Via Estasen al Pedraforca

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, aquest cap de setmana passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se. Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.
El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:


Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire, a part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:

Tànger

Vella, moderna, africana, europea, caòtica Tànger. Com totes les ciutats d’Àfrica, Tànger es lleva molt abans que el sol. Molt abans que les primeres llums del nou dia colpegessin amb contundència la costa del Nord d’Àfrica, els vells vaixells de pesca ja retornaven amb les captures de la nit. El dia em va sorprendre al port, quan els pescadors estaven acabant de descarregar el peix i el cobrien amb gel en caixes de plàstic. Les barques estaven amarrades unes al costat de les altres en un amuntegament que amb prou feines deixava espai per a passar a les que acabaven d’entrar. Les boies de plàstic ataronjat, els perfils blavosos, verds i blancs de les barques de fusta i metall, les caixes de plàstic apilades sobre coberta i els impermeables grocs embrutits de sal i restes de peix dels pescadors que feinejaven creaven una simfonia de colors que hauria inspirat sens dubte a Henri Matisse si l’hagués vista durant el viatge que va fer a Tànger el 1912. Les tripulacions que ja havien descarregat tota la càrrega arreglaven les grans xarxes al costat mateix de la barca. Alguns, els més joves, es recuperaven de la nit de treball dormitejant sobre les xarxes ja esmenades, apilades sobre el moll en grans monticles que servien de coixí rígid, matalàs incòmode i flassada escassa.
A l’extrem del port, les caixes plenes de peix havien passat a la llotja, i aquí eren escampades pel terra o apilades en altes columnes classificades pel contingut. Els marxants revenien el producte, regatejant sobre el preu final amb els clients que esperaven endur-se el peix cap a les seves botigues. Les caixes venudes eren arrossegades pel terra i a força de braços pujades als tricicles motoritzats amb què els transportistes podien moure’s pels carrerons estrets i tortuosos de la medina. Una de les motocicletes, de marca xinesa, amb prou feines podia avançar carregada amb sis caixes d’arengades, dues caixes vessants de gambes i un enorme marlí amb la punta de la llarga espasa enfundada en un precari tros de porexpan. En un extrem del carrer davant de la llotja, un home llençava les restes invendibles del peix fragmentat en dos grossos contenidors d’escombraries i les apilava sobre les restes dels dies anteriors. Sota el sol africà, la fortor del peix podrit atreia bandades de gats famèlics que rondaven els voltants.
L’activitat del port contrastava amb la tranquil·litat que, uns metres més enllà, hi havia vora el mar. Caminant sobre la fina sorra de la llarga i ampla platja que voreja tota la badia de Tànger, allò em va semblar un desert. L’activitat, aquí, començaria unes hores més tard. Només podia veure un vagabund que dormia sobre la sorra al costat d’una paperera trencada i una parella que s’enjogassava en la intimitat de la immensa platja. Vora l’aigua, allà on la humitat compactava la sorra, una quinzena de joves jugaven a futbol descalços.
Davant la platja, resseguint-la en tota l’extensió com si es tractés d’una avinguda a la Côte d’Azur, l’Avenue d’Espagne era un agradable passeig ombrejat per palmeres. A la banda de la platja, restaurants i discoteques que s’omplirien al vespre. A l’altra banda, grans edificis desangelats de vàries plantes que s’eleven orgullosos cap al cel sense núvols com fars que miren cap al futur. Els anomenats gratacels de haixix, construïts en bona part gràcies als diners del comerç il·legal d’aquesta droga cultivada a la zona propera del Rif, s’extenen cap al Sud on la ciutat de Tànger ha trobat el seu possible creixement.
Tornant per l’avinguda, vaig entrar a la medina, la ciutat antiga, per la porta de Bab el Bahar, al costat d’una torreta de la muralla encara conservada. Sobre la dovella de maons plans de la porta, un rètol en francès i àrab indicava el nom d’una farmàcia. La modernitat sobre l’antiguitat. Occident i orient vivint en harmonia. Al costat mateix de l’entrada, una botigueta amb un gran anunci de Coca-Cola venia panets kesra, llegums i refrescos enllaunats.
Tortuosa, caòtica, sorollosa, viva i sorprenent, la medina de Tànger m’oferia totes les sensacions que una ciutat marroquina pot aportar. El nas se m’omplí de múltiples olors exòtiques que em revitalitzaven els sentits: la taronja amb canyella dels venedors ambulants, les espècies de l’aire asfixiants de les cuines dels petits restaurants populars que començaven a preparar el dinar, l’acre olor d’aixelles brutes de les concentracions humanes al mercat, el resclosit de les parets humides de les entrades als hammams, l’aire amarat d’oli i de gust de sèsam de les petites cuines on preparen xebàquies amb mel, els orins de gos que marquen el territori a gairebé cada cantonada i la fortor de peix podrit d’alguns racons oblidats.
Mentre vagabundejava sense rumb pel laberint de la medina, assaborint amb set cada imatge i cada nova impressió, la vista se m’omplia de la mateixa riquesa que ja m’havia entrat pel nas: la varietat de colors del cuir tractat de les sandàlies i babutxes penjades en cordills a la porta d’una botiga, l’amuntegament caòtic de quincalla sense valor dins els basars per a turistes, l’alegria de les parets i portes pintades amb colors clars, la folclòrica vistositat de l’aiguador del soc, amb el cap entaforat sota un barret que semblava una mampara de làmpada folrada de borles acolorides, els melons, plàtans, pomes, raïm i préssecs de les parades de fruita del mercat cobert, els contenidors d’olives de la parada del costat, el vermell de la carn penjada en ganxos a la parada del davant i la diversitat acolorida dels vestits i mocadors de les dones que anaven a comprar.
I amb la mateixa diversitat amb què se m’omplien les narius i els ulls, van començar-se a omplir les meves orelles dins la tumultuositat de la medina amb una cacofonia de cants de gall, de gossos bordant, ecos llunyans de botzines del trànsit de la ciutat extramurs, el carburador espatllat d’algun tricicle motoritzat, les converses animades del regateig d’una compra o les passes que ressonaven en les parets laberíntiques.
Aclaparat per la riquesa olfactiva, visual i auditiva de la medina, vaig decidir descansar al cafè Tingis del Petit Soc. El cafè rep el nom de l’antiga ciutat romana, i probablement el Petit Soc ocupa actualment el que havia estat el fòrum romà de la ciutat. Però els romans no foren els primers ni els últims en venir aquí. Situada a cavall entre el Mediterrani i l’Atlàntic, la influència del mar va definir la vida de la ciutat des de la seva creació. Quan els fenicis van superar els Pilars d’Hèrcules que definien els límits coneguts de la civilització, van decidir que ja havien anat prou lluny i van fundar-hi Tangis el 1450 a.C. Després els romans van convertir-la en capital de la província Mauritania Tingitana i van canviar-li el nom a Tingis. Al segle V d.C. els vàndals la van ocupar i a partir d’ella es van extendre pel Nord d’Àfrica. Un segle més tard, la ciutat va passar a mans bizantines, fins que el 702 d.C., els àrabs omeies la van conquerir i la van utilitzar de base per a saltar nou anys més tard a la conquesta d’Hispània.
Un tendal abaixat protegia del sol, ja alt al cel, als parroquians del cafè. Assegut en una de les fresques cadires de vímet de la terrassa vaig demanar un te amb menta. Al cap de pocs minuts, podia assaborir la beguda nacional marroquina servida ben calenta en got de vidre. A les taules del costat, una parella de vells desdentegats, vestits amb gruixudes gel·labes de llana, discutien animadament amb un cafè entre les mans. Un noi amb vestit llarg de cotó blanc encadenava marlboros mentre xarrupava de tant en tant amb parsimònia estudiada un got de te que li duraria tot el matí. A la meva dreta, un home amb bigoti llegia amb atenció l’edició del dia de l’Assabah. Dins el cafè, a la fresca sala de parets enrajolades, espargits a les diferents taules de fòrmica, alguns homes restaven encarats davant la tele mirant l’Al Jazeera. Darrera la barra amb la màquina per als cafès, en una fotografia emmarcada l’anterior rei Hassan II abrigat amb una gel·laba sostenia un got de te.
Vaig davallar per la Rue Es Siaghine, l’antiga Decumanus Maximus romana, poblada ara per nombroses joieries, cafès i basars, fins a sortir per la porta de Bab Fahs i desembocar a la gran Place 9 d’Avril 1947. L’ampla i ajardinada plaça, té al centre aïllat per la calçada un monument de tres blocs de pedra que contenen gravat en àrab el discurs que el rei Mohammed V hi va fer aquell dia a favor de la independència. Un conjunt de banderes marroquines flanquejaven el monument per totes bandes acolorint la blanca pedra amb el vermell i verd de la bandera nacional. El que havia estat la Place du Grand Souk fins que el govern va decidir canviar-li el nom pel més reivindicatiu de la data del discurs, estava molt animada. Multitud de petits taxis, pintats de blau cel amb una franja groga, afegien color al tràfic ja difícil. Els cotxes avançaven a base de botzinades. Les venedores ambulants de figues de moro, dones cobertes per un vel i el barret de palla tradicional del rif, exposaven les millors peces de la fruita recol·lectada en grossos pots de pintura reciclats. Un parell d’homes vells i desdentegats, esnifaven rapè asseguts en un dels cafès de la plaça. Un dels tricicles motoritzats descarregava peix per a una de les botigues del mercat proper, i mentrestant dels altaveus de l’alta torre vermella i emmosaïcada de la mesquita de Sidi Bou Abib que domina la plaça, el muetzí entonava un càntic per a la segona pregària del dia.
Vaig pujar per la costeruda Rue de la Kasbah que ressegueix la muralla de la Medina fins arribar a la porta de la casba. Diferents dinasties i grups musulmans van governar la ciutat durant set segles, fins que els portuguesos, el 1471, van conquerir la ciutat en les seves incursions expansionistes i la van fortificar. Les restes encara eren ben visibles en un queixal de la muralla que sobresortia al costat de la porta. Un parell de canons encara muntaven guàrdia, solitaris i oxidats entre els merlets. Travessant l’ampla porta fortificada, de grans batents de fusta i amb forma de ferradura punxeguda, vaig entrar a la zona alta de la medina, d’on la ciutat baixava sinuosa fins al mar. Davant la treballada porta de la Gran Mesquita, dues dones de cara trista demanaven almoina assegudes a l'ombra. Dalt de tot de la medina, ornamentant-la com la pedra preciosa al centre d’una corona, Dar El Makhzen, l’antic palau del soldà construït al segle XVII, oferia una atmosfera de repòs i calma difícil de trobar enlloc més de Tànger. Situat en un edifici poc atractiu des de fora, d’altes parets llises i encalades, el palau alberga actualment el Museu d’Artesania Marroquina i d’Antiguitats de la ciutat. Per una mòdica entrada de deu dirhams, vaig poder passejar-me per les seves sales, petites però plenes de col·leccions que descrivien el registre arqueològic des del neolític fins a l’època àrab passant pels fenicis, romans i portuguesos. El nucli central, un pati rectangular envoltat per un claustre encolumnat i un terra enrajolat de ceràmica vitrificada zellij, contenia una font octogonal que refrescava l’ambient davant les habitacions ricament decorades que s’hi abocaven.

En un racó sota l’ombra del porxo, en una taula amb potes de cavallet, una noia delicada com una nina de porcellana, amb la cara emmarcada per un mocador de seda negra, netejava i classificava fragments de llànties romanes d’una excavació de Larache. Una porta en un racó em va conduir al jardí, un paradís vegetal dins la medina estèril. A l’estil dels jardins andalusos, dos passadissos enrajolats es creuaven al centre, amb una font d’aigua juganera sota una ampla pèrgola emparrada de vinya. Magraners, palmeres, baladres, acantàcies i altres arbustos i flors omplien el jardí com si es tractés de concentrar-hi la major quantitat d’espècies en el mínim espai. Una cadernera cantava entre el fullam llustrós. Dos tudons van sobrevolar els arbres en una corba gràcil i van aturar-se a reposar sobre el mur. L’aire espès de la xafogor mediterrània quedava esmorteït aquí per la brisa que bufava del fons de la badia. Vaig asseure’m en un banc de pedra davant un parterre folrat de flors. Un jardiner regava uns testos a l'altra banda del jardí. Entre els seus murs vaig sentir-me tranquil. Lluny de l’estrès de la medina, lluny dels sorolls estridents de la vida de la ciutat, aïllat de la insistència molesta dels nens del carrer que em volien fer de guia i dels adults que volien vendre'm qualsevol cosa.
Quan vaig sortir a fora, a la plaça de la Casba un encantador de serps espantava a turistes americans jubilats, tots ells amb una etiqueta al pit per a que no els confonguessin de tour. Amb poques ganes de sentir-me part del ramat, vaig deixar la medina enrera i vaig seguir la línea de la costa per sobre els penya-segats del barri de Marshan que dominen l’Atlàntic. Des d’aquí, podia veure la badia i el port. I més enllà, sorgint entre la boirina del migdia que cobria l’horitzó marí del Nord, distingia l’ombra negra de la costa espanyola i el cim gris de Gibraltar. Tànger hauria pogut ser la seva ciutat germana. El domini portuguès va durar fins el 1661 (amb una curta fase de seixanta anys de govern espanyol) quan la ciutat va ser entregada a Carles II d’Anglaterra com a dot pel casament amb Caterina de Bragança. En un discurs al Parlament Britànic, el rei Carles va declarar: “L'adquisició de Tànger s'ha de contemplar com una joia d'incalculable valor per la Corona Britànica”. Els anglesos ho van intentar. Van construir un espigó de gairebé un quilòmetre i mig de llargada i van millorar les muralles realitzades pels portuguesos. Amb el temps, la ciutat hauria pogut esdevenir un port tan estratègic com Gibraltar ho seria en un futur, però el 1684 aquest futur brillant es va veure estroncat pel setge del soldà Mulai Ismail, el segon rei de la dinastia alauita marroquina. Quan les coses van començar a anar maldades, els britànics van abandonar la ciutat, no sense destruir abans gran part de la ciutat i el port i l’espigó que tant els havia costat. Ismail va rebre així una ciutat desolada, en ruïnes i amb necessitats de reconstrucció. Tot i que es va reparar gran part de la seva infraestructura, Tànger va començar una llarga davallada que no pararia fins ben entrat el segle XIX.
Va ser aleshores, a finals del XIX, quan Tánger es va obrir al món, amb el desig de fer-se amb les noves potències europees i americanes, i van començar a arribar diplomàtics, empresaris i homes de negocis. Tànger

va començar a guanyar altre cop l’estatus de capital econòmica i comercial que havia tingut. El primer consulat dels nous Estats Units d’Amèrica es va crear a Tànger el 1821, i el primer edifici que el govern americà va adquirir a l’estranger va ser l’edifici de la legació americana, regal del soldà Mulai Suliman. Port important del mediterrani, la propietat de Tànger a l’època en què Europa es repartia Àfrica en colònies, va quedar fixada el 1925 a la Conferència d’Algecires, per la que Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, la Unió Soviètica i poc després Itàlia establien un condomini d’aquests països sobre Tànger. Tànger passava a ser així una zona internacional i port franc. La ciutat es va omplir d’espies, refugiats, contrabandistes i tota mena de personatges de novel·la negra. Molts d’aquells occidentals van construir les seves mansions al barri de Marshan, a l’Oest de la Medina, on l’aire era fresc i les vistes sobre el mar i sobre la ciutat magnífiques. El representant del soldà a la ciutat entre tots els estrangers era el Mendoub, que va construir-se una mansió sobre el penya-segat. L’edifici, ricament ornamentat, es va fer famós quan el multimilionari Malcolm Forbes, l’editor de Fortune, el va comprar i hi va celebrar els seus 70 anys convidant-hi més de 800 persones. Davant de la mansió de Forbes, ara propietat de l’estat, en un jardí protegit per l’exèrcit i la policia, un altre palau, més modest, acull al rei Mohammed VI quan ve a Tànger.
Entre els qui van sentir-se atrets pels encants de Tànger, a més dels diplomàtics i els empresaris, hi va haver els artistes: pintors com Matisse o Delacroix i escriptors com William Burroughs (que hi va escriure The Naked Lunch) o Truman Capote. Però d’entre els autors relacionats amb la ciutat, cap no n’hi ha que hi estigui tan lligat com l’americà Paul Bowles. Escriptor de la generació beat, Bowles va viure 52 anys a Tànger, fins a la seva mort el 1999, i va fer aparèixer racons i caràcters de la ciutat entre les seves novel·les. La més famosa, El Cel Protector, en convertir-se en pel·lícula per Bernardo Bertolucci va ser filmada en part a la pròpia Tànger.
La major part de la intel·lectualitat expatriada o de visita a Tànger solia passar llargues estones al cafè Hafa, a prop de l’Antic Palau del Mendoub. La brisa pujava del mar i resseguia tots els contorns de les estretes terrasses del cafè, abocat a l’Atlàntic, abans d’enfilar-se cap al cel. A les taules de fusta pintada de verd, potacurtes i inestables, colles de jovent o famílies senceres seien davant de gots de te fumejant o cocacoles gotejant suor condensada. Miraven la vista al mar o xafardejaven guaitant la gent de les terrasses inferiors. Vaig demanar al cambrer que em dugués una mica de menjar i beure. El veia pul·lulant de taula en taula, recollint gots i ampolles i posant-los cap per avall en un cistell metàl·lic, saludant clients assidus i fent-se amic dels nous. A una parella que fumava haixix al meu costat els va demanar-ne una mica. Mentre es posava la boleta a la butxaca dels pantalons, va passar pel meu costat i va xiuxiuejar-me és que sense un bon porro no hi ha qui pugi contínuament les escales. No és estrany que també hi haguessin vingut a fumar els Rolling Stones.
Al cap d’una estona el cambrer em va dur un bol amb sopa baysara, de faves i comí regada amb oli, mig panet kesra, un plat d’olives picants i un got de te. Vaig assaborir l'àpat sota l’ombra d’un dels pocs tendals que cobrien les terrasses. La resta de comensals havien de confiar en l’ombra de la dotzena d’arbres repartits per les diferents terrasses, amb l’escorça pintada de blanc i les fulles escabellades per la brisa. Sota meu, arran de mar, uns quants pescadors provaven sort amb les canyes asseguts a les roques de la costa. Més enllà, s’intuïen les formes del port. Darrera meu, la ciutat creixia imparable cap al Sud. Vaig recordar les paraules que Paul Bowles va escriure el 1958 parlant del primer Tànger que va conèixer el 1931. Es meravellava que aleshores encara fos una “ciutat atractiva i tranquil·la d’uns 60.000 habitants. La medina era vella, però els passatges i carrers eren plens de gent amb vestits exòtics i acolorits i al llarg de cada camí que duia a les afores hi creixien murs de canya de sucre, peres i geranis”.
Actualment Tànger ja ha superat els més de 700.000 habitants i la població encara continua creixent en un país en què cada any més de 460.000 persones abandonen el camp i van a provar fortuna a les ciutats. La creació del nou port de contenidors de Tanger Med atreu la gent del camp com mosques a la mel i a la vegada que el port creixerà en volum de moviment de contenidors i serà ja el port més gran del mediterrani i d’Àfrica, Tànger també creixerà convertint-se en una de les ciutats més grans del Marroc. I és possible que amb aquest creixement desmesurat acabi perdent el poc encant que encara li queda.Gran part de la població de la ciutat es concentrava a la medina quan hi vaig tornar a entrar venint del Cafè Hafa. Fosquejava, però l’activitat seguia encara amb més energia. Lluny d’estar cansats, els venedors ambulants cridaven amb més força per a vendre les mercaderies. Els venedors de moresc a la brasa havien encès ja els seus fogons de carbó i el fum acre de fullaraca de panotxa cremada omplia els carrerons estrets. Les terrasses dels cafès de l’Avenue d’Espagne estaven plenes de gom a gom. Vaig prendre-hi un te abans d’anar a dormir. Famílies senceres, grups d’amics, fumadors solitaris, nens del carrer intentant vendre’t qualsevol cosa o reclamant una almoina. Era ja tard quan vaig pujar cap a la pensió on m’allotjava, just davant del Petit Soc. Els cafès eren plens d’homes que fumaven o prenien te. O feien les dues coses. Un noi se’m va acostar i em va oferir haixix. Muy bueno señor, primera calidad. Vaig pujar a la senzilla habitació de la Pensió Becerra, en un dels antics edificis d’estil europeu. Un llit amb capçal de metall, una porta que xerricava, un armari esbotzat, una pica amb l’aixeta desencaixada. Vaig abocar-me al balcó. Tres pisos sota meu, la plaça encara bullia. Davant meu, el balcó del cafè Fuentes era ple d’homes que jugaven al backgammon i al parxís. Als terrats de la medina, les formes circulars de les antenes parabòliques es retallaven contra el cel estrellat. A baix, a peu de carrer, vaig sentir com una multitud apilada aplaudia i vitorejava. El Chelsea acabava de marcar un gol al Sunderland a través de l’Al Jazeera. Més enllà, sentia una ràdio sintonitzant música del Rif. D’una altra direcció, sentia rap en àrab. Del carrer m’arribaven les veus sorolloses de riures, discussions, xiuxiuejos i converses. De tant en tant, alguna sirena d’un gros ferri que arribava a port. Tota la vida de Tànger concentrada en una minúscula plaça. Des del balcó distingia la silueta negra del minaret de la mesquita de l’alcassaba, el campanar d’una església i la punta d’una sinagoga. Tànger multicultural. Vaig deixar la finestra oberta amb la vana intenció que l’aire espès de la nit refresqués l’habitació. Eren les dues de la nit i a través dels porticons tancats encara sentia com la vida bategava a Tànger.

Com totes les ciutats africanes, Tànger també se’n va a dormir molt més tard que el sol.

El mestre del regateig

-Los bereberes, señor, hablamos con el corazón. Los árabes, hablan pensando en el dinero.
Amb cara seriosa intentant transmetre integritat, ulls de murri i somriure còmplice que ensenyava una dentadura amb uns quants buits i molt de sarro, el venedor es posava la mà dreta al cor per a reforçar la seva sinceritat. Amb un castellà après de múltiples converses amb turistes espanyols, m’hauria pogut atendre segurament amb anglès, francès i possiblement alemany, esgrimint els mateixos arguments i evocant les mateixes idees d’honestedat, seriositat i responsabilitat.
-Aquí no venem productes de poca qualitat com els que trobarà en qualsevol botigueta del soco –va continuar en el seu castellà-. Nosaltres som berebers i no pas àrabs. D’aquí no en sortirà estafat.
Per a entrar en qualsevol basar de qualsevol soc de qualsevol medina de qualsevol ciutat musulmana, s’hi ha d’anar mentalitzat en què, si poden t’estafaran. Aconseguir un preu just és quasi impossible, i un s’ha de resignar en que, possiblement, pagarà un preu força més alt del que hauria pogut pagar si sabés regatejar.
El noi que se m’havia enganxat com una paparra just passada la Porta de la Casba de Tànger em volia fer de guia tant sí com no. Tot i que li ensenyava el llibre que duia per a orientar-me i tot i dir-li insistentment que no el necessitava, vaig acabar desistint i deixant-me guiar per ell. “Yo hago esto para sobrevivir”, em repetia. Jo volia anar cap a la Legació Americana, a la part baixa de la medina, i tot i que hi hauria pogut arribar per propis mitjans, en el recorregut laberíntic que m’esperava el noi em podria ser d’utilitat. Mentre caminàvem a pas ràpid baixant pels carrerons empedrats, tortuosos i ombrívols, m’anava explicant detalls històrics dels edificis més vells: la Gran Mesquita del 1291, la madrassa per als joves, la muralla portuguesa,...
-Hoy tiene suerte porque hay mercado bereber –va afegir com si descrivís un més d’aquells edificis històrics.
-Ah, sí? – vaig preguntar intrigat.
-Sí, sólo se celebra unos días determinados, y hoy los precios estarán muy bajos.
Pensava en una plaça oberta, amb productes escampats al terra sobre estores desgastades, amb homes vestits de blau i dones cobertes de mocadors i mans tatuades d’henna. Un bon lloc per a fer-hi fotografies. I potser fins i tot trobaria alguna cosa per a comprar amb el bitllet de 50 dirhams que em quedava.
Vaig deixar-me portar pel noi. Duia ferros a la boca, la cara d’adolescent granissada i una samarreta del Real Madrid. Passàvem pels carrerons sinuosos de la medina. Girant ara aquí i ara allà en aparent aleatorietat, començava a pensar que no hi arribaríem mai quan, al mig d’un carrer, el noi es va aturar.
-Ja hi som.
Jo buscava la plaça del mercat, però allà només hi havia el carrer estret. I en una cantonada un basar modern, amb unes quantes sabatilles penjades a fora, quatre llums de làmina de llautó i un parell d’estores sostingudes del llindar.
-És aquí –em digué somrient el guia, assenyalant l’entrada al basar.
Vaig entrar-hi desconfiant. Allò no era el mercat bereber que esperava trobar-me. L’ampla botiga tenia les parets cobertes de prestatges amb plats i tajins de ceràmica pintada, llums de llautó, babutxes de cuiro tenyit, teteres de llauna, coixins desinflats de cuiro treballat, mocadors i joieria bereber.

El venedor de la dentadura impossible va treure’s la mà del cor i amb un moviment arquejat va indicar-me que pugés per les escales que hi havia al racó de la botiga. El vaig seguir per l’escala, pujant al primer pis, i al segon, i al tercer, passant pel costat de multitud d’estores plegades apilades al costat de les parets dels pisos que pujàvem. Vam arribar dalt de tot, al terrat on el sol brillava sobre les blanques cases de Tànger. L’atlàntic refulgia com un escut d’argent a la badia, i una lleugera brisa en pujava cap al cim de la medina, on s’aixecava el minaret octagonal de la Gran Mesquita. El vent feia tremolar la roba extesa que unes quantes dones penjaven en fils estirats en alguns dels patis que podia veure. A l’horitzó del Nord, retallada suaument entre una lleugera boirina, podia veure la costa espanyola. El mercat bereber m’havia decebut totalment, però des d’aquell terrat al centre de la medina de Tànger vaig poder fer tantes fotografies com vaig voler. Quan ja gairebé havia omplert la memòria de la càmera, vaig dir-li al venedor, que s’havia estat esperant pacientment al costat, que ja podíem baixar. Esperava que em baixés a l’entrada de la botiga, on podria mirar alguna cosa assequible amb 50 dirhams.
-Espere un momento, señor. Quiero enseñarle algo.
S’havia aturat al tercer pis, davant la multitud d’estores i catifes. Volia fer-me seure en una de les cadires on entabanaven els turistes que gosaven entrar al basar. Li vaig insistir que no tenia interès en veure’n.
-Perdone señor, sólo quiero enseñar algunas piezas.
Em va oferir un te. Es gratis sabe. Vaig declinar l’oferta.
Va seleccionar una catifa plegada i la va obrir sobre el terra net i llis. Quadrada, amb un dibuix d’un exèrcit sobre elefants. Els soldats duien pantalons abombatxats, armilla de seda vermella i un turbant daurat.
-Ésta es una magnífica pieza de colección. Diseño tradicional y totalmente hecha a mano por mujeres bereber.
Vaig obrir els ulls amb sorpresa. El disseny era idèntic al d’algun tapís europeu del segle XVII descrivint les guerres contra els turcs. De tradicional no en tenia res. No era bereber. Ni tan sols marroquina. Possiblement li acabaven d’arrencar l’etiqueta de Made in China. Vaig estar a punt de dir-li.
El venedor continuava insistint en les virtuts de la catifa.
-Perdone señor. Mire esto.
Es va treure un encenedor de la butxaca. El va encendre, i va anar passant la flama per la tela.
-¿Lo ve? No quema. Es buena. Primera calidad. Aquí no va a encontrar baratijas árabes. Aquí todo de calidad. ¿Cuanto precio?
-¿Esto? Bueno, al ser Made in China y hecho a máquina no debe valer mucho... ¿100 dirhams?
El venedor em va mirar amb cara de no entendre res. Havia obert la boca com si fos a la consulta del dentista. Al caps d’uns moments, va recuperar la compostura, va amagar l’infame dentadura i els ulls van començar-li a espurnejar.
-¡Perdone señor! –va aixecar una mà indignat-. ¡Esto es puramente marroquí!¿No le gusta? Entonces puede escoger otra.
-Es que tampoco no la podré comprar. Sólo puedo gastar 50 dirhams –vaig intentar disculpar-me.
El venedor em va mirar amb ulls d’incrèdul.
-Podemos enviar a todas partes del mundo. Y puede pagar con tarjeta. ¿Qué le parece esta? Sólo 2.500 dirhams. Hoy precio especial.
-¡Si yo sólo puedo pagar 50 dirhams!
-Perdone señor, yo sólo le he dado un precio inicial. A partir de aquí podemos hablar...
“Con el corazón”, era a punt d’afegir...
-¿Cuanto precio?
-50 dirhams
L’home va tornar a aturar-se. M’escrutava amb els ulls. Estava valorant si prendre’m seriosament o no. Va intentar fer un últim esforç per a vendre’m alguna cosa.
-Mire esta, señor. Sólo 2.000 dirhams.
La catifa que m’ensenyava sí que tenia més pinta de ser bereber, però era de molt poca qualitat.
-¿Cuanto ofrece?
-Yo sólo tengo 50 dirhams.
Se li va acabar la paciència al venedor.
-¡Váyase! ¡Abajo, abajo! ¡Fuera de aquí!
No vaig entendre l’enrabiada. Vaig recollir la motxilla i vaig baixar fins a l’entrada allà on hi havia la quincalleria i els objectes més petits.
-¿Quiere algo barato? Aquí todo barato... – amb el moviment de la mà va englobar totes les prestatgeries i parets-. ¿Le interesa tajin? Aquí buen tajin.
Em va ensenyar una d'aquelles olles tradicionals marroquines, amb base de plat i tapa cònica, de fang pintat de groc i verd. Havia de costar poc. 20 o 25 dirhams, com a molt.
-¿Cuanto vale el pequeño? -vaig preguntar-li.
-¿Este? 250 dirhams.
Vaig aixecar les celles.
-Pero si esto no vale más que 100... ¿No tiene nada más barato? ¿Y estos vasos?
En un racó de la botiga, al costat de les teteres de llauna Made in China havia vist unes caixes de gots de vidre. En una botiga del Barri Gòtic de Barcelona havia vist els mateixos gots, amb la mateixa capsa de cartró i sabia que no podien valdre més de 9 euros (90 dirhams).
-Los vasos valen 200 dirhams.
-¿Qué? ¡Pero si están hechos a máquina y no valen más que 20! Mire aquí, si hasta tienen un número en la base.
Era el número del motlle amb què havien estat fets a màquina. En alguns d’ells la calcomania de color començava a ratllar-se.
-¡Claro que tienen número! –va dir el venedor volent-li donar lògica comercial-. És el número del artesano que ha hecho cada vaso... ¿Cuanto por las dos cosas? ¿Por el tajin y los vasos?
Sumant el seu preu valia tot 450 dirhams. 45 €. Una exageració.
-¿Todo eso? Menos de 100 dirhams.
-¿300?
-Como muy máximo 250. Pero no me convence. Yo sólo puedo pagar 50 dirhams.
Vaig estar mirant altres coses de la botiga. Les joies de plata bereber, les babutxes, els mocadors,... Quan em vaig girar l’home era al terra embolicant els gots i el tajin.
-¿Pero qué hace? -li vaig preguntar.
-250 dirhams, como ha dicho. Y no hablemos más.
-¡Pero si yo no he dicho que fuera a comprarlo! ¿Qué está haciendo?
-Perdone señor, hemos dicho 250 dirhams.
-Yo no. Y además, yo sólo he entrado a mirar. Antes de comprar algo tengo que mirar otros sitios.
Vaig començar a caminar cap a la porta. El venedor em mirava ara amb ulls encesos de ràbia. Em va agafar pel braç i em volia fer entrar de nou.
-Oiga, déjeme – li vaig dir-. Yo iba para la Legación Americana y ha sido usted quien me ha hecho entrar. Yo sólo tenía 50 dirhams para gastar y se lo dije desde el principio.
L’home estava foll de ràbia.
-¿Usted es americano? Porque un español no se comporta así. Habíamos cerrado un negocio... ¡250 dirhams, señor!
-¡Pero qué tontería! ¿Y de dónde ha sacado eso? ¡Increíble!¡No me había encontrado nunca con una cosa similar! ¡Estafado en mis propias narices! –vaig cridar violentat.
Vaig sortir abans que s’hi pogués repensar. Tenia por que el venedor marxés al rerefons de la botiga i en sortís amb una cimitarra. Vaig seguir pels carrers de la medina cap a la Legació. El petit guia, el qui m’havia portat a la botiga, encara em seguia amb cara de desil·lusió. Aquell cop no rebria res de comissió. Veient que me n’anava directe cap a la Legació i que no en podria treure gaire cosa més, em va demanar que li pagués. Vaig donar-li l’última moneda de 5 dirhams que em quedava. Con esto no hay para nada, es va queixar. La meva mirada enrabiada li devia semblar prou justificadora com per a no insistir més. Va girar cua i començà a pujar cap a la casba, on intentaria ensibornar algun altre turista.
Caminant pels carrerons propers a la Legació, passant pels basars de joies i fruita, vaig veure un venedor que, disposant la seva mercaderia als graons d’una escala, fumava tranquil·lament una cigarreta ajupit al costat. Teteres de tot tamany brillaven en la llum del sol que es filtrava entre els teulats de les cases. Entre elles, uns quants gots de vidre per al te. Vaig distingir una caixa de cartró sis vasos idèntica a la que acabava de veure a la botiga. Vaig demanar-ne el preu per inèrcia. Només per a comprovar si aquest també era un lladre com l’altre.
-60 dirhams. Pero puedo dejárselo por 50.
Li vaig allargar el bitllet. Se m'havien passat totes les ganes per a seguir regatejant.

Manta Ray Heaven

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)
Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.
La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.
Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.
La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.
Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.
Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.

Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.

Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.
Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.

La Gerra de Pandora

Tothom ha sentit a parlar de Pandora. O almenys de la seva caixa.
Per a aprofundir en aquest mite, ahir al vespre al Caixafòrum de Barcelona dins el Cicle de Mites Grecs que actualment es duu a terme aquesta entitat, el professor Francesc Casadesús va desgranar l’origen i evolució de Pandora.
Tot el que sabem d’aquesta dona primigènia ve d’una sola font, el poeta grec Hesíode (Beòcia, s.VIII-VII a.C.). Els dos llibres en què la menciona (la Teogonia i Els Treballs i els Dies) són clarament misògins, tal com era normal a l’època en que van ser compostos, per la qual cosa l’aspecte del mite té una subjectivitat misogínica inherent que fan que la lectura actual no sigui gaire recomenada per a modernes feministes.
En els dos casos, Hesíode introdueix Pandora de la mateixa manera. Durant l’Edat d’Or, quan encara els homes i els déus convivien a la mateixa terra, Prometeu va enganyar a Zeus, el déu pare de l’Olimp. Primerament l’enganyà mentre es repartien el sacrifici d’un bou, va fer que a Zeus només li toquessin els ossos (per això després els sacrificis als déus consistirien en cremar els ossos, per cert, una manera molt educada dels homes per a quedar-se amb la carn sacrificada). I després, i més greu, Prometeu robà a Zeus el coneixement del foc, que donà a la humanitat. Prometeu mateix va patir un càstig terrible per la seva gosadia, i des d’aleshores està encadenat en una muntanya del Caucàs amb una àliga que constantment li està menjant el fetge.
Però la ira de Zeus no s’acabà en castigar Prometeu, i envià una plaga encara més terrible als homes: els envià la dona.
Per ordre de Zeus, Hefest agafà terra i en modelà una figura de dona, feta a semblança de les deesses immortals, d’una bellesa suprema, que Atena s’encarregà d’augmentar a base de vestimentes i garlandes.
La Teogonia és prou explícita en els efectes que la introducció de la dona causà entre els homes:
Després de fabricar aquest bell mal [kalon kakon, per a qui els soni l’expressió], per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, adornada per la deessa d’ulls blancs, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible dels homes. D’ell prové la funesta gernació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a suportar la penúria funesta, sinó l’abundància.
Llegint les paraules d’Hesíode s’entén que a l’antiga Grècia el paper de la dona fos poc actiu. En realitat, la dona clàssica feia poc més que estar-se a casa teixint. De fet, tant ho feia en sentit literal, teixint roba, com sentit figurat, teixint i ordint trames per a poder-se defensar en un món d’homes misògins. Penèlope, Helena i tota la colla de grans dones de l'antiguitat grega que la seguiren foren unes grans artistes del teler i de la conxorxa.
Hesíode va més enllà en la Teogonia i en un dels passatges informa que la dona és un mal necessari. L’home que no es casa, explica, no pot tenir descendència que el cuidi quan sigui vell ni que continuï i heredi el seu llegat. Per contra ”aquell a qui ha tocat per sort el matrimoni i posseeix una esposa fidel i dotada de prudència, veu que en tota la seva vida el mal és igualat pel bé”. O sigui, que si tens la sort de trobar-te amb una bona dona, com a mínim els inconvenients empaten amb els avantatges. Déu n’hi do amb l’Hesíode, aquest. En canvi, “aquell que constitueix una família dissortada, porta per sempre una pena que li destrueix l’ànima i el cor en el seu pit, i esdevé per a ell un mal inguarible”.
Els déus van crear la dona i la van regalar als homes (d’aquí vindria l’etimologia de la paraula Pandora: Pan: tots, i Doron: regalar; és a dir, el regal de tots els déus). Que sigui un bon o un mal regal, això ja depèn de qui ho miri. Segons Hesíode, està clar que va ser un regal amb males intencions. Sobretot perquè, segons ell, va ser la dona qui va obrir la caixa dels trons. O més aviat la gerra.
Al cant XXIV de la Ilíada, Aquil•les menciona que Zeus posseeix dues gerres, una amb tots els béns del món i una altra amb tots els mals. I el déu els va distribuint a tort i a dret entre els homes. A la Teogonia d'Hesíode, la gerra dels mals apareix subreptíciament davant de Pandora, possiblement oblidada per Zeus mateix per a castigar els homes, sabent que la dona, el primer que farà en veure-la, serà obrir-la:Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra al marge de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que porten els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapa de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà dins, en les seves estances indestructibles.
És curiós que l’esperança es trobés en la gerra dels mals, però és que en grec, esperança i expectativa són la mateixa paraula, elpis, i en aquest sentit, és un mal quan els homes es generen falses expectatives que al final no es duen a terme i agreugen el mal.
El text original menciona una gerra, i no una caixa. La confusió ve molt

possiblement d’Erasme de Rotterdam, que en un escrit del 1608, possiblement recordant de memòria, confòn la gerra (Pithos) de Pandora amb la caixa (Pyxis) de Psique, protagonista d’un altre mite que cau en la mateixa temptació d’obrir el que els déus els havien prohibit.
És curiós que tant en la mitologia grega com en la judeocristiana (el cas fragrant d'Eva i la poma) siguin les dones les que originin els mals dels homes. L’origen del mite, però, podria haver estat molt diferent, com recullen les fàbules de Babri, autor del segle III d.C., que escriu que en realitat, foren els homes els qui obriren la gerra. La diferència també es troba en que en comptes de ser la gerra dels mals, fou la gerra dels béns, la que obriren. Malauradament l’efecte va ser el mateix: els béns “volaren i fugiren de la terra al cel. Només romangué l’esperança, perquè quan es tornà a posar la tapa, l’esperança es quedà a dintre. Per això, només l’esperança es troba entre els homes, prometent que ella ens donarà cada un dels béns que han fugit”.
En fi, els homes sempre han estat una mica beneits. Ja quan vivien a l’Edat de l’Or, entre els déus, no eren més que nens despreocupats que jugaven al jardí del paradís. Una existència que devia ser d’allò més monòtona, per cert. Encara sort que Zeus ens envià a Pandora, sinó encara estaríem jugant a polis i cacos entre les palmeres de l'Edèn. Com a mínim l’arribada de la dona va servir com a efecte de gran humanitzador. L’home-nen va passar, gràcies a la dona, a home-gran.
Obrint la gerra, Pandora va aconseguir fàcilment treure l’home del seu infantilisme amb el missatge més clar possible que mai s'ha donat a la humanitat: Nen posa’t les piles, que has de madurar!