Despertaferro!

Semblarà que ara m’ha sortit la vena independentista, però és que avui he aprofitat que tenia set per a beure una de les llaunes de la beguda Despertaferro! que vaig comprar el dia 11 a les paradetes instal·lades a l’Arc de Triomf de Barcelona. Entre botiguetes d’estelades, boines i llibres reivindicatius, hi vaig trobar un petit bar on, a banda de cervesa Moritz i aigua, hi venien també un pack de tres llaunes de beguda Despertaferro!

Les llaunes són de la mida d’una de Red Bull, i l’etiqueta, tot i variar de color de fons i de text segons la composició de la beguda, sempre té com a protagonista la figura d’un almogàver de còmic.

Quan les vaig veure a la paradeta no vaig poder evitar de comprar-les. El còmic del qual està treta la imatge, de l’Oriol Garcia Quera, era un dels que de jove havia llegit més assíduament. Potser és per això que l’anomenen el “Refresc de la joventut catalana” o potser és pels colors vius de les etiquetes que les poden fer més atractives per a aquest sector de la societat: taronja, verd i marró.

La beguda que he tastat avui és de taronja, pastanaga, llimones i vitamines ACE, i evidentment, té l’etiqueta taronja. Amb aquesta composició no m'esperava gran cosa, i realment el seu gust no és extraordinari, però per a aplacar la set és força efectiva.

Tinc reservades les altres de te verd i una d'energètica a base de taurina per a un altre dia. Suposo que aquesta última tindrà un gust similar al Red Bull, que la veritat és que no m’entusiasma, però tot sigui per a fer país, tard o d’hora l’hauré de provar. També n'hi ha de cola amb guaranà, per a aquells que s'atreveixin amb gustos exòtics. La marca és produïda per la XECNA (Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional), i sent que etiqueta completament en català bé val la pena de provar-ne els productes, oi?

I sabent que en Dietrich Mateschitz, el propietari del Red Bull és l’home més ric d’Àustria gràcies a la seva empresa, potser resultarà que els de la XECNA acabaran fent-se milionaris. Si voleu ajudar a que ho aconsegueixin, el proper cop que veieu una llauna, si us plau, compreu-la.

L'Escola Yi, Trenta anys d'art abstracte xinès

Poques vegades es pot gaudir d'una exposició recopiladora tan extensa com la que fins el 21 de setembre es pot veure al Caixafòrum de Barcelona sobre l'art abstracte xinès. Amb més de 80 obres d'un total de més de 40 artistes, la mostra permet descobrir les diferents formes del que s'ha anomenat l'Escola Yi xinesa. El terme Yi és difícil de definir sota una mentalitat occidental, però alguns autors han volgut veure-hi la representació d'un estat de contemplació i meditació dels creadors, la manera en què els artistes o els poetes pensen sobre el seu entorn o l'observen. L'art abstracte xinès, però, no es pot equiparar a l'occidental pel que fa a les dicotomies entre objectivitat i subjectivitat, entre obra d'art i artista, entre forma i significat, sinó que s'ha d'entendre com una expressió directa de la realitat viscuda per l'artista, i una representació del que la memòria de la realitat significa per a ell.

Des de finals de la dècada del 1970 l'art abstracte xinès ha anat evolucionant des d'un inici d'art titllat de burgès purament contrari al govern, com una espècie d'art underground que anava en contra dels cànons estètics del maoisme, passant per una mena de creació metafísica oriental inspirada per la modernitat i la postmodernitat occidental fins a acabar en una activitat de meditació d'inspiració zen.

L'Escola Yi es divideix en diferents tendències segons les èpoques. Dues de les més importants són el Yi Xiang, o "imatge mental", en què els pintors, que podien passar hores senceres contemplant un paisatge, intentaven imbuir-se de la natura del que veien per tal de pintar més tard a casa el que en quedava a la memòria. La producció era de quadres indefinits, difosos, de traços grossos i borrosos.

El Yi Li, o "principi mental", utilitza les formes geomètriques per a definir la realitat i l'ús de l'esfera es fa omnipresent.

A finals dels 90 el maximalisme representat per la repetició constant i obsessiva va ser l'imperant dins l'abstracció xinesa, i hi ha algunes bones representacions en l'exposició. És de destacar l'obra Petges dactilars sobre paper d'arròs, una mostra clara d'una expressió de la confusió de l'artista i la societat que representa davant la globalització del món en què tot acaba sent com un paper d'arròs, on cada persona i cada acte no són més que petites petges dactilars, cadascuna igual a la del costat.

Si hi aneu no deixeu de mirar i contemplar el Vent mut de Qin Yufen, l'obra que hi ha just a l'entrada de l'exposició. D'unes estructures de bambú (el material de construcció per excel·lència fins i tot a la Xina actual) pengen una centena de ventalls de tela blanca, amb mànec de bambú. Com que es troben al costat de la porta, una suau brisa provinent de l'exterior fa moure lleugerament els ventalls, sense soroll, donant exactament l'efecte d'un Vent mut de canvi.

És de les poques obres abstractes el títol de la qual es pot entendre perfectament.

Homenatge a Josep Moragues

Avui és la Diada Nacional de Catalunya. Devem ser dels pocs països que celebrem la nostra diada no el dia de l'aniversari en què ens vam constituir com a país, sinó el dia en què vam perdre els nostres drets.
L'11 de setembre ja era un dia històric molt abans que els xilens o els americans se'l fessin seu, i suposo que ha estat justament per a permetre que la història no s'oblidi que el Museu d'Història de Catalunya, ha obert les seves portes al públic gratuïtament.

Amb ganes de viure la Diada d'una forma diferent m'hi he deixat caure per a veure què hi explicaven. Dins la sala destinada a explicar la Guerra de Successió, cada mitja hora un guia hi explicava les causes i les conseqüències de la guerra. En només 30 minuts, per tal que un altre guia el pogués rellevar i pogués explicar el mateix a una altra tanda de visitants curiosos, el guia que ha fet l'explicació per a mi i una quarantena més de persones, un noi barbut, eixut i vestit amb texans, samarreta blanca i sandàlies del Decathlon, ens ha descrit des de l'inici de la guerra amb la mort de Carles II (el Hechizado) fins a la caiguda de Mallorca el 1715 que va significar el final de la guerra.

En un veritable esforç per a resumir tot un extens període, ha aconseguit encapsular un episodi vital de la nostra història en mitja hora escassa, amb temps i tot per a incloure alguna anècdota i fet curiós (com per exemple que el regal de noces que Catalunya va fer al candidat Carles III d'Àustria va ser la primera òpera representada a la península Ibèrica, "Il più bel nome").

Però el que m'ha sorprès més de tota l'explicació ha estat la referència a una calavera que penjava a l'interior d'una caixa metàl.lica en un dels plafons de l'exposició.

"Tothom ha sentit a parlar de Rafel de Casanovas i el paper que va tenir durant el setge de Barcelona", explica el guia. "Però en l'imaginari col·lectiu de l'època, l'heroi del setge va ser un altre home. Al capdavall, Casanovas, ferit a la cama, va aconseguir falsificar els papers de defunció i escapar de l'hospital disfressat de capellà, per anar a passar els seus últims dies a Sant Boi fent d'advocat. No hi ha gaire heroïcitat en això, oi?".

El veritable heroi de l'11 de setembre, del setge de Barcelona i de la resistència final contra els felipistes, explica el guia, va ser Josep Moragues, l'home de la calavera.

Josep Moragues i Mas, nascut el 1669 a Sant Hilari Sacalm en una família de pagesos, va unir-se al grup de vigatans que s'oposaven a les contínues penetracions de l'exèrcit francès a les seves contrades. Amb un sentiment de profund odi contra els francesos, els vigatans van entusiasmar-se amb el candidat Carles III proposat pels aliats.

Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte de la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, compromís dels catalans d'aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona el 1705. D'aquesta manera, els vigatans prenien una posició contrària a la dels felipistes, coneguts com a botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà.

Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats. Fins el 1707 formà part del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, el regiment d'elit català de l'exèrcit, i ben aviat ascendí en l'escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d'Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos.
Quan Carles III esdevingués emperador d'Àustria el 1711, amb la mort del seu germanastre, els anglesos van tenir por a un poder massa gran en mans d'Àustria, i van apressar-se a signar la pau amb França. El Tractat d'Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l'aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Entre d'altres, Anglaterra va rebre Gibraltar i Menorca.

Els interessos de Catalunya, però, no es van tenir en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d'aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als borbons però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué després del Setge de Barcelona l'11 de setembre del 1714.

El 1715, evitant solucions fàcils, fuig a Mallorca per continuar lluitant i en tornar a Barcelona és fet presoner el 22 de març després de ser delatat.

Moragues fou jutjat i el 27 de març de 1715 se li van retirar públicament tots els honors militars, se'l descalçà i fou vestit amb una camisa de penitent, arrossegat posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, fou degollat, decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció en llatí que deia:
“Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”
Hi restà dotze anys fins que a petició de la seva vídua es va retirar.

Quan surto del museu, amb la història fresca en la meva ment, vaig a buscar la bicicleta a la Plaça de Pau Vila i passo pel costat d'un discret monument. De fet, és tan discret, que si no fos perquè algú hi havia deixat flors al terra no m'hi hauria ni fixat. Entre els arbres de la plaça, gairebé en sembla un més: un gran màstil de fusta, com si es tractés d'un vaixell ancorat al formigó de la plaça, coronat per una gran senyera. Al seu peu, en una placa amb relleu es llegeix:

A Josep Moragues
(Sant Hilari Sacalm 1669 – Barcelona 1715)
General partidari de l’arxiduc Carles III d’Àustria.
Es va distingir en la guerra de Successió i va col•laborar des de l’exterior, en la defensa de Barcelona en el setge de 1714.
Capturat per les tropes de Felip V fou executat i el seu cap va estar dotze anys tancat en una gàbia i penjat al Portal de Mar – molt a prop d’aquest lloc- per advertiment als vençuts. La seva figura és un símbol de la defensa de les llibertats dels catalans.

Lo cap d’en Josep Moragues:
Viatger, vingues d’on vingues,
si tens lo cor honrat,
Flecta els genolls i prega,
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragues,
lo nostre general.
Àngel Guimerà (1887)

Pujo a la bicicleta i torno cap a casa. Mentre pedalo, penso en el gran error que estem fent: portem flors al monument de Casanovas quan potser ho hauríem d'estar fent al monument a l'home que no va deixar de lluitar mai pels seus ideals, l'home que va acabar morint per Catalunya. Potser l'any vinent hauríem d'estar oferint flors al monument a l'autèntic heroi de l'11 de setembre: Josep Moragues.

Ukiyo-e. Imatges d'un món efímer

L'edifici de La Pedrera al Passeig de Gràcia barceloní serveix fins d'aquí a una setmana de marc incomparable per a l'exposició de gravats japonesos dels segles XVIII i XIX més excepcional que s'ha fet mai al nostre país.

Ukiyo-e es pot traduir com "imatges d'un món fugaç, efímer". En contraposició del món immutable i sagrat associat a les imatges religioses o escenes mitològiques, els gravats de l'ukiyo-e feien referència al món terrenal i de la vida quotidiana.

El món de l'espectacle va ser un dels primers en utilitzar aquesta tècnica de gravat per a poder fer publicitat dels seus actors i les seves obres, ja que al públic li agradava, després de veure una obra de kabuki, endur-se a casa una estampa de l'actor principal interpretant alguna escena especialment emotiva. Així, gran part de la col·lecció està dedicada a aquests gravats artístics que representen actors teatrals, però també n'hi ha de lluitadors de sumo i d'escenes quotidianes de les belleses que habitaven els barris de plaer. Quan aquestes sortien a passejar, ho feien amb les seves millors vestimentes, i aviat els comerciants i fabricants de teles es van adonar que aquestes podien ser les seves millors models. Els regalaven les robes i s'acuitaven a fer-ne fer gravats per tal de mostrar les últimes tendències de roba i fer-les servir de catàlegs promocionals.

L'exposició mostra, amb més de cent trenta obres, l'evolució de la tècnica des de mitjans del segle XVIII, amb l'aparició dels nishiki-e (estampes de brocat, amb luxosos gravats policroms) fins a l'aparició de les tècniques importades d'occident a partir de l'obertura del japó a mitjans segle XIX, com l'ús de la perspectiva o del blau de Prússia.

Amb obres de mestres indiscutibles com Kitagawa Utamaro, Suzuki Harunobu, Utagawa Toyokuni, Katsushika Hokusai i Ando Hiroshige entre d'altres, s'exploren totes les temàtiques associades a aquest tipus d'imatge, des del món de l'espectacle fins al món paisatjístic passant pel món de l'erotisme.

De les moltes obres impressionants que hi ha exposades, entre les quals hi ha la famosa "Mont Fuji sota la gran onada de Kanagawa" de Hokusai, sens dubte la més coneguda de totes les estampes d'Ukiyo-e a causa de la seva espectaularitat, m'ha cridat l'atenció una altra estampa molt més simple però no per això menys atractiva.

Es tracta de "Yokkaichi, la 43a etapa" de l'obra d'Ando Hiroshige "Les 53 etapes del Tokaido", i es classifica dins de la temàtica d'estampes de viatge. L'escena del riu Mie no pot ser més senzilla. En un petit pont de fusta, un camperol corre darrera el seu barret que s'escapa rodolant. Al mig del pont, el mateix vent que ha arrabassat el barret de l'home fa voleiar la capa groga d'un altre personatge. Al centre de la imatge, les fulles d'un salze es remouen amb la violència de l'oratge, mentre que al fons, els canyissos es vinclen per la força de la brisa. A l'esquerra i al fons s'intueixen les teulades d'un petit poble, i els màstils de les barques al port ens anuncien que es tracta d'un poble de pescadors.

La senzillesa de la composició no treu res de la complexitat de la seva elaboració. No només és de meravellar-se de la delicadesa del traç d'Hiroshige o del seu humor en l'escena del barret. Aquí el principal protagonista és el mateix estampador, el qui, seguint la imatge del dibuixant, ha creat la planxa de fusta per a poder-ne fer les còpies impreses.

La millor manera de gaudir de l'exposició és amb les explicacions de les magnífiques visites guiades que ofereix l'exposició i que permeten als visitants fixar-se en detalls que d'altra manera potser els passarien per alt. Si podeu, agafeu tanda, poseu-vos els auriculars que permeten a la guia poder fer-se entendre a tot el grup sense haver de cridar i deixeu que amb una gran capacitat de síntesi i descripció, la guia us endinsi al fantàstic món de l'Ukiyo-e. I si no esteu de sort i ja no podeu afegir-vos al grup guiat, com a mínim no us perdeu el vídeo que hi ha en una petita sala al mig de l'exposició. S'hi mostra com és l'art de crear una estampa segons la tècnica de l'Ukiyo-e, i veient-lo s'ha de reconèixer que més que del dibuixant, el mèrit en la creació de les estampes és del propi estampador. És aquest el qui imprimeix les obres, des del traç de tinta negra fins a les impressions dels colors. Però és també l'estampador el qui ha de crear el motlles per a imprimir. A base de ganivets i gúbies aconsegueix que cada un dels traços que el dibuixant havia deixat sobre paper, quedin en relleu sobre una fusta de cirerer. Després mullarà amb tinta aquest relleu, hi premerà el paper amb diverses pressions per a aconseguir diferents tonalitats de negre i sobre d'aquesta primera capa hi anirà imprimint els diferents colors de la policromia en estampes successives. Aquesta feina de tallar les estampes és immensament complicada. Cabell a cabell, tija a tija, fulla a fulla, cada petit traç que el dibuixant havia fet sobre el full, l'estampador l'ha de deixar en relleu sobre la fusta, una feina que, en el cas de "Yokkaichi, la 43a etapa", es complica encara més per la presència de les fulles del salze, el camp de canyissos i les herbes del centre de la imatge.

En definitiva, ser dibuixant era una feina que requeria talent, però ser estampador era una feina que a més de talent requeria una paciència extrema. Un veritable treball de "xinos", o més ben dit, de japonesos.

N'hi ha ben bé per a treure's el barret.

El Renaixement a Prato

Fins al 28 de setembre es podrà veure al Caixafòrum de Barcelona l’Exposició “Entre el Sagrat i el Profà, El Renaixement a Prato”. S’hi mostren 59 obres d’entre el segle XIV i XIX provinents del Museo Civico di Prato, a la Toscana italiana, que ha decidit donar a conèixer les seves obres fora de les seves instal•lacions mentre aquestes últimes s’estan renovant.

La importància de la ciutat de Prato com a centre mercader i mecènic des del Renaixement fa que es pugui gaudir d’una selecció d’obres de grans autors de diferents èpoques, començant per la predel•la de les Històries del Cíngol Sagrat, de Bernardo Daddi, del segle XIV. S’hi mostra l’arribada a la ciutat de Prato del cíngol de la Verge Maria, una de les relíquies més preuades de l’Edat Mitjana, que es guarda a la catedral de la ciutat i que només es mostra al públic cinc cops l’any, des d’un púlpit de marbre esculpit per Donatello.

La mostra és una exhibició de la potència del mecenatge de l’època, impulsat per grans mercaders enriquits, el principal dels quals va ser Francesco di Marco Datini i posteriorment va destacar la família Mèdici. Classificades pel segle a què pertanyen, cada secció mostra obres mestres del millors artistes que se seucceïren als tallers de Prato. Del Quattrocento destaquen Lorenzo Monaco, Francesco Botticini i el duo Fra Filippo Lippi i Fra Diamante, dels quals es presenta l’obra Nativitat entre Sant Jordi i Sant Vicent Ferrer, que il•lustra aquesta entrada del blog. Del Cinquecento s’ha de mencionar especialment Ludovico Buti, Maso de San Friano i Santi di Tito.

Del realisme del Seicento destaca especialment el Noli me tangere de Giovanni Battista Caracciolo. De les al•legories del Settecento he de destacar l’obra de Francesco Conti Santa Caterina d’Alexandria.

L’exposició acaba amb algunes obres de l’Ottocento, que retornen a les obres del passat per a fer-ne la seva pròpia versió i tancar així el cercle d’un art que va començar quatre-cents anys abans i durant el qual Prato va ser reconeguda com un dels centres culturals del moment.

Una exposició per a no perdre’s, i per a agafar ganes d’anar al Museo Civico quan l’obrin de nou.