20 feb. 2010

Memòria Negra

Yo soy aquel negrito
del África tropical,
que cultivando cantaba
la canción del Cola Cao...


Poques vegades en la història de la publicitat espanyola una cançó ha estat tan identificada amb un producte com la famosa cançó del "negret" de Cola-Cao. I poques vegades una campanya publicitària ha mostrat tant bé la visió paternalista sobre Àfrica que podia tenir la metròpoli sobre una colònia.
El Cola Cao va aparèixer al mercat al 1946, i ja ho va fer amb la discutida representació de les figures dels recol·lectors africans amb fruits de cacau al cap. La cançó va ser un èxit a les ràdios a partir del 1955, i quan posteriorment es va fer la versió televisiva de l'anunci, va passar directament a formar part de la iconografia publicitària de l'època franquista.

I és justament aquesta visió franquista, colonialista i propera al racisme sobre l'Àfrica colonial espanyola, la que investiga el documental MEMÒRIA NEGRA.

Ahir en van fer un passi a la Biblioteca Jaume Fuster, organitzat per l'associació
CAUÉ (Amics de São Tomé e Príncipe) i amb la presència del director del documental, el periodista Xavier Montanyà.

El reportatge recull el procés d'independència de la Guinea Equatorial espanyola i la seva llarga dictadura a mans de Francisco Macías i després a mans de Teodoro Obiang. Aborda, amb entrevistes tant a polítics del moment com a exiliats africans, les causes del fracàs de la independència.

No es queda curt amb les crítiques. En una entrevista amb Manuel Fraga Iribarne, parla del paper que aquest va tenir en aconseguir la independència del país africà. A diferència de Carrero Blanco, partidari de deixar les coses en l'statu quo en què es trobaven (possiblement perquè ell mateix tenia grans fortunes invertides en finques agrícoles a la colònia), Fraga lluità per aconseguir la independència. Amb aquest gest esperava acontentar les Nacions Unides i a la vegada esperava que tindria aleshores més dret moral per a exigir el retorn de Gibraltar a Espanya. El testimoni de raga és un dels més representatius del reportatge. En una de les intervencions, diu que tres mesos abans de la independència,va aprofitar el viatge per a caçar un elefant: "Esa fue la parte más interesante", arriba a dir.
Fraga signà la concessió de la independència i el 12 d'octubre del 1968, els equatoguineans havien escollit un president en unes eleccions democràtiques. És irònic pensar que la colònia d'una metròpoli feixista i dictatorial aconseguís la independència i la formació d'un govern per vies democràtiques, i potser és per això que uns mesos després de l'elecció de Francisco Macías com a President de la República de Guinea Equatorial, Espanya es va desentendre totalment de la situació del nou país africà.
Macías, inestable psíquicament, va eliminar tots els seus opositors poc després d'arribar al poder, defenestrant literalment a Anastasio Ndongo després del frustrat cop d'estat d'aquest. Macías imposà una dictadura amb un sentiment antiespanyolista que acabà amb la fugida massiva tant dels colons i les tropes espanyoles, com dels opositors equatoguineans a la dictadura de Macías. La relació espanyola amb Guinea Equatorial s'acabà, i tota la informació es guardà en carpetes classificades.


A diferència d'altres nacions colonialistes com França, Bèlgica o Anglaterra, Espanya encara no ha sabut o no ha volgut analitzar el seu paper a l'Àfrica i realitzar una catarsi expiatòria sobre les seves accions a Guinea Equatorial. Encara que han passat més de quaranta anys, alguns protagonistes continuen vius i convençuts que els ideals que Espanya va dur a l'Àfrica eren necessaris. Alguns fragments del Nodo del documental són increïbles. "Queremos en África hombres que hablen castellano y que recen a Cristo en nuestro idioma", explicava una seqüència. "Los niños infieles esperan vuestra ayuda", proclamava un cartell de DOMUND. Les carpetes amb tota la documentació classificada encara es mantenen segellades i en secret.
Fa temps que el cacau o la fusta han deixat de ser la gran riquesa de Guinea Equatorial. Ara n'és el petroli. I és la flaire del cru que ha fet tornar a Guinea als espanyols. Durant el juliol passat una delegació de polítics i empresaris espanyols van viatjar a Guinea Equatorial. Entre ells Miguel Ángel Moratinos, ministre d'Assumptes Exteriors, i el mateix Fraga Iribarne. El primer va homenatjar la gran feina feta per Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme en el que va ser una gran transició política dient que "fue él quien tuvo la alta responsabilidad de participar en el día de la independencia de Guinea Ecuatorial y hoy regresa con el sentimiento de que Guinea es ahora un país diferente, independiente, soberano, moderno, dinámico y próspero que inicia una nueva etapa en el siglo XXI".
Es va deixar d'afegir que el país continua sota la dictadura fèrria de Teodoro Obiang, després de derrocar a Macías en el cop d'estat del 1979. Ni aleshores ni durant el cop d'estat de Ndongo, Espanya va voler intervenir, i milers de morts van seguir a les repressions sanguinàries. L'interès actual dels espanyols per a restablir relacions amb el minúscul país africà són clares, més enllà de les simpaties que un país de parla hispana a l'Àfrica puguin despertar: als anys 90 es va trobar petroli a Guinea Equatorial, i a Espanya li interessaria que Repsol YPF pogués extreure'n una mica. Els EUA ja fa anys que hi són presents amb inversions multimilionàries per a extreure petroli africà que els alliberi de la dependència del cru àrab, i ara Espanya en vol una part.
Mentrestant, Obiang i la seva família s'han embutxacat personalment més de 700 milions de dòlars en rèdits del petroli del seu país i Obiang s'ha convertit en el cap d'estat més ric de tot Àfrica. Tot i ser el quart productor de petroli de l'Àfrica sudsahariana, dos de cada tres habitants de Guinea Equatorial han de viure amb menys d'un euro al dia, i el govern no ha modernitzat cap de les infraestructures necessàries, ni carreteres, ni escoles ni hospitals. I mentrestant, la família Obiang augmenta la col·lecció de Maserattis, xalets a Califòrnia i mansions a Washington D.C. amb el consentiment d'uns EUA que busquen petroli no islamista.


Quan encara Espanya no ha entonat un mea culpa pel seu paper en l'actual estat de Guinea Equatorial, ara vol tornar per a explotar de nou l'Àfrica que havia perdut. En comptes de condemnar un govern corrupte, s'hi vol aliar per uns quants barrils de petroli.
És typical spanish.

I és que la societat tampoc no ha canviat: als pots de Cola Cao encara continua apareixent la parella de recol·lectors de cacau.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...