24 ago 2009

El mestre del regateig

-Los bereberes, señor, hablamos con el corazón. Los árabes, hablan pensando en el dinero.
Amb cara seriosa intentant transmetre integritat, ulls de murri i somriure còmplice que ensenyava una dentadura amb uns quants buits i molt de sarro, el venedor es posava la mà dreta al cor per a reforçar la seva sinceritat. Amb un castellà après de múltiples converses amb turistes espanyols, m’hauria pogut atendre segurament amb anglès, francès i possiblement alemany, esgrimint els mateixos arguments i evocant les mateixes idees d’honestedat, seriositat i responsabilitat.
-Aquí no venem productes de poca qualitat com els que trobarà en qualsevol botigueta del soco –va continuar en el seu castellà-. Nosaltres som berebers i no pas àrabs. D’aquí no en sortirà estafat.
Per a entrar en qualsevol basar de qualsevol soc de qualsevol medina de qualsevol ciutat musulmana, s’hi ha d’anar mentalitzat en què, si poden t’estafaran. Aconseguir un preu just és quasi impossible, i un s’ha de resignar en que, possiblement, pagarà un preu força més alt del que hauria pogut pagar si sabés regatejar.
El noi que se m’havia enganxat com una paparra just passada la Porta de la Casba de Tànger em volia fer de guia tant sí com no. Tot i que li ensenyava el llibre que duia per a orientar-me i tot i dir-li insistentment que no el necessitava, vaig acabar desistint i deixant-me guiar per ell. “Yo hago esto para sobrevivir”, em repetia. Jo volia anar cap a la Legació Americana, a la part baixa de la medina, i tot i que hi hauria pogut arribar per propis mitjans, en el recorregut laberíntic que m’esperava el noi em podria ser d’utilitat. Mentre caminàvem a pas ràpid baixant pels carrerons empedrats, tortuosos i ombrívols, m’anava explicant detalls històrics dels edificis més vells: la Gran Mesquita del 1291, la madrassa per als joves, la muralla portuguesa,...
-Hoy tiene suerte porque hay mercado bereber –va afegir com si descrivís un més d’aquells edificis històrics.
-Ah, sí? – vaig preguntar intrigat.
-Sí, sólo se celebra unos días determinados, y hoy los precios estarán muy bajos.
Pensava en una plaça oberta, amb productes escampats al terra sobre estores desgastades, amb homes vestits de blau i dones cobertes de mocadors i mans tatuades d’henna. Un bon lloc per a fer-hi fotografies. I potser fins i tot trobaria alguna cosa per a comprar amb el bitllet de 50 dirhams que em quedava.
Vaig deixar-me portar pel noi. Duia ferros a la boca, la cara d’adolescent granissada i una samarreta del Real Madrid. Passàvem pels carrerons sinuosos de la medina. Girant ara aquí i ara allà en aparent aleatorietat, començava a pensar que no hi arribaríem mai quan, al mig d’un carrer, el noi es va aturar.
-Ja hi som.
Jo buscava la plaça del mercat, però allà només hi havia el carrer estret. I en una cantonada un basar modern, amb unes quantes sabatilles penjades a fora, quatre llums de làmina de llautó i un parell d’estores sostingudes del llindar.
-És aquí –em digué somrient el guia, assenyalant l’entrada al basar.
Vaig entrar-hi desconfiant. Allò no era el mercat bereber que esperava trobar-me. L’ampla botiga tenia les parets cobertes de prestatges amb plats i tajins de ceràmica pintada, llums de llautó, babutxes de cuiro tenyit, teteres de llauna, coixins desinflats de cuiro treballat, mocadors i joieria bereber.

El venedor de la dentadura impossible va treure’s la mà del cor i amb un moviment arquejat va indicar-me que pugés per les escales que hi havia al racó de la botiga. El vaig seguir per l’escala, pujant al primer pis, i al segon, i al tercer, passant pel costat de multitud d’estores plegades apilades al costat de les parets dels pisos que pujàvem. Vam arribar dalt de tot, al terrat on el sol brillava sobre les blanques cases de Tànger. L’atlàntic refulgia com un escut d’argent a la badia, i una lleugera brisa en pujava cap al cim de la medina, on s’aixecava el minaret octagonal de la Gran Mesquita. El vent feia tremolar la roba extesa que unes quantes dones penjaven en fils estirats en alguns dels patis que podia veure. A l’horitzó del Nord, retallada suaument entre una lleugera boirina, podia veure la costa espanyola. El mercat bereber m’havia decebut totalment, però des d’aquell terrat al centre de la medina de Tànger vaig poder fer tantes fotografies com vaig voler. Quan ja gairebé havia omplert la memòria de la càmera, vaig dir-li al venedor, que s’havia estat esperant pacientment al costat, que ja podíem baixar. Esperava que em baixés a l’entrada de la botiga, on podria mirar alguna cosa assequible amb 50 dirhams.
-Espere un momento, señor. Quiero enseñarle algo.
S’havia aturat al tercer pis, davant la multitud d’estores i catifes. Volia fer-me seure en una de les cadires on entabanaven els turistes que gosaven entrar al basar. Li vaig insistir que no tenia interès en veure’n.
-Perdone señor, sólo quiero enseñar algunas piezas.
Em va oferir un te. Es gratis sabe. Vaig declinar l’oferta.
Va seleccionar una catifa plegada i la va obrir sobre el terra net i llis. Quadrada, amb un dibuix d’un exèrcit sobre elefants. Els soldats duien pantalons abombatxats, armilla de seda vermella i un turbant daurat.
-Ésta es una magnífica pieza de colección. Diseño tradicional y totalmente hecha a mano por mujeres bereber.
Vaig obrir els ulls amb sorpresa. El disseny era idèntic al d’algun tapís europeu del segle XVII descrivint les guerres contra els turcs. De tradicional no en tenia res. No era bereber. Ni tan sols marroquina. Possiblement li acabaven d’arrencar l’etiqueta de Made in China. Vaig estar a punt de dir-li.
El venedor continuava insistint en les virtuts de la catifa.
-Perdone señor. Mire esto.
Es va treure un encenedor de la butxaca. El va encendre, i va anar passant la flama per la tela.
-¿Lo ve? No quema. Es buena. Primera calidad. Aquí no va a encontrar baratijas árabes. Aquí todo de calidad. ¿Cuanto precio?
-¿Esto? Bueno, al ser Made in China y hecho a máquina no debe valer mucho... ¿100 dirhams?
El venedor em va mirar amb cara de no entendre res. Havia obert la boca com si fos a la consulta del dentista. Al caps d’uns moments, va recuperar la compostura, va amagar l’infame dentadura i els ulls van començar-li a espurnejar.
-¡Perdone señor! –va aixecar una mà indignat-. ¡Esto es puramente marroquí!¿No le gusta? Entonces puede escoger otra.
-Es que tampoco no la podré comprar. Sólo puedo gastar 50 dirhams –vaig intentar disculpar-me.
El venedor em va mirar amb ulls d’incrèdul.
-Podemos enviar a todas partes del mundo. Y puede pagar con tarjeta. ¿Qué le parece esta? Sólo 2.500 dirhams. Hoy precio especial.
-¡Si yo sólo puedo pagar 50 dirhams!
-Perdone señor, yo sólo le he dado un precio inicial. A partir de aquí podemos hablar...
“Con el corazón”, era a punt d’afegir...
-¿Cuanto precio?
-50 dirhams
L’home va tornar a aturar-se. M’escrutava amb els ulls. Estava valorant si prendre’m seriosament o no. Va intentar fer un últim esforç per a vendre’m alguna cosa.
-Mire esta, señor. Sólo 2.000 dirhams.
La catifa que m’ensenyava sí que tenia més pinta de ser bereber, però era de molt poca qualitat.
-¿Cuanto ofrece?
-Yo sólo tengo 50 dirhams.
Se li va acabar la paciència al venedor.
-¡Váyase! ¡Abajo, abajo! ¡Fuera de aquí!
No vaig entendre l’enrabiada. Vaig recollir la motxilla i vaig baixar fins a l’entrada allà on hi havia la quincalleria i els objectes més petits.
-¿Quiere algo barato? Aquí todo barato... – amb el moviment de la mà va englobar totes les prestatgeries i parets-. ¿Le interesa tajin? Aquí buen tajin.
Em va ensenyar una d'aquelles olles tradicionals marroquines, amb base de plat i tapa cònica, de fang pintat de groc i verd. Havia de costar poc. 20 o 25 dirhams, com a molt.
-¿Cuanto vale el pequeño? -vaig preguntar-li.
-¿Este? 250 dirhams.
Vaig aixecar les celles.
-Pero si esto no vale más que 100... ¿No tiene nada más barato? ¿Y estos vasos?
En un racó de la botiga, al costat de les teteres de llauna Made in China havia vist unes caixes de gots de vidre. En una botiga del Barri Gòtic de Barcelona havia vist els mateixos gots, amb la mateixa capsa de cartró i sabia que no podien valdre més de 9 euros (90 dirhams).
-Los vasos valen 200 dirhams.
-¿Qué? ¡Pero si están hechos a máquina y no valen más que 20! Mire aquí, si hasta tienen un número en la base.
Era el número del motlle amb què havien estat fets a màquina. En alguns d’ells la calcomania de color començava a ratllar-se.
-¡Claro que tienen número! –va dir el venedor volent-li donar lògica comercial-. És el número del artesano que ha hecho cada vaso... ¿Cuanto por las dos cosas? ¿Por el tajin y los vasos?
Sumant el seu preu valia tot 450 dirhams. 45 €. Una exageració.
-¿Todo eso? Menos de 100 dirhams.
-¿300?
-Como muy máximo 250. Pero no me convence. Yo sólo puedo pagar 50 dirhams.
Vaig estar mirant altres coses de la botiga. Les joies de plata bereber, les babutxes, els mocadors,... Quan em vaig girar l’home era al terra embolicant els gots i el tajin.
-¿Pero qué hace? -li vaig preguntar.
-250 dirhams, como ha dicho. Y no hablemos más.
-¡Pero si yo no he dicho que fuera a comprarlo! ¿Qué está haciendo?
-Perdone señor, hemos dicho 250 dirhams.
-Yo no. Y además, yo sólo he entrado a mirar. Antes de comprar algo tengo que mirar otros sitios.
Vaig començar a caminar cap a la porta. El venedor em mirava ara amb ulls encesos de ràbia. Em va agafar pel braç i em volia fer entrar de nou.
-Oiga, déjeme – li vaig dir-. Yo iba para la Legación Americana y ha sido usted quien me ha hecho entrar. Yo sólo tenía 50 dirhams para gastar y se lo dije desde el principio.
L’home estava foll de ràbia.
-¿Usted es americano? Porque un español no se comporta así. Habíamos cerrado un negocio... ¡250 dirhams, señor!
-¡Pero qué tontería! ¿Y de dónde ha sacado eso? ¡Increíble!¡No me había encontrado nunca con una cosa similar! ¡Estafado en mis propias narices! –vaig cridar violentat.
Vaig sortir abans que s’hi pogués repensar. Tenia por que el venedor marxés al rerefons de la botiga i en sortís amb una cimitarra. Vaig seguir pels carrers de la medina cap a la Legació. El petit guia, el qui m’havia portat a la botiga, encara em seguia amb cara de desil·lusió. Aquell cop no rebria res de comissió. Veient que me n’anava directe cap a la Legació i que no en podria treure gaire cosa més, em va demanar que li pagués. Vaig donar-li l’última moneda de 5 dirhams que em quedava. Con esto no hay para nada, es va queixar. La meva mirada enrabiada li devia semblar prou justificadora com per a no insistir més. Va girar cua i començà a pujar cap a la casba, on intentaria ensibornar algun altre turista.
Caminant pels carrerons propers a la Legació, passant pels basars de joies i fruita, vaig veure un venedor que, disposant la seva mercaderia als graons d’una escala, fumava tranquil·lament una cigarreta ajupit al costat. Teteres de tot tamany brillaven en la llum del sol que es filtrava entre els teulats de les cases. Entre elles, uns quants gots de vidre per al te. Vaig distingir una caixa de cartró sis vasos idèntica a la que acabava de veure a la botiga. Vaig demanar-ne el preu per inèrcia. Només per a comprovar si aquest també era un lladre com l’altre.
-60 dirhams. Pero puedo dejárselo por 50.

Li vaig allargar el bitllet. Se m'havien passat totes les ganes per a seguir regatejant.

5 comentarios:

  1. Xavier Canal14/9/09 21:29

    Hola Jordi!

    El que no es pot dir és que no fós obstinat!!

    És que es veu que s'ho prenen fatal si no fas regateig! Em van dir que, alguns, si no els volies comprar quelcom, et cridaven "Catalán tacaño!!". Imagina't fins on arriba la nostra fama!!

    D'altra banda, enhorabona pel nou bloc! Què faràs amb l'antic?

    ResponderEliminar
  2. Això del regateig és un art que s'ha d'aprendre... practicant-ho. I malauradament aquí no som ni capaços de saber vendre ni el "famoso tupperware del Mar Muerto"...
    Haurem d'anar practicant.
    Mentrestant seguirem escrivint, en aquest o en l'altre blog! Els dos els mantindré!

    ResponderEliminar
  3. Hola, acabe de descobrir el teu bloc, la teua web i els teus meravellosos viatges. M’agrada.
    Com tu, sempre estic a punt de viatjar i escriure, escoltar, llegir i parlar de viatges, encara que la meua aficció, comparant-me amb tu, és mes modesta i a xicoteta escala.
    Ja m’he fet seguidora. He començat a llegir-te amb este article de Marroc i m’he sentit identificada. Escrius paraules que jo escriuria i has posat fotos que jo tambè tinc al meu álbum, com la de l’aiguador, ja fa anys em vaig fer una foto amb ell. Si t’abelleix llegir un poc del poquet que jo he vist i he escrit (és un bloc jove), estic en http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/

    ResponderEliminar
  4. Hola Mariló! Moltes gràcies per la bona crítica. És un plaer que t'agradi aquest blog, però no tens per què ser tan modesta! He entrat al teu i hi tens bons textos i bones imatges. Enhorabona! Sens dubte un blog per a seguir!

    ResponderEliminar
  5. Gràcies Jordi, m'agrada que t'agrade el que escric i mostre. I si, tal volta com dius sóc modesta quan parle del que faig, és perquè sempre em compare amb els millors.
    He vist que t'has fet seguidor del meu racó viatger, així estaràs al dia del que vaig periòdicament penjant. Tinc encara molt que contar del que he vist i viscut, i com pense seguir viatjant, tindré molt més encara que contar de tot allò que en un futur veuré i viuré. Salutacions i...a seguir llegint-nos mutuament...

    ResponderEliminar

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...