La Cursa dels Nassos

Cada 31 de desembre des de fa deu anys se celebra a Barcelona un esdeveniment esportiu per a acabar l’any. Es tracta de córrer al llarg de 10 quilòmetres per diversos carrers de la ciutat, per a acomiadar l’any cremant calories.

Tot i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona no és tan concorreguda ni té tanta història com la de Madrid, el fet que tingui nom propi (se l’anomena la Cursa dels Nassos, pel personatge mitològic cèlebre que recorre la ciutat durant aquest dia, tot i que jo per dins penso que deu fer referència als nassos que s’ha de tenir per a posar-se a córrer al pic de l’hivern), està fent que cada any augmenti el nombre de corredors i sigui cada cop més popular.

Aquest any, hem estat un total de 8512 corredors els que ens hem calçat les sabatilles esportives, ens hem enfundat dins el paravent tècnic que regalaven i ens hem penjat el dorsal amb el nostre número al pit. Encara falta que s’hi animin més dones (que només representaven el 15% de les inscripcions), però aquesta vegada hi ha hagut fins i tot quatre corredors amb cadires de rodes, que han sortit uns minuts abans per a no tenir problemes a la sortida.
Quan han arribat dos quarts de sis en punt, s’ha donat el tret de sortida i la marabunta humana de corredors s’ha posat en marxa. N’hi havia tants que per a passar per sota el controlador de xips de la sortida s’ha arribat a trigar més de quatre minuts. A partir d’aquí, tot eren avançaments per a intentar sortir del ritme lent de l’inici, marcar el propi ritme i aconseguir un bon resultat, o si més no intentar rebaixar el propi resultat de l’any anterior.

La bona temperatura ha permès poder rebaixar el temps, i aquest any, en comptes de guanyar algun dels corredors kenyans que havien regnat en altres edicions, aquest cop un corredor del Club Atlètic Manresa, José Ríos, hagi estat el primer, amb 28 minuts i 42 segons.

Jo no em puc pas queixar. He aconseguit rebaixar els 48 minuts de les meves anteriors marques (he arribat als 47 minuts 7 segons, i això sense haver pogut entrenar gaire).

Ara es tracta que l’any vinent, el ritme sigui més ràpid i el nombre de corredors més gran. Així, la festa encara serà més grossa.

BON ANY de curses!

L'Home dels Nassos

Avui és l’últim dia de l’any, 31 de Desembre: Sant Silvestre, o més conegut com el dia de l’Home dels Nassos.

Aquest és un ésser mitològic i fantàstic que té tants dies com té l’any, i només surt a passejar al carrer l’últim dia de l’any. Els nens i els babaus pensen que passejant per Barcelona podran trobar-se amb un home amb 365 nassos, però el compte és al revés, i l’Home dels Nassos té a la cara tants nassos com dies li queden a l’any. I el dia 31 de Desembre només li queda un any a la cara.

L’Home dels Nassos, per tant, queda molt ben camuflat entre la multitud de gent que també té un sol nas. Un tret distintiu pot ser que la nàpia és enorme i que no para de mocar-se, però en molts ciutadans de Barcelona es donen les mateixes característiques, de manera que pot ser difícil d'identificar-lo.

Al segle XIX, es realitzava una parada o rua per Barcelona, fent arribar el personatge per mar, rebent-lo a Pla de Palau on seia al migdia mocant-se amb un gran mocador.
Actualment, diverses entitats i associacions ciutadanes també s’han afegit a recordar aquest il•lustre personatge de la nostra mitologia i el fan rondar pels carrers en forma de capgros de cartró, que permet representar molt més gràficament el seu enorme membre olfactiu.

Segons el folclorista Joan Amades, l’Home dels Nassos seria una evolució del déu Janus, el déu romà de les dues cares (una de jove i una de vella) que en aquesta època de l’any, representaria el pas d’un any vell a un any jove per a començar. El mateix mes de Gener deu el seu nom a aquest déu. L’home dels nassos també podria ser una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any. Aquest ésser havia estat representat per un arbre, l’Arbre dels Nassos, a la soca del qual viu l’home dels nassos, que aquest dia es vesteix tot ell de fulles de dotze arbres diferents i de quatre colors i es dirigeix cap a Catalunya.

O sigui que si aneu pel carrer i veieu un home amb una enorme nàpia que no para de mocar-se, aneu amb compte, perquè potser us trobeu davant el famós Home dels Nassos.

Capacitats per a tot

Extret d'un article de l'Avui d'avui, per Eloi Redondo.

L'expedició Pol Sud Sense Límits, que patrocina l'Obra Social de La Caixa, la primera a nivell mundial formada per un grup de persones amb discapacitats físiques que sense cap tipus d'ajut extern recorrerà part de l'Antàrtida en condicions extremes, ja s'ha posat en marxa. Els catalans Xavier Valbuena, que fa vuit anys va perdre una cama en un accident de moto, i Eric Villalón, que tan sols té una visió del 5%, a més del madrileny Jesús Noriega, a qui li falta una mà de naixement, van ser acomiadats ahir de forma oficial i avui volen rumb a Punta Arenas (Xile), des d'on es desplaçaran a Patriot Hills (latitud 88º) a l'Antàrtida.

El president de la Generalitat, José Montilla, el director executiu de l'Obra Social La Caixa, Jaume Lanaspa, i el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, van acomiadar en un emotiu acte a Cosmocaixa els expedicionaris, entre els quals hi ha també dos experts en aventures polars, Ramón Larramendi i Ignacio Oficialdegui. Per davant hi ha el repte de recórrer 250 quilòmetres en una de les zones més inhòspites del planeta, arrossegant cadascú un trineu de 60 kg i suportant temperatures de 40 graus sota zero i vents de fins a 300 km/h.

Montilla va lliurar una senyera a l'expedició perquè l'enlairin quan arribin al pol Sud, que es preveu que sigui el 27 de gener. El president de la Generalitat va destacar que, a més del repte esportiu i científic "s'ha d'afegir un valor social extraordinari perquè demostra la sorprenent capacitat humana que tenim al nostre interior. És un missatge de superació: si volem, podem".

Pol Sud Sense Límits és una iniciativa en col·laboració amb l'Àrea d'Integració Social i Medi Ambient de l'Obra Social La Caixa que té com a objectiu mostrar a la societat la capacitat de les persones amb discapacitats. A més del desafiament esportiu, l'aventura té també gran valor científic ja que per primera vegada es prendran mostres per estudiar els nivells contaminants orgànics i inorgànics.

Vegeu un vídeo de la preparació.

26 de Desembre: Sant Esteve

Jo m’hauria pogut dir Esteve si els meus pares haguessin seguit la tradició de batejar els seus fills amb el nom del santoral. No va ser així i vaig ser batejat amb el nom d’un sant també famós, però des de sempre que m’ha cridat l’atenció el nom d’Esteve. Avui he investigat una mica més sobre l’orígen del sant, i he descobert que té una llarga història.

Esteve és considerat el protomàrtir del cristianisme, és a dir, el primer seguidor de Jesús en ser martiritzat per les seves creences. Va ser un dels set diaques triats pels apòstols per a dirimir les queixes dels hel•lenistes de la primitiva església, quan aquests es queixaven que les dones i nens cristians provinents del paganisme eren menys atesos que els qui provenien de la conversió del judaisme.

Pel propi nom, Stephanos, es pensa que Esteve era un jueu nascut fora de Judea, i la seva llengua materna era el grec. El nom podria ser una traducció grega de l’arameu Kelil, que significa corona.

Esteve va començar aviat a destacar per la seva oratòria i poder de convicció, i els seus discursos van començar a fer guanyar adeptes al cristianisme, principalment entre els mateixos jueus hel•lenistes del seu cercle.

Aviat, però, els ancians i caps de les sinagogues, que veien que els seus feligresos es convertien al cristianisme, van començar a veure’l com una amenaça. Amb falsos testimonis, van mirar de desacreditar-lo acusant-lo d’haver blasfemat contra Moisès i contra Déu, i l’acusació va acabar arribant fins al Sanedrí. Esteve es va defensar de les acusacions queixant-se del desagraïment del poble jueu cap a Déu, que havia enviat el seu fill per a salvar-lo i els jueus l'havien mort. El discurs d’Esteve va desagradar tant al públic que aquests van arrossegar-lo fora de les muralles de Jerusalem i el van apedregar fins a la mort. Es diu que entre els qui guardaven la roba dels qui van apedregar Esteve hi havia Saule, el qui més tard seria conegut amb el nom de Sant Pau.

No es coneix exactament la data de la mort de Sant Esteve, però es creu que va ser entre el 35 i el 45 d.C. El cos va ser enterrat en lloc desconegut fins que el 415 a un sacerdot anomenat Llucià li va ser revelat per somnis que estava enterrat a Cafar Gamala. Les relíquies van ser exhumades i portades a l’església de Mont Sió, fins que el 460 es va construir una basílica a prop de la Porta de Damasc de Jerusalem, prop d’on va tenir lloc el seu martiri.

Si mai aneu a una església consagrada a Sant Esteve i en podeu veure alguna imatge, fixeu-vos si té els trets identificatius: una palma i tres pedres del martiri.

Nombres de bona família

Fa pocs dies vaig adonar-me que tota la vida he estat confonent dos termes: nombre i número. Un nombre és, segons el diccionari de la llengua catalana de de l’Institut d’Estudis Catalans, el resultat de comptar les coses que formen un agregat, i ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat. Un número, d’altra banda, és el nombre amb què una persona o una cosa és designada dins una sèrie o col·lecció. És a dir, el número 7 del carrer del Pi és la casa que fa número 7, però el 7 com a xifra aïllada, és un nombre. Un nombre primer.

Avui he pogut conèixer millor les diferències entre els dos termes aprofundint en la història matemàtica que hi ha darrera els nombres, visitant l’exposició Nombres de Bona Família, que fins el proper 31 de Maig es pot veure al Cosmocaixa de Barcelona.

L’exposició recorre de forma amena i entretinguda la relació que des de fa més de cinc mil anys els nombres tenen amb l’ésser humà. Al llarg de la seva història, l’home ha hagut d’anar resolent problemes cada cop més complicats, per als quals necessitava nombres cada cop més rebuscats: nombres naturals, els nombres enters, els nombres racionals, els nombres reals i els nombres complexos.

Sense entrar en l'obvietat del coneixement que ja tenim d’aquests nombres, l’exposició revisa els diferents nombres que utilitzem al dia a dia i en els camps de la ciència i tecnologia, però posant força èmfasi en curiositats que fan replantejar-nos de seguida l’aparent caos que governa el món.

Comencem per l’1. Semblarà inútil, però no és curiosa aquesta seqüència?

1²=1

11²=121

111²=12321

1111²=1234321

11111²=123454321

I aquesta altra?

0x9+1=1

1x9+2=11

12x9+3=111

123x9+4=1111

1234x9+5=11111

Estrany, oi?

Molts dels nombres que veiem cada dia tenen una qualitat gairebé màgica. I el que és més increïble és que existien fins i tot abans que els humans els descobríssim. La famosa proporció àuria (o nombre d’or) que els arquitectes grecs ja van aplicar als seus temples i que Leonardo va immortalitzar al seu home de Vitruvio, en realitat no és un descobriment humà. Per exemple, la relació entre la quantitat d’abelles mascle i femella en un rusc compleix aquesta mateixa proporció. Els pètals d’una flor, la distribució de fulles en una tija, els nervis de les fulles dels arbres, la relació entre el gruix de les branques principals i el tronc d’un arbre i fins i tot la distància entre les espires d’una pinya o la relació entre la distància de les espires de l’interior espiralat d’un cargol o d’un nautilus són uns quants exemples de la presència d’aquest número a la natura, independentment de la presència de l’home. Potser és per aquesta raó que ens agrada tant aquest número.

Tots sabem també que Pitàgores ja va descobrir el seu famós teorema el 540 aC, amb l’arrel de 2, però sabem que en els DiNA4 i DINA3 que fem servir cada dia la proporció entre altura i base és exactament arrel de 2?

Tothom que tingui una calculadora científica podrà veure fàcilment el número pi amb uns quants decimals i és que més que un número és ja una lletra de l’abecedari grec tan coneguda que fins i tot li han escrit un poema:

Soy π lema y razón ingeniosa

de nombre sabio que serie preciosa

valorando enunció magistral.

Por su ley singular bien medido

el grande orbe por fin reducido

fue al sistema ordinario usual.

El poema és del colombià R. Nieto i a part de rimar, serveix de regla mnemotècnica per a recordar 32 xifres del número: 3,1415926535897932384626433832795...

I després diuen que els poetes no són bons matemàtics...

Un seguit de plafons expliquen molts altres nombres coneguts i no tan coneguts. Algú coneixia per exemple l’últim primer? Doncs va ser descobert el 2006 per Cooper i Boone, dos matemàtics americans que van calcular quin seria l’últim nombre primer. És 2^30.402.457-1. El número té 9.152.052 dígits, de manera que dubto que algun dia s’arribi a fer servir per a algun càlcul. Però, en realitat, la pròpia matèria es queda ben lluny d’arribar a quantitats tan importants. El número total de partícules a l’univers, un número molt més gran que tots els grans de sorra de totes les platges i deserts del món, no passa de 10⁸⁰. Però en canvi, el número de partides d’escacs diferents que potencialment es podrien arribar a jugar és de 10¹²⁰. A veure si en Kàrpov o en Kaspàrov comencen a posar-s’hi de debò...

Anècdotes i curiositats, moltíssimes més.

Números i nombres... Es diguin com es diguin, fan ballar el cap igualment.