VÍKINGS al MMB

Quan s'observa el mapa de l’expansió víking al món s'arriba fàcilment a la conclusió que van ser un dels pobles més viatgers que ha donat la història.

Ara fa uns dies vaig tenir el privilegi de poder assistir, poc després de la inauguració, a la presentació de l’exposició VÍKINGS a un conjunt de bloggers aficionats a la història i a la cultura per part de la seva directora tècnica, Elvira Mata.

L’exposició VÍKINGS és una forta aposta per part del Museu Marítim deBarcelona, i vol ser una exposició que trenqui tòpics i desafiï mites d’un poble que, a través de la literatura i el cinema hem acabat associant amb bàrbars, invasors i saquejadors.

Amb una disposició diàfana, plena de cartells informatius, mapes, jocs interactius i prop de setanta vitrines amb un total de 482 objectes (el 95% dels quals són originals), l’exposició VÍKINGS ens endinsa en el coneixement d’una societat principalment dedicada a l’agricultura, la ramaderia i el comerç que a causa de la necessitat d’espai i aliments va haver de deixar l’Escandinàvia natal per a buscar noves terres. Van viatjar per l’Atlàntic Nord fins a Islàndia, Groenlàndia i Nord Amèrica, pels rius de l’Est fins a Rússia i Constantinople i pel Sud a França, Illes Britàniques i part del Mediterrani.

L’exposició VÍKINGS ha estat organitzada conjuntament amb l’Statens HistoriskaMuseet d’Estocolm i Museumspartner, i està estructurada en vuit àmbits diferenciats que tracten diferents aspectes de la seva cultura: la seva vida quotidiana, mitologia, artesania, vaixells,...

L’última gran exposició sobre els víkings feta a Catalunya va ser organitzada el 1991 pel mateix museu d’història de Suècia i la Fundació La Caixa. Que ara 23 anys més tard els Víkings tornin a desembarcar en una nova exposició és un privilegi que els aficionats a la història i els pobles del mar no ens podem perdre.

És una exposició per a veure en calma, apreciant tots els detalls de l’artesania que veiem a les vitrines: algunes claus (que duien les dones a sobre durant tot el dia), fermalls per als vestits, robes de llana,... 

En unes altres vitrines veiem rastres de la seva extensa xarxa comercial, des de monedes de tot arreu d’Europa fins a joieria provinent d’Àsia central. 

L’exposició segueix també un fil cronològic des de l’inici de l’era víking (amb el saqueig de Lindisfarne el 793 d.C.) fins el 1066 d.C. amb la batalla de Hastings.

Una de les mostres més espectaculars de tota l’exposició és la reconstrucció, amb els perns que subjectaven les planxes de fusta, de la proa d’una nau víking. Els perns estan penjats amb fils de pescar i la seva disposició dóna tot l’aspecte de ser a punt de navegar. Quatre grans pedres amb runes inscrites ens informen del registre escrit que els VÍKINGS van deixar.

A més dels objectes a les vitrines també s’ha portat una reproducció a escala real del vaixell Gokstad (l’original del qual es troba al Vikingskipmuseet d’Oslo) feta a les drassanes del Viking Ship Museum de Roskilde, a Dinamarca, amb els mateixos materials i les mateixes eines amb què es va construir l’original.

L’exposició acaba trencant l’últim (i potser més extès) estereotip associat a la cultura Norse: el casc amb corns. Els cascs víkings no en duien. L’error es va generar a partir de la representació, el 1876, de l’Anell dels Nibelungs de Richard Wagner. Hunding, un dels personatges de l’òpera, d’inspiració nòrdica, va aparèixer amb un casc amb corns, i donada la popularitat de l’òpera va acabar associant-se amb tota la cultura víking.

Un conjunt d’activitats complementàries com cursets de joieria, navegació en vaixell, gastronomia i fins i tot viatges a les terres dels víkings es realitzaran durant el temps en que l’exposició sigui oberta per a donar a conèixer encara més la cultura vikinga.

El proper 7 de juny hi haurà la propera sortida en el pailebot Santa Eulàlia per a parlar d'arqueologia i víkings amb Jordi Serrallonga, i el proper 10 de maig s'inicia el taller de joieria víking.

Podeu veure amb detall totes les activitats a la web del Museu Marítim de Barcelona.

#víkingsMMB

Exposició oberta fins el 28 de Setembre.

La caiguda del mur de Berlín, 25 anys

El proper 10 de novembre es compliran 25 anys de la caiguda del mur de Berlín. Les celebracions a Alemanya prometen, i ja comencen a altres punts del món per a recordar el final de l’era comunista i la separació d’un país ara unificat.

Des de l’11 d’abril fins l’11 de maig s’exhibeixen al Palau Robert de Barcelona un recull de 65 fotografies del fotògraf alemany Daniel Biskup.

L'exposició "La caiguda del mur de Berlín, 25 anys", es pot veure a Barcelona gràcies a l'Oficina NacionalAlemanya de Turisme, l'Oficina de Turisme de Berlín i Airberlin.

Daniel Biskup, nascut a Bonn el 1962 és un dels fotògrafs alemanys de més prestigi i ha fotografiat nombroses personalitats, entre ells Angela Merkel, Vladímir Putin, George Bush, Mikhaïl Gorbatxov, Gerhard Schröder, Bill Gates, Karl Lagerfeld, Claudia Schiffer, Selma Hayek, Roger Moore i especialment Helmut Kohl, a qui va acompanyar com a fotògraf personal. 

L’exposició mostra la vida a Berlín durant els dies posteriors a la caiguda del mur, el retrobament de les famílies dividides i el descobriment comú de les dues societats separades.

Exposició gratuïta. Fins  al’11 de maig.

Lloc: Palau Robert, Barcelona

Turisme animal responsable amb FAADA

Al proper viatge que facis vols entrar en una gàbia amb tigres domesticats per a abraçar-los? Vols nedar amb dofins? Un passeig en elefant?

L’ONG FAADA (Fundació per a l'Assessorament i Acció per a la Defensa dels Animals) ha creat una web especial per a que els viatgers que ens agrada interactuar amb els animals durant els nostres viatges prenguem consciència de com viuen aquests animals quan no hi ha turistes a prop.

A la web www.turismo-responsable.com es posa de manifest el perill que representa el turisme sobre la fauna local quan es tracta d’avistaments, compra de souvenirs, espectacles animals o fins i tot el consum de certs plats gastronòmics.

Si som conscients de l’impacte que com a viatgers podem tenir sobre els costums animals locals, potser podrem evitar l’extinció d’algunes espècies. A la web, s’expliquen alguns casos que fan posar els pèls de punta, com el temple tailandès on els visitants poden entrar a les gàbies dels tigres que en realitat estan tot el dia drogats. O podem conèixer el cas d’un centre de recuperació d’elefants que en realitat mostra espectacles amb animals orfes després que matessin els seus pares. O altres crueltats amb animals d’espectacle, com les cobres a qui es cus la boca a la Índia per a que no puguin mossegar al seu encantador.

A la web es menciona quines actuacions podem fer els viatgers per a assegurar que els animals que veiem en els nostres viatges estan ben cuidats i que les activitats que fem no comporten perill per a cap espècie.  A la vegada, també hi ha un llistat d’agències de viatges compromeses amb el respecte a la natura i que faran que, en el nostre proper viatge, l’experiència natural sigui, a més, inòcua per a nosaltres i per als animals.

www.turismo-responsable.com

Derbi Terra Adventure al Mongol Rally

Aquest post és sobre un viatge que encara no he fet. Però com a mínim ja tinc el vehicle per a fer-lo, que és un bon punt d'inici. I és que en Jaime Núñez, un motorista aventurer que ha recorregut els cinc continents va fer servir una moto com la meva, una Derbi Terra Adventure, per a recórrer el Mongol Rally fins a Ulan Bator el 2010.

Però una cosa és tenir la moto i l'altre fer el viatge, una cosa molt diferent que no només demana el temps per a fer-ho (prop d'un mes anant a menys de 100 km/hora), sinó que també demana estar una mica tocat, perquè la gràcia del rally és recórrer-lo amb vehicles de poca potència (i normalment vells). Els cotxes no poden superar els 1.200 cc i les motos els 125. Per això cal tenir una certa audàcia o gosadia per a recórrer els 14.000 km  fins a Ulan Bator. No és una cursa contra els altres participants, sinó una aventura personal per a superar totes les limitacions de la potència i els problemes de la ruta i descobrir la bellesa de Mongòlia.
El Ral·li de Mongòlia va començar el 2004 i des d'aleshores ha anat guanyant adeptes.
Avui dissabte ens en parlen, presentant dos documentals diferents, el mateix Jaime Núñez (edició del 2010) i Ricardu Fité, que hi va participar el 2011 en una Yamaha SR 250.

Per si voleu anirmar-vos, aquí teniu un petit trailer del documental:

L'acte se celebrarà a partir de les 18h al Centre Cívic El Sortidor, a la Plaça del Sortidor 12 del Poble Sec de Barcelona, organitzat per CINEMA SOBRE 2 RODES. Entrada lliure

Després de passar els dos documentals hi haurà un torn de preguntes i xerrada amb els protagonistes, amb l'alicient de poder veure els mateixos models de moto que es van utilitzar per a l'aventura. Com a model de Derbi em van convidar a dur-hi la meva, així que tindré el privilegi de mostrar la moto al públic. 

No sé... Potser fins i tot m'animo l'any vinent a participar-hi: Ulan Bator, sobre un mapa, no sembla tan lluny...

Un passeig pel Parc del Riu Llobregat

És ben cert allò que diuen que sovint no apreciem allò que tenim més a prop. Encara diria més: sovint ni coneixem que existeix.

Ho vaig poder comprovar fa un parell de setmanes quan vaig anar al Parc del Riu Llobregat convidat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la revista Descobrir Catalunya.

El Llobregat és un dels grans rius catalans i des del seu naixement a Castellar de n’Hug fins a la seva desembocadura al delta del sud de Barcelona les seves aigües recorren 175 quilòmetres. El Parc engloba els últims trenta quilòmetres del riu, que transcorren zona metropolitana des que passa per sota el Pont del Diable a Martorell.

Des que el riu va patir la industrialització al segle XX, el seu curs es va veure alterat i contaminat de manera que els pobles que el vorejaven el van passar a ignorar. Des del 2007, però l’AMB ha començat a restaurar l’estat del riu i l’ha convertit en un espai natural que ha recuperat els valora ambientals i socials.

Actualment, les vores del riu són ja un espai lúdic on els caps de setmana els veïns i gent de fora vénen a passejar ja sigui a peu o en bicicleta per a recórrer un espai natural que teníem ignorat al pati de casa. 

Vam poder conèixer d’aprop les millores que ha realitzat l’AMB començant el recorregut des de l’estació de tren de Sant Boi de Llobregat. Un petit pont creua el Canal de la Dreta, del segle XIX, que subministrava aigua a les antigues fàbriques locals. 

Aquí comença el Parc Fluvial de Sant Boi de Llobregat, amb uns quants arbres típics de ribera que ens recorden com devia ser el riu fa uns segles: salzes, pollancres, freixes, àlbers i figueres. Alguns trams del riu estan tan coberts de canyes (espècie invasora) i canyís (l’espècie local) que no sembla que ens trobem prop d’una gran ciutat, sinó allunyats de qualsevol centre de població i enmig de la natura en alguna selva remota.

En un parell de punts distingim unes construccions que fan girar el curs del riu: són per a crear una meandrificació, per alentir l’aigua del riu i aconseguir que les espècies vegetals i animals que hi habiten sobrevisquin millor. Cal que les estructures aguantin les elevades variacions de cabal que pateix el riu (típicament mediterrànies) des de 4-5 m³/s fins als 4.000  m³/s que va superar amb els aiguats dels anys 60.  

Passem pel costat de la passera de Cornellà, que permet als peatons i ciclistes superar el riu per a connectar les dues riberes, i a la vegada serveix com a magnífic punt per a veure les panoràmiques. Des d’aquí veurem l’extensió de la part baixa del riu, coberta de vegetació. A partir d’aquí podem veure també la mota construïda a la vora del camí per a evitar que les aigües d’una possible riuada inundessin els camps agrícoles que hi ha a l’altra banda. Aquí és zona de conreus, com es pot evidenciar en una de les sales de Can Comas, una antiga masia antiga que serveix de seu i centre d’interpretació del Parc Agrari del Baix Llobregat. 

Aquí descobrirem la importància agrícola del delta del Llobregat, i algunes anècdotes, com per exemple que el Prat del Llobregat és el principal productor de carxofes de Catalunya (7.340 tones l’any) i que a l’estació de tren del Prat hi havia una cambra amb gel per a poder enviar verdura fresca a París. 

El camí vora el riu segueix fins al Parc Lúdic Fluvial del Prat de Llobregat, una àmplia zona ajardinada vora el riu dominada per dues torres. Una d’elles és el que resta d’una antiga fàbrica: de maons d’obra vista i esvelta, la xemeneia és un record de l’època en què el riu estava molt industrialitzat. I molt a prop, una altra estructura, de formigó amb una escala de cargol metàl·lica que s’hi enfila, hi ha la torre de descàrrega del tub de salmorres, una conducció que porta aigua amb excés de sal procedent de les mines de sal que hi ha riu amunt fins a abocar-la inòcuament al mar.

Ens enfilem a la torre i obtenim una vista esplèndida des del Parc de Collserola fins al mar, passant per Montjuïc i fins i tot amb la possibilitat de veure Montserrat.

Acabem el nostre trajecte (tot i que hi ha la possibilitat d’arribar fins a les platges vora el mar), a prop de l’aeroport. Als aiguamolls propers, els ocells semblen no espantar-se del soroll continu dels avions que aterren a l’aeroport, i fan una vida tan tranquil·la que és fàcil observar-los amb prismàtics. Només de tant en tant, en sentir un avió apropant-se, ens adonarem que som prop d’un lloc civilitzat. Si no fos per aquestes petites interrupcions, passejant pels Espais Naturals del Delta ens creuríem, tot d’una, que som enmig d’una natura aïllada.