Tavertet,
encimbellat al marge dels alts cingles de l’Osona, entre el Collsacabra
i les Guilleries, va romandre aïllat
i sense carretera fins a ben entrat el segle XX. Potser aquest aïllament el va mantenir
al marge del que succeïa a la plana, però a la vegada va aconseguir que
romangués com un dels pobles més tranquils i encantadors de Catalunya. Com els
alts Tepuis de Veneçuela, que
conservaren un passat remot que inspirà a Conan Doyle a escriure el Món Perdut, els cingles de Tavertet també han ajudat a guardar un llegat que s’inicia
a l’època dels íbers, passa per l’edat mitjana i creuant el segle XVIII ha
arribat fins als nostres dies encara molt ben conservat.
Pujar a Tavertet enfilant-se per la carretera que puja de
L’Esquirol és fer-ho per un camí que
ens portarà enrere en el temps i ens durà fins algun dels balcons més bonics de
Catalunya.
El nucli urbà
conserva unes quantes cases del segle XVII a XIX, i les noves construccions s’han
mantingut fidels a l’estil de pedra vista i amples portals i llindars de
finestres que caracteritzen les cases velles. L’Església de Sant Cristòfol, al mig del poble, a la Plaça Major,
és l’edifici més simbòlic, del segle XI i amb un rabassut campanar.
El mateix poble ja té un bonic passeig amb diferents
bancs per a admirar les vistes, però si el que es vol és veure-les en tot el
seu esplendor, convé caminar una mica pel camí del mirador de Sau, des d’on es
podrà veure tot el Pantà.
Aquesta ruta de 2,4 km que voreja el cingle fins al Puig de la Força passa primer per les
restes d’una muralla ibèrica. Encara
hi estan treballant els arqueòlegs, però ens demostra que aquí hi visqué gent
molt abans de l’arribada dels pobladors medievals.
Un ample camí de pedra serpenteja vora el penya-segat i
després rodeja l’anomenada Masia del
Castell, però abans de rodejar-la completament, trobarem un trencall a mà
esquerra que, vertical, baixa per graons de pedra cap a un sender que correrà
uns metres per sota del cingle.
Aquest corriol voreja la paret i s’endinsa per un parell
de balmes que semblen les de les pel·lícules d’homes prehistòrics, com si un
grup de neandertals haguessin d’estar-hi cuinant una cuixa de mamut. De fet, un
grup d’amants de la prehistòria ha fet una sèrie de dibuixos a la roca que
semblen de l’època, i ha recreat com seria un foc improvisat amb un cercle de
pedres i tot al voltant. Fins i tot, per a que ens quedi clar com va la
història, hi ha inscrit un llistat seqüencial de les diferents espècies
homínides fins arribar a l’Homo sapiens.
Des d’aquestes balmes ja es veu l’objectiu final de l’excursió,
el Puig de la Força, anomenat també Roca de Sau. Cal baixar fins al coll
del puig per unes escales tallades a la roca, i enfilar-nos per una espècie de
selva que ens transportarà, a petita escala, a Angkor Wat i les seves ruïnes soterrades per la vegetació a
Cambodja. Aquí hi trobarem també unes ruïnes, del castell del segle XII que va
pertànyer a la família Tavertet. S’hi veuen un parell de murs, sortint per
entre les arrels i fullam dels arbres. Diuen que anteriorment hi havia hagut un
altre castell aquí, el de Cornil.
Tot el que en queda són les parets i una espècie de cisterna (hi ha qui diu que
era la presó).
Segons la llegenda, el
Puig de la Força era un lloc d’aquelarres, on les bruixes es reunien per a
fer conjurs i invocar el diable. Són llegendes només. Si haguessin vingut aquí
les bruixes s’haurien estat de tantes tonteries... Les vistes, des del cim, són
esplèndides. D’una banda tota l’extensió dels cingles de Tavertet i el Pantà de
Sau (i amb sort la punta del campanar que sobresurt del nivell baix de l’aigua).
I de l’altra, just davant, el canó del riu Ter que es perfila entre cims d’agrestes
parets culminats de vegetació. Si no sabéssim que som a Catalunya, ens creuríem
transportats al Món Perdut de Conan Doyle...
