28 feb. 2010

Un vrai mariage africain véritable

Al principi, la proposta del Sidiki no ens va entusiasmar gaire. Encara recordàvem massa bé la vil manera amb què l’Omar ens havia fet creure que un simple cabaret de cervesa de mill a Bamako era en realitat la celebració d’un típic casament africà. Per això, quan en Sidiki ens va proposar d’anar a les celebracions nupcials d’un amic seu l’endemà, no vam poder deixar de sospitar que acabaríem igualment decebuts.
Però, al capdavall, en Sidiki havia estat el nostre guia mentre havíem recorregut part del riu Níger i havíem conviscut amb ell durant tres dies al país Dogon i, a més, l’endemà no teníem res més a fer fins a les dotze, quan sortiria el bus cap a Bamako. Vam acabar acceptant.

Mopti és un dels ports més importants del riu Níger. La ciutat ha anat creixent vora l’aigua, al costat de la riba del Bani, una de les branques amb què es divideix el Níger en aquesta zona de Mali, i l’aigua està transitada per una munió de piragües de pescadors i pinasses de transport que recorren el corrent tranquil del riu al Sud cap a Bamako i al Nord cap a Timbuctú.
Vam quedar que en Sidiki ens trobaria a l’ajuntament, on s’havia de celebrar el casament. Duraria dos dies, però tot començava amb la inscripció al registre civil.
Nosaltres, els tres europeus, havíem d’anar caminant pel carrer que resseguia el riu, a l'ombra dels manguers esplendorosos. El Níger s'enfilava tranquil cap al Nord, cap a les àrides terres sudsaharianes. A la seva riba, al costat d'unes pinasses embarrancades en una platja de fang, mitja dotzena de cotxes estaven aparcats vora l'aigua, i els seus amos carretejaven galledes plenes d'aigua per a rentar els seus vehicles. Uns metres més enllà, un grup de dones rentava els atuells de cuina, i aprofitaven que estaven amb l'aigua fins als genolls per a rentar-se el cos, nu de cintura cap amunt, indiferents a les mirades dels vianants. Al centre del riu, els pescadors llençaven les xarxes rodones fent-les voleiar sobre les aigües marronoses.
Vam arribar d'hora a l'ajuntament, un edifici de tres plantes pintat d'ocre, envoltat d'un jardí refrescant. No havia arribat cap altre convidat encara i ens vam esperar fora. Al costat de la tanca una dona cuinava galettes d'arròs sobre un foc de llenya. Un home vell i el seu nét seien al costat del mur, en cadires de plàstic amb publicitat de Coca-Cola, mirant com la dona
cuinava. En veure'ns arribar, el vell va fer fora al nen i oferí de seure al més gran d'entre nosaltres, no perquè fóssim blancs, sinó perquè aquí a l'Àfrica el que compta és el respecte per a la gent gran, la gent amb experiència.
Al cap de poc van començar a arribar els convidats. Els homes anaven vestits força informalment, amb roba de carrer a la moda occidental. Només alguns vestien el bubú tradicional. Totes les dones, en canvi, anaven molt més modades, amb caftans de colors vistosos i llampants, i amb els peus tatuats amb complexos dibuixos visibles sobre les sandàlies. La majoria duia un mocador lligat al cap en conjunt amb el vestit, però les qui no en duien s'havien fet pentinats espectacularment complexos amb rulls, extensions, trenats i cues complicades. Gairebé totes s'havien pintat unes celles arcades, negres i grosses que arribaven gairebé a tocar les orelles. Totes volien mostrar les millors gales.
Una mica més tard van arribar els nuvis: Papa i Sughena Konné. A diferència dels convidats, aquests anaven vestits totalment a l'occidental, la núvia amb un vestit blanc amb guants, vel i collaret incorporat. El nuvi, vestit de negre amb camisa blanca. La jaqueta del vestit conservava encara l'etiqueta del fabricant al puny esquerra, símbol de nou i per tant de distinció. Als dos se'ls veia seriosos mentre es feien les fotografies amb tots els convidats, al jardí de l'ajuntament.
Quan tots els convidats van haver-se fotografiat amb els nuvis, van anar fins al darrera de l'edifici, on hi havia l'oficina d'Estat Civil. Seguint la comitiva, una espècie de griot cridava i gesticulava exageradament, exaltant les virtuts dels nuvis i desafiant als convidats a impedir el casament. Els nuvis l'escoltaven seriosos. Molts dels convidats somreien amb el formalisme.
Un parell de nens del carrer s'havia escolat entre la multitud per a vendre xiclets. Poca gent els feia cas, i concentraven la seva atenció cap a l'interior de l'estreta cambra on els nuvis signaven els papers. La gent s'apilava al defora per a poder-los
veure signar el document. El caos es va generalitzar quan en pocs minuts van venir dos grups més de nuvis amb els seus respectius convidats. Aviat el jardí no va ser prou gran per a albergar tanta gent, ni al pàrquing del costat de l'ajuntament hi cabien més cotxes i motos. L'aire es va omplir amb la cridòria de tres griots esgargamellant-se entre la multitud acumulada. Quan la parella de nuvis va sortir de la sala d'Estat Civil, ja estaven casats. Calia començar les celebracions, i calia deixar lloc per als altres.
Mica a mica tothom va anar cap al pàrquing per a pujar als cotxes o a les motos. En fila índia, vam anar sortint cap al carrer, nosaltres dins un vell renault atrotinat conduït per l'Henry, un amic d'en Sidiki. Seguíem les motos i els altres cotxes en una comitiva sorollosa que recorregué, botzinant tota l'estona, els carrers de Mopti donant dues voltes al barri portuari de la ciutat. Passant pel costat dels terrissaires, els venedors de sal o els dispensadors de gasolina, tothom es girava per a veure la comitiva nupcial, i saludava als coneguts o somreia al pas dels convidats que cridaven visca-els-nuvis.
Vam acabar el recorregut prop de la casa de la núvia, en un carrer sense asfaltar, amb clavegueram obert a banda i banda. La casa, de parets de maons folrats de fang, no es distingia de les altres per l'aparença, però la gran quantitat de gent entrant i sortint de la porta ens va indicar de seguida quina era. Uns quants veïns esguardaven des del llindar de casa seva l'anar i venir dels convidats. Vam entrar a la casa. A la planta baixa hi havia un pati fresc i ombrívol, envoltat d'entrades a un corredor on anaven a parar les habitacions de la planta baixa i l'escala que pujava al segon pis. En unes cadir
es de plàstic al centre del pati s'hi asseien ja els nuvis, i al costat seu, davant o entremig s'hi anaven ficant els convidats que volien fotografiar-s'hi. El fotògraf amb prou feines tenia espai per a poder fotografiar-los i havia de confiar amb el gran angular per a poder fer les fotos entre empentes. Tot i tenir uns trenta metres quadrats, al pati amb prou feines s'hi cabia. Algú va entrar amb una palangana amb uns quants refrescos embotellats banyats en glaçons de gel ja fosos. Amb la calor del matí ja començant a fer efecte, van acabar-se de seguida.
Vam sortir a la llibertat del carrer. Hi havien muntat un envelat amb teles penjades d'una banda a l'altra. Uns quants dels convidats ja s'hi havien assegut a l'ombra, esperant que instal•lessin els instruments i els altaveus per a poder començar la festa. Al terra ja s'hi veien alguns dels tambors i djembés que tocarien després, quan arribessin els músics. Però encara no era hora de festa. Calia una darrera formalitat abans de començar-la. Vam seguir la comitiva que sortia de casa la núvia i vam anar a peu, no gaire lluny, fins a casa el nuvi. A l'interior hi havia també un pati, amb les parets pintades d'un blau cel brut i escrostonat. Just a l'entrada, al rebedor mateix de la casa, tres cabres menjaven herba d'una galleda.
El pare del nuvi s'asseia al terra en un racó del pati, entre els nuvis. Quan vam ser-hi tots, va demanar silenci i va pronunciar unes paraules en bambara, i després, amb un rosari entre les mans, va realitzar unes pregàries i benediccions per al jove matrimoni que els convidats van anar repetint. Quan va haver acabat, els nuvis es van aixecar i van dirigir-se cap a fora. Els convidats els anaven felicitant i els donaven cops afectuosos a l'espatlla.
Vam seguir-los fins a fora. No podríem veure la resta de la festa. No podríem sentir la música que sonaria fins a altes hores de la nit, ni veuríem el ball desenfrenat amb què els convidats celebrarien les noces de la parella. Sabia greu marxar ara que ja formàvem part d'aquella comitiva alegre que havia acompanyat als nuvis durant aquell matí. Però era tard i havíem de tornar cap al centre de la ciutat per a agafar el bus que ens havia de dur a Bamako. Els vam dir adéu amb tristor, però a la vegada satisfets i amb la sensació d'haver-nos tret una espina clavada.
Per fi, aquest cop sí, havíem pogut veure un vrai mariage africain.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...