L'estrella de Cheeta es torna a escapar

Aquest any tampoc serà l'any de la Cheeta. S'acaba d'anunciar la llista dels actors que obtindran una estrella aquest any a la Walk of Fame de Hollywood. Entre ells hi ha Hugh Jackman, Ben Kingsley, Village People i fins i tot la Campaneta de Peter Pan. Però no hi figura la mona Cheeta, a qui per setena vegada havien inscrit a la llista de candidats.

La mona Cheeta, la companya inseparable de Tarzán des de les pel·lícules en blanc i negre, acaba de fer 76 anys, i els seus cuidadors del santuari per a ximpanzès de Palm Springs han obert una pàgina web per tal que la gent hi pugui donar el seu suport per tal que la Hollywood Chamber of Commerce l'esculli finalment el 2009, abans que pugui morir. I és que la mona Cheeta està considerada com el primat no humà més vell mai registrat, i la seva avançada edat fa que hagi d'estar cuidada constantment.

De tots els animals que han actuat a Hollywood, sens dubte el ximpanzè Cheeta és un dels que més es recorden. Potser la gent haurà oblidat com es deia la companya del Tarzán (es deia Jane, per a aquells que no ho recordin), o com es deia el fill de la parella (Boy, per cert), però segur que ningú ha oblidat que la mona es deia Cheeta.

És hora, doncs, que s'honori no només a la Cheeta en particular, sinó a tots els ximpanzès que, més o menys forçats, han hagut d'actuar al cinema. Ens poden fer gràcia les seves actituds, la seva mímica, les seves expressions, però no hem d'oblidar que els animals no estan fets per a actuar, i per tant, tot i que puguin semblar còmics i que gaudeixin del paper, no estan fent res més que respondre a unes ordres que els donen els seus entrenadors. Estan treballant, sense rebre cap més recompensa que un tros de menjar o estalviar-se una cossa o un mastegot.

Per a tots aquells ximpanzès que han hagut de treballar com a actors, fora del seu medi natural, una estrella al Walk of Fame per al seu actor més representatiu seria una justa recompensa. Per als qui vulguin afegir-se a la sol·licitud:

http://www.ipetitions.com/petition/GoCheeta/

Ungawa!

Energia mareomotriu: noves tendències verdes

Les energies alternatives estan de moda. En un món on el petroli és cada vegada més car i més escàs, la necessitat de trobar la manera de generar energia d'una manera senzilla, econòmica i mediambientalment sostenible, ha portat als enginyers a empescar-se diferents alternatives. Una de les més explorades ha estat la possibilitat d'utilitzar l'energia de les marees, constants i potencialment utilitzables com a font d'energia.

En aquest sentit, la central mareomotriu més gran del món, formada per dues turbines submarines amb unes robustes aspes de més de vuit metres de llarg, ha començat el període de proves a Strangford Lough, un fiord d'Irlanda del Nord. Actualment només es tracta d'un prototip per a poder avaluar la resistència i la rendibilitat del sistema, però les dues turbines del parc marí SeaGen subministraran de manera inesgotable i neta l'energia que consumeixen unes 1.000 cases. La central és una iniciativa de Marine Current Turbines (MCT), una petita empresa que ja disposa d'una altra central mareomotriu. El Govern britànic la subvenciona amb 5,3 milions d'euros, que representa pràcticament la meitat del cost total.

El funcionament és semblant al de qualsevol turbina hidràulica, és a dir, les aspes submarines giren per l'empenta de l'aigua en moviment, a una velocitat aproximada de 15 revolucions per minut. És aquesta mateixa lentitud del girar de les aspes el que ha permès que les entitats ecologistes de la zona donessin el vist i plau al projecte. Aquestes organitzacions temien que les turbines poguessin ser un perill per als cetacis i foques que habiten aquestes aigües, però la cadència del moviment de les aspes aparentment no dificulta el pas dels animals.



Coneixent el moviment de la marea a Strangford Lough, s'ha calculat que la central podrà obtenir energia durant 18 hores diàries. Les dues turbines actualment en fase de proves poden produir, cadascuna d'elles 0,6 Megawatts. En total 1,2 MW, el suficient per a donar energia a unes 1.000 llars.

La producció d'energia no és exageradament gran, sent que cada turbina mareomotriu produeix el mateix que un generador eòlic, però l'avantatge és que són menys conspicues en el paisatge i que a diferència del vent, les marees són totalment previsibles. I MCT ja té planejat construir aviat diverses centrals de 10 megawatts (una d'elles a Gal.les) col.locant nombroses turbines en fila. L'empresa opina que centrals d'aquesta mena podrien subministrar el 5% de l'energia consumida al Regne Unit, encara que els més optimistes eleven la xifra fins i tot fins al 15% si es té en compte la força del mar en zones com les illes Òrcades i les Hèbrides, al nord d'Escòcia. Actualment no arriben ni al 0,02%.

Esperem que el projecte pugui tirar endavant. Si mirem altres projectes similars, veurem que no sempre han estat rendibles. La primera gran planta d'aquest tipus, inaugurada el 1966 a La Rance (França), no ha obtingut mai l'energia que se n'esperava. Des d'aleshores la tècnica ha millorat molt, i si bé encara està en fase de proves, aquesta central pot ser una molt bona manera d'anar tirant endavant fins aconseguir una altra font d'energia neta alternativa.

Nazis a l'Eurocopa

Acabo de llegir El Protocol Sigma, de Robert Ludlum, l'última obra escrita pel gran autor de novel·les d'espies. No desvelaré ara la trama. Només n'hi ha prou en saber que bàsicament tracta de la recerca de criminals nazis. I per això quan va aparèixer aquesta notícia al diari, no vaig poder deixar de fer-hi un cop d'ull.

Aparentment, Milivoj Asner, nascut a Croàcia fa 95 anys, va ser vist per reporters del diari britànic The Sun prenent una beguda en un cafè de Klagenfurt, Alemanya, on se celebrava el partit de l'Eurocopa entre Croàcia i Polònia. Fins ara no hi ha res de sorprenent en veure un ancià acompanyat de la seva dona prenent tranquil·lament un cafè. El que fa que sigui notícia és que Asner va ser cap de policia dels ústaixes (moviment nacionalista feixista que va dirigir Croàcia després de l'ocupació nazi el 1941) i membre de la Gestapo, cosa que el converteix virtualment en nazi. Asner està buscat per la Interpol per crims contra la humanitat i crims de guerra. Va ser ell qui va signar, com a cap de policia de Pozega, les ordres de deportació de Croàcia de centenars de jueus, serbis i gitanos a camps de concentració com el de Jasenovac, on van ser exterminats prop de 700.000 jueus.

El 2005 Croàcia va dictar l'ordre d'extradició d'Asner d'Àustria, on viu l'ex-nazi sota un fals nom. Les autoritats austríaques havien denegat l'extradició del criminal al·legant dificultats de salut, però els reporters del The Sun van seguir-lo durant hores per la petita ciutat de Klagenfurt mentre passejava tranquil·lament amb la seva dona, sense aparentar cap dificultat de mobilitat. Els reporters anglesos van anar més lluny i van entrevistar Asner, qui al principi va negar que fos qui deien però al final va acabar confessant orgullós i sense penedir-se de res, d'haver estat nazi.

La descoberta de l'ex-nazi, número quatre de la llista dels criminals nazis més buscats del món publicada pel centre Simon Wiesenthal de Los Angeles, ha obert noves possibilitats a l'extradició. Àustria ja no pot continuar defensant causes mèdiques per a impedir extradir un home que, tot i haver tingut la nacionalitat autríaca, ja no disposa d'ella. La ministra de justícia austríaca Maria Berger, s'ha vist obligada a dir que reobrirà el cas i que demanarà tornar a fer una revisió mèdica. És el mínim que pot fer.

En quasi totes les societats, es contempla la vellesa com a font d'inspiració, de saviesa, d'honorabilitat... Ser ancià és sinònim de ser savi per a moltes cultures i això unit amb una fragilitat corporal patent, fa que els avis es contemplin com a intocables o se'ls perdonin certes debilitats.

Però no ens hem d'enganyar. No tots els ancians del món estan coberts d'aquesta venerabilitat i aura de saviesa i respectabilitat. Alguns d'aquests ancians van ser nazis i van cometre crims contra la humanitat. I cada any que passa es fan més grans i estan més a prop de la tomba. I cada any que passa s'allunya la possibilitat de poder jutjar-los pels crims que van cometre.

Potser la localització d'Asner ajudarà a prendre consciència del valor de la justícia. Tot dependrà de com reaccioni la societat austríaca, ja de per si majoritàriament de dretes i amb tendències nazis. A veure si són capaçoc d'entendre que per més vells que siguin, hi ha homes que han de ser jutjats.

I que l'edat no és impediment per a la justícia.

Oda a la sorra

Ara que s'acosta l'estiu i és temps de platja, pensem en tot allò que la sorra ha representat per a nosaltres.

Pensem en la sorra del desert que avança, i en la de la platja que retrocedeix; en la sorra de les tempestes que tot ho enceguen en remolins; en la sorra que donà el vidre amb què es poden fer ulleres per a veure-hi; en la sorra que serveix als tuareg per a aprendre a escriure; en la sorra que serveix per a crear arquitectes en castells humits vora el mar; en la sorra que erosiona les piràmides i l'esfinx; en la sorra que cobreix les tombes antigues; en la que marca el pas del temps als rellotges cònics...

Per això, quan aquests dies anem a la platja i maleïm els minúsculs granets que troben la manera de ficar-se per dins el vestit de bany i arribar a les parts més íntimes, pensem en tot el que representa la sorra per a nosaltres, i no ens enfadem tant...

I qui no vulgui patir, que vagi a la piscina i es miri la sorra a distància!

L'aventura d'una colònia: Davidoff Adventure

Últimament no paren d'aparèixer anuncis de perfum de gent famosa promocionant una determinada fragància. I el fet és que la majoria d'aquests famosos no tenen cap més relació amb la marca o la línia de producte que el simple fet de posar-hi la cara i parar-hi la mà. Hi ha una excepció a aquesta regla, i es diu Ewan McGregor. Ha sortit ja la nova fragància de Davidoff, Adventure, anunciada per l'actor escocès. Aparentment podria semblar que es tracta simplement d'una cara famosa anunciant una altra marca de colònia, però en realitat si algun dels actors actuals pot prendre el títol d'aventurer és sens dubte Ewan McGregor. I per això el fet de triar l'actor per a ser la cara visible de la nova fragància és un cop d'efecte genial per part de la gent de Davidoff.

El 2004 McGregor i el seu amic el també actor Charley Boorman (conegut per ser el fill del director John Boorman), van emprendre una volta al món en motocicleta. De l'experiència en va sortir una sèrie de televisió, Long Way Round. Seguiria després el 2007 un altre viatge i una altra sèrie: Long Way Down, des de John O'Groats fins a Ciutat del Cap. Amb tanta aventura a les espatlles, el cap de màrqueting de Davidoff va fer una bona elecció en contractar McGregor per a representar l'essència de la nova fragància.

A la presentació de la nova marca, McGregor va emfatitzar la seva visió de l'aventura: "Penso que és important sortir i descobrir quin món més extraordinari que tenim, i la gent que viu en ell, ampliar les nostres ments en comptes d'estrènyer-les... El que és realment important d'un viatge de debò és que s'ha de perdre el control sobre ell. No es pot controlar una aventura. T'has de volcar en acceptar qualsevol experiència que et pugui arribar. I no tens mai ni idea de què podrà ser".

L'anunci, filmat en un Brasil més que apte per a l'aventura, té de fons la magnífica música de Joshua Ralph "Run Along Uncharted Space". Després de veure'l et vénen ganes d'agafar una moto i anar-te-n'hi a rodar per les carreteres.

Possiblement la nova fragància sigui un èxit. Com a mínim la campanya de publicitat ja ho està sent.

I a més, han aconseguit que la colònia faci bona olor i tot.

'The Whole Truth' about editorial strategies

Que les tendències del màrqueting editorial estan canviant per a aconseguir que cada editorial destaqui els seus llibres entre les cada vegada més nombroses novetats, és una cosa evident si ens fixem en el que va passar el passat Sant Jordi i la tenda VIP d'en Zafón.

A Amèrica, però, han anat més lluny. Coneguts per crear els estands més grans a la fira internacional del Llibre de Frankfurt, els editors americans han ideat encara un altre sistema fins i tot més eficient per a reclamar l'atenció dels possibles compradors. És de sobres coneguda l'estratègia de regalar al lector, abans de publicar el llibre, un capítol en forma de llibret (normalment el primer capítol) de manera que aquesta lectura l'enganxi i el faci comprar el llibre complet quan surti a la venda.

La novetat en el màrqueting editorial està en permetre que l'autor signi exemplars del llibre abans fins i tot que el llibre hagi estat imprès! Fa pocs dies vaig rebre una carta de Reston, Virgínia, als Estats Units. La veritat és que ja me n'havia oblidat completament, perquè no creia que arribaria mai. Però quan la vaig obrir, eren a dins: els adhesius amb el logotip de David Baldacci Enterprises i la signatura de David Baldacci, l'autor de thrillers tan coneguts com Poder Absolut (del qual en Clint Eastwood va fer una pel·lícula), A Qualsevol Preu o The Winner.

A través de la pàgina web es podia sol·licitar l'enviament d'aquests adhesius, pensats per a enganxar a les primeres pàgines del nou llibre. Era la nova estratagema per a publicitar la propera aparició del nou llibre de Baldacci: The Whole Truth. No sé quantes persones li hauran demanat els adhesius, però possiblement puguin arribar a ser milers dels seus milions de lectors. A 97 centaus de segell per a enviar a cadascuna d'aquestes persones, l'estratègia publicitària deu haver-li costat un ull de la cara, però haurà valgut la pena. Segur que quan surti el llibre tothom que ha rebut els adhesius farà com jo: comprar el llibre, mirar la primera pàgina i enganxar-hi un dels adhesius.

Viatges sota l'aigua: les millors immersions del món

-Ja us he de dir, només començar, que tot i que he triat 5 destinacions d'immersió que a mi em semblen meravelloses, no tenen per què ser les millors del món. Per començar no hi ha ni el mar Roig, que per mi és el millor lloc del món pels seus colors i per la seva accessibilitat.

Que ho digui en Jaume Codina, director de la sèrie Bubbles que TVE2 va emetre ara fa uns anys, és garantia de qualitat. Bussejador des de fa anys, la sèrie li ha permès viatjar per tot el món.

-El mar és una de les últimes fronteres que encara queden per explorar -continua-, i a part de ser una meravella per als científics també és un terreny de joc esplèndid per a la resta dels mortals. Gaudir-ne és més fàcil si saps on anar.

Els llums de l'Auditori de la nova Biblioteca Jaume Fuster de la Plaça Lesseps es tanquen i la gran pantalla de projecció s'il·lumina amb les imatges editades dels vídeos de la sèrie de televisió. La xerrada s'emmarca dins la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona que es durà a terme fins a finals de juliol a les diferents biblioteques de la ciutat de Barcelona. La d'avui porta per títol "Viatges sota l'aigua: les millors immersions del món". Mentre a la pantalla van desfilant fabuloses imatges submarines, en Jaume Codina va explicant què es pot trobar, quan anar, com anar i què fer als destins que ell ha considerat més interessants:

1) Roatán, Islas de la Bahía, Honduras

Pur mar Carib: pocs peixos, molt de corall, molta esponja tubular i de barril, grans ventalls. Poques corrents i si és a l'estiu, poca gent, ja que la temporada alta aquí es considera a Gener i Febrer, per l'arribada massiva de Nord-Americans.

Roatán té l'avantatge que compta entre les seves instal·lacions amb un institut de recerca de dofins, i hi ha la possibilitat de fer immersió amb dofins semi-ensinistrats a mar obert. I entre les altres activitats també hi ha la possibilitat de fer immersió amb tauró gris del Carib, tot i que com que no n'hi ha gaires, s'han d'atreure amb el sempre polèmic feeding.

2) Maldives, Oceà Índic

El millor lloc del món per a veure mantes i tauró balena. Requereix més experiència, perquè hi ha corrents fortes. El millor és fer una ruta en vaixell amb vida a bord, que va visitant els diferents atolons. Tot i que el corall va resultar molt afectat pel bleaching del 1999 provocat pel Niño, actualment ja ha recuperat força el color i torna a ser una destinació molt sol·licitada.

La immersió a Rashdhoo, de matinada, és la millor per a veure taurons martell en grans quantitats. També s'hi poden veure taurons de punta blanca d'escull i tauró gris.

Més al sud de l'atoló Ari, entre gener i març, hi ha altíssimes probabilitats de veure taurons balena. A més, respecte altres llocs del món on es poden veure, com al Pacífic, aquí es fa amb snorkel. Amb una zodiac porten els bussejadors davant la trajectòria de la balena, els deixen anar uns metres per davant la balena i els recuperen un cop ha passat. S'enfilen a la zodiac i tornem-hi, i així fins a cinc o sis cops, permetent veure el peix més gran dels mars d'una manera com no es pot veure en cap altre mar.

3) Raja Empat, Indonèsia

S'ha de fer a bord d'un vaixell. És possiblement el mar amb més biodiversitat del món. Les corrents són moderades. Malauradament no hi ha massa taurons perquè han estat caçats, però abunden molt les altres espècies de peixos, coralls, gorgònies, etc. i sobretot, proliferen increïbles quantitats d'invertebrats, en especial nudibranquis com la ballarina espanyola.

4) Isla del Coco, Costa Rica

Immersió al Pacífic. Similar a Malpelo (Colòmbia) o les illes Galápagos (Ecuador). S'ha de fer en vaixell. Es tracta d'immersió de dificultat a causa de les corrents molt fortes. Les mesures de seguretat són molt bones, i fins i tot es proporciona als bussejadors una balisa que poden apretar si fossin enduts pel corrent per tal que el vaixell els pugui anar a buscar.

És un dels millors llocs per a veure taurons martell en bandades.


5) Lanzarote, Illes Canàries
Lloc típic i tòpic, però té l'avantatge de ser barat, ser a prop i poder anar-hi amb família. Segons en Jaume Codina el millor lloc és la Playa del Carmen, o la Playa de la Chica, plenes de meros immensos que han perdut la por als bussejadors.

No són més que cinc possibles destinacions, i segur que n'hi ha d'altres que poden valdre més la pena, però com a mínim poden ser un punt de partida per a començar a pensar en unes vacances diferents.

Ocean Futures Society guanya el premi Bill Fisher d'edició al Millor Llibre del 2008

El passat 29 de Maig es van repartir els premis Benjamin Franklin que anualment la Independent Book Publishers Association's dóna als millors llibres de l'any. Per al 2008, la medalla d'or en la secció de Medi Ambient, ecologia i natura ha anat a parar al llibre America's Underwater Treasures, publicat en edició limitada de 1.000 exemplars per Ocean Futures Society. El llibre també va guanyar el premi Bill Fisher que atorga l'Associació al Millor Llibre.


Que un premi important com aquest hagi estat concedit a una associació sense ànim de lucre com aquesta pot ser una manera molt bona de donar-la a conèixer.


Que li hagi estat concedit el premi no vol dir, però, que el llibre passi a ser un èxit de vendes. Possiblement es vendran els mil exemplars de l'edició, però s'haurà de veure si els 250 dòlars que val cada còpia faran que s'acompleixin les vendes. 250 dòlars per un llibre?!


Suposo que deu tenir imatges molt bones, o que el preu l'han augmentat exageradament per tal que serveixi també com a donació a la Societat, sinó no s'entén quina política és aquesta de posar un llibre a un nivell de preu tan desajustat. A la pàgina web diu que està dedicat expressament amb la signatura de Jean-Michel Cousteau, l'autor principal i creador de l'Ocean Futures Society.


Hem de pensar que si el fill pot cobrar llibres així a aquest preu simplement posant-hi la signatura, el pare, Jacques-Yves Cousteau podria cobrar molt més si encara visqués.


Que jo sàpiga, però, el pare no es va donar mai a activitats comercials d'aquest estil. Ocean Future Society s'hauria de preguntar si realment no els hauria sortit més a compte per a amortitzar l'edició i recollir recaptació per a ús dels projectes de la societat, imprimir una quantitat més elevada d'exemplars i vendre'ls a un preu raonable. Com a mínim s'assegurarien que la informació del llibre arribés a la major quantitat de públic possible per a donar a entendre la fragilitat dels nostres oceans i no només als pocs privilegiats que es poden permetre el luxe de pagar els 250$ que val el llibre.

Britain's got a new talent: George "Billy Elliott" Sampson

Encara que no se sintonitzi la ITV anglesa a Catalunya, ha estat fàcil seguir l'edició d'aquest any del programa Britain's Got Talent a través dels vídeos de YouTube. A la recerca d'un espectacle per a poder afegir al Royal Variety Performances que es representa anualment davant de membres de la Família Reial britànica, el programa britànic mostra cantants, gimnastes, ballarins, humoristes i tota mena de gent amb ganes d'actuar davant del públic i davant la monarquia fent allò que saben fer milllor.

L'any passat va ser la primera edició del programa i va guanyar l'ara famós Paul Potts, un venedor de mòbils aficionat a l'òpera que va deixar tothom meravellat en posar-se a cantar Nessum Dorma a l'escenari amb la perfecció d'un professional i la humilitat d'un aprenent. El programa va canviar la vida de Paul Potts, que no només va endur-se un premi de 100.000 £ i va poder actuar davant la reina Elisabet, sinó que va gravar un disc d'òpera que ha estat un èxit de vendes a gran part d'Europa i Estats Units.

Un programa com aquest et pot canviar la vida, i per això en l'edició actual és preocupant que l'hagi guanyat un nen de 14 anys. La final d'aquest any va ser el passat 31 de Maig i la va guanyar George Sampson, un ballarí de carrer que va entusiasmar al públic i als jutges, un Simon Cowell impressionat, una Amanda Holden ploranera i un Piers Morgan bocabadat.

Provinent d'una família humil de Warrington, Cheshire, George Sampson ja havia provat sort a l'edició de l'any passat, però no havia aconseguit arribar a les semifinals. En aquesta ocasió, gràcies a dues magnífiques coreografies, ha arribat fins a la final i ha guanyat.

Falta veure què farà una persona tan jove amb l'enorme quantitat de diners en què consisteix el premi (100.000 £). De moment ja ha dit que serviran per a pagar la hipoteca de la casa de la seva mare, i més endavant potser realitzar el somni d'anar de viatge a Los Angeles amb els seus amics. La vida de George Sampson pot estar resolta si gestiona bé el seu patrimoni i si sap treure profit de la seva fama. Per a això últim compta amb l'inestimable ajuda de Simon Cowell, el totpoderós mògul de l'especatcle i creador de Pop Idol, America's Got Talent i The X Factor. La companyia de música de Cowell, Syco, ja va ser l'encarregada de publicar el disc de Paul Potts l'any passat, i és d'esperar que passi a convertir-se en una cosa similar a un mànager per al jove Sampson. Ja es parla de contractar-lo com a ballarí de fons d'algun espectacle de Justin Timberlake o fins i tot de fer-ne una pel·lícula com la de Billy Elliott.

El futur de George Sampson sembla prometedor. Esperem que no ho espatlli la fama.

Per a aquells que estigueu interessats, aquí teniu la primera actuació de George Sampson, ballant "Rock this party":



I l'actuació que li va fer valdre la victòria a l'edició 2008 de Britain's Got Talent, ballant una versió moderna de "Singing in the Rain", amb pluja artificial i tot:



I per aquells que no ho vau veure l'any passat, el vídeo de la primera actuació de Paul Potts. És per a quedar-se amb la cara d'escepticisme d'en Piers Morgan i la cara de bocabadat d'en Simon Cowell, un especialista en la matèria d'òpera per ser el mànager i creador del grup "Il Divo". La reacció del públic és d'aquelles que emociona i posa la pell de gallina:

Kopi Luwak: el cafè més car del món

Llegeixo avui un article al diari sobre les particularitats del Kopi Luwak, considerat el cafè més car del món. Les meves preferències es centren més en el te, però no puc deixar de preguntar-me què és el que fa que aquest cafè sigui tan car i segueixo llegint l’article.

En indonesi kopi significa cafè, i el luwak és una espècie de civeta (Paradoxurus hermaphroditus) que viu al Sud-Est asiàtic i Indonèsia.. El que en realitat fa que aquest cafè sigui tan car no és la falta de producció de la planta, que a Indonèsia i resta del Sud-Est asiàtic creix força bé, sinó l’escassetat de la llavor del cafè tractada. I és que per tal que sigui considerat Kopi Luwak, les llavors del cafè han de passar pel tracte digestiu de l’animal. És a dir, han de ser menjades, processades a l’estómac i a l’intestí i evacuades per l’anus.

Qui va ser la primera persona que se li va acudir agafar aquestes llavors, assecar-les, torrar-les, moldre-les i preparar-ne un beuratge, segurament ningú no ho sap. Però des de fa ja uns quants anys aquest cafè està considerat el rei del cafè. No deixa de ser irònic que es consideri amb aquesta categoria a un cafè que ha sortit literalment del cul d'un animal...

L’elevat preu del Kopi Luwak ve també donat per l’impossibilitat de mantenir en captivitat els luwaks. Són omnívors nocturns que vagaregen per la selva alimentant-se sobretot de fruita com chikus, mangos i rambutans. El fet que siguin petits (de mig metre de llargada de cos i mig metre més de cua) i que pesin poc més de tres quilos, fa que contemplats com a màquines processadores de cafè el seu rendiment no sigui gaire elevat. Si a més tenim en compte que tampoc no s’alimenten únicament a base de cafè, hem d’acabar pensant que l’obtenció de les baies de cafè processades, duta a terme per vilatans que ronden pel bosc cercant cagarades de luwak com aquí buscaríem bolets, és una feina molt costosa.

No és estrany, doncs, que el Kopi Luwak arribi a preus escandalosos. Els preus de mercat es situen entre 120 i 600 dòlars la lliura, i les vendes principalment van a parar al Japó i als Estats Units, que consumeixen gairebé la totalitat dels 450 kg anuals de producció mundial. Una tassa d’aquest cafè, en aquells pocs establiments del món on es serveixi, pot arribar a costar de 30 a 60€. I el pitjor de tot plegat és que un estudi recent dut a terme conjuntament per la Stanford University i el California Institute of Technology, ha desmentit que en realitat tingui un gust tant bo. Es va testar les preferències gustatives de mil individus que van provar quatre tipus de cafè: un fet amb les llavors del cafè digerides amb el que es fa el Kopi Luwak, un altre amb les mateixes llavors però sense haver estat digerides pels animals, un cafè de Colòmbia i un cafè de Kenya. El resultat va ser sorprenent: no hi va haver estadísticament cap preferència per a un determinat tipus de cafè. El Kopi Luwak, no va resultar ser, al capdavall, el cafè amb el gust més bo. O com a mínim no era més bo que els altres tres.

Pot ser que ens trobem davant d’un d’aquells productes placebo? Pot ser que el Kopi Luwak sigui tan car simplement perquè la gent en vol pagar un preu exagerat, i un cop pagat, és clar, l’han de trobar boníssim?

Si és així proposo que als locals on s’està servint actualment Kopi Luwak incloguin una altra possibilitat a la carta de cafès: un tallat de Kopi Luwak amb llet de ratolí. Com que és la llet més cara del món, segur que aquest tallat sí que serà el rei dels tallats!

Turistes al Pol Nord

Ahir al vespre van emetre per la Cuatro l’últim dels dos episodis de la sèrie Desafío Extremo, protagonitzada per l’aventurer i muntanyenc Jesús Calleja i que relata l’expedició de la cadena de televisió fins el Pol Nord. El que no queda clar al reportatge és que en realitat no es tractava d’una expedició de la Cuatro, sinó una expedició comercial de l’empresa Tierras Polares, dirigida i guiada per l’explorador polar espanyol més important de tota la història, Ramón Larramendi.

Els reportatges, si bé mostren amb força claredat com és la vida d’una expedició al punt geogràfic més al Nord de la Terra, no deixen de ser centrats quasi únicament en la figura de l’ubicu Jesús Calleja, que acapara la càmara en tot moment, gairebé com si es considerés el guia de l’expedició, i que arriba a fer-se pesat.

En realitat el protagonista del reportatge hauria d’haver estat el guia, en Ramón Larramendi. Fa poc el Thalassa li va dedicar un programa sencer, i és que no n’hi ha per menys. Des del 1985 que explora les terres polars. Va participar en les primeres expedicions espanyoles a través de Groenlàndia amb esquís el 1986, el Pol Nord geogràfic i magnètic amb esquís el 1998 i 1999 i va ser el líder de l’Expedición Circumpolar que del 1990 al 1993 va recórrer 14.000 quilòmetres en trineu de gossos i caiac des de Groenlàndia fins a Alaska. Aquesta expedició va ser considerada el viatge d’exploració geogràfica espanyola més important del segle XX. Les seves aportacions a l’exploració polar no es limiten a l’hemisferi Nord, i ha estat l’inventor del Catamarán Polar, un ample trineu impulsat per una espècie de paracaigudes que li serveix de vela i que va permetre al seu equip travessar tota l’antàrtida a l’Expedición Transantártica 2005-06.

Des del 1997 en què va fundar Tierras Polares, és guia de viatges polars per a turistes, i en aquesta categoria hem d’emplaçar els altres tres integrants de l’expedició: María March, l’altra turista, i els dos homes de l’equip de Cuatro, en Jesús Calleja i el càmara Emilio Valdés. Tots tres van pagar la mòdica suma d’uns 18.000 € per a poder participar a l’expedició de l’últim grau al Pol. No és una expedició com les d’abans, en què se sortia de Groenlàndia o el Canadà per a arribar a peu fins al Pol després de recórrer entre 900 i 1.200 quilòmetres d’extensions trencadisses de gel. L’expedició turista, més tranquil·la i menys agosarada, només ha de recórrer l’últim grau fins el Pol, del 89º al 90º, aproximadament uns 100 quilòmetres a fer en uns vuit dies. Poc més de dotze quilòmetres diaris, arrossegant trineus molt menys pesats que els de les expedicions integrals.

Difícilment podríem dir que es tracta d’un “Desafío Extremo”, però tot i així, una expedició al Pol Nord, ja sigui integral, d’últim grau o d’últim mig grau, és complicada i no exempta de perills. S’ha de fer sempre entre març i abril, quan el mar encara està molt glaçat, abans que la calor del sol que comença a elevar-se a l’horitzó no creï massa esquerdes al gel que dificulten l’avanç. En l’expedició d’aquest any, les temperatures eren especialment fredes, no pujant gaire més dels -35ºC, i el grup va trobar poques esquerdes amb aigua. Anaven preparats amb trineus especialment dissenyats pel Ramón, llargs i flotants que permetien posar-se un al costat de l’altre, fixar-se i utilitzar-se com a catamarà per a creuar aquestes amples esquerdes del gel, però només van haver de recórrer a aquesta estratagema en comptades ocasions. I això que segons les previsions més optimistes, d’aquí a quinze anys al Pol Nord ja no s’hi formarà gel a l’estiu. El desglaç del gel del mar àrtic, contràriament a la creença popular, no afectaria al nivell del mar, ja que és un gel format únicament per la pròpia solidificació de l’aigua de mar, però sí que impediria futures expedicions... O potser no. Actualment, als estius àrtics el gel ja té un gruix menor de dos metres, gruix que pot esclafar fàcilment un trencagels nuclear rus que s’encarrega de dur turistes directament fins al mateix Pol Nord. Si les previsions són correctes, d’aquí a quinze anys no caldrà que el vaixell sigui un trencagels, i és possible que els creuers fins al Pol Nord es generalitzin. Les agències de viatges s’hauran d’empescar algun sistema però, per a indicar als turistes on és el Pol. Avui en dia es fa amb una simple bandera que han d’anar traslladant a mesura que el gel on està clavada es mou en la deriva, però en el futur potser haurà de ser una boia...

Per aquells turistes rics que s’ho poden permetre, hi ha altres maneres d’arribar al Pol Nord. Un helicòpter que recorri els últims cent quilòmetres des de la base rusa Borneo és suficient per a portar una vintena d’aquests turistes fins a l’eix del món. Sense cansar-se, abrigats per a unes horetes a -35ºC i equipats amb ampolles de Vodka, llaunes de caviar i una pell d’ós polar per a fer-s’hi fotos, la jet set russa s’està aficionant últimament a aquesta activitat que els permet poder dir més tard que han estat a la cúspide del món.

Segur que un cop a casa, treuen l’àlbum orgullosos i ensenyen les fotos als amics:

-Mireu, aquest sóc jo al Pol Nord!

En el fons, tots els turistes acaben fent el mateix...

SETI a Barcelona

Que l'atracció de la immensitat de l'espai és present en una gran part de la humanitat va quedar patent ahir al vespre en un pleníssim auditori del Cosmocaixa de Barcelona. El títol de la conferència que ens va portar a l'antic Museu de la Ciència a uns quants centenars de persones era tan explícit com: "Quants planetes habitables hi ha a l'Univers?".

El conferenciant era la persona més idònia per a donar un número. El Dr. Frank Drake, astrònom i astrofísic, fundador i director del SETI Institute, porta 48 anys buscant senyals de vida intel·ligent fora del nostre planeta.

A través de grans radiotelescopis el SETI Institute analitza les dades rebudes intentant trobar dins de diferents freqüències algun missatge que indiqui que no estem sols en aquest vast univers. Sembla ben bé ciència-ficció, però la base científica darrera l'experiment existeix i està avalat per les més prestigioses institucions científiques americanes, entre elles la NASA.

Les sigles del SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence), evidencien la missió de l'Institut: buscar evidència de vida intel·ligent a l'univers. El SETI no es conforma en trobar quatre bacteris o formes primigènies de vida en algun planeta proper al sol. El que busca (i l'únic que pot trobar) és evidència que en un altre planeta on les condicions de temperatura, gravetat, atmosfera, etc. han permès la generació espontània de vida, aquesta ha evolucionat donant éssers prou intel·ligents per a generar ones electromagnètiques artificials que puguin ser detectades a través de distàncies interestel·lars.

Donada la immensa vastedat de l'univers, la immensitat numèrica d'estrelles similars al nostre sol i la possibilitat que al voltant de cadascuna d'aquestes estrelles hi pugui haver un planeta similar al nostre, fan pensar que hi ha d'haver algun altre planeta a l'univers on la vida es pot haver originat. No serà una vida com la nostra, evidentment, però si l'evolució té tendència a crear formes cada cop més intel·ligents, no és exagerat pensar que en algun d'aquests planetes la vida pot haver arribat a un grau d'intel·ligència i evolució tecnològica similar a la nostra.

L'equació de Drake, proposada el 1960 pel conferenciant, intenta estimar, a partir de la probabilitat, quants planetes habitables hi ha a la nostra galàxia.

N = R* x fp x ne x fℓ x fi x fc x L

N és el número de civilitzacions a la nostra galàxia amb qui la comunicació és possible; R* és el ritme mig de formació d'una estrella a la nostra galàxia; fp és la fracció d'aquestes estrelles que tenen planetes; ne és la mitjana de planetes que poden potencialment suportar la vida per estrella amb planetes; fℓ és la fracció d'aquests planetes que acaben finalment desenvolupant vida ; fi és la fracció d'aquests planetes on la vida arriba a un estadi intel·ligent; fc és la fracció de civilitzacions d'aquesta vida intel·ligent que desenvolupa una tecnologia suficient per a emetre senyals detectables a l'espai i finalment L és la quantitat de temps durant el qual aquestes civilitzacions emeten aquests senyals.

La majoria dels paràmetres de la fórmula de Drake són conjectures, i aquells que no ho són, són discutits aferrissadament per la comunitat científica. Això resulta en números molt variables, però l'estimació actual varia entre els 2,3 i els 10 planetes que podrien estar emetent aquests senyals.

La funció del SETI és detectar aquests planetes en la immensitat de la galàxia.

El Dr. Drake va sorprendre a gran part del públic fent la conferència en castellà. Com a ex-director de l'Observatori d'Arecibo a Puerto Rico, tenia coneixements de castellà, però malauradament no suficients com per no fer-se pesada tota una hora de conferència llegida amb un accent nefast i una veu que als 78 anys comença a decaure als finals de les frases. La bona intenció del Dr. Drake de fer la conferència en una llengua que la majoria de l'auditori pogués entendre no va ser ben acollida per aquesta majoria, que havia sol·licitat els aparells de traducció simultània a l'entrada pensant que seria en anglès i que ara veia que només servia per a traduir del castellà al català.

Amb tot, la conferència va acabar agradant a la majoria del públic, i va servir per a conèixer l'últim projecte del SETI, l'ALLEN TELESCOPE ARRAY, finançat principalment pel cofundador de Microsoft, Paul Allen. L'ATA, com és conegut, serà un interferòmetre de ràdio format per 350 radiotelescopis de sis metres de diàmetre distribuïts en una forma que permetrà captar senyals més febles i més llunyanes.

El futur sembla prometedor per al SETI, tot i que entre el públic van sorgir escèptics. Al final de la conferència hi va haver el típic torn de preguntes. Una senyora es va aixecar, i molt educadament va preguntar el que a molts de nosaltres ens estava rondant pel cap:

-Si en 48 anys de mirar el cel esperant veure algun senyal no han trobat res, no és això prou evidència que no hi ha res per a buscar?

Amb més de cinquanta conferències anuals a les espatlles, el Dr. Drake ja tenia preparada la resposta per a aquesta pregunta que li deuen fer a tot arreu on va:

-La probabilitat que existeixi un planeta que emeti senyals és d'una entre deu mil. Quan haguem analitzat deu mil planetes, ja li contestaré.

Va somriure i el públic va aplaudir. El descobriment de vida intel·ligent requereix molta paciència...