercat americà amb un menjar barat, sa i nutritiu. Des de San Francisco fins a Boston, cada llar americana podia complementar la seva dieta amb aliment nutritiu del Territori del Nord, i l’augment de les vendes va significar també un augment de la indústria pesquera d’Alaska.
Aquesta indústria continua sent, actualment, la més important de l’Estat, i dóna feina a més de setanta mil persones. Cada any s’extreuen de les aigües d’Alaska més de dos milions i quart de tones de productes del mar que tenen un valor de fins a tres mil milions de dòlars. Quasi el 60% del marisc de tots els EUA prové d’Alaska.
La major part de les dotze processadores de peix que hi ha a Kodiak són al port, arrenglerades vora l’aigua al llarg de Shelikof Street. Encara que no hagués sabut que era aquí on es concentrava la indústria del processament del peix de Kodiak ho hauria pogut endevinar fàcilment: l’aire és ple de la forta sentor de peix que omple qualsevol port atrafegat, i els sons que m’arriben a les orelles són els d’apilament de caixes, del xerricar metàl•lic d’una grua, dels xiulets de toros mecànics fent marxa enrera o col•locant el peix congelat dins de grossos contenidors refrigerats, i dels camions que traslladen els contenidors plens cap al port de mercaderies, on són embarcats en grans vaixells que els portaran a Seattle, Xina, Rússia o Japó.
En un descampat entre les nombroses empreses que hi ha al llarg del carrer, ple de cotxes, caixes de plàstic, trossos de tub i altres materials de pesca, uns quants filipins, enfundats en granotes desgastades, protegits amb cascos vermells de plàstic i caminant treballosament amb botes de plàstic, reordenen unes quantes gàbies de pesca del cranc, seleccionant aquelles que s’han de reparar i preparant les que són correctes per a ser embarcades de nou en un dels vaixells cranquers que esperen amarrats al moll del davant.
Uns quants corbs segueixen els moviments dels filipins des de la caixa d’una camioneta rovellada, esperant poder fer-se amb algun tros de peix. Quan un dels filipins s’hi apropa, els corbs emprenen el vol de seguida, però només per a situar-se altre cop, atents i vigilants, sobre uns posts de fusta embreada en un racó del descampat.
Al moll, unes quantes xarxes reparades, apilades en petites muntanyes, esperen ser transferides de nou als respectius vaixells que hi esperen amarrats. Les grues pugen i baixen material per a preparar els pesquers per a la seva propera sortida. Davant del moll d’una de les empreses, un dels treballadors se m’apropa intrigat per la meva pròpia curiositat. L’home, amb una granota de color marró que li protegeix tot el cos i una gorra de beisbol rosegada pel pas del temps que li protegeix la calba, em pregunta què vull. Quan li explico que només sentia curiositat per a saber com funcionava la indústria de la pesca a Kodiak, l’home s’estranya que a algú que no sigui pescador li pugui interessar:
–Pots pujar a les oficines i demanar que et deixin veure l’interior.
Les oficines són dalt d’unes estretes escales, darrera una petita porta metàl•lica que dóna a Shelikof Street i que té pintades amb lletres majúscules sobre el fons metàl•lic de xapa blava de la façana el nom de l’empresa: ALASKA PACIFIC SEAFOODS.
Al segon pis em trobo en una ampla sala amb unes quantes taules i cadires arrenglerades prop d’unes finestres. Uns quants treballadors, russos pel seu aspecte i la sonoritat de la llengua amb què parlen, hi estan esmorzant. Un d’ells parla en un telèfon de monedes en un racó. Els pregunto on són les oficines, i m’assenyalen una porta en un racó. Baixo encara un tram d’escales i en torno a pujar un altre fins que arribo finalment en un replà amb una porta i un rètol ben gran enganxat sobre aquesta que indica clarament que he arribat a les oficines. Davant d’unes finestres que donen directament sobre el moll de l’empresa amb uns quants pesquers esperant per a sortir, hi ha tres taules amb ordinadors i plenes de papers. Una de les tres dones que les ocupen s’aixeca de la cadira i em demana què vull. Li dic que un dels seus treballadors m’ha suggerit de pujar aquí i demanar de poder veure el funcionament intern de la fàbrica. Que ella sàpiga, això no es fa, però ho demana al seu superior, que és en un despatx annex. L’home, de front clar i gros bigoti sota un nas de ganxo, surt al cap de poca estona i em respon el mateix, que allò no és una cosa que facin normalment, però que si vull puc tornar més tard i preguntar-ho quan hi hagi feina:
–Vine a dos quarts de set –em recomana–.. Llavors segurament ja hauran tornat els vaixells de la seva pesca i hi haurà feina Demana per en Ben.
Quan torno a ser a la sala on els russos estan acabant d’esmorzar, m’adono que en una de les taules hi ha un termos amb cafè, gots de cartró, culleretes de plàstic i sucre, i autèntica crema de llet. No deixo passar l’ocasió, i quan surto de nou al carrer ho faig amb un cafè fumejant en un got de cartró a les mans i el ferm propòsit de tornar a ser aquí a dos quarts de set del vespre per a entrevistar-me amb en Ben.

Puntualment torno a l’Alaska Pacific Seafoods per a trobar-me amb en Ben. Aparco el cotxe a prop, pujo per les escales com qui ja es coneix casa seva i m’arribo fins a les oficines. La porta és tancada i quan hi pico no respon ningú. Baixo per les escales internes fins a l’interior de la fàbrica, on dos o tres toros feinegen traginant caixes d’un lloc a l’altre. Pregunto a un rus si sap per on para en Ben i m’assenyala unes escales metàl•liques que pugen cap a una sala que domina la planta de la fàbrica. Pujo les escales i entro a la sala que hi ha dalt de tot.
En Ben és un filipí d’uns cinquanta anys, amb grans ulleres i cos petit però cepat, vestit amb una jaqueta de caça de camuflatge que el protegeix del fred que impera dins la fàbrica. És assegut amb un vas de cartró ple de cafè a les mans, parlant amb dos altres filipins d’una edat similar, drets vora seu. Són els seus ajudants. La sala té uns quants finestrals que donen a la nau de la planta processadora. En una de les parets hi ha tot d’abrics penjats. Sembla que sigui una sala de descans, i aquest deu ser el seu moment de relaxació.
Mentre li explico a en Ben el que m’han dit a l’oficina al matí, aquest em mira per sobre les grosses ulleres, romanent assegut:
–Però si no hi ha feina, ara –contesta sorprès.
–Ah, no? I quan n’hi haurà?
–A les deu o més tard. Torna a les deu. A les deu –i m’avia cap a la porta. Diu quatre paraules a un dels seus companys, i aquest, que es diu Frido, m’acompanya a la porta. Recull una xarxa per als cabells d’una caixa d’un racó i me la dóna.
–Normes de l’empresa. Quan tornis, posa-te-la.
En Frido m’acompanya per les escales i aprofita que encara no hi ha gaire feina per a ensenyar-me les cambres frigorífiques de la fàbrica. Els toros entren dins d’una cambra freda, on hi guarden el material acabat d’envasar, i d’aquí uns altres aparells els entren a les cambres de congelació, darrera unes portes d’acer inoxidable. Aquí hi guarden la producció definitiva, en espera de passar als camions que portaran els contenidors al port, i d’aquest a qualsevol part del món. La temperatura a l’interior és de -20ºC. No m’estranya que els operaris vagin abrigats amb abrics de plomissol i gorres de llana.
–Quan tornis, vine directament a peu de fàbrica. Ja veuràs que tindrem molta més activitat –em diu en Frido abans d’acomiadar-se.

A dos quarts d’onze torno a ser a la processadora de peix. Ara sí que hi ha activitat, i molta. Els filipins dels toros treballen a una velocitat frenètica, apilant i separant grans caixes de plàstic que contenen els peixos ja processats. A la planta, al voltant de les cintes transportadores d’una gran màquina que ocupa la meitat de la processadora, hi treballen una setantena de persones. Reconec les grosses ulleres i la jaqueta de camuflatge d’en Ben. Gesticula enormement i apressa els treballadors perquè no perdin el ritme. En Frido és al seu costat, indicant-li algun treballador que no acaba d’anar prou ràpid. Els dos em reconeixen i se m’apropen. En Ben em mira el cap i veu que ja duc la xarxa pels cabells posada. Assenteix satisfet, però afegeix imperativament:
–Pots mirar, però no parlis amb ningú. I res de fotografies. Tenim feina.
I tant si en tenen. Mentre en Frido s’encarrega de vigilar el personal, en Ben m’ensenya molt per sobre la disposició de la maquinària. Els peixos capturats al mar es guarden encara vius en un gran dipòsit sota la coberta del vaixell. Quan el vaixell és a port, transfereix aquests peixos a un gran dipòsit d’acer inoxidable a la mateixa processadora. Una màquina extreu els peixos del dipòsit i els disposa un a un en una cinta transportadora. Els treballadors, tant homes com dones, s’encarreguen de processar-los en diferents passos. Els homes són filipins, russos o polonesos, i les dones són totes elles filipines.
El primer operari selecciona els peixos i treu de la cinta tots aquells que no són salmons rosa (que són els que estan processant) i els llença a una altra caixa. Un altre agafa els salmons correctes i els posa un al costat de l’altre en una altra cinta. Els clava l’ull esquerre en un clau per a posicionar-los i en passar per una màquina aquesta talla el cap exactament a la distància adequada.
El següent operari talla el ventre del peix i el passa a l’operari del costat, que s’encarrega de treure-li les vísceres. Si es tractava d’una femella, un altre operari li treu els ous i els envia a una altra cinta transportadora per al seu processament. La resta de vísceres van en un dipòsit al costat de la cinta. Un cop desventrats, un operari renta els salmons amb una dutxa d’aigua i un altre els posa ordenadament en caixes de plàstic que són després tancades i conduïdes directament a la cambra de congelació. En una hora ja estaran garratibats.
Aquí només empaqueten el peix sense cap ni vísceres, i l’envien a Seattle per a l’enllaunat i el processat, perquè allà la mà d’obra és més barata que a l’Estat d’Alaska. Les fàbriques de conserva des de sempre han buscat la manera de reduir costos i, si a finals del segle XIX es va aconseguir important mà d’obra barata directament des de la Xina o modernitzant les instal•lacions amb nova maquinària, actualment l’única opció rentable per a reduir les despeses és enviar el peix a acabar d’envasar allà on sigui més econòmic o, com passa amb la Xina i Rússia, exportant directament el peix congelat perquè se’l processin ells mateixos.
La feina dins de la planta processadora no és fàcil: s’ha de fer durant la nit, després que els vaixells hagin dut les càrregues pescades durant el dia, però a més s’ha de fer ràpidament perquè el peix no es faci malbé. La pressió i l’estrès són presents contínuament en la figura dels supervisors com en Ben i en Frido i, per si això no fos suficient, tot això s’ha de fer sota una dutxa constant d’aigua salada que neteja la sang i les restes de peix de les cintes transportadores. Tots els treballadors porten botes de goma i pantalons i davantals impermeables, però la pudor de peix que deu acompanyar-los a casa quan acaben la feina segur que no s’esborra amb simple aigua de mar.
La vida dels pescadors que proveeixen les processadores amb el peix que preparen tampoc no és gaire fàcil. Quan surto fora hi veig el vaixell que ha dut els salmons que estan esquarterant a l’interior. Una enorme màquina succiona els peixos que hi ha dins la bodega del vaixell. L’activitat dels peixos encara vius, la força succionadora de la màquina i l’aigua que aquesta hi torna a aplicar fan bullir la superfície i donen al líquid l’aspecte de cervesa amb molta escuma generada. Un pescador espera pacient que acabin de buidar tota la càrrega.
Deu tenir prop de trenta-cinc anys, i va vestit rigorosament amb l’uniforme del pescador: amples pantalons impermeables per sobre d’unes botes de goma el protegeixen de l’aigua freda de l’oceà, i un jersei de llana li dóna al cos l’escalfor que el vent de seguida roba. Una jaqueta groga impermeable penja d’una caixa propera.
Dos companys seus feinegen per coberta. Avorrit, em parla mentre li buiden la bodega. Li pregunto quant de temps han estat a la mar aquesta última sortida.
–El vaixell només torna a port un cop té la bodega plena –m’assegura–, però si en un màxim de tres dies no l’hem pogut omplir tornem cap aquí, perquè sinó el peix es fa malbé.
–I això que teniu ara és la pesca d’un sol dia?
–Sí. Un sol dia, però un bon dia.
A la bodega hi caben fins a trenta tones de peix, o sigui que realment sí que ha estat una bona jornada. En aquesta època la pesca és bona perquè el salmó arriba a la costa per a remuntar els rius, i només han de navegar fins a dues hores i mitja del port, llençar les xarxes i recuperar el botí. Però hi ha dies que han de viatjar fins a setze hores per a arribar al lloc de pesca. I sovint la quantitat que n’extreuen no és suficient per a tornar fins l’endemà o el dia següent, però en unes aigües tan riques difícilment tornen a port sense res.
La recompensa no és sense treball i perills, però. La hipotèrmia i les grans onades que poden escombrar una coberta són els principals factors a tenir en compte quan es navega per aquestes aigües, però a part de l’equip impermeable, tots els pescadors porten encara un ítem més, ben a l’abast de les seves mans.
–La Black Vickie –m’ensenya el pescador traient-se un ganivet d’una funda del cinturó–: la millor amiga del pescador.
El ganivet té un mànec de plàstic negre i una fulla flexible amb serra. És de la marca Victorinox, i d’aquí li ve el nom abreviat. «Cap de nosaltres», m’assegura, «no s’atreviria a sortir sense aquesta eina -m’explica-. ja sigui un tros de corda, una xarxa enganxada, o per obrir un peix, no hi ha res millor que una Black Vickie».
Els pescadors de Kodiak solen ser gent que ha nascut a Kodiak i que fa molts anys que naveguen per aquestes aigües. Al contrari de la feina que es fa a les processadores, que pot aprendre’s fàcilment, la vida del pescador demana tanta experiència que es fa difícil que s’ofereixin feines de temporada a gent inexperta. Els vaixells són propietat dels capitans o conjunts de la tripulació, normalment tres o quatre persones, però qui decideix què s’ha d’anar a pescar és la companyia processadora amb la qual han signat el contracte de treball. Simplement van a buscar el que la companyia els demana:
–Si ara ens diuen que toca pescar el salmó rosa, anem a buscar el rosa, perquè és el que la companyia està processant ara. Però preferiríem un peix més rentable:el rosa ens el paguen a catorze centaus la lliura, i el vermell en canvi a setanta centaus la lliura.
Encara que sigui una feina tan sacrificada, és una feina que realitzen uns 2.700 residents de l’àrea de Kodiak cada dia. I unes 1.200 persones més treballen en les plantes processadores. Tota aquesta quantitat de gent aconsegueix extreure del mar i posar a taula quantitats increïbles de peix. El 1995 es va arribar al rècord històric de més de quaranta-nou milions de salmons capturats.
Aquesta quantitat ingent de peix possiblement no podria ser mantinguda si no fos per la feina de la KRAA, la Kodiak Regional Aquaculture Association, una associació pagada pels propis pescadors que s’encarrega de mantenir un programa de millora de la pesca de Kodiak. Entre altres coses gestiona els criadors de Kitoi Bay i Pillar Creek, i omple fins a disset llacs de l’arxipèlag amb alevins per tal de mantenir la viabilitat de la pesca de Kodiak.
En unes modernes instal•lacions de Near Island la Fishery Industrial Technology Center i la Kodiak Fisheries Research Center s’encarreguen de tasques de més investigació sobre nous mètodes per a regular la pesca, el processament i la distribució dels productes del mar, i trobar noves aplicacions als productes derivats com per exemple la creació d’una pols de proteïna de peix per a ajudar a les poblacions tercermundistes que passen fam.
La pesca del salmó no és l’única que atrau l’atenció dels pescadors de Kodiak. Quan les tornades dels salmons van començar a declinar a les dècades del 1950 i 1960, els pescadors locals van reconstruir i adaptar les seves barques per a entrar en la lucrativa pesca del cranc. Més endavant es van construir vaixells més grans especialitzats que permetien endinsar-se en mars no protegits. Durant els anys 1960s i 1970s la pesca del cranc va anar en augment, fins que a partir del 1983 la població de cranc va començar a declinar. Canvis en la temperatura de l’aigua, un augment de la predació, malalties i la pesca comercial van conjuminar-se per a apropar el cranc vora l’extinció, i actualment els cranquers de Kodiak han d’anar a buscar la seva pesca al mar de Bering.
Hi ha quatre espècies comercials de cranc, però la més gran de totes és el Cranc Rei (Paralithoides camtschaticus), que normalment pesa prop de tres quilos i té unes potes llargues i espinoses. El més gran pescat mai, però, tenia una edat d’uns trenta anys, pesava onze quilos i mesurava quasi dos metres de llargada.
Podria semblar que tota aquesta pesca, aparentment sense control però totalment gestionada per l’administració, és un aprofitament dels recursos d’Alaska com pugui ser l’extracció del petroli, un espoli a gran escala. Però els pescadors es limiten a recollir els peixos que any rere any tornen, i tornaran, als seus llocs de cria. Tal com diu un dels representants de la Kodiak Regional Aquaculture Association, «els salmons retornen a l’oceà, s’alimenten d’arengades, anxoves, calamars i altres. Recullen els fruits de l’oceà, escampats per milers de quilòmetres quadrats d’aigua, i miraculosament tornen per a compartir aquestes riqueses amb les àligues, orques, óssos, guineus i, afortunadament, nosaltres».

Fortalesa íber dels Vilars a Arbeca

La plana de Lleida, ampla, extensa i fèrtil, s’estén fins l’horitzó. Al fons es veuen alguns turons alçats, petits tossals que es perfilen contra la mitja boirina que cobreix el cel. El vent de l’oest, sense cap impediment físic que l’aturi, ens arriba amb força i colpeja amb ràfegues furioses la pedra dels murs baixos. Sóc davant de les ruïnes de la fortalesa dels Vilars, a Arbeca, i aquí sembla que el temps s’hagi aturat.
Envoltada per un fossat, rodejada d’una ampla muralla, flanquejada per dotze torres imponents, les ruïnes de la fortalesa deixen entreveure encara la poderosa influència que durant prop de quatre-cents anys va tenir sobre la regió. Habitada ininterrompudament entre el 750 i el 325 a.C., la fortalesa ilergeta és una mostra única dins el registre arqueològic català i ibèric de la primera edat del ferro i inicis de la segona.
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites. El príncep que construí aquella fortalesa posseïa una de les terres més riques de tota Ilergècia. I per a demostrar aquell poder va erigir una construcció que intimidaria a qualsevol visitant estranger. Amb una extensió de 4000 metres quadrats a l’interior, una muralla de 50 metres de diàmetre, cinc d’amplada i cinc d’alçada, rodejada per dotze torres de defensa, amb un camp frisi que les envoltava i les defensava dels atacs de les tribus veïnes, i amb un fossat de 17 metres d’amplada i uns sis de profunditat, la fortalesa dels Vilars era literalment inexpugnable. Si a l’actualitat ja és impressionant i està en ruïnes, a l’època de major esplendor devia ser simplement magnífica. Una mostra de poder i riquesa inigualable que comprèn encara grans meravelles. El camp frisi, per exemple, un conjunt de pedres alçades clavades al terra per a dificultar l’avenç dels atacants, és el més gran i ben conservat d’Europa.
Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.
Només el 20% de la superfície del recinte ha estat estudiada, però els arqueòlegs ja comencen a trobar respostes. Una de les incògnites que hi ha encara per a explicar és l’abandonament que va patir la fortalesa a mitjans del segle IV a.C. Aparentment per causes no bèl·liques, els habitants van marxar i la fortalesa va quedar a expenses dels elements. Quan els romans van arribar més tard, van aprofitar les pedres per a construir les seves cases, i amb el temps el fossat es va cobrir i els murs enderrocar per a fer lloc als cultius. La hipòtesi més plausible té a veure amb la mateixa naturalesa de la fortalesa. Les muralles, que l’havien defensat fins aleshores, eren a la vegada la presó que impedia expandir-se. Quan la comunitat va créixer, simplement va haver de deixar el poble i buscar-ne un de més gran.
Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.