Rastres a la neu

Les extenses cobertes nivals que s’extenen a l’hivern per les muntanyes i boscos del nostre país poden semblar un llibre en blanc per a la majoria de nosaltres. Però si anem amb els ulls ben oberts, podem distingir-hi les lletres, les paraules i les frases que descriuen la vida i els costums dels seus habitants. Fins i tot a l’hivern, els animals més presents i més patents al bosc són els ocells. Els podem veure entre les branques o per sobre les capçades dels arbres, els podem identificar pel plomatge o el so dels seus cants, i són tan presents dins el marc d’un boscatge que si en una pel•lícula no se sent el cant dels ocells dins d’un bosc notem que allà hi falta alguna cosa a banda d’un bon tècnic de so. Els mamífers, per altra banda, són tan difícils de veure en un bosc com fàcils són els ocells. La majoria són d’hàbits nocturns i només surten quan saben que els humans dormim, i d’altres ens ensumen de quilòmetres de lluny i desapareixen abans de topar amb nosaltres. Mentre que a la resta de l’any la seva existència passa més o menys desaparcebuda, a l’hivern és quan podem començar a conèixer aquests mamífers boscans fonedissos. És quan hi ha neu que s'ha de sortir al camp i començar a observar el terra cobert. És força senzill. No cal ser un rastrejador indi per a identificar unes petjades a la neu, i amb unes poques nocions d’anatomia i comportament animal es pot llegir amb força rigor els costums mòbils de la fauna més esquerpa i difícil de veure.

Els esquirols salten d’arbre en arbre, però quan s’han de moure per sobre la neu, deixen un grup característic de dues petges petites i dues més grans just a sobre. La guineu pot avançar a diferents ritmes, però per a economitzar forces ho farà trepitjant amb les potes del darrera sobre les petges fetes per les potes del davant, simulant de vegades un animal de 3 potes. Les llebres i els conills marquen el seu pas per la neu fonda amb una característic Y formada per les dues potes del davant formant el pal vertical per a recolzar-se i caient amb les dues llargues potes del darrera formant una V. La diferència de la mida de les petges és la que informa si es tracta d’un conill o d’una llebre. La precisió i continuïtat dels lagomorfs contrasta notablement amb el desordre aparent dels mustèlids. La marta, la fagina, la mostela i l’ermini tenen totes unes petges irregulars, formant ara grups de tres, ara grups de quatre, saltant i caminant, combinant passos i confonent els ulls poc avesats del principiant. Els cabirols es distingeixen per les dues peülles al fons de les traces i les dues de més petites just al darrera, i els senglars pels sortints transversals just darrera les dues peülles més grosses. Els micromamífers solen arrossegar la cua i deixen una fina línia solcant el recorregut d’unes minúscules traces.

Algunes traces van cap als rierols a la recerca de l’aigua del matí. D’altres segueixen un rastre d’alguna presa. N’hi ha que s’aturen davant d’algun matoll amb fruits tardans, i n’hi ha que passen a llargues gambades fugint d’algun predador. Però totes elles expliquen una història silenciosa. Una història que només es pot veure i entendre quan entrem al bosc nevat amb els ulls ben oberts.